dilluns, 15 de maig de 2017

Viatge al centre de la Terra (Jules Verne) [Presentació]

(Primera Edició definitiva - 1867)

VIATGE AL CENTRE DE LA TERRA és una novel·la de ciència-ficció i aventures escrita per Jules Verne (1828 - 1905) i publicada originàriament l'any 1864. Després, l'any 1867, l'autor en va publicar la versió definitiva amb una sèrie de modificacions sobre aquella primera que incloïen l'addició d'un parell de capítols, passant dels 43 als 45.

Aquest llibre que va ser un dels pocs de l'autor que no es va publicar en forma de serial, com era habitual a l'època, sinó directament en versió completa, és un exponent clar de l'obra de Jules Verne doncs hi trobem totes les característiques més habituals de les seves novel·les i que són les que les han fet tan populars: una barreja molt ben travada de dades científiques reals, d'agosarades extrapolacions inventades i d'aventura. En aquest cas, l'autor aprofita l'interès cada cop més creixent al seu temps per la paleontologia i la geologia per fer-les protagonistes de la part central del seu llibre mentre que a la introducció reflecteix la moda que hi havia aleshores per una altra ciència, que just estava en els seus inicis: la criptologia.

Criptograma d'Arne Saknussemm, personatge basat en la figura real de l'erudit islandès Árni Magnússon.

La història comença quan un destacat geòleg i naturalista alemany, el professor de mineralogia Otto Lidenbrock, descobreix un antic pergