dilluns, 12 de desembre del 2016

Els papers pòstums del club Pickwick (Charles Dickens) [Presentació]

Primera edició (1836/37)

"ELS PAPERS PÒSTUMS DEL CLUB PICKWICK" és la primera novel·la de Charles Dickens (1812-1870). Amb el títol original de "The Posthumous Papers of the Pickwick Club, Containing a Faithful Record of the Perambulations, Perils, Travels, Adventures and Sporting Transactions of the Corresponding Members" fou publicada en fascicles mensuals des del març de 1836 fins l'octubre de 1837.

Retrat de Dickens (S. Lawrence - 1837)


Charles Dickens tenia 24 anys i treballava com a reporter parlamentari i periodista ocasional; pel que fa a la seva vessant més literària havia publicat, amb el pseudònim BOZ, alguns textos curts que retrataven diferents aspectes de la vida a Londres. En aquesta mateixa època, l'editorial londinenca dels Srs. Chapman i Hall havia encarregat a l'il·lustrador Robert Seymour una sèrie de "plaques esportives cockney" on s'havien de representar les aventures dels membres d'un club de la capital anglesa que sortien d'excursió a altres zones del país fent expedicions de caça i pesca on les escopetes es disparaven per accident i els hams, en comptes d'anar a l'aigua tal com tocava, quedaven enganxats als barrets o als pantalons dels protagonistes.

Per narrar aquests i altres divertits contratemps que, en forma d'historietes, es veurien a les il·lustracions, els editors van pensar en Dickens. Aquest, al principi, va al·legar que no sabia gairebé res d'aquestes activitats esportives però, malgrat tot, va acceptar l'encàrrec de posar text a aquelles imatges. Però això només va ser així en uns pocs casos, ben aviat la seva gran capacitat narrativa va provocar que s'avancés a la feina de l'il·lustrador i, la majoria de les vegades, va ser el dibuixant el que va haver d'adaptar la seva feina al que Dickens ja havia escrit. Això feu que, al revés del que havia estat planejat, la història escrita es convertís en la principal font d'interès del públic quedant les il·lustracions en un segon pla. El que comença com el relat d'una sèrie d'episodis còmics va agafant gradualment més envergadura literària. La narració de simples anècdotes va deixant pas a una trama ben lligada que ens mostra un reflex fidedigne de les reaccions dels personatges enfrontats a les vicissituds de la vida. D'aquesta manera, Dickens va acabar creant, episodi darrere episodi, una gran novel·la que ens retrata amb humor l'Anglaterra del segle XIX.

L'èxit de públic no va tardar en arribar. Del primer número es van publicar unes 400 còpies; al final, els tiratges arribaven a les 40.000. En conseqüència, i utilitzant les mateixes paraules d'un dels primers informes de l'època, Dickens "es va veure catapultat a la fama com un coet" i el llibre es va guanyar un lloc al cor dels seus lectors que des d'aleshores el citen com un dels millors de l'autor.


Mr. Pickwick es dirigeix als membres del Club (R. Seymour - 1836)

Sens dubte, bona part d'aquest èxit es deu als personatges i, sobretot, al protagonista principal. Dickens va crear a Samuel Pickwick com un heroi quixotesc i excèntric però, igual que en el personatge de Miguel de Cervantes, aquestes excentricitats no molesten al lector sinó tot el contrari perquè Dickens les aprofita també per posar a la picota als seus detractors, humiliant-los més que no fa amb l'heroi. Hi ha també un altre paral·lelisme entre els dos personatges: El Quixot té la dèria de sortir a còrrer aventures de cavalleria mentre Pickwick desitja viatjar per augmentar coneixements... però tots dos intenten complir el seu somni peti qui peti, sense defallir malgrat tot el que els va passant.

Altres membres del Club que dóna títol a l'obra són Nathaniel Winkle, Augustus Snodgrass i Tracy Tupman, ells tres seran els acompanyants de Mr. Pickwick, un jubilat acomodat que ha fet alguna incursió en el camp de la investigació científica, emprenent un viatge per observar la societat humana. El seu objectiu és anar anotant tot el que veuen i fer arribar aquestes notes al seu club. La ingenuïtat de tots quatre els fa caure en aventures ridícules i els converteix en presa fàcil d'alguns entabanadors, entre els quals destaca el personatge d'Alfred Jingle. Posteriorment, Pickwick contracta com a criat Samuel Weller, un noi d'extracció humil, bon coneixedor de la manera de viure de les classes populars, que de mica en mica va guanyant protagonisme en la narració ja que la seva presència permet a Dickens enriquir enormement la varietat de registres lingüístics i, gràcies a la seva relació amb el seu pare i la seva madrastra, crear altres trames paral·leles sovint de molta comicitat.

Editorial Proa - 1931
Ed. Acntravent - 2012


El Projecte Gutenberg ens ofereix a la seva web una còpia completa de la versió original de la novel·la que inclou les il·lustracions que l'acompanyaven en la seva primera edició. La podem veure AQUÍ.

