A les darreres notícies que teníem dels seus records es trobava en un tren en el qual Nicolau II acabava de signar la seva abdicació. Al dia següent en Gueorgui es desperta tard i no sent cap soroll, es troba sol al vagó del tren i no hi ha rastre per enlloc del Tsar. Finalment troba un company de la Guàrdia que l’informa que, durant la nit, un altre tren s’ha endut el qui era el Tsar, afegint “Ens n’hem alliberat finalment”, “Al Romanov se li han acabat els luxes”. En aquest interessant enllaç podem veure diferents estances del tren imperial.
 |
| Saló del tren imperial |
Des d’aquell moment una única idea guia en Gueorgui, saber on es troba la família imperial per poder retrobar Anastàsia. Preguntant, de poble en poble, treballant del que pot per poder guanyar alguna cosa per les necessitats més bàsiques. És un llarg viatge amb els inconvenients d’un hivern molt cru, amb pistes que no sempre són exactes fins que, passats els mesos, arriba a Ekaterinburg, el lloc on tenen retinguda la família Romanov.
 |
| Casa Ipatev |
Era un gran casalot que els bolxevics van prendre al seu propietari, un tal Ipatev, un marxant molt ric. La gent del poble li diu a en Gueorgui "Ara és coneguda com la casa del propòsit especial".
El llibre ens trasllada ara a l'any 1919. Queda ja molt poca diferència temporal entre els capítols que es van creuant. Zoia i Gueorgui han arribat a París i, de moment, viuen separats ja que no estan casats i, a més, ella ha viscut una experiència traumàtica que fa que no es trobi en un estat d'ànim com per pensar en casar-se. Alguna cosa en el seu passat recent la pertorba intensament. Tots dos troben feina i fan amistat amb una jove parella: Leo i Sophie. Ella és companya de Zoia al taller de costura on les dues treballen i ell és un pintor que es guanya la vida fent retrats entre la gent que visita Montmartre i le Sacré Coeur. Passats uns mesos, decideixen casar-se (i jo em torno a preguntar sobre qüestions d'expedients matrimonials, papers, identitats... ) el casament és celebrat pel pare Rakhletski, capellà de la petita comunitat ortodoxa russa a París. Just després de la cerimònia, per la mirada del sacerdot, en Gueorgui i la Zoia comenten que ell l'ha reconegut, tot i que estan segurs que mai ho explicarà ningú.
Davant la casa Ipatev finalment Gueorgui pot contactar amb Maria, germana d'Anastàsia, que ha sortit darrera un dels gossets de la família -sembla ser que la possibilitat de fugida es veia tan remota que els Romanov podien entrar i sortir pels voltants de la casa- i, a través d'ella concerta una cita amb Anastàsia. Just quan la noia s'escapa de casa per trobar-se amb ell, tenen lloc els terribles fets del que ella, des d'una finestra, és testimoni i que la deixen marcada per sempre. La jove veu com els bolxevics assassinen tota la seva família i, en estat de xoc, arriba fins on és el seu estimat que se l'emporta d'allí ràpidament... Caminant sense cansar-se i sense dir ni una sola paraula.
És així com la parella comença la seva vida en comú, destí a París i amb un trauma dins del cor d'ella que la deixa marcada per sempre amb un sentit de culpa envers les desgràcies que passen al seu voltant. Aquesta és la causa del que hem vist a capítols anteriors: es culpabilitza de la mort de la seva filla, creu que ha estat ella qui ha portat la desgràcia als seus amics Leo i Sophie, i, fins i tot, té algun intent de suïcidi.
La novel·la em deixa amb un regust trist. Els fets que s'expliquen, el final de la família Romanov, és terrible, i el xoc emocional que, de bon segur patiria algú que es trobés en la situació que l'autor inventa per a Anastàsia, ha de ser brutal.
D'una banda m'ha agradat molt la lectura perquè he après moltíssim d'aquest moment històric (les referències a llocs, dates i fets, que emmarquen la novel·la, són totalment fidedignes) i això sempre és positiu, però d'altra banda hi he trobat defectes que he anat explicant als comentaris dels posts anteriors que farien que, si en aquest blog poséssim "nota" als llibres, a aquest no li podria posar massa alta. Tot i així, en conjunt, estic contenta d'haver-lo llegit.
En el temps que he dedicat a preparar aquest post he mirat un munt de vídeos del "final" dels Romanov per veure si en trobava algun per posar, però, de fet, la mort a trets d'una família amb nens em resulta repugnant. Per molt que no siguin imatges reals sinó tretes de pel·lícules o documentals, el fet és el mateix: unes persones desarmades dins d'una habitació, entre ells adolescents i un nen, que són brutalment cosits a trets. Sempre he pensat que ningú és qui per decidir sobre la vida dels altres, així que, finalment, he decidit acabar aquest post amb un vídeo més bonic: Imatges de la família Romanov en color! ;-)
.jpg)
