Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris John Boyne. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris John Boyne. Mostrar tots els missatges

dimarts, 14 d’abril del 2015

La casa del propòsit especial, de John Boyne.- Cinquè bloc de lectura

El temps dels records i el temps on es situa el “present” del narrador es van apropant en aquest viatge per la vida d’en Gueorgui Jatxmienev.

A les darreres notícies que teníem dels seus records es trobava en un tren en el qual Nicolau II acabava de signar la seva abdicació. Al dia següent en Gueorgui es desperta tard i no sent cap soroll, es troba sol al vagó del tren i no hi ha rastre per enlloc del Tsar. Finalment troba un company de la Guàrdia que l’informa que, durant la nit, un altre tren s’ha endut el qui era el Tsar, afegint “Ens n’hem alliberat finalment”, “Al Romanov se li han acabat els luxes”. En aquest interessant enllaç podem veure diferents estances del tren imperial.

Saló del tren imperial

Des d’aquell moment una única idea guia en Gueorgui, saber on es troba la família imperial per poder retrobar Anastàsia. Preguntant, de poble en poble, treballant del que pot per poder guanyar alguna cosa per les necessitats més bàsiques. És un llarg viatge amb els inconvenients d’un hivern molt cru, amb pistes que no sempre són exactes fins que, passats els mesos, arriba a Ekaterinburg, el lloc on tenen retinguda la família Romanov.

Casa Ipatev

Era un gran casalot que els bolxevics van prendre al seu propietari, un tal Ipatev, un marxant molt ric. La gent del poble li diu a en Gueorgui "Ara és coneguda com la casa del propòsit especial".



El llibre ens trasllada ara a l'any 1919. Queda ja molt poca diferència temporal entre els capítols que es van creuant. Zoia i Gueorgui han arribat a París i, de moment, viuen separats ja que no estan casats i, a més, ella ha viscut una experiència traumàtica que fa que no es trobi en un estat d'ànim com per pensar en casar-se. Alguna cosa en el seu passat recent la pertorba intensament. Tots dos troben feina i fan amistat amb una jove parella: Leo i Sophie. Ella és companya de Zoia al taller de costura on les dues treballen i ell és un pintor que es guanya la vida fent retrats entre la gent que visita Montmartre i le Sacré Coeur. Passats uns mesos, decideixen casar-se (i jo em torno a preguntar sobre qüestions d'expedients matrimonials, papers, identitats... ) el casament és celebrat pel pare Rakhletski, capellà de la petita comunitat ortodoxa russa a París. Just després de la cerimònia, per la mirada del sacerdot, en Gueorgui i la Zoia comenten que ell l'ha reconegut, tot i que estan segurs que mai ho explicarà ningú.

Davant la casa Ipatev finalment Gueorgui pot contactar amb Maria, germana d'Anastàsia, que ha sortit darrera un dels gossets de la família -sembla ser que la possibilitat de fugida es veia tan remota que els Romanov podien entrar i sortir pels voltants de la casa- i, a través d'ella concerta una cita amb Anastàsia. Just quan la noia s'escapa de casa per trobar-se amb ell, tenen lloc els terribles fets del que ella, des d'una finestra, és testimoni i que la deixen marcada per sempre. La jove veu com els bolxevics assassinen tota la seva família i, en estat de xoc, arriba fins on és el seu estimat que se l'emporta d'allí ràpidament... Caminant sense cansar-se i sense dir ni una sola paraula.

És així com la parella comença la seva vida en comú, destí a París i amb un trauma dins del cor d'ella que la deixa marcada per sempre amb un sentit de culpa envers les desgràcies que passen al seu voltant. Aquesta és la causa del que hem vist a capítols anteriors: es culpabilitza de la mort de la seva filla, creu que ha estat ella qui ha portat la desgràcia als seus amics Leo i Sophie, i, fins i tot, té algun intent de suïcidi.

La novel·la em deixa amb un regust trist. Els fets que s'expliquen, el final de la família Romanov, és terrible, i el xoc emocional que, de bon segur patiria algú que es trobés en la situació que l'autor inventa per a Anastàsia, ha de ser brutal.

