dilluns, 12 de desembre del 2016

Els papers pòstums del club Pickwick (Charles Dickens) [Presentació]

Primera edició (1836/37)

"ELS PAPERS PÒSTUMS DEL CLUB PICKWICK" és la primera novel·la de Charles Dickens (1812-1870). Amb el títol original de "The Posthumous Papers of the Pickwick Club, Containing a Faithful Record of the Perambulations, Perils, Travels, Adventures and Sporting Transactions of the Corresponding Members" fou publicada en fascicles mensuals des del març de 1836 fins l'octubre de 1837.

Retrat de Dickens (S. Lawrence - 1837)


Charles Dickens tenia 24 anys i treballava com a reporter parlamentari i periodista ocasional; pel que fa a la seva vessant més literària havia publicat, amb el pseudònim BOZ, alguns textos curts que retrataven diferents aspectes de la vida a Londres. En aquesta mateixa època, l'editorial londinenca dels Srs. Chapman i Hall havia encarregat a l'il·lustrador Robert Seymour una sèrie de "plaques esportives cockney" on s'havien de representar les aventures dels membres d'un club de la capital anglesa que sortien d'excursió a altres zones del país fent expedicions de caça i pesca on les escopetes es disparaven per accident i els hams, en comptes d'anar a l'aigua tal com tocava, quedaven enganxats als barrets o als pantalons dels protagonistes.

Per narrar aquests i altres divertits contratemps que, en forma d'historietes, es veurien a les il·lustracions, els editors van pensar en Dickens. Aquest, al principi, va al·legar que no sabia gairebé res d'aquestes activitats esportives però, malgrat tot, va acceptar l'encàrrec de posar text a aquelles imatges. Però això només va ser així en uns pocs casos, ben aviat la seva gran capacitat narrativa va provocar que s'avancés a la feina de l'il·lustrador i, la majoria de les vegades, va ser el dibuixant el que va haver d'adaptar la seva feina al que Dickens ja havia escrit. Això feu que, al revés del que havia estat planejat, la història escrita es convertís en la principal font d'interès del públic quedant les il·lustracions en un segon pla. El que comença com el relat d'una sèrie d'episodis còmics va agafant gradualment més envergadura literària. La narració de simples anècdotes va deixant pas a una trama ben lligada que ens mostra un reflex fidedigne de les reaccions dels personatges enfrontats a les vicissituds de la vida. D'aquesta manera, Dickens va acabar creant, episodi darrere episodi, una gran novel·la que ens retrata amb humor l'Anglaterra del segle XIX.

L'èxit de públic no va tardar en arribar. Del primer número es van publicar unes 400 còpies; al final, els tiratges arribaven a les 40.000. En conseqüència, i utilitzant les mateixes paraules d'un dels primers informes de l'època, Dickens "es va veure catapultat a la fama com un coet" i el llibre es va guanyar un lloc al cor dels seus lectors que des d'aleshores el citen com un dels millors de l'autor.


Mr. Pickwick es dirigeix als membres del Club (R. Seymour - 1836)

Sens dubte, bona part d'aquest èxit es deu als personatges i, sobretot, al protagonista principal. Dickens va crear a Samuel Pickwick com un heroi quixotesc i excèntric però, igual que en el personatge de Miguel de Cervantes, aquestes excentricitats no molesten al lector sinó tot el contrari perquè Dickens les aprofita també per posar a la picota als seus detractors, humiliant-los més que no fa amb l'heroi. Hi ha també un altre paral·lelisme entre els dos personatges: El Quixot té la dèria de sortir a còrrer aventures de cavalleria mentre Pickwick desitja viatjar per augmentar coneixements... però tots dos intenten complir el seu somni peti qui peti, sense defallir malgrat tot el que els va passant.

Altres membres del Club que dóna títol a l'obra són Nathaniel Winkle, Augustus Snodgrass i Tracy Tupman, ells tres seran els acompanyants de Mr. Pickwick, un jubilat acomodat que ha fet alguna incursió en el camp de la investigació científica, emprenent un viatge per observar la societat humana. El seu objectiu és anar anotant tot el que veuen i fer arribar aquestes notes al seu club. La ingenuïtat de tots quatre els fa caure en aventures ridícules i els converteix en presa fàcil d'alguns entabanadors, entre els quals destaca el personatge d'Alfred Jingle. Posteriorment, Pickwick contracta com a criat Samuel Weller, un noi d'extracció humil, bon coneixedor de la manera de viure de les classes populars, que de mica en mica va guanyant protagonisme en la narració ja que la seva presència permet a Dickens enriquir enormement la varietat de registres lingüístics i, gràcies a la seva relació amb el seu pare i la seva madrastra, crear altres trames paral·leles sovint de molta comicitat.

Editorial Proa - 1931
Ed. Acntravent - 2012


El Projecte Gutenberg ens ofereix a la seva web una còpia completa de la versió original de la novel·la que inclou les il·lustracions que l'acompanyaven en la seva primera edició. La podem veure AQUÍ.

Però si volem gaudir-la en el nostre idioma, tenim a la nostra disposició les dues traduccions al català que s'han fet i que veiem a les imatges que hi ha just a sobre d'aquestes línies.
La primera la va fer Josep Carner, amb el títol "Pickwick: documents pòstums del club d'aquest nom" va ser publicada per primera vegada l'any 1931 en tres volums per l'editorial PROA i ha estat reeditada posteriorment més d'una vegada.
L'altra traducció a la nostra llengua la va realitzar Miquel Casacuberta i va ser publicada per l'editorial ACONTRAVENT l'any 2012 amb el títol "Papers pòstums del club Pickwick".

Aquesta última versió és la que jo he llegit i ja en podem parlar als comentaris d'aquest post perquè aquesta, a diferència de les altres del blog, no ha estat una lectura simultània perquè l'ASSUMPTA va llegir la novel·la ja fa algun temps. Per tant, no farem altres posts de lectura sinó que compartirem les nostres impressions en aquest mateix. Per començar, només dic que estic molt satisfet d'haver-la llegit. La resta, als comentaris. :-)


divendres, 2 de desembre del 2016

Pigmalió, de George Bernard Shaw.- Post de lectura

Ens trobem al pòrtic de l’Església de Sant Pau, de Londres (suposo que es deu referir a la Catedral, però el llibre diu Iglesia). Plou molt i un grup de gent es refugia allí. És l’hora de sortida dels teatres i no hi ha cotxes lliures.

