dissabte, 6 de febrer del 2016

Mirall trencat, de Mercè Rodoreda.- Tercer i últim bloc de lectura

Doncs ha arribat el moment de fer el tercer post que tancarà els comentaris d’aquest llibre. Un llibre que em deixa un regust molt estrany. Així, a la primera, sense pensar-hi massa, puc dir que no m’ha agradat gens. És lent, molt lent, amb unes descripcions que no s’acaben mai; trist, depriment, angoixant, ple de morts i malalties, ple de decadència. Ple d’arbres grans i petits, vius i verds, però molts més de secs i morts, branques seques, branques que un nen petit fa servir per fer un barquet, branca assassina que serveix per treure la vida a un infant... fulles seques, i més varietats d’arbres, i branques esqueixades per un llamp, i vinga fulles i més fulles, i més arbres i més branques.

Malgrat això he de dir que em quedo amb les ganes de tornar-lo a llegir. Sí, sí, tal com ho dic. Llegir-lo en unes altres circumstàncies i és que aquesta vegada no he disposat de temps i calma per fer-ho bé. A més, quan anava per una mica més de la meitat em vaig veure en el compromís de llegir un llibre sobre la Fibromiàlgia –que m’interessava molt, però que jo volia llegir també amb calma- i després d’acabar amb el mirall. El resultat va ser que, per no deixar del tot “El mirall”, vaig haver de tornar el de la Fibromiàlgia sense acabar, havent-lo llegit al final mig en diagonal, i obligant-me a mi mateixa a córrer per poder tornar “El mirall” a temps a la Biblioteca. Un desastre.

Potser si el tornés a llegir, d’aquí uns anys, podria gaudir molt més de totes les simbologies que fa servir l’autora, em podria entretenir en les descripcions llargues i poètiques sense pensar això, que són llargues i assaborint el que siguin poètiques. Potser no em semblaria tan depriment i trobaria alguna escletxa de felicitat en algun personatge –escletxa que, en aquesta lectura, se m’ha escapat totalment-. I és que no sóc capaç de dir si, en aquesta novel·la, algú estima algú. Tot sembla un seguit d’interessos, bàsicament econòmics.



Ara bé, una història en la que un xiquet mor a mans dels seus germans, una noia –just l’assassina- mor caient del terrat i quedant clavada en una de les famoses branques d’arbre; una narració on no hi ha amor, ni respecte ni fidelitat entre cap dels matrimonis... o, no, potser sí, potser n’hi ha un... Un dels personatges –vidu!- havia estimat la seva dona; una família on la gran majoria de les minyones passen pel llit de l’amo, com podria acabar aquesta història? Doncs amb un fantasma que es manifesta en forma de teranyina i una rata. Una gran rata morta, mig podrida al forat d’un arbre.

Decididament, em quedo amb la Plaça del Diamant un milió de vegades.

4 comentaris:

  1. Quan vaig proposar aquest llibre ho vaig fer com una "aposta segura". És un gran llibre, d'això no n'hi ha cap dubte, que tenia ganes de llegir. Ja ho havia fet fa un bon grapat d'anys, tants que no recordava gens l'argument (més enllà de que és la història d'una família). Tampoc recordava que m'hagués desagradat aleshores (clar que tampoc que m'hagués agradat en excés). Per tant, com he dit, el vaig començar a llegir amb moltes ganes.

    Unes ganes que van a anar baixant a mesura que avançava la lectura. Tot reconeixent que està molt ben escrit, la manera com està narrada la història va fer que aquesta no m'enganxés en cap moment. Encara que és ben natural que no a tots ens agradi el mateix, m'ha sabut greu que això m'hagi passat amb aquest llibre que, com deia aquell, és de "solvència contrastada". Jo també estic convençut que es mereix una relectura, perquè en aquesta no he sabut treure el que segurament hi ha. Potser en una altra ocasió.


    Canviant de tema. Si volem seguir el ritme de l'any passat, aquest mes torna a tocar compartir lectura. Què et sembla si a mitja setmana que ve publico ja la meva llista de propostes per 2016? :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pobre llibre! :-)) Si ens agafa un súper fan de la Rodoreda ens fa a trossets... De fet, i en defensa -tant seva com nostra- he de dir que penso que el llibre ens ha decebut, en part, per les expectatives tan altes que hi havíem posat. Jo mateixa he de reconèixer que, durant uns anys de la meva vida, La Plaça del Diamant va ser el meu llibre preferit!! Sí, sí... em va agradar moltíssim!

      Llavors, havent llegit alguns contes de l'autora, els vaig trobar -alguns- bastant depriments. Ara pensava que, essent de nou una novel·la, potser en gaudiria tant com de la primera que vaig llegir i, no, no és el mateix... m'ha faltat un "Antoni" (el botiguer i segon marit de la Colometa), un home bo, algú que sap pensar en els demés.

      En fi, que sense la primera lectura, potser hauria sabut trobar més coses bones a aquesta :-)

      Canviant de tema: I tant, pots publicar-la dimarts, si et va bé ;-))

      Elimina
    2. D'acord. Acabo d'enllestir la meva llista de propostes i demà mateix la publico. :-))

      Elimina