D'una banda m'ha agradat molt la lectura perquè he après moltíssim d'aquest moment històric (les referències a llocs, dates i fets, que emmarquen la novel·la, són totalment fidedignes) i això sempre és positiu, però d'altra banda hi he trobat defectes que he anat explicant als comentaris dels posts anteriors que farien que, si en aquest blog poséssim "nota" als llibres, a aquest no li podria posar massa alta. Tot i així, en conjunt, estic contenta d'haver-lo llegit.


En el temps que he dedicat a preparar aquest post he mirat un munt de vídeos del "final" dels Romanov per veure si en trobava algun per posar, però, de fet, la mort a trets d'una família amb nens em resulta repugnant. Per molt que no siguin imatges reals sinó tretes de pel·lícules o documentals, el fet és el mateix: unes persones desarmades dins d'una habitació, entre ells adolescents i un nen, que són brutalment cosits a trets. Sempre he pensat que ningú és qui per decidir sobre la vida dels altres, així que, finalment, he decidit acabar aquest post amb un vídeo més bonic: Imatges de la família Romanov en color! ;-)

divendres, 13 de març del 2015

La casa del propòsit especial (John Boyne) [IV]

Quart bloc de lectura.
12.- El Neva
13.- 1924
14.- La signatura del Tsar
15.- 1922



(Documental sobre la vida i la mort de Rasputin)


Ja ens falta poc per acabar aquesta novel·la que malgrat ens parla d'una història coneguda, el final de l'Imperi dels Tsars a Rússia, es fa força interessant perquè ens l'explica en directe i des de dins a través dels ulls d'un suposat guàrdia de corps del tsarevitx.

En aquest quart bloc, els capítols que expliquen la vida dels protagonistes ja fora de Rússia, on la trama va retrocedint en el temps, i els que ens l'expliquen el que passa a la cort del Tsar, on la trama segueix l'ordre cronològic, ja només estan separats per molts pocs anys, cosa que ens indica que arriba el desenllaç que coneixerem al proper i últim bloc de lectura.

Rasputin-PD
Rasputin

El primer dels capítols ("El Neva") es centra en la figura de Grigori Iefímovitx Rasputin (Григорий Ефимович Распутин) (1869 – 1916) el místic rus que gaudí d'una gran influència sobre els Romànov en els darrers dies de la Rússia dels tsars. En el documental que he enllaçat encapçalant aquest post podem seguir la biografia de la seva vida i també els detalls de la seva mort, un assassinat que va necessitar per ser efectiu de l'ús de verí, diversos trets de pistola i les gèlides aigües del riu Neva. Així ens explica la novel·la, la primera part dels fets:

...Li he donat vi. Li he donat pastissos. Farcits amb prou cianur per matar una dotzena d'homes, per no dir res d'un mugic pudent de Pokrovskoie.
Li vaig clavar les pupil·les mentre la sorpresa m'esbatanava els ulls.
- Aleshores és mort? -vaig preguntar, esbalaït-. Ja l'heu matat?
Els dos homes van intercanviar una altra llambregada i van arronsar les espatlles gairebé com si es disculpessin.
- És de suposar, no et sembla? -em va preguntar el Príncep [Iusúpov] a mi, somrient. L'actitud que mostrava no era pas la d'algú que acabava de perpetrar un assassinat, i em vaig preguntar si estava borratxo o també havia perdut el seny-. Però no li ha fet cap efecte. No és humà, saps? -va afegir, com si això fos una simple circumstància de la vida, un fet del qual totes les persones civilitzades eren plenament conscients-. És una criatura diabòlica. El cianur no l'ha matat...

Nicolau II, Tsar de Rússia

El tercer capítol del bloc ("La signatura del Tsar") ens porta a 1917 i a la fi de la dinastia Romànov com a mandataris de l'imperi rus. Aquestes pàgines acaben amb la signatura per part de Nicolau II de la seva abdicació al tron en un vagó del tren imperial aturat a les afores de la ciutat de Pskov, on en aquells moments s'havia instal·lat el Quarter General de les tropes russes i on també hi era Gueorgui per ordre del propi tsar que, rellevant-lo de la tasca de guàrdia del seu fill, li havia ordenat que l'acompanyés.
Un final, aquest de l'últim tsar, que es veia venir per tothom menys pels propis components de la família imperial. El mateix Gueorgui ens explica els motius en aquest fragment de la novel·la:

...El Tsar, naturalment, s'havia equivocat moltes vegades en la manera com havia plantejat l'agressió contra els alemanys i els turcs, però això no era res en comparació del tracte que rebien els súbdits que, segons ell afirmava, s'estimava tant. Nosaltres, els membres del seguici reial, anàvem d'un palau a uns altres, pujàvem a bord de trens luxosos, desembarcàvem de iots sumptuosos, menjàvem coses exquisides i vestíem amb robes i complements de luxe. [...] Mentrestant, el poble, fora dels palaus, es desesperava per poder menjar, per una mica de pa, per poder treballar, per qualsevol cosa que els fes sentir una mica més humans. Tremolaven entre les gebrades de l'hivern rus i comptaven els parents que no sobreviurien fins a la primavera. [...] Volien expressar la seva ràbia en manifestacions, aldarulls i una premsa lliure, i sempre els ho prohibien tot. Quantes vegades no s'havien omplert els hospitals de ferits i moribunds del poble, a causa dels homes del Tsar que asseguraven la preeminència de l'autocràcia?. Quantes vegades havien anat a visitar cementiris?...


Old Houses, Holborn. 769 (NBY 419722)
Londres, principis s. XX. Filera de cases a la zona de Holborn

Em queda parlar dels dos capítols d'aquest bloc que transcorren fora de Rússia. En el primer d'ells i segon del bloc, ("1924"), l'autor ens parla dels primers temps de Gueorgui i Zoia a Londres provinents de París. La parella s'ha instal·lat a Holborn, al centre de la capital anglesa, i han trobat feina. Ell a la Biblioteca de Londres i ella a una fàbrica tèxtil. També veiem que els problemes que arrossega Zoia i que s'han anat destacant en anteriors capítols del llibre ja són ben presents, fins el punt que en aquestes pàgines ens assabentem del seu primer intent de suïcidi. No coneixem encara on sorgeix el problema de Zoia però comencem a entendre quins sentiments sembla que l'empenyin cap a l'autodestrucció. Ella mateixa li explica al seu marit el motiu d'haver refusat una invitació d'una companya de feina, negant-se a anar a prendre un te amb ella:

- Més valdria que no féssim amics -va declarar finalment.
- No t'entenc.
- Doncs que jo no faci amics -va precisar, corregint l'afirmació anterior-. Més val que no es relacionin gaire amb mi. I punt.
Vaig arrufar les celles, sense saber del cert que volia dir amb això.
- Doncs no ho entenc -vaig repetir-. Què pot passar, fet i fet? Zoia, si creus que...
- No puc córrer el risc, Gueorgui -em va etzibar, precipitant les paraules enfora ràpidament a mesura que se li encenia la sang-. No li faria cap bé ser la meva amiga. Porto mala sort, jo. Ja ho saps tu. Si m'acosto massa a algú...
Em vaig aturar enmig del carrer i la vaig mirar esbalaït.
- Zoia! -vaig exclamar, agafant-la pel braç i tibant-la de cara-. No ho pots dir de veritat.
- Per què no?
- Ningú no porta mala sort -vaig replicar-. És una idea ridícula.
- Coneixe'm és patir -va argumentar, amb veu fonda i greu, llambregant endavant i enrere i arrufant el front com un plec d'arruges doloroses...


París, principis s. XX. Basílica del Sagrat Cor a Montmartre.

A l'últim capítol del bloc ("1922"), Gueorgui i Zoia fa tres anys que són a París. Ell treballa en una llibreria on se les ha de veure amb un amo poc comprensiu que li retreu el temps que "perd" cuidant la seva dona que acaba de sofrir un avortament. Però aquestes dificultats quedaran en res quan un bon amic seu, en Leo Raymer, es arrestat per haver provocat la mort d'un gendarme en un altercat prop de la Basílica del Sagrat Cor al barri de Montmartre. El cop del judici, que acaba amb la condemna a la guillotina del seu amic, és tan fort que la ciutat es torna insuportable per a la parella i no poden fer res més que anar-se'n:

I Zoia i jo vam decidir marxar de París per sempre més. Va ser decisió seva, de fet, però jo em vaig alegrar de sumar-m'hi.
L'última nit a la ciutat, asseguts dins del pis buit, miràvem fixament per la finestra les espires de les incomptables esglésies que hi havia pertot.
- Va ser culpa meva -va dir ella.


Així acaba aquest bloc de lectura, per tant haurem de continuar llegint per saber més coses d'aquest sentiment de culpa que corseca a Zoia per una banda, i com continua la història del Tsar i la seva família, per una altra. Ho farem, i amb ganes, que això no pot quedar així.

dimecres, 11 de març del 2015

La casa del propòsit especial, de John Boyne.- Tercer bloc de lectura

Seguim amb aquesta lectura que, en capítols alterns, ens permet anar coneixent capítols del present i del passat dels protagonistes, un matrimoni rus, ja ancià i que ha viscut una sèrie de fets que han marcat les seves vides.

Faré aquest post bastant breu perquè hi ha una sèrie de coses que m'estimo més parlar-ne dins els "comentaris".

En aquest tercer bloc trobem un capítol dedicat al personatge de Rasputin. El protagonista el descriu com a algú gens atractiu: ressalta que no va ben vestit, que porta els cabells bruts i que té un somriure desagradable amb les dents grogues. I, malgrat això, resulta que exercia una influència enorme sobre la tsarina. Grigori Iefímovitx era vist per alguns com una mena de sant, mentre que per altres era un absolut depravat. He buscat informació sobre ell i sembla que no hi ha cap prova històrica de tots els vicis dels quals era acusat i que el motiu real pel qual no se'l volia és perquè se'l considerava perillós políticament.


Com havia entrat en contacte amb la família imperial? Doncs, segons explica la Viquipèdia: Tenia fama de sanador per l'oració, per la qual cosa fou demanat el 1905 al palau dels tsars per curar la greu malaltia del seu fill únic Aleix que patia hemofília. El príncep va millorar –segons alguns investigadors mitjançant la hipnosi- i la família Romànov caigué sota la (seva) influència". Al llibre, malgrat tot, s'opta per donar per bona la versió de que era una mala persona (potser perquè és més novel·lesc)

Tota la trama en sí és molt interessant, ara bé, hi ha moltes coses que no em lliguen, i no em refereixo a històricament que, precisament, crec que està bastant ben descrit, sinó coses que em resulten difícils de creure aplicant tan sols una mica de lògica.

Senyalaré també com a positiu el fet d'haver descobert les "Nits blanques" de Sant Petersburg, fenòmen que he d'admetre que desconeixia i que em sembla maquíssim. He trobat un vídeo preciós que ens mostra com són aquests cels que no s'acaben d'enfosquir:


Les meves "queixes"... en els comentaris, després del primer comentari d'en MAC ;-)

dijous, 26 de febrer del 2015

La casa del propòsit especial (John Boyne) [II]

Segon bloc de lectura.
05.- 1970
06.- El príncep de Moguilev
07.- 1953



(Fragment d'un documental sobre la família del Tsar)


Continuem la lectura de la novel·la seguint aquesta seqüència temporal que ens imposa l'autor que fa que els capítols que ens expliquen la història més actual vagin retrocedint en el temps mentre que en els altres que ens parlen de la vida als darrers anys de la Rússia dels Tsars, la trama va avançant seguint l'ordre cronològic, diguem-ne, normal. Tenim doncs la sensació d'estar llegint dues novel·les en una, les dues amb el mateix protagonista però amb una trama diferent que provoca el fet que les separin vàries dècades. Una separació que, per altra banda i a mesura que avancem en la lectura, es va fent més petita.