Entre la gent que espera trobem una família de classe alta. Mare, filla i fill, al qual, amb l’aiguat que està caient, li toca anar pels carrers buscant un cotxe lliure. Entre el nombrós grup de persones hi ha també una venedora de flors que vol aprofitar l’acumulació per intentar fer alguna venda.


Les diferències entre la parla de la gent de classe alta i la noia són grans, i això crida l’atenció a dos homes que també es troben allí presents. Un d’ells pren nota dels girs lingüístics i del vocabulari de la noia: Es tracta d’Enrique Higgins, autor del “Alfabeto fonético universal”. L’altre home és el coronel Pickering, autor de “El sánscrito hablado”. Dos experts lingüistes que sabien l’un de l’altre però no es coneixien personalment i que, arran d’una sèrie de discussions i malentesos que es van produint entre tots els presents, es poden saludar i queden per tal de posar en comú els seus coneixements.

Quan finalment deixa de ploure, la mare i la filla marxen i, quan arriba el fill amb un cotxe, és la florista qui l’aprofita i marxa en taxi.

A l’acte II ens trobem en el Gabinet de treball del Sr. Higgins a Wimpole Street, amb el seu company Pickering. Tots dos parlen del tema que els apassiona que truquen a la porta. La governanta obre i introdueix a la sala a la florista, Elisa Doolitle. Resulta que el dia de l’embolic sota la pluja la noia va sentir els noms dels dos cavallers i els ha buscat ja que vol que li donin classes de pronunciació. Vol entrar de venedora a una botiga de flors molt elegant. Allí li han dit que la seva presència està bé però que la seva forma de parlar no és prou fina i que per això no li poden donar la feina.

Després d’un estira i arronsa entre tots els presents, el Sr. Higgins accepta la proposta i s’ho pren com un repte, com una mena d’aposta: Aconseguir que, millorant la seva forma de parlar, la noia pugui ser presentada en societat. S’acorda que la noia es quedarà a viure amb ells, sota la tutela de Mistress Pearce (la governanta).

Quan la noia marxa amb Mrs. Pearce, aparexi son pare, Alfredo Doolitle, un drapaire de certa edat, que sabent que la seva filla és allí, en vol treure alguns calers. Cosa que aconsegueix.

A l’acte III som a casa de la mare de Mr. Higgins, el professor de fonètica. El fill va a veure a sa mare i, durant la conversa, li explica el que està fent. Vol que la vella senyora senti parlat a la noia (que ja porta un temps de classes) i que els digui a veure què li sembla.

A l'alta societat, les senyores, tenien un "dia" especial en que rebien les visites de les seves amigues, prenien el te, etc. Al ser justament aquest dia, resulta que la casualitat vol que les mateixes dones que eren sota la pluja al principi de l'obra (Sra. i Srta. Eynsford) arribin en aquell precís moment per passar una estoneta amb la Sra. Higgins. Això a ell en un principi no li fa massa gràcia però després li va molt bé per comprovar si la reconeixen o no i com es comporta ella davant les dames. Una mica més tard que les dues senyores, es presenta també Freddy, el fill que buscava cotxe sota la pluja.

Tal com havia quedat amb Mr. Higgins, Elisa es presenta a la casa. L'experiència resulta estranya perquè la noia parla perfectament, tant en el seu vocabulari com en la pronunciació, però el que acaba explicant no té res a veure amb el que seria el tema de conversa d'una noia de casa bona. Però, curiosament, en lloc de quedar malament, es produeix un efecte contrari i la Srta. Eynsford queda encantada amb la forma de parlar d'aquella noia tan fina (Elisa) i es pren el què diu com un signe de modernitat. O sigui que, encara que Elisa estigui explicant barbaritats sobre els seus parents, baralles per robar-se uns als altres, i excesos en la beguda, com ho fa en un perfecte anglès, això ja li dóna categoria.

Quan marxen els convidats Mr. Higgins i el Coronel Pickering es posen a parlar amb Mrs. Higgins de com estan treballant amb Elisa i com ella és capaç d'absorbir i aprendre tots els sons.

Arribem a l'acte IV.- Ha estat un dia important. El Coronel Pickering, Higgins i Elisa tornen de l'òpera. Els dos homes parlen de l'èxit tingut havent aconseguit que la noia passi per una gran dama, però al mateix temps, a ella la ignoren i, fins i tot, manifesten que estan molt cansats i que al final s'han ben avorrit. El Sr. Higgins diu "Una vez y no más. No haré más duquesas postizas".

A tot això, la noia, callada, amb expressió ombrívola, no diu res. Sent que ha estat utilitzada.

Pickering marxa i llavors Higgins pregunta on són les seves sabatilles. Sense pensar-ho un moment Elisa les agafa i les hi tira pel cap. Llavors comença una discussió entre tots dos en la que Elisa li diu que ara que ja ha guanyat l'aposta tant li deu fer el que sigui d'ella. La discussió va pujant de to. Ella fins i tot li pregunta si ara que ja ha acabat tot "Deseo saber mi mi ropa me pertenece o es del Coronel Pickering". Finalment Elisa aconsegueix que Higgins marxi a la seva habitació ben enfadat i ella es queda a la sala.


Acte V.- Tornem a ser a casa de la Sra. Higgins. Entra el Sr. Higgins tot atabalat dient que Elisa ha desaparegut. Ell i el coronel Pickering expliquen a la senyora que fins i tot han donat avís a la policia al que ella repon que han fet malament ja que la noia és totalment lliure d'anar on vulgui.

Justament llavors es presenta el pare d'Elisa, que era drapaire, però resulta que ara és increïblement ric, de la qual cosa "acusa" al Sr. Higgins: Resulta que un multimilionari americà, conegut del lingüista, li va explicar que volia donar cinc milions de Lliures esterlines per fundar Societats de Reforma Moral a qui fos capaç de fer aquesta tasca i el Sr. Higgins, fent broma, li va dir que el moralista més original que hi ha a tota Anglaterra és Alfredo Doolitle. Així que l'americà, a la seva mort, li ha deixat una fortuna immensa amb la condició de fundar una Lliga de Reformes morals i pronunciar sis discursos de propaganda a l'any.