Però si volem gaudir-la en el nostre idioma, tenim a la nostra disposició les dues traduccions al català que s'han fet i que veiem a les imatges que hi ha just a sobre d'aquestes línies.
La primera la va fer Josep Carner, amb el títol "Pickwick: documents pòstums del club d'aquest nom" va ser publicada per primera vegada l'any 1931 en tres volums per l'editorial PROA i ha estat reeditada posteriorment més d'una vegada.
L'altra traducció a la nostra llengua la va realitzar Miquel Casacuberta i va ser publicada per l'editorial ACONTRAVENT l'any 2012 amb el títol "Papers pòstums del club Pickwick".

Aquesta última versió és la que jo he llegit i ja en podem parlar als comentaris d'aquest post perquè aquesta, a diferència de les altres del blog, no ha estat una lectura simultània perquè l'ASSUMPTA va llegir la novel·la ja fa algun temps. Per tant, no farem altres posts de lectura sinó que compartirem les nostres impressions en aquest mateix. Per començar, només dic que estic molt satisfet d'haver-la llegit. La resta, als comentaris. :-)


divendres, 2 de desembre del 2016

Pigmalió, de George Bernard Shaw.- Post de lectura

Ens trobem al pòrtic de l’Església de Sant Pau, de Londres (suposo que es deu referir a la Catedral, però el llibre diu Iglesia). Plou molt i un grup de gent es refugia allí. És l’hora de sortida dels teatres i no hi ha cotxes lliures.

Entre la gent que espera trobem una família de classe alta. Mare, filla i fill, al qual, amb l’aiguat que està caient, li toca anar pels carrers buscant un cotxe lliure. Entre el nombrós grup de persones hi ha també una venedora de flors que vol aprofitar l’acumulació per intentar fer alguna venda.


Les diferències entre la parla de la gent de classe alta i la noia són grans, i això crida l’atenció a dos homes que també es troben allí presents. Un d’ells pren nota dels girs lingüístics i del vocabulari de la noia: Es tracta d’Enrique Higgins, autor del “Alfabeto fonético universal”. L’altre home és el coronel Pickering, autor de “El sánscrito hablado”. Dos experts lingüistes que sabien l’un de l’altre però no es coneixien personalment i que, arran d’una sèrie de discussions i malentesos que es van produint entre tots els presents, es poden saludar i queden per tal de posar en comú els seus coneixements.

Quan finalment deixa de ploure, la mare i la filla marxen i, quan arriba el fill amb un cotxe, és la florista qui l’aprofita i marxa en taxi.

A l’acte II ens trobem en el Gabinet de treball del Sr. Higgins a Wimpole Street, amb el seu company Pickering. Tots dos parlen del tema que els apassiona que truquen a la porta. La governanta obre i introdueix a la sala a la florista, Elisa Doolitle. Resulta que el dia de l’embolic sota la pluja la noia va sentir els noms dels dos cavallers i els ha buscat ja que vol que li donin classes de pronunciació. Vol entrar de venedora a una botiga de flors molt elegant. Allí li han dit que la seva presència està bé però que la seva forma de parlar no és prou fina i que per això no li poden donar la feina.

Després d’un estira i arronsa entre tots els presents, el Sr. Higgins accepta la proposta i s’ho pren com un repte, com una mena d’aposta: Aconseguir que, millorant la seva forma de parlar, la noia pugui ser presentada en societat. S’acorda que la noia es quedarà a viure amb ells, sota la tutela de Mistress Pearce (la governanta).

Quan la noia marxa amb Mrs. Pearce, aparexi son pare, Alfredo Doolitle, un drapaire de certa edat, que sabent que la seva filla és allí, en vol treure alguns calers. Cosa que aconsegueix.

A l’acte III som a casa de la mare de Mr. Higgins, el professor de fonètica. El fill va a veure a sa mare i, durant la conversa, li explica el que està fent. Vol que la vella senyora senti parlat a la noia (que ja porta un temps de classes) i que els digui a veure què li sembla.

A l'alta societat, les senyores, tenien un "dia" especial en que rebien les visites de les seves amigues, prenien el te, etc. Al ser justament aquest dia, resulta que la casualitat vol que les mateixes dones que eren sota la pluja al principi de l'obra (Sra. i Srta. Eynsford) arribin en aquell precís moment per passar una estoneta amb la Sra. Higgins. Això a ell en un principi no li fa massa gràcia però després li va molt bé per comprovar si la reconeixen o no i com es comporta ella davant les dames. Una mica més tard que les dues senyores, es presenta també Freddy, el fill que buscava cotxe sota la pluja.

Tal com havia quedat amb Mr. Higgins, Elisa es presenta a la casa. L'experiència resulta estranya perquè la noia parla perfectament, tant en el seu vocabulari com en la pronunciació, però el que acaba explicant no té res a veure amb el que seria el tema de conversa d'una noia de casa bona. Però, curiosament, en lloc de quedar malament, es produeix un efecte contrari i la Srta. Eynsford queda encantada amb la forma de parlar d'aquella noia tan fina (Elisa) i es pren el què diu com un signe de modernitat. O sigui que, encara que Elisa estigui explicant barbaritats sobre els seus parents, baralles per robar-se uns als altres, i excesos en la beguda, com ho fa en un perfecte anglès, això ja li dóna categoria.