Dels tres capítols del llibre compresos en aquest segon bloc de lectura, n'hi ha dos escrits des del "present". Al primer ("1970"), ens assabentem de la mort d'Arina, la filla de Gueorgui i Zoia en un accident de trànsit i dels sentiments que això provoca en el seus pares:

- És clar que és culpa meva, va dir Zoia. I tu també me la dónes, em consta. Si no ho fas, ets un ximple.
- Jo no et culpo de res -vaig replicar cridant, acostant-m'hi per fer-la girar i mirar-la cara a cara. Se li notava una duresa en l'expressió, una mirada que s'havia ocultat durant molts anys però ara havia reaparegut, des de la mort d'Arina, i em deia què pensava Zoia exactament-. Creus que et faig responsable de la mort de la nostra filla?. Això és de bojos. Jo només et faig responsable d'una cosa: d'haver-li donat la vida.
- Per què em dius això ara? -em va preguntar, revelant en el to de veu que tenia les llàgrimes molt a prop.
- Perquè sempre has tingut aquesta sensació i durant anys i anys ha projectat una ombra sobre les nostres existències. I t'equivoques, Zoia, no te n'adones?. T'equivoques de ple, sentint-te així...

Queda clar que hi ha alguna cosa en el passat d'aquesta parella que encara no coneixem. Segur que ho farem, a mesura que anem llegint. De moment, retrocedim gairebé 20 anys per entrar a l'últim capítol d'aquest bloc ("1953"). En ell, continuem sabent detalls de la vida familiar dels protagonistes a Londres. En destaquen tres: El matrimoni, que ara ronda la cinquantena, passa per un mal moment per una infidelitat que ha comès Zoia. La seva filla de 19 anys els presenta formalment el seu primer xicot. Decideixen comprar el seu primer televisor per seguir en directe els actes de coronació d'Isabel II:

Arina em va demanar que comprés un televisor, per poder veure la coronació de la nova Reina des de casa, si bé d'entrada m'hi resistia, no pas perquè la cerimònia no m'interessés, sinó perquè no li veia la punta, a això de gastar-nos tants diners en un aparell que només faríem servir una vegada.
- L'engegarem cada dia -va insistir ella-. Almenys jo. Sisplau, no podem ser l'única família del carrer que no en té. Em fa vergonya.
- No exageris -li vaig respondre, sacsejant el cap-. Què pretens tu, fet i fet, que ens asseguem cada nit tots tres aquí a mirar una capsa allà al racó i no puguem parlar mai de res?...

1953 - En ocasió de la coronació d'Isabel II, la BBC estrena les emissions en color.

En el capítol central del bloc ("El príncep de Moguilev"), tornem a l'any 1915. En Gueorgui, de 16 anys, fa unes quantes setmanes que és a Sant Petersburg, a la residència dels Tsars on s'encarrega de protegir l'hereu al tron, Alexei d'onze anys. En aquest temps, ha conegut també a la resta de la família imperial i s'ha enamorat de la filla petita, Anastàsia que té 14 anys. Un amor que és correspost, encara que d'amagat.

Alexei Nikolàyevich Romànov           Anastàsia Nikolàyevna Romànova

En Gueorgui com a membre de la Guàrdia de Corps personal del tsarevitx, ha de vigilar constantment a Alexei i la poca diferència d'edat entre tots dos li facilita la feina d'anar sempre junts a tot arreu. Precisament en aquest capítol, se'ns explica el viatge que el Tsar i el seu fill van fer al Quarter General de l'exèrcit rus, Stavka, per donar ànims a les tropes que aleshores lluitaven en plena Primera Guerra Mundial. Aquest viatge fou una realitat històrica i l'autor l'aprofita per explicar-nos un "secret" del tsarevitx que en Gueorgui també descobreix amb sorpresa quan el nen jugant cau d'un arbre i, malgrat que aparentment no ha pres mal, tothom s'excita d'allò més. És la pròpia Tsarina, que s'ha desplaçat expressament a Stavka quan ha sabut de l'accident del seu fill qui revela el misteri explicant-li les conseqüències d'aquella caiguda:

...Els malsons l'esqueixaran, mentre esgaripa de dolor i ens prega a mi o al seu pare que l'ajudem, que li alleugem aquell turment, però nosaltres no hi podem pas fer res. Ens que darem asseguts a l'espona del llit i li parlarem, li agafarem la mà, però no plorarem, perquè no podem demostrar cap debilitat davant el nen. I això durarà qui sap quant. I saps llavors que podria passar també, Gueorgui?
Vaig moure el cap negativament.
- Què? -vaig preguntar.
- Llavors podria ser que es morís -va replicar corglaçada-. Que el meu fill es morís. I que Rússia es quedés sense hereu. I tot perquè tu vas permetre que s'enfilés a un arbre. Ho entens ara?
No sabia pas què dir. El nen era hemofílic; tenia allò que en deien la "malaltia reial", una dolença sobre la qual havia sentit a murmurar els criats però sense donar-hi cap importància. La reina difunta Victòria d'Anglaterra , àvia directa de la Tsarina, n'era portadora, i com que la majoria dels seus fills i filles, néts i nétes, s'havien casat amb prínceps i princeses europeus, la malaltia en qüestió era un secret vergonyós en moltes corts reials. Inclosa la nostra...

Quadre genealògic de la Reina Victòria i transmissió de l'hemofília
als seus descendents de les diverses cases reials europees

diumenge, 22 de febrer del 2015

La casa del propòsit especial, de John Boyne.- Primer bloc de lectura

Començo aquest primer bloc de lectura dient que crec que, una vegada més, l’hem encertat. És veritat que portem pocs capítols però, de moment, La casa del propòsit especial de John Boyne m’està resultant una novel·la interessant, amena, fàcil de llegir i d’aquelles que et fan venir ganes de seguir avançant per veure què passa.

Ens trobem amb una història narrada en primera persona (al menys fins ara) pel protagonista, Gueorgui Danílovitx Jatxmienev, de la història de la seva vida; però aquesta narració no va ordenada cronològicament sinó que va alternant capítols del present, ja gran, amb més de vuitanta anys, amb altres en que ens va explicant la seva interessant història, des de que va néixer, la difícil relació amb el seu pare, la pobresa familiar, els somnis de prosperitat de la seva germana gran, etc. Una vida molt senzilla, esgotadora, treballant terres que no els pertanyen, sense possibilitats de millorar...

Família de camperols russos abans de la Revolució
Arriba un dia en que la gent de la petita vila s’assabenta el cosí del tsar ha de passar pel seu poble, Kaixin (lloc que he intentat googlejar fracassant rotundament amb la qual cosa em queda el dubte de si existeix i jo no l’he sabut trobar o és un nom inventat per l’autor) i la gent reacciona de diferent manera. Els més fidels al tsar, que el veuen com gairebé un déu, es preparen per aplaudir-lo al seu pas, mentre que n’hi ha qui el considera un tirà i el rebutgen profundament. El pare d’en Kolek, el millor amic d’en Gueorgui, és d’aquests darrers i, en un impuls per seguir els desitjos de son pare, en Kolek es proposa atemptar contra la vida del cosí del Tsar. En Gueorgui, absolutament sorprès, veu el moment en que el seu amic treu l’arma i, en un gest instintiu per aconseguir que en Kolek no faci aquella barbaritat, el que fa és situar-se en la trajectòria de la bala i rep ell el tret.

Agraït, el Gran Duc se l’emporta a Sant Petersburg amb la idea que pugui fer de guàrdia personal de confiança del jovenet Alexei, d’onze anys, fill del Tsar! I en aquest punt ens trobem: justament en Gueorgui acaba d’arribar a la meravellosa ciutat i ha conegut al Tsar en persona!!

Un dels magnífics "Ous Faberge".
Aquest, commemoratiu del Tricentenari dels Romanov
el pot veure i admirar en Gueorguei personalment
el dia de la seva entrevista personal amb el Tsar
D’altre banda, en el moment “present” Gueorgui, resident al Regne Unit des de fa molts anys, es troba de viatge amb la seva dona, malalta, per concedir-li el desig expressat per ella d’anar a Finlàndia abans de morir, per estar més a prop de Rússia... això, per les paraules de la narració, deduïm que podria ser perillós? Per què? Què ha passat a la vida dels nostres protagonistes perquè els trobem allunyats de la seva Rússia natal durant tantes dècades? Hi tornaran ara? Quelcom els ho pot impedir? Doncs no ho sé... per tant, hauré de seguir llegint la novel·la!!

dilluns, 16 de febrer del 2015

La casa del propòsit especial (John Boyne) [Presentació]



Rússia, 1915: als 16 anys, Georgy Jachmenev rep una bala que anava destinada a un membre de la família imperial russa, i de seguida es converteix en un heroi. En qüestió d'hores, la seva vida com a fill de pagès canvia radicalment quan l'escorten a Sant Petersburg per ocupar la seva nova plaça com a guardaespatlles d'Alexei Romanov, fill del Tsar Nicolau II. Seixanta anys més tard, mentre fa companyia a la seva dona Zoya, que jeu moribunda en un hospital de Londres, els records de la vida que han viscut junts comencen a envair-lo. El seu matrimoni, tot i que feliç, ha estat marcat per la tragèdia, per la pèrdua d'éssers estimats i l'experiència de l'exili, sempre dolorosa. En part història d'amor, en part èpica històrica, en part tragèdia, La casa del propòsit especial és una novel·la sobre un home arrancat d'una casa pobra i llançat al cor d'un imperi en declivi, i la narració avança des del Sant Petersburg revolucionari fins al París de després de la Ia Guerra Mundial i fins a Londres i les costes fineses dels anys 80, abans de retornar a un tranquil hospital on la història de Georgy i Zoya, finalment, s'haurà de resoldre.


Els Romanov, família imperial russa (1894 - 1917)


Hem triat, per començar les lectures compartides de 2015, la novel·la "LA CASA DEL PROPÒSIT ESPECIAL" de John Boyne (Dublín, 1971). Com acabem de llegir en el text de la contraportada, que he copiat per iniciar aquest post, el novel·lista irlandès ens porta a la Rússia dels tsars i, amb el seu estil característic i la seva prosa fluida, revisa un fet històric real on fa viure als seus personatges la trama del llibre. La novel·la transcorre en dos escenaris i en dues èpoques diferents, els capítols es van alternant i van passant de l'Anglaterra actual fins la Rússia dels darrers anys de la dinastia Romanov en plena revolució bolxevic. L'autor utilitza una seqüència temporal a l'hora d'escriure el seu llibre que provoca que passat i present es vagin apropant a mesura que avança la trama que ens enganxa fins el final.


Palau d'Hivern, residència oficial dels tsars a Sant Petersburg (1732-1917)


La novel·la té 432 pàgines dividides en 20 capítols que, al seu torn, nosaltres dividirem en 5 posts de lectura d'una vuitantena de pàgines cadascun. A continuació, copio l'índex del llibre ressaltant amb diferents colors aquests blocs de lectura:

01.- 1981
02.- El príncep de Kaixin
03.- 1979
04.- El palau d'hivern


05.- 1970
06.- El príncep de Moguilev
07.- 1953


08.- L'stàrets i els patinadors
09.- 1941
10.- Les nits blanques
11.- 1935


12.- El Neva
13.- 1924
14.- La signatura del Tsar
15.- 1922


16.- El viatge a Ekaterinburg
17.- 1919
18.- La casa Ipatev
19.- 1918
20.- 1981



Qui vol encarregar-se del post del primer bloc? :-))