Ara que és ric diu que es vol casar amb la seva companya (que no és la mare d'Elisa) i que vol que el Sr. Higgins l'ensenyi a parlar com la gent fina, ja que això és el que correspon al cavaller que ara és.

A tot això, la Sra. Higgins els diu que la jove Elisa és amb ella.

Llavors comença tota una discussió entre la senyora i els cavallers sobre com van tractar la noia, com no van valorar l'esforç que ella estava fent per aprendre, que només es donaven el mèrit de l'èxit a ells i cap reconeixement per a Elisa.

La jove intervé i diu que si ha pogut comportar-se com una dama no és tan sols gràcies a les classes de dicció donades per Higgins sinó, i sobre tot, gràcies a que el Coronel Pickering la tractava com a tal i la feia sentir una veritable "senyoreta". Diu que ara es dedicarà ella a ensenyar a altres noies la fonètica que ha après.

Però la sang no arriba al riu. Finalment fan les paus i acorden que, de moment, Elisa tornarà a casa de Higgins. Gairebé tots marxen al casament del Sr. Doolitle i Higgins es queda sol i satisfet de com han acabat les coses.


I aquí acaba el llibre... o, millor dit, l'obra de teatre. El que ve ara és un llarg i pesat epílog en que se'ns explica que, encara que la majoria pensem que un final feliç seria el casament de la florista amb el malhumorat Higgins, que no és aquest el final que ell ha pensat. A en Higgins el deixa solter, igual que al coronel Pickering i la noia es casa amb en Freddy! el noi de casa rica que buscava cotxe per les seves mare i germana la nit en que comença l'obra. I ens explica com els hi anirà... i també les coses rares que fa la germana d'en Freddy, tot volent semblar una noia moderna com la seva cunyada (ja que va quedar meravellada de com parlava Elisa el dia que es van veure a casa la Sra. Higgins)

En resum.

1.- M'ha agradat? Doncs sí. Normalment sempre trobo coses que m'agraden a tots els llibres que llegeixo i, per tant, estic contenta. Ara bé, n'esperava més. No és en absolut un dels millors llibres que he llegit.

2.- Sorpresa en saber que una de les dues versions llegides per en McAbeu té més escenes que la versió original primera i que estic segura que l'obra, amb aquestes escenes (per exemple de les classes d'Elisa) i sense el rotllo de l'Epílog, m'hauria agradat més.

Nota: He escrit cada vegada Doolitle, amb una sola "t" perquè així ve al meu llibre. Em semblava raríssim i, ara que he acabat, veig que el nom correcte seria Doolittle. En fi. No ho canvio perquè consti com a protesta :-)

I ja està! ;-)

dilluns, 7 de novembre del 2016

Pigmalió (Bernard Shaw) [Presentació]

Primera publicació (en una revista) als Estats Units
[novembre de 1914]
Primera edició en llibre (1916)


En aquesta ocasió hem decidit compartir la lectura de "PIGMALIÓ", una obra de teatre de l'escriptor irlandès George Bernard Shaw (1856 - 1950) estrenada l'any 1913 a Viena en alemany (una traducció feta per l'agent literari de Shaw). La versió original anglesa es representà per primera vegada l'any següent, el 1914 i fou publicada per primera vegada en llibre l'any 1916, en un volum amb altres obres teatrals de l'autor.

El text s'inspira en el mite clàssic del mateix nom que explica la història d'un rei de Xipre que, en la seva recerca de la dona perfecta, crea una estàtua d'una jove de gran bellesa que anomena Galatea i de la qual s'enamora. La deessa Afrodita donarà vida a aquesta estàtua i Galatea es transformarà en una dona real que s'acabarà casant amb el rei Pigmalió.

"Pygmalion and Galatea" (Ernest Normand - 1886)

Bernard Shaw trasllada aquesta llegenda de la mitologia grega a l'època moderna convertint el rei escultor Pigmalió en un professor de fonètica anglesa, Henry Higgins, i Galatea en Eliza (Liza) Doolitle una florista humil, inculta i malparlada que el professor Higgins s'encarregarà de transformar en una dona refinada, subtil i, finalment, lliure.

"My fair Lady" (George Cukor - 1964)

"My Fair Lady", la pel·lícula musical dirigida el 1964 per George Cukor, és potser l'adaptació més coneguda de l'obra (els que l'hem vist en versió espanyola segur que recordem allò de que "la lluvia en Sevilla es una maravilla" :-D). Però d'aquesta peça teatral i, per extensió del mite de Pigmalió, se n'han fet moltes i variades versions tant literàries com en teatre, cinema o televisió i en gairebé tots els idiomes.
Entre moltes d'altres, a YOUTUBE n'he trobat dues de completes en castellà que no me n'he sabut estar d'enllaçar aquí... per veure-les després de llegir el llibre, és clar!.

La primera és la representació teatral que, en el mític programa de teatre per a televisió "Estudio 1", es va emetre el 21 de febrer de 1979 per TVE.


El segon vídeo és la versió doblada de la pel·lícula que l'any 1938 van dirigir Anthony Asquith i Leslie Howard i que va guanyar un Òscar al millor guió adaptat. Cal destacar que el guió d'aquesta pel·lícula el signa el mateix Bernard Shaw i per tant es va donar la circumstància que per primera vegada (i fins ara única) un escriptor guardonat amb el més gran premi literari, el Nobel que havia guanyat el 1925, s'emportés també aquest important premi cinematogràfic.
Una altra característica a remarcar d'aquesta pel·lícula és que va ser després de fer-la que l'autor va escriure l'edició definitiva de la seva obra (l'any 1941) modificant substancialment algunes parts de la primera edició, incorporant escenes senceres provinents de l'adaptació cinematogràfica i retocant un nombre de rèpliques que en moltes escenes s'acosta al 100%, amb la intenció de fer més explícit el sentit de la seva faula lingüística.



També cal parlar de les traduccions/adaptacions a la nostra llengua i, en aquest sentit, cal dir que en català disposem de dues versions de l'obra ben diferents.

