| Cambridge Street. Tot i que no correspon a l'època del relat. |
Doncs bé, amb aquest relat, s'acaben els cinc dels que consta aquest recull que hem llegit. Insistiré de nou -ja que és quelcom que s'ha de remarcar- en com en són de bones dels descripcions d'en Pla i que, un cop acabada la lectura, em sento satisfeta d'haver-la fet. Ara bé, també diré que alguns dels relats els he trobat raríssims i que moltes vegades m'he quedat amb la sensació -desagradable- de que no havia entès res. Que allí hi havia algun missatge de fons i que jo no l'havia vist. I això m'ha tornat a passar amb aquesta darrera història.
A l'últim conte, que passa tot ell a una pensió londinenca, allí ens trobem amb tres homes catalans, un d'ells acaba d'arribar i és el narrador de la història; els altres dos treballen a la City i fa ja força anys que viuen a dispesa. Es troben en aquella edat en que encara no són persones grans, però que la joventut "es va escapant" i, tot això, envoltat d'uns enyoraments cíclics de la seva terra. Els homes són força amics i al final un d'ells convenç a l'altre perquè demani en matrimoni a una altre dispesera, una noia molt amable i accessible amb tots els homes de la pensió... Tot plegat em deixa amb una sensació una mica surrealista.
De fet, sóc perfectament capaç d'imaginar-me en Pla escrivint tot això i rient d'amagatotis pensant en els esforçats intents de comprendre tota la història que faríem els lectors. I consti que això ho dic amb el màxim dels respectes envers l'autor ja que, deixant de banda la història en sí -que crec que no he entès- hi ha passatges memorables, per exemple:
"Tàpies portava un bigoti retallat i el seu ideal era l'estalvi. Per quins camins havia estat portat a aquesta conclusió, en virtut de quin mecanisme havia arribat a professar aquest ideal, ho vaig ignorar sempre, i ho ignoro encara. Era un bon estalviador, en el sentit que estalviava en virtut de la seva pròpia vida inconscient, vull dir, sense necessitat de deliberar. Probablement el Pare Etern, en el moment de donar-li la puntada de peu a l'anca -en el moment d'iniciar-se la seva combustió física, dirien els materialistes-, li digué ensenyant un dit autoritari: "Tàpies, estalvia!". L'excel·lent amic començà a rodolar pels carrers i places d'aquest món d'una manera perfectament natural. Encara roda i encara estalvia complint el tracte imposat per la misteriosa llei que regula el fons de les persones humanes"












