L'hotel encantat, de Wilkie Collins- Tercer bloc de lectura

Aquest és el tercer bloc de lectura del llibre i serà molt diferent (espero que no decebedor)... He tardat un munt a fer-lo i em sap greu, a part que aviat em quedaré sense excuses pels meus retards, però el cert és que sempre tinc una combinació de coses que no són culpa meva i unes altres que sí que ho són totalment (com per exemple el temps que perdo al Twitter en favor de la República Catalana... Crec, sincerament, que tots els granets de sorra tenen valor i que tot el que fa cada persona, suma; per tant jo em dedico a enviar notícies a periodistes i polítics d’altres països, a retuitar coses que surten a la premsa estrangera, a intentar animar deprimits, etc.)

A més, amb tot el temps que fa que construeixo aquest post mentalment (no sabeu pas quantes vegades l’he escrit en el meu cap! Una vegada fins i tot el vaig començar materialment parlant i després em vaig oblidar de guardar el que havia fet) he variat d’estil constantment. En primer lloc tenia l’opció de fer com en el primer bloc, anar explicant el que passava, buscant alguna imatge que tingués alguna gràcia especial, però, clar, ens trobem en el bloc del desenllaç i fer això seria omplir-ho tot d’spoilers cosa que, en un llibre on hi ha “coses misterioses” quedaria lleig.

Així que al final m’he decidir per la segona opció, més fàcil de fer, perquè no incorpora cites, i que ara em resulta més còmode, doncs se m’està acabant el temps abans que en MAC vingui en persona, amb un ganivet en mà i amb un color marcadament verd. (Bé, no vull mentir, el temps ja se m’ha acabat fa dies, això no és ni la pròrroga, són els penalties!!)

Palazzi Barbaro de Venècia. Anys 80 del segle XIX
El palau de la nostra història s'hi deuria assemblar.

Bé doncs... per on anàvem? Resulta que el vell palau, antic, destartalat i fred s'ha convertit en un luxós hotel, tot arreglat, noui lluminós. Un hotel que fa goig de veure... un hotel en el que algun membre de la família de Lord Montbarry, que allí va morir, hi té interessos econòmics.

Un per un, en dies diferents, els nostres coneguts han anat arribant a l’Hotel i ara ja els hi tenim a tots, fins i tot a l'Agnès, els seus cunyats, les nenes... Els assignen habitacions i es disposen a passar la primera nit allí i és en aquest punt on veurem que les coses rares que havien començat a passar seguiran passant... però, són coses reals? Són sensacions? Són percepcions? Són sorolls? Imatges? Olors?

Alguna sí que és ben real... com despertar-se i adonar-se que tens algú al costat, assegut en una cadira, quan el fet és que havies d’estar sol a l’habitació. Però, si després d’això hi ha més aparicions no tan normals? I si quan ho expliques no et creuen? I si pensen que tot es degut a l’esgotament?

Ens trobem en un punt en que s’han d’anar aclarint tots els misteris plantejats en les dues primeres parts del llibre. Tan sols una persona sap tot el què ha passat i aquesta persona,mig vivint en deliris, decideix que el millor que pot fer és escriure-ho i, mentre ella va escrivint,  jo em faig una pregunta? M’ha agradat el llibre?

Doncs diré que no m’ha desagradat, però que ha anat de més a menys. Que els primers capítols, mentre tot s’anava preparant, mentre se’ns presentaven els protagonistes amb les seves històries personals i anàvem veient que “tot això no podia acabar bé”, vaig gaudir bastant i em vaig fer unes expectatives bastant altes... i, al final, tot m’ha semblat més fluixet.

Tot i així, he de dir que la qüestió de la desaparició del guia, el sr. Ferrari, és un embolic bastant ben buscat.

Al final tot queda aclarit. O no... Vull dir que no m’agrada haver d’acceptar com a explicació raonable i normal que tan sols determinades persones tinguin determinades percepcions, però si Mr. Collins ho va escriure així, doncs així serà.

Tots els comentaris més "específics" a l'interior...

L'hotel encantat, de Wilkie Collins- Primer bloc de lectura

Tot comença amb una visita al metge, concretament al Dr.Wybrow, molt conegut a Londres per la seva capacitat de fer bons diagnòstics. Un dia de l'any 1860, quan el doctor es disposava a sortir per fer les consultes a domicili, arriba al seu despatx una dona molt estranya. Ell, que va just de temps, mira d'eludir la visita però finalment no se'n pot desfer.