La primera la signa Joan Oliver i, com el mateix subtítol del llibre ens indica, no és una simple traducció sinó que es tracta d'una adaptació lliure de l'obra de Bernard Shaw. El poeta i dramaturg català convertí el Londres postvictorià en la Barcelona dels anys 50 del segle XX que començava a recuperar-se dels efectes de la Guerra Civil Espanyola i va diferenciar la manera de parlar dels personatges entre el mal català, el xava, de les classes populars de la ciutat i el bon català dels barcelonins cultes. L'estrena d'aquesta versió tingué lloc a Sabadell el 26 de maig de 1957, malgrat això Joan Oliver no es basà en l'edició definitiva de l'obra que, com he explicat, publicà Bernard Shaw l'any 1941 sinó que partí de l'edició original de 1916.

Quaranta anys després, en ocasió de les representacions que en va fer la companyia "Dagoll Dagom" protagonitzades per Lloll Bertran el 1997, Xavier Bru de Sala en feu una nova versió basada en l'adaptació de Joan Oliver pel que fa a situar l'escena a Barcelona però més respectuosa amb l'original anglès escrivint doncs una versió completa i fidel (adaptada a la realitat catalana però al màxim de literal) de l'edició definitiva de 1941. Aquesta versió de Bru de Sala està disponible completa a la web de la Biblioteca Virtual "Miguel de Cervantes".

Per saber-ne més sobre les diferències entre aquestes dues versions catalanes, recomano llegir el llarg i molt interessant article que Emili Boix-Fuster publicà a la revista "Els Marges" (2006 - nº 78) amb el títol: "Els Pigmalions catalans de Joan Oliver i Xavier Bru de Sala: dues aportacions separades per quaranta anys".


Adaptació al català de Joan Oliver (1957)
Traducció al català de Xavier Bru de Sala (1997)


He de dir que jo he tingut la sort que a la meva biblioteca habitual estaven disponibles aquestes dues versions en català i per això he decidit no triar entre l'una i l'altra sinó, ja que el text no és gaire llarg, llegir-les totes dues, una darrere l'altra.

Com he comentat abans, jo coneixia l'obra només per la seva versió cinematogràfica de 1964 i per altres llibres que també toquen el mite de Pigmalió però l'abundant informació que he anat trobant tot preparant aquest post m'ha fet venir un gran interès per aquesta lectura i tinc moltes ganes de saber que els passa als protagonistes. Copio a continuació la llista dels personatges que surten a l'obra, (entre parèntesis els noms, donats per Joan Oliver, amb què són coneguts a l'escena catalana.):

ELIZA DOOLITTLE, (Rosita Fernandes), florista
ALFRED DOOLITTLE, (Joaquim Fernandes), el seu pare
HENRY HIGGINS, (Martí Jordana)
SENYORA HIGGINS, (Senyora Jordana), la seva mare
CORONEL PICKERING, (Coronel Fontanella)
SENYORA PEARCE, (Senyora Mercè), majordoma de Higgins
SENYORA EYNSFORD HILL, (Senyora Fortuny)
CLARA, (Clara Fortuny), la seva filla
FREDDY, (Toni Fortuny) el seu fill
NEPOMMUCK
EL XOFER DEL TAXI
PERSONATGES SECUNDARIS

Comencem doncs la lectura d'aquesta obra de teatre en cinc actes que com que no és gaire llarga (el llibre té al voltant de les 100 pàgines però al ser text dialogat hi ha força espais en blanc i es llegeix més ràpidament) proposo que comentem en un únic post de lectura.

Qui vol encarregar-se de fer-lo? :-))

divendres, 9 de setembre del 2016

La Guerra dels mons, d' H. G. Wells.- Tercer bloc de lectura i últim

Ja fa molts dies que vaig acabar el llibre i, des de llavors, estic donant voltes a com explicar el final d'un llibre sense explicar el final. Com tots sabeu, el llibre tracta d'una invasió marciana a la Terra i, al final de la història es pot deduir que hi ha d'haver uns vencedors i uns vençuts, però si ho poso aquí seria un spoiler molt gran!

Per allí on passen els marcians tot queda destruït i apareix una vegetació de color vermell.
De totes formes aquesta vegetació no s'adapta a la terra i acaba morint ràpid...

Per tant, tan sols deixaré una opinió personal de "sensacions" i ja en parlarem més en profunditat en els comentaris.

En primer lloc dir que, com em passa gairebé sempre, estic contenta d'haver llegit el llibre. És un clàssic i crec que aquests llibres s'han de llegir i conèixer. No m'ha desagradat. De totes formes, jo havia llegit un altre llibre del mateix autor "La máquina del tiempo" i em va agradar més. En aquell cas la "ficció" predominava clarament sobre la "ciència", tot era molt més fantàstic; mentre que aquesta novel·la té alguna cosa que me la fa veure com més real (de fet, la gent que l'escoltava per la ràdio es va pensar que els marcians ens envaïen de veritat!) i, si la observo així, com quelcom que és possible creure, llavors em sembla massa irreal.

Moltes de les coses que es diuen dels marcians em fan gairebé sentir llàstima per aquests pobres éssers tan terriblement lletjos a la vista humana:


I es que, quan es parla d'ells, tan evolucionats, tan "cerebrals", tan intel·ligents... però sense cap mena de "vida social". I no ho dic per fer broma, no, que ho dic ben seriosament. Per què serveix tant de coneixement si no tens sentiments, si no vius cap emoció, si no et relaciones amb els demés, si no saps què és l'amistat o l'amor... Valdria la pena viure així? Pot un marcià estar content o trist? I si no "sent" res... què és? Una mena de màquina?... Fins i tot els animals tenen una vida més interessant que aquests pobres marcians d'H. G. Wells. Per aquí és on més fluix he trobat el llibre.

La millor part: Tot el que "saben fer" els marcians: El raig de calor, el fum negre, els cilindres enviats amb tanta exactitud, la manera d'anar creant les pròpies màquines que necessitaran...

dimecres, 17 d’agost del 2016

La guerra dels mons (H. G. Wells) [II]

Segon bloc de lectura.
LLIBRE PRIMER
Capítols: XII a XVII



Abans que res, vull deixar "constància per a la posteritat" de les dues versions del llibre que estem llegint en aquesta ocasió. Encapçalant aquest post, els veieu tots dos per ordre de edició.
El de l'esquerra, amb la portada més "carregada" típica dels anys vuitanta ;-) va ser publicat, el desembre de 1986, per l'editorial PLENILUNI al volum nº 10 de la seva col·lecció "2001" amb traducció al català de Joan Ayala i és el que llegeixo jo.
El de la dreta, amb una portada més simple però potser per això més inquietant, és el que llegeix l'ASSUMPTA. Publicat per l'editorial DEBOLSILLO amb traducció espanyola de Julio Vacareza (que podria ser argentí, en alguns llocs escriuen el seu cognom com Vaccarezza), la primera edició en aquest format és de 2010 i pertany a la sèrie "Clásica" d'aquesta editorial.
Només dos exemples de la infinitat d'edicions que s'han fet en gairebé tots els idiomes d'aquest clàssic de la ciència-ficció que no ha deixat mai de publicar-se des de que va ser escrit, aviat farà 120 anys.



Dit això, passo a parlar del segon bloc de lectura que és el que toca. La història continua just on la vam deixar al post anterior, el protagonista ens continua explicant com els marcians avancen inexorablement perquè, malgrat no són indestructibles, la seva potència militar supera de molt la dels humans. A més del "raig calorífic" que ja coneixíem i que pot provocar grans malvestats, ara descobrim que els extraterrestres també són capaços de produir el "fum negre", un gas verinós que asfixia sense remei tothom qui el respira.

"Cada un dels marcians ... va descarregar, mitjançant el tub que
transportava a tall de canó, un immens pot de metralla ...[que]...
en comptes d'esclatar, produïren un volum enorme de vapor dens i
negre com la tinta, que pujava en espirals formant un cúmulus
immens, d'eben, un pujol de gas que s'enfonsava i s'escampava
lentament sobre els terrenys circumdants. I el contacte amb aquest
vapor acre, la seva inhalació, era mortal per a tots els homes..."

Fugint de tot això, el protagonista continua avançant acompanyat primer d'un soldat d'artilleria que ha vist com tot el seu batalló era anihilat i més tard d'un vicari que ha perdut tota esperança. Llegim així les diferents reaccions que provoca l'atac marcià en l'ànim de les persones i no només en l'àmbit rural, en el que ens havíem mogut fins ara sinó que el narrador passa a explicar com van viure aquells fets els habitants de Londres, donant veu al seu germà petit que hi viu. També a la gran ciutat és passa d'un primer estat d'incredulitat i de pensar que l'exèrcit aturarà els extraterrestres, a un segon estadi on el pànic provoca l'èxode de gairebé tota la població quan s'adonen que els marcians ho arrasen tot sense remei.

"... s'apoderaven del terreny conquerit. La seva finalitat no semblava
ser tant l'exterminació com la desmoralització completa i la destrucció
de les persones que se'ls oposaven. Feren esclatar tots els magatzems
de pólvora amb que ensopegaven, tallaren tots els fils telegràfics i feren
destrosses a les línies ferroviàries aquí i allà. Paralitzaven la raça humana"

La fugida de Londres ens l'explica, com he dit, el germà del protagonista mentre acompanya una mare i una filla per les carreteres plenes de gent desesperada. En aquestes condicions, l'autor aprofita per mostrar-nos el millor i el pitjor dels humans quan només pensem en sobreviure mentre anem seguint el periple dantesc dels protagonistes fins que arriben al mar amb la intenció de passar a França, allí encara serem testimonis d'un altre combat: les màquines dels marcians contra el "Fill del Tro". Aquest apel·latiu que Jesús de Natzaret donà a Jaume i Joan, els seus deixebles més temperamentals, és el nom d'un cuirassat emblema de l'armada britànica que planta cara als invasors però que tampoc és suficient per derrotar-los. Per si no n'hi hagués prou, aquest bloc de lectura s'acaba amb una altra sorpresa: Es veu que els marcians disposen ara d'una nova arma temible, una màquina voladora...


Haurem de seguir llegint per descobrir com acaba tot. Per què els marcians sembla que no volen l'extermini total de la raça humana?. Què els passa, al narrador i al vicari, mentre fugen dels extraterrestres?. Trobarem els humans una manera d'aturar la invasió?. I sinó, ens haurem de resignar a deixar de ser l'espècie dominant del planeta per passar a ocupar un nivell inferior, com el dels animals respecte a nosaltres?. El desenllaç de tot plegat, al proper post. ;-)

divendres, 12 d’agost del 2016

La Guerra dels mons, d' H. G. Wells.- Primer bloc de lectura

Comencem a comentar la lectura d'aquest interessant llibre, clàssic en la literatura de ciència ficció i que estic trobant molt interessant. De fet, el llibre m'està fent reflexionar molt sobre com ha canviat el món des del moment en que es va escriure aquesta obra a l'actualitat i, sobre tot, en el tema de les comunicacions. Ho aniré explicant...

La història comença a partir d'uns personatges que senten interès per l'astronomia. Es comenta que, entre ells, alguns creuen possible la vida a diferents planetes a part del nostre mentre que altres rebutgen aquesta possibilitat. El que no saben és que, mentre aquí les coses van seguin el seu curs normal, mentre ells van vivint les rutines habituals en les seves vides, a Mart hi ha problemes. La seva llunyania del Sol fa que el planeta s'estigui refredant i es preveuen greus problemes de recursos. Els marcians, molt més desenvolupats que nosaltres, sabent que en el nostre planeta cap d'aquests problemes es dóna, decideixen envair-nos.

El fet és que comencen a tirar, amb una precisió impressionant d'un cada vint-i-quatre hores, una sèrie de "missils", com uns cilindres metàl·lics tripulats i amb armes. N'envien deu.


Quan el primer d'ells cau, a la campinya anglesa, la comunitat científica de la zona el primer que pensa és que ha estat un meteorit però, quan van a veure'l s'adonen que no té la forma irregular habitual dels meteorits sinó que és com un cilindre i que, de dins seu es senten una sèrie de sorolls. Primer creueu que poden ser deguts al refredament d'aquell cos estrany, però finalment, el cilindre s'obre i surt un marcià.


Tots hem imaginat sempre que els marcians serien més o menys com nosaltres però més alts o més baixos, de diferent color, amb o sense orelles... però bastant semblants a la forma humana.

Veiem la descripció que en dóna H.G. Wells:
Dos grandes ojos oscuros me miraban con tremenda fijeza. Era redondo y podría decirse que tenía cara. Había una boca bajo los ojos: la abertura temblaba, abriéndose y cerrándose convulsivamente mientras babeaba. El cuerpo palpitaba de manera violenta. Un delgado apéndice tentacular se aferró al borde del cilindro; otro se aferró en el aire.
Los que nunca han visto un marciano vivo no pueden imaginar lo horroroso de su aspecto. La extraña boca en forma de uve, con su labio superior en punta; la ausencia de frente; la carencia de barbilla debajo del labio inferior, parecido a una cuña; el incesante palpitar de esa boca; los tentáculos, que le dan el aspecto de una gorgona; el laborioso funcionamiento de sus pulmones en nuestra atmósfera; la evidente pesadez de sus movimientos, debido a la mayor fuerza de gravedad de nuestro planeta, y en especial la extraordinaria intensidad con que miran sus ojos inmensos... Todo ello produce un efecto muy parecido a la náusea.
Hay algo profundamente desagradable en su piel olivácea, y algo terrible en la torpe lentitud de sus tediosos movimientos. Aun en aquel primer encuentro, y a la primera mirada, me sentí dominado por la repugnancia y el terror.


A partir d'aquí entrem en això que dic del tema de les comunicacions. Si això passés avui en dia, un munt de tuitaires estarien parlant de l'arribada dels marcians i en deu minuts ho sabria el món sencer. A mi se'm fa estrany llegir com passen les hores i gent que viu a pocs kilòmetres d'on està passant tot això estan tan tranquils. Alguns han sentit a dir alguna cosa d'arribada de "marcians" però tampoc estan massa preocupats. No ho acabo d'entendre. Com reaccionaria jo si em diguessin que a Tarragona han arribat marcians? No tindria, com a mínim, una gran curiositat? Por? No estaria posant la ràdio, la tele, internet per veure les notícies?... Evidentment, l'any en que es va escriure el llibre no hi havia tots aquests mitjans, però és que la gent sembla passar tranquil·lament fins i tot del que diuen els diaris!!


Ja han arribat més naus en forma de cilindres, com la primera. Al principi, els humans, veient que els marcians semblen tenir problemes de mobilitat amb la nostra atmosfera, creuen que els costarà sortir del forat on ha anat a parar el cilindre. Envien una delegació de pau per poder-hi parlar però, sorprenentment, els extraterrestres tenen com una mena de naus individuals que, tot i que ells tinguin dificultat de moviments, poden desplaçar-se perfectament en aquesta mena de trípodes amb caputxó metàl·lic. Amb aquesta mena d'artefactes, altíssims (en algun punt del llibre parla de trenta metres d'alçada) es desplacen amb rapidesa d'un lloc a l'altre i, sense cap ganes d'establir relacions amb els habitants de la Terra, comencen a destruir el que tenen al seu voltant. Disposen d'una mena de raig calòric que fa que tot cremi.

L'exèrcit aconsegueix derribar una d'aquestes "bèsties", però les altres avancen direcció Londres sembrant destrucció i foc per allí on passen.

El protagonista de la història ha deixat la seva dona amb uns amics però ara, justament el que vol fer és anar a buscar-la per fugir més lluny encara. Ho aconseguirà? Tindran per fi les grans ciutats del món informació del que està passant a un racó d'Anglaterra? Com reaccionarà la gent?... Això ho anirem veient als propers blocs de lectura... No us els perdeu! ;-)

dilluns, 8 d’agost del 2016

La guerra dels mons (H. G. Wells) [Presentació]

Primera edició (1898)

Comencem ara i aquí la lectura conjunta de "LA GUERRA DELS MONS", una obra escrita per l'escriptor anglès H. G. Wells (1866 - 1946) publicada per primera vegada en forma de llibre, el que veiem encapçalant aquest post, l'any 1898 per l'editorial de William Heinemann de Londres però que prèviament ja havia aparegut com una sèrie de nou capítols a "Pearson's Magazine" entre els mesos d'abril a desembre de 1897.


Aquesta novel·la és un clàssic de la literatura de ciència-ficció que conté la primera descripció coneguda d'una invasió extraterrestre de la Terra, per això ha servit de base a les posteriors i nombroses versions d'aquesta mateixa idea que han omplert milers de pàgines dels llibres d'aquest gènere de tots els temps.

La mateixa obra de Wells ha estat també profusament versionada, havent-se'n fet adaptacions per cinema, ràdio, televisió, còmics, videojocs...

Pel que fa al cinema en destaquen dues versions. La primera va ser dirigida el 1953 per Byron Haskin i la segona, més recent, la va dirigir Steven Spielberg l'any 2005. Aquest vídeo de Youtube les compara:



Però sens dubte, les adaptacions que han tingut més repercussió són les que s'han fet per a la ràdio. En destaquem també dues:

Comencem amb la que va tenir conseqüències més tràgiques. El dissabte 12 de febrer de 1949 l'emissora equatoriana "Radio Quito" va informar d'un suposat atac extraterrestre i d'un núvol de gas tòxic que s'apropava a la capital. El pànic s'estengué entre els oients que, quan van descobrir que es tractava només d'un ràdio-teatre basat en una novel·la de ciència-ficció, van entrar en còlera i van incendiar l'edifici de la ràdio. La policia, ofesa també per la "broma", no va prestar cap ajuda i cinc persones van morir entre les flames. L'emissió es va interrompre només uns 20 minuts després de començar però en va haver prou per causar aquests aldarulls i més d'un suïcidi.

L'altra adaptació radiofònica de la novel·la que hem de comentar és la primera i la més coneguda. Ens referim, evidentment, a la que havia fet Orson Welles (1915-1985) gairebé una dècada abans. El 30 d'octubre de 1938, la nit de Halloween, Welles i els components del Mercury Theatre van radiar per l'emissora nord-americana CBS un guió basat en aquest llibre. En forma de noticiari, els oients van poder escoltar durant una hora com havien caigut uns meteorits dels quals sortien unes naus marcianes que derrotaven l'exercit americà, impotent davant uns suposats "raigs de calor" i "núvols de gasos verinosos". Al principi del programa es va explicar que es tractava d'una dramatització de l'obra de H. G. Wells però això no va evitar que es creés una alarma general a tot el país perquè molta gent es va creure que la suposada invasió alienígena era ben real.