Quan marxen els convidats Mr. Higgins i el Coronel Pickering es posen a parlar amb Mrs. Higgins de com estan treballant amb Elisa i com ella és capaç d'absorbir i aprendre tots els sons.

Arribem a l'acte IV.- Ha estat un dia important. El Coronel Pickering, Higgins i Elisa tornen de l'òpera. Els dos homes parlen de l'èxit tingut havent aconseguit que la noia passi per una gran dama, però al mateix temps, a ella la ignoren i, fins i tot, manifesten que estan molt cansats i que al final s'han ben avorrit. El Sr. Higgins diu "Una vez y no más. No haré más duquesas postizas".

A tot això, la noia, callada, amb expressió ombrívola, no diu res. Sent que ha estat utilitzada.

Pickering marxa i llavors Higgins pregunta on són les seves sabatilles. Sense pensar-ho un moment Elisa les agafa i les hi tira pel cap. Llavors comença una discussió entre tots dos en la que Elisa li diu que ara que ja ha guanyat l'aposta tant li deu fer el que sigui d'ella. La discussió va pujant de to. Ella fins i tot li pregunta si ara que ja ha acabat tot "Deseo saber mi mi ropa me pertenece o es del Coronel Pickering". Finalment Elisa aconsegueix que Higgins marxi a la seva habitació ben enfadat i ella es queda a la sala.


Acte V.- Tornem a ser a casa de la Sra. Higgins. Entra el Sr. Higgins tot atabalat dient que Elisa ha desaparegut. Ell i el coronel Pickering expliquen a la senyora que fins i tot han donat avís a la policia al que ella repon que han fet malament ja que la noia és totalment lliure d'anar on vulgui.

Justament llavors es presenta el pare d'Elisa, que era drapaire, però resulta que ara és increïblement ric, de la qual cosa "acusa" al Sr. Higgins: Resulta que un multimilionari americà, conegut del lingüista, li va explicar que volia donar cinc milions de Lliures esterlines per fundar Societats de Reforma Moral a qui fos capaç de fer aquesta tasca i el Sr. Higgins, fent broma, li va dir que el moralista més original que hi ha a tota Anglaterra és Alfredo Doolitle. Així que l'americà, a la seva mort, li ha deixat una fortuna immensa amb la condició de fundar una Lliga de Reformes morals i pronunciar sis discursos de propaganda a l'any.

Ara que és ric diu que es vol casar amb la seva companya (que no és la mare d'Elisa) i que vol que el Sr. Higgins l'ensenyi a parlar com la gent fina, ja que això és el que correspon al cavaller que ara és.

A tot això, la Sra. Higgins els diu que la jove Elisa és amb ella.

Llavors comença tota una discussió entre la senyora i els cavallers sobre com van tractar la noia, com no van valorar l'esforç que ella estava fent per aprendre, que només es donaven el mèrit de l'èxit a ells i cap reconeixement per a Elisa.

La jove intervé i diu que si ha pogut comportar-se com una dama no és tan sols gràcies a les classes de dicció donades per Higgins sinó, i sobre tot, gràcies a que el Coronel Pickering la tractava com a tal i la feia sentir una veritable "senyoreta". Diu que ara es dedicarà ella a ensenyar a altres noies la fonètica que ha après.

Però la sang no arriba al riu. Finalment fan les paus i acorden que, de moment, Elisa tornarà a casa de Higgins. Gairebé tots marxen al casament del Sr. Doolitle i Higgins es queda sol i satisfet de com han acabat les coses.


I aquí acaba el llibre... o, millor dit, l'obra de teatre. El que ve ara és un llarg i pesat epílog en que se'ns explica que, encara que la majoria pensem que un final feliç seria el casament de la florista amb el malhumorat Higgins, que no és aquest el final que ell ha pensat. A en Higgins el deixa solter, igual que al coronel Pickering i la noia es casa amb en Freddy! el noi de casa rica que buscava cotxe per les seves mare i germana la nit en que comença l'obra. I ens explica com els hi anirà... i també les coses rares que fa la germana d'en Freddy, tot volent semblar una noia moderna com la seva cunyada (ja que va quedar meravellada de com parlava Elisa el dia que es van veure a casa la Sra. Higgins)

En resum.

1.- M'ha agradat? Doncs sí. Normalment sempre trobo coses que m'agraden a tots els llibres que llegeixo i, per tant, estic contenta. Ara bé, n'esperava més. No és en absolut un dels millors llibres que he llegit.

2.- Sorpresa en saber que una de les dues versions llegides per en McAbeu té més escenes que la versió original primera i que estic segura que l'obra, amb aquestes escenes (per exemple de les classes d'Elisa) i sense el rotllo de l'Epílog, m'hauria agradat més.

Nota: He escrit cada vegada Doolitle, amb una sola "t" perquè així ve al meu llibre. Em semblava raríssim i, ara que he acabat, veig que el nom correcte seria Doolittle. En fi. No ho canvio perquè consti com a protesta :-)

I ja està! ;-)