Es tracta d'una dona molt estranya, de poc més de trenta anys, amb la pal·lidesa pròpia d'un cadàver, amb uns ulls grans, negres, brillants incapaços d'expressar tendresa. El motiu de la visita es resum en aquesta pregunta: "Vol dir-me, si us plau, si estic en perill de tornar-me boja?"

Segons els autors del blog Clothes in books,aquesta podria ser la imatge
de la Comtessa Narona

El metge li respon que ell no és psiquiatra, però, tot i així no es lliura de que ella li expliqui una història sobre la seva vida. Ella és a punt de casar-se. El seu futur marit havia estat abans promès amb una cosina seva, una noia tan bona persona que el va alliberar del compromís sense fer cap drama.
Però just feia un dia, la dona havia coincidit amb la ex del seu promès a la qual no coneixia "En posar-me dreta i mirar els ulls d'aquella dona, fits en els meus, vaig sentir un calfred que em recorria de capa peus, una profunda esgarrifança, i vaig començar a tremolar com una fulla, per primera vegada a la vida vaig saber el què era sentir pànic de mort". Està tan nerviosa que ni tan sols espot posar dreta i tot el que hauria volgut és fugir

Aquí veiem els que, segons la meva impressió, són els dos principals personatges de la novel·la: La Comtessa Narona i l'Agnes Lockwood. Tota la resta, per importants que siguin, els veig com a secundaris. L’autor pretén que una representi la bondat i l’altra la maldat. El que ens podríem preguntar és “Quan algú és dolent, quina consciència té de la seva pròpia dolenteria?” i també al contrari: "Una bona persona, sap que ho és?"

En aquest cas, la dolenta seria aquesta dona amb la pal·lidesa d’un cadàver i amb uns ulls incapaços de cap tendresa i la bona la jove a la que el promès ha deixat.

I què passa en el moment en que la bondat i la maldat es troben cara a cara? És com si la Comtessa Narona veiés la seva dolenteria en contrast per la bondat que “emana” d’Agnes Lockwood. La superioritat moral de la primera promesa de Lord Montbarry fa que, tot i que la noia no digui ni faci res d'especial, la Comtessa tingui una mena d’atac de pànic. Aquest pànic és com si tingués por de sí mateixa, del que és capaç de fer. "Els seus ulls innocents descobrien en mi possibilitats de perversió ocultes de les quals no en vaig ser conscient fins que les vaig veure agitant-se en el seu esguard". Fins al punt que, quan Agnes li ofereix el seu flascó d'olor, la comtessa es desmaia. "Aquella dona innocent està destinada a tenir una influència fatal sobre la meva vida".

I bé. Arriba el dia del casament, que és descrit com una cerimònia gairebé trista. I els nuvis marxen cap a Escòcia una petita temporada.

El capítol quart de la novel·la comença amb Agnès -que viu acompanyada d'una antiga mainadera- està a casa seva, estripant les cartes del seu enamorat quan arriba a visitar-la Henry Westwick, germà petit de lord Montbarry i fidel admirador de la noia.

Hem de dir aquí que la família de Lord Montbarry és molt amplia, té un germà casat) (Stephen Robert, la dona del qual, Ella, es molt amiga d'Agnes) i dos de solters (un dels quals, Henry, és admirador d'Agnes). També té dues germanes, una casada, Lady Barbille, i una viuda, Mrs. Norbury.

Quan Henry ja marxa, arriba a la casa la Sra.Ferrari, antiga cambrera d'Agnes, actualment casada amb un guia italià. El home no té gaire feina i a la seva muller no se li ocorre altra cosa que, assabentada que lord Montbarry i la seva esposa volen anar a passar una temporada a Itàlia. En un primer moment, Agnes es queda parada que la seva ex cambrera tingui la barra de demanar-li una cosa així però, finalment, accedeix a que es mencioni el seu nom en una carta que enviaran al lord sol·licitant la feina pel guia Ferrari.

Després d'això Agnes marxa una temporada a Irlanda amb els seus parents i amics Stephen Robert, Ella, i les seves filletes. Però tan sols tornar a Anglaterra s'assabenta que el Sr. Ferrari ha desaparegut i no tan sols això sinó que una serventa dels Montbarry també els va deixar insinuant que l'ambient que hi havia a la casa no era el millor i és que la Comtessa Narona té un germà, el Baró Rivar, que molta gent sospita que no és el seu germà.  El més estrany de tot és que Emily, la dona del guia, ha rebut una carta amb 1.000 Lliures i la nota "Com a compensació per la pèrdua del seu marit". 

Però encara no ha arribat el pitjor. Agnès mira d'ajudar la Sra. Ferrari recomanant-li al seu advocat, Mr. Troy i, mentre estan reunits, arriba el jove Henry Westwick i els dóna la notícia impactant de la mort de Lord Montbarry a Venècia, cosa que deixa molt trasbalsada la pobre Agnès.

Lord Montbarry s'havia fet unes assegurances de vida, així que les companyies asseguradores envien a Venècia uns representants per parlar amb els metges, saber de què va morir, com va estar atès, com vivia... En definitiva, tractar de comprovar que ha estat una mort natural perquè es pugui fer efectiva la pòlissa. Allí bàsicament qui els aten és el Baró Rivar, que els hi ensenya tot el que volen veure (fins i tot el seu laboratori de química, al soterrani) i els dona totes les dades que demanen.

Passats uns dies, la Sra.Ferrari s'assabenta que Lady Montbarry és a Londres i no té altra idea que anar-la a veure a l'Hotel on s'allotja. El seu aspecte físic ha empitjorat molt, va vestida de negre rigorós i la troba ajaguda com una pantera en una actitud flexible sobre un petit sofà verd.

Countess Narone on Chaise, 1953, de Gertrude Abercrombie (1909–1977)
oli sobre masonita 19.68 x 25.4 cm.

La Sra. Ferrari li parla del seu marit, de les 1.000 lliures rebudes, però la comtessa ni s'immuta... fins que, en mig de tot el discurs, a la dona del guia se li escapa que Miss Lockwood havia recomanat al seu marit a Lord Montbarry. Quan la Lady sent això es posa furiosa i comença a cridar tot exigint-li que la porti davant d'Agnes. La pobre dona no sap qué fer però mig obligada, mig espantada, agafen un cotxe fins la casa, dalt del cotxe es queda la Sra. Ferrari i Lady Montbarry baixa.. just en aquell moment, passa per davant del cotxe en Henry Westwick i la Sra. Ferrari li demana que pugi ràpidament a la casa per protegir Agnès.

I, just en aquest punt tan interessant, s'acaba el capítol X... Si teniu curiositat per saber més coses, en pocs dies apareixerà el segon bloc de lectura d'aquesta novel·la... de la qual, de moment, ja he dit prou :-)

L'hotel encantat (Wilkie Collins) [Presentació]

(Primera Edició - 1879)

L'HOTEL ENCANTAT és una novel·la escrita per William Wilkie Collins (1824 - 1889) i publicada per primera vegada en format llibre l'any 1879 (a la imatge que encapçala aquest post veiem la coberta d'aquella primera edició). Uns mesos abans, de juny a novembre de 1878, s'havia publicat en forma de serial, com era ben habitual en aquella època, a la revista "Belgravia Magazine".

Anunci de la publicació a "Belgravia Magazine"

L'hotel encantat que dóna títol al llibre és un decadent palau de Venècia reformat per poder-hi allotjar hostes. És en aquest vell edifici i en les seves estances farcides de presències sobrenaturals on l'autor farà viure als seus protagonistes uns veritables malsons creant una magnífica ambientació gòtica que encantarà als amants del gènere de terror.