Aquest altre vídeo, conté la versió completa d'aquell guió traduït a l'espanyol en ocasió del 70è aniversari de la primera emissió:



Tornant a l'obra literària, dir que la novel·la està dividida en dos llibres que tenen 17 i 10 capítols respectivament. Pel que fa al nombre de pàgines, resulta que el Llibre Primer ocupa aproximadament el doble d'espai que el Llibre Segon. Això ens permet respectar la divisió feta per l'autor i repartir-nos la lectura en tres blocs de la següent manera (cada color representa un bloc de lectura):

ÍNDEX

LLIBRE PRIMER - La vinguda dels marcians
1.- La vigília de la guerra
2.- L'estrella fugaç
3.- Als terrenys comunals de Horsell
4.- La tapa del cilindre es desenrosca
5.- El raig calorífic
6.- El raig calorífic a la carretera de Chobham
7.- Com vaig arribar a casa meva
8.- Divendres a la nit
9.- La lluita comença
10.- Sota la tempesta
11.- A la finestra


12.- El que jo vaig veure de la destrucció de Weybridge i Shepperton
13.- Com vaig ensopegar-me amb el vicari
14.- A Londres
15.- El que havia succeït a Surrey
16.- La fugida de Londres
17.- El "fill del tro"


LLIBRE SEGON - La terra sota el domini dels marcians
1.- Sota els peus
2.- El que vam veure des de la casa arruïnada
3.- Els dies d'empresonament
4.- La mort del vicari
5.- La quietud
6.- La feina de quinze dies
7.- L'home del pujol de Putney
8.- Londres mort
9.- Ruïnes
10.- Epíleg


Qui vol encarregar-se del post del primer bloc? :-))

dimecres, 20 de juliol del 2016

Peter Pan, de J. M. Barrie.- Tercer i darrer bloc de lectura.

Amb tan sols dos dies de retard sobre la data de lliurament (la darrera data fixada, vull dir, clar) em disposo a fer un post ben estrany ja que serà molt curtet, gairebé tot imatges, però anirà complementat amb un primer comentari ple d'spoilers. Ho dic perquè, clar, si en aquest post poso el desenllaç a la vista de tothom ja m'hauré carregat una història d'aventures...

Així doncs, resulta que navegant per poder fer aquesta magnífica entrada, he trobat una pel·li de l'any 2003. N'he mirat alguns trossos i, sincerament, la sensació és que no és massa fidel al llibre. Per posar un exemple: Surten escenes de la Wendy a l'escola on un professorat molt rígid la renya i la castiga per fer dibuixos fantasiosos (on surt en Peter). També es dóna a entendre que la família Darling són molt durs en l'educació dels seus fills i que per això ells tenen ganes de marxar de casa. Sincerament, jo no he vist res d'això en el llibre; és més, el que he vist és justament el contrari: Els pares Darling estimen molt els seus fills (que estiguin tan sonats com per tenir una gossa de mainadera no invalida gens ni mica la meva afirmació) i de problemes a l'escola ni se'n parla. A més, entre els dos protagonistes, adolescents, hi ha tota l'estona com una mena de "tensió sexual" que en el llibre he vist com quelcom molt més infantil.

El que ja no és tan infantil (en el llibre) i ho menciono aquí perquè en MAC ja ho va dir al seu post, és la quantitat de violència que surt en el llibre. I el masclisme, queda, al final, encara molt més marcat.

Anem a per les fotos...

Peter Pan

Wendy Darling

Vaixell pirata

Illa de Mai Més

Capità "Ganxut"

dilluns, 11 de juliol del 2016

Peter Pan (J. M. Barrie) [II]

Segon bloc de lectura.
Capítols: VI a XII



(Edició de 1915)

Hem arribat al segon bloc de lectura de "Peter Pan" (Peter and Wendy - 1911), el conte infantil escrit per J. M. Barrie del que estem compartint-ne la lectura en aquesta ocasió.

Aquesta part del llibre, que inclou els capítols compresos entre el 6 i el 12, ens porta al país de Peter Pan, l'illa de Mai més, un lloc imaginari habitat per nens perduts, fades, sirenes, pirates i pellroges. Aquí en teniu un mapa interactiu:


Podem fer-hi un repàs a les localitzacions més característiques de l'illa, que també va dibuixar F. D. Bedford (1864–1954) per il·lustrar la primera edició de la novel·la:

La caseta de la Wendy
La casa sota els arbres
El llac de les sirenes
Peter Pan amb els pirates i els pellroges

Aquestes localitzacions i aquests personatges (i d'altres) són els ingredients que trobem en aquesta part de la novel·la quan llegim les aventures que els van passant als protagonistes. No les explicaré aquí que no toca fer-ho i sempre és millor llegir-les directament al llibre.

De totes maneres, he de dir també que l'argument no és el que més m'ha interessat d'aquesta lectura. Efectivament ens estan explicant un conte i això és el que llegim, un conte infantil d'aventures protagonitzat per uns nens perduts, uns pirates i uns pellroges on també surten fades i sirenes. Com acabo de dir, no és això el que trobo realment interessant; per a mi el que potser caldria comentar és el que hi ha més enllà de l'argument. Per exemple, el masclisme (la Wendy, pobreta, només serveix per fer de mestressa de casa) o el racisme (els pellroges no queden massa ben parats) que trobem mentre llegim i que junt amb unes dosis de violència potser superiors al que ens esperàvem, ens sobta descobrir en un conte per a nens. Sens dubte, tot això té una explicació per l'època en que va ser escrit, per sort en 100 anys algunes coses han millorat a la nostra societat en aquest aspecte.

En podem parlar als comentaris d'aquest post. O del següent, perquè encara ens queda per llegir la part final de la novel·la i malgrat he dit que l'argument no és el més important, tampoc l'hem d'oblidar. Justament aquest segon bloc de lectura acaba en un punt àlgid: Els nens perduts estan a punt de ser segrestats pels pirates!!


...el Ganxut va donar ordres:
Un home a cada arbre i...



dimecres, 6 de juliol del 2016

Peter Pan, de J. M. Barrie.- Primer bloc de lectura.

Què és el País de Mai Més? És una illa... però una de molt especial. No sé si jo ho estic entenent bé, perquè estic parlant d’un lloc de conte i als adults moltes vegades els contes se’ns fan dificilíssims mentre que, pels infants, són de facilíssima comprensió... però jo diria que l'illa de Mai Més és el lloc comú on tenen lloc els somnis de tots els nens i nenes del món.