Es tracta, doncs, d'una típica novel·la de fantasmes?. Sí, però no només. De forma genial, Collins combina aquestes aparicions ectoplasmàtiques amb una trama de misteri i d'investigació d'un crim. Així, l'escriptor victorià aconsegueix que la lectura barregi suspens i angoixa mentre ens condueix, amb la seva hàbil ploma, des d'un misteri quotidià fins als més insondables abismes de l'horror.

http://jkpotter.com/hotel-grim-gifs2/

De totes maneres, cal dir que no ens trobem davant d'una de les obres més destacades de l'autor. A les seves pàgines, Collins no aconsegueix el mestratge literari assolit en novel·les anteriors com "La dama de blanc" [1860] o "La pedra lunar" [1868]. Amb aquestes primeres novel·les, i gràcies al suport de la revista "All the Year Round" fundada per Charles Dickens, Wilkie Collins arribà a tenir gran èxit de vendes i un reconeixement literari que anà perdent en obres posteriors. Aquest declivi com escriptor, provocat sobretot pels seus problemes de salut (patia una forta drogodependència al làudan a causa d'una dolorosa gota reumàtica) i, posteriorment, també per la pèrdua del seu mentor i amic Dickens l'any 1870, ja es comença a apreciar quan llegim "L'hotel encantat" [1878].

Tot i això, al llegir-la encara trobarem moltes mostres de la ploma sublim i brillant que caracteritza l'autor. Ambientada l'any 1860, l'obra s'inicia amb un argument molt semblant a una novel·la romàntica anglesa fent ràpidament un gir cap al misteri i l'enigma per passar, així que l'acció es trasllada a Venècia, a transformar-se en una novel·la d'ambient gòtic. És en aquesta barreja d'estils on Collins ens demostra, un cop més, la seva gran capacitat narrativa.

Copio a continuació, el text de presentació que podem trobar a la contraportada de l'edició en català que l'Editorial Columna va publicar l'any 1994 amb traducció de Roser Berdagué:

En l'escenari misteriós i torbador de Venècia té lloc una de les històries de fantasmes més llegides i famoses de tots els temps: «L'hotel encantat».
Novel·la típica de la literatura fantàstica victoriana, a «L'hotel encantat» els elements sobrenaturals irrompen en el transcurs dels esdeveniments i en canvien l'evolució, però les normes socials es mantenen inalterables després del parèntesi fantasmal.
Només Wilkie Collins, autor de «La Dama de Blanc» i «La Pedra Lunar», podia crear uns personatges i un clímax com els que es troben a aquesta novel·la, de manera que el lector s'hi veurà absorbit fins al final de l'obra.

No es pot negar que després de llegir-la et venen ganes d'endinsar-te tot seguit en la lectura. Ho farem doncs, ens deixarem absorbir per aquesta història de fantasmes i ja veurem si aconsegueix fer-nos por gairebé un segle i mig després de ser escrita. En el meu cas, en tinc prou en que sigui capaç d'enganxar-me en la trama tal com va fer "La Pedra Lunar", l'altra novel·la de l'autor de la que també vam compartir-ne la lectura en aquest blog.

Aquesta obra que avui comencem a llegir és, en comparació a aquella, força més curta. Ocupa una mica més de 200 pàgines i l'autor la divideix en quatre parts que tenen, respectivament 4, 8, 3 i 13 capítols més una postdata final. Això fa un total de 28 + 1 capítols que comentarem en els propers posts d'aquest blog, dividits en tres blocs de lectura de següent manera:

01.- Capítols 1 a 10

02.- Capítols 11 a 20

03.- Capítols 21 a 28 i postdata final


Qui vol encarregar-se del post del primer bloc? :-))

Les claus de vidre, de Jaume Fuster.- Tercer Bloc de lectura

I acabem ja amb el que ha estat un divertit joc de resoldre enigmes amb els sis darrers relats del llibre... Anem a recordar una mica de què anava cada història i a dins, als comentaris, veurem quina ha estat la "clau" per resoldre cada cas:

12.- Fiat lux : En Joan Romaní té problemes en el seu matrimoni i la seva dona ha marxat de casa. Com no sap on és, confia en el saber del nostre amic Arquer per trobar-la. Quan el detectiu l'informa d'on viu sembla que el cas ha acabat però no és així. El Sr. Romaní torna a trucar en Lluís Arquer perquè no para de trucar la noia i aquesta no respon. Personats al pis on ella és, la troben morta. Què ha passat?

13.- El rapte de les Sabines : El Sr. Casajoana-Müller és un ric empresari. El seu fill, un noi jove, ha estat segrestat i està disposat a pagar el que calgui per tal de retrobar-lo però abans de fer el pagament vol assegurar-se que el noi és viu. Aquesta serà la funció d'en Lluís Arquer. S'estableix el contacte entre ambdues parts i el detectiu, amb els ulls embenats, és conduït al lloc on es troba la víctima...

14.- La festa : Un ex-company de classe d'en Lluís Arquer ha arribat ben amunt en el món de la política i és cap d'un partit polític d'esquerres. A la festa d'aquest partit hi ha molts convidats, entre ells el nostre amic detectiu. En plena celebració es produeix un robaoitori

15.- La finestra tancada : En Lluís Arquer es convidat a un Monestir per assessorar els monjos en un sistema de seguretat. Tenen objectes d'art, llibres, etc. de valor i volen que tot estigui segur. Abans de sopar veu que, a part d'ell, hi ha quatre hostes més: un capellà de poble que ha anat a visitar els monjos, un noi de cabells llargs i dos excursionistes. En plena nit desperten en Lluís (amb el fred que fa!) resulta que el noi de cabells llargs s'ha suïcidat!

16.- Mas Obac : Héctor Villalba és un escriptor de gran èxit, un dels valors més grans d'una editorial no massa gran però prestigiosa. És sudamericà, exiliat, i ha estat un temps resident a París. Ara, a punt d'acabar una nova obra, s'instal·la a Catalunya, en un Mas que encara està essent acabat de reformar. I, de cop, desapareix. On és? Què ha passat? Això ho descobrirà el nostre admirat Lluís Arquer.

17.- La lluna en un cove : Aquesta vegada no es ni un polític, ni un pintor, ni un escriptor. Qui ha desaparegut és un músic de Rock. El busquen per diferents llocs i, finalment, apareix... mort. Tot sembla indicar suïcidi,,,

Reflexionem una mica i demà, a dins... "la resposta" ;-)

Les claus de vidre, de Jaume Fuster.- Primer Bloc de lectura

Estem fent aquests dies la lectura d'un llibre una mica diferent doncs, a més de contenir una sèrie de relats "de detectius", ens aporta un joc, i és que cada història és un enigma. Curiosament, no es tracta d'endevinar culpables, no. Això ja ho ens ho donen resolt. El que es tracta és de descobrir, sabent la història i el desenllaç, quina ha estat la pista clau que ha portat al gran detectiu Lluís Arquer a resoldre el misteri.

A mi, que m'agrada llegir, m'agraden els relats, m'agraden els detectius i m'agraden els enigmes, he de dir que... el llibre m'està agradant! (Lògic, no?) Així que m'he posat el meu vestit especial de perdiguera i us explicaré amb un parell de frases de què va cada un d'aquests primers enigmes.

Ah, però abans, afegir que al llibre totes les solucions van juntes al final, així que un pot triar entre anar a mirar després de cada relat quina era la clau o bé pot anar llegint i, només quan ja ha acabat tota l'obra, si veu que hi ha algun cas en el que no acaba de treure l'entrellat, dirigir-se al capítol amb les solucions. Jo he optat pel segon sistema, o sigui que, en aquests moments no sé pas si els que crec que he resolt els he encertat o no.

Els relats que corresponen a aquest primer bloc són aquests:

01.- Farina de fer nones: Un home de classe alta vol que el seu fill, un noi universitari i que està ficat en un munt d'embolics, torni a casa. Quan en Lluís Arquer el troba, es mort d'una sobredosi. El nostre detectiu ràpidament s'adona que no ha estat accidental sinó un assassinat. Aquest estic segura que l'encerto. Em va semblar força fàcil.

02.- La Marieta de Bolvir: Una dona humil, de poble, busca la seva filla que va anar a Barcelona a servir. Finalment li diuen que la noia ha marxat a l'estranger, però ell s'adona que, justament, qui li està dient això és la pròpia noia que buscava! Aquest també crec que l'he encertat, també vaig veure ràpidament la pista.

03.- La ruta dels almogàvers: En Lluís Arquer es contractat per vigilar un cantant en hores baixes el qual, per millorar la inspiració, fa una ruta en vaixell pel Mediterrani. Al noi li ve la inspiració musical però tot el que ha gravat ha desaparegut! El nostre detectiu enseguida encerta qui ha amagat el material. He de confessar que no en tinc ni idea.

04.- No dispareu contra el burgès: Davant d'un conflicte sindical, un empresari contracta en Lluís Arquer perquè el protegeixi. Malgrat això, l'empresari pateix un atemptat però el nostre heroi descobreix que ha estat fingit pel mateix empresari. Aquest tampoc l'acabo de veure.

05.- Algú té un llumí?: Uns científics investiguen un nou sistema d'il·luminació, però els disquets (entranyables i enyorats disquets!) on guardaven informació, han desaparegut! Qui ha estat? En Lluís Arquer descobreix que ha estat "algú de dins"... i jo crec que sé com ho ha fet. No el tinc tan clar com els dos primers, però crec que l'encerto.

Les solucions (les "meves") al primer comentari!!

Les claus de vidre (Jaume Fuster) [Presentació]

Jaume Fuster i Guillemó (Barcelona, 1945 - L'Hospitalet de Llobregat, 1998) va ser un escriptor genuí, amb voluntat de ser-ho i de crear lectors per tal que la literatura catalana pogués arribar al màxim de públic possible. En aquest sentit, la seva obra literària va tractar temàtiques diverses (novel·les policíaques, ficció mitològica, periodisme polític, impacte dels mass-media, etc). Destaca també la seva notable tasca de traductor i d'articulista als principals mitjans de comunicació catalans, així com l'aportació que va fer en el camp audiovisual, com a guionista televisiu i cinematogràfic.

A l'estudi "Teoría e historia de las sagas policiales en la literatura española contemporánea (1972-2007)", escrit per Javier Sánchez Zapatero i per Àlex Martín Escribà, coordinadors del Congrés de Novel·la i Cinema Negre de la Universitat de Salamanca i publicat a Dicenda - Cuadernos de Filología Hispánica (2010 - vol. 28, 289-305) podem llegir:
"... Al hablar de la primera saga policial de la década de los setenta se ha de hacer referencia a un escritor que frecuentemente es olvidado como antecesor del siempre citado Manuel Vázquez Montalbán. Se trata de Jaume Fuster, que establece dos sagas claramente diferenciadas dentro de su narrativa, compuesta también en catalán. La primera está protagonizada por el investigador ocasional Enric Vidal, un personaje que participa en dos novelas: De mica en mica s’omple la pica [El procedimiento] (1972), novela fundacional que marcó el resurgir del género tras el ostracismo al que fue condenado por la política cultural franquista, y La Corona Valenciana [La Corona Valenciana] (1982), una novela dedicada a Rafael Tasis ... La otra saga de Fuster la interpreta el detective Lluís Arquer, un “tipo duro” que protagonizó tres aventuras con los títulos Les claus de vidre [Las llaves de cristal] (1984), Sota el signe de sagitari [Bajo el signo de la sagitario] (1986) y Vida de gos i altres claus de vidre [Vida de perro y otras llaves de cristal] (1989). A pesar de que los dos personajes creados por Fuster se desplazan de forma constante para resolver sus casos, apareciendo en sus novelas escenarios urbanos de toda Europa y de Estados Unidos, la ciudad de Barcelona vertebra las dos sagas desde el punto de vista espacial. Los protagonistas se mueven por todo tipo de espacios de la capital catalana, conformando así un entramado laberíntico que permite observar la ciudad en todas sus variantes y que se podría definir, tal y como han hecho algunos críticos como Jordi Castellanos, como de “costumbrismo urbano” (J. Castellanos, p. 154).
Después de la aparición de la obra de Fuster, Vázquez Montalbán, padre indiscutible de la novela negra española y admirador del escritor catalán, creó al investigador iconoclasta y gourmet Pepe Carvalho, el protagonista de la saga más importante del género español..."

En aquest blog i per compartir-ne la lectura en aquesta ocasió, hem triat el seu llibre titulat "LES CLAUS DE VIDRE" (1984), un dels més destacats dins la producció de temàtica policíaca de l'autor. Es tracta d'un llibre interactiu on se'ns plantegen disset casos del detectiu Lluís Arquer, un peculiar perdiguer que fuma en pipa i és amant de la música clàssica.

Jaume Fuster ret, amb aquest llibre, un particular doble homenatge a dos destacats autors del gènere de misteri. El primer el veiem en el mateix títol, manllevat d'una de les obres cabdals de la novel·la negra, "La clau de vidre" (Dashiell Hammett - 1931), i l'altre es troba en el nom del detectiu protagonista ja que Lluís Arquer és una adaptació al català del mític Lew Archer creat per Ross Macdonald. A aquest personatge i autor, el propi Jaume Fuster els anomena, respectivament, cosí germà i oncle del seu protagonista, tal com podem llegir en els agraïments del llibre.

Una primera versió de les històries que apareixen en aquesta obra va ser publicada, entre el 25 de desembre de 1982 i el 17 de juny de 1983, a la revista 'El Món'. Després el mateix autor en feu, per aquest llibre publicat per primera vegada l'any 1984, la versió definitiva d'aquesta selecció de disset relats negres que ens porten a diferents espais de la societat barcelonina de l'època: del món de la droga al dels concerts de rock, de la burgesia industrial a la política, del món de la pintura al de la música, d'un plàcid monestir al mig de la Mediterrània a un creuer de luxe. Sempre envoltats de la violència social, de la ironia i de la duresa que comporta el gènere i amb l'afegit del joc que Fuster, a més, ens proposa a cada relat.
Aquestes històries també van servir de base per un concurs de televisió, emès per TV3 l'estiu de 1986, que amb el mateix títol presentava cada setmana un episodi protagonitzat per Jaume Comes en el paper de Lluís Arquer on s'escenificava un cas policíac que tres parelles de concursants havien d'intentar resoldre amb les pistes que els donaven.

I és aquest mateix joc, el que ens proposa Jaume Fuster quan ens posem a llegir aquesta obra que, com ja he dit, vol ser un llibre interactiu que busca la implicació del lector. Així ens ho expliquen a la introducció:
"L'autor i l'editor us proposen un joc. Lluís Arquer, detectiu privat, resol, en cadascuna d'aquestes claus de vidre, un misteri a través de determinats mecanismes de deducció, a partir d'elements que es troben en la història. Un cop llegida cada aventura de Lluís Arquer, doncs, us desafien a buscar les pistes que han solucionat el cas. Si no les trobeu, al final del llibre hi ha les disset claus. Abans de buscar-les, però, penseu-hi una mica, rellegiu si cal, la història i intenteu resoldre el misteri vosaltres mateixos"

.

Llegirem doncs i també farem de detectius, i ho anirem explicant en els següents posts. El llibre no és gaire llarg, té 162 pàgines, per això dividirem la seva lectura en només tres blocs d'una mitja dotzena de relats cadascun. Copio a continuació l'índex, ressaltant en diferents colors aquests blocs de lectura:

00.- Un pany rovellat (Pròleg)
01.- Farina de fer nones
02.- La Marieta de Bolvir
03.- La ruta dels almogàvers
04.- No dispareu contra el burgès
05.- Algú té un llumí?

06.- Assegurança de vida
07.- Cornut i pagar el beure
08.- Presenti's al mostrador d'informació
09.- Març marçot, mata la vella i la jove si pot
10.- De llibres i paraigües no se'n tornen gaires
11.- Músic pagat fa mal so

12.- Fiat lux
13.- El rapte de les Sabines
14.- La festa
15.- La finestra tancada
16.- Mas Obac
17.- La lluna en un cove

ZZ.- Les claus de vidre (Solucions)


Qui vol encarregar-se del post del primer bloc? :-))

El tercer home (Graham Greene) [Presentació]

"El tercer home" (Graham Greene - 1949) és tot un clàssic de la novel·la negra d'espies. Està ambientada en la Viena de després de la Segona Guerra Mundial i és a aquesta ciutat gairebé en ruïnes, ocupada i dividida en quatre zones, cadascuna d'elles controlada per una de les potència aliades (britànics, americans, francesos i russos), on arriba, convidat per un amic seu que li ofereix feina, en Rollo Martins, un escriptor de segona fila que no s'espera l'aventura que li tocarà viure.

És una novel·la no molt llarga, amb un ritme trepidant i que ens parla de l'amistat, la traïció i els desenganys. Va ser escrita com un pas previ abans d'abordar el guió de la pel·lícula del mateix títol dirigida per Carol Reed també el 1949. El mateix autor ens ho explica al prefaci del llibre:

"El tercer home" no va ser escrit per ser llegit, sinó per ser vist. A l'igual que molts afers amorosos, va començar a taula, a l'hora de sopar, i va continuar amb molts maldecaps a diferents llocs: Viena, Venècia, Ravello, Londres, Santa Mònica ... fa anys. vaig escriure darrere un sobre el primer paràgraf d'una història ... quan Alexander Korda em demanà que escrivís un guió per a Carol Reed ... no tenia altra cosa per oferir-li que aquest paràgraf.
...
A mi, em resulta gairebé impossible escriure el guió d'una pel·lícula sense escriure'n abans la història ... així doncs, "El tercer home", per bé que no vaig tenir mai la intenció de publicar-lo, va haver de començar com a novel·la abans de convertir-se en aquestes transformacions inacabables que exigeix un guió.
...
"El tercer home" no havia pretès mai ser res més que l'esborrany d'una pel·lícula. El lector notarà moltes diferències entre el llibre i la pel·lícula. Que no s'imagini que l'autor va haver d'acceptar aquests canvis de mal grat ... de fet, la pel·lícula és millor que el llibre, perquè, en aquest cas, és la forma acabada del producte tal com havia estat concebut.

(Graham Greene - 1949)

Després de llegir això, no sé si venen més ganes de llegir el llibre o de veure la pel·lícula però està clar que, si volem, ningú ens impedeix fer les dues coses. Per començar doncs, el que farem és llegir la novel·la posant als protagonistes, la cara dels actors que els interpreten:

	Joseph Cotten és ROLLO / HOLLY MARTINS	Alida Valli és ANNA SCHMIDT	Orson Welles és HARRY LIME
Trevor Howard és MAJOR CALLOWAY	Bernard Lee és SARGENT PAINE	Paul Hoerbiger és KARL, porter d'en Harry	Ernst Deutsch és "BARÓ" KURTZ
Siegfried Breuer és POPESCU	Erich Ponto és DOCTOR WINKEL	Wilfrid Hyde-White és CRABBIN	Hedwig Bleibtreu és la vella patrona d'ANNA

I després de fer-ho, en parlarem en aquest mateix blog i en un únic post de lectura que, per la curta extensió d'aquest llibre, és el que sembla més adient.

Aquí tornem a ser!!

Em fa molta, molta, moltíssima il·lusió dir que, ben aviat, en McAbeu i jo començarem la lectura conjunta de La pedra Lunar, d'en Wilkie Collins... Si algú s'hi vol apuntar, només cal que ho digui i ben rebut serà ;-)

INTRIGA EN BAGDAD (Agatha Christie)

'They Came to Baghdad' explica la història de la jove mecanògrafa Victòria Jones que s'ha quedat sense feina i, mentre medita asseguda en un banc del parc sobre el seu futur incert, coneix a un jove ex-pilot de la RAF del que s'enamora. Per desgràcia, el xicot marxa l'endemà mateix cap a Bagdad i, en un rampell, la noia decideix seguir-lo pel seu compte. Quan arribi a aquella ciutat es veurà immersa en una trama d'espionatge internacional plena d'emocionants i perilloses aventures.

Aquesta obra, publicada per primera vegada l'any 1951, és un llibre atípic dins la producció de la gran autora anglesa. Es tracta d'una novel·la d'espies i d'acció que s'allunya del gènere policíac i de misteri al que ens té més acostumats. No hi trobarem doncs un detectiu famós, no hi surten ni Hercule Poirot ni Miss Marple, sinó que la protagonista és una simple (però força espavilada) mecanògrafa, una noia normal que es troba embolicada en una gran aventura.

Una novel·la d'amor, intriga i aventures que hem triat per llegir aquesta última setmana de juliol. Una lectura entretinguda per aquests dies estiuencs... i per qualsevol altra època. Segurament els llibres de Dame Agatha no són "alta literatura" però alguna cosa bona han de tenir quan han estat traduïts a 103 idiomes i se n'han venut uns 4000 milions d'exemplars.

Primera edició anglesa (1951)

Comencem amb aquest post la posada en comú de la lectura d'aquesta novel·la. Als comentaris anirem comentant (no podria ser d'altra manera ;-D) que ens va semblant el llibre a mesura que l'anem llegint; per tant, si hi voleu dir la vostra, aneu molt en compte de no avançar res de l'argument sense avisar-ho abans. Així cadascú gaudirà de la lectura al seu ritme, que és com ha de ser.