El que somien la majoria dels infants es pot trobar a l’illa: aventures amb indis, pirates, fades, o tenir un cadell de llop propi.


Ui, crec que he començat de forma desordenada! Hauria d’anar al principi de la història... Ens trobem a una família tradicional: els pares i tres fills: una nena i dos nens, Wendy, John i Michael. Però, he dit tradicional? No sé si pot ser-ho gaire el fet de tenir una gossa com a mainadera. No, no estic dient que la família tingui una gossa i que els xiquets juguin amb ella, estic dient que la gossa fa totes les feines d’una mainadera humana.

Dient això, ja veiem que, molt “normal”, la situació no és. Al menys –insisteixo- des del punt de vista d’un adult. Crec que hauré de rellegir aquest llibre més d’una vegada perquè, a part de poder ser vist com una història d’aventures, podria ser també un autèntic tractat de psicologia.

Segueixo escrivint molt desordenadament... però crec que ho publicaré així. Pot ser un post diferent. Una ressenya feta a l’estil “escriptura automàtica”. I, sincerament, crec que la culpa no és meva, sinó del conte...

En fi, a la vida d’aquesta família, de condició més aviat humil (cada vegada que arriba un fill es pregunten si el podran mantenir) que té una gossa per nanny perquè no en poden pagar una d’humana, hi començaran a passar coses rares. Un personatge de somnis, Peter Pan, entrarà una nit a l’habitació on dormen els tres germans i se’ls emportarà a l’Illa de Mai Més, on ell viu amb uns altres nens (nens que s’han caigut del llit i s’han perdut). Per aconseguir això, primer els haurà d’ensenyar a volar, ja que marxen per la finestra...

Una curiositat: A la pel·lícula que es va rodar l'any 1915,
tot just ha fet cent anys, el personatge de Peter Pan
va ser interpretat per una dona: Maude Adams

Acompanya a en Peter Pan una fada que es diu Campaneta i que té molt mal geni.

En Peter Pan és un nen que no vol créixer, no es vol fer gran. Recorda les coses que li resulten interessants o li poden ser útils, però el que no li agrada ho oblida fàcilment. La Wendy és... bé... l'antítesi de l’Anna Gabriel (no ho he pogut evitar!). És una nena que té molt clara la funció “tradicional” de la dona en el món. Ella està aquí perquè un dia es casarà i serà mare i, mentre aquest moment no arriba, es dedicarà a fer de mare dels Infants Perduts que viuen amb en Peter Pan (ja dic que l’hauré de llegir moltes vegades més, perquè estic segura que se m’estan escapant un munt de coses!) i, evidentment, en Peter és el pare. I la fada Campaneta Dringadora es mor de gelosia perquè ella també està enamorada d’en Peter i, per fer fora la seva rival, no dubta ni un segon a posar-la en perill.

Crec que és millor deixar-ho aquí, de moment. Ja són a l'illa, aviat començaran a passar moltes coses...

dilluns, 23 de maig del 2016

Peter Pan (J. M. Barrie) [Presentació]

Primera edició (1911)

PETER PAN o El nen que no volia créixer ("Peter Pan; or, the Boy Who Wouldn't Grow Up" o també "Peter and Wendy") és, originàriament, una obra de teatre per a nens escrita per l'autor escocès Sir James Matthew Barrie (1860 - 1937) i estrenada a Londres el 27 de desembre de 1904. Uns anys més tard, el 1911, el mateix J. M. Barrie en va escriure la versió en forma de novel·la que s'ha convertit en tot un clàssic de la literatura infantil i que és el llibre que, en aquesta ocasió, hem triat per compartir-ne la lectura en aquest blog.

Segur que, qui més qui menys, tothom coneix aquest personatge i la seva història. El nen que pot volar, la fada Campaneta, el capità Garfí, els nens perduts de l'illa de Mai més... tots ells són ben coneguts per les múltiples versions i adaptacions que se n'han fet de l'obra de J. M. Barrie però ja sabem (en aquest mateix blog ho hem comprovat més d'una vegada) que sovint el que ens ensenyen aquestes adaptacions no és el mateix que trobem quan llegim el text original i per això, una vegada més, ens atrevim amb la lectura d'un llibre del que suposadament en coneixem de sobres l'argument però que li volem donar l'oportunitat de que ens sorprengui.

Ja veurem si aquest "Peter Pan" aconsegueix fer-ho i descobrim, més enllà del conte infantil, el perquè s'ha convertit en tot un clàssic que no ha deixat d'editar-se en aquests més de 100 anys que fa que va ser escrit. Si més no, del que no tinc cap dubte és que hi trobaren alguna cosa més que la versió Disney que tots tenim al cap... m'estranyaria moltíssim que no fos així.


La primera edició d'aquest llibre en la nostra llengua la va publicar, el novembre de 1935, l'editorial JOVENTUT de Barcelona. La traducció del text va anar a càrrec del poeta Marià Manent (1898 - 1988) i incorporava uns dibuixos de la il·lustradora anglesa Mabel Lucie Attwell (1879 - 1964). Aquí tenim les fotografies d'algunes de les seves pàgines: (cliqueu damunt de cadascuna per veure-les millor)



Nosaltres també llegirem la novel·la en català però en una edició més moderna que porta la traducció que va fer l'escriptora Maria Antònia Oliver (Manacor - 1946). És aquesta:


El llibre té una mica més de 200 pàgines que, per fer els posts corresponents, ens repartirem en tres blocs de gairebé 70 pàgines cadascun. A continuació, copio l'índex marcant amb diferents colors aquests blocs de lectura:

ÍNDEX

I - En Peter s'obre camí
II - L'ombra
III - Anem, anem!
IV - El vol
V - L'illa es fa realitat


VI - La caseta
VII - La casa sota terra
VIII - El llac de les sirenes
IX - L'ocell Meravella
X - La Casa Feliç
XI - La història de la Wendy
XII - S'emporten els nois


XIII - Creieu en les fades?
XIV - El vaixell pirata
XV - "Aquesta vegada, el Ganxut o jo"
XVI - El retorn a casa
XVII - Quan la Wendy va créixer


Qui vol encarregar-se del post del primer bloc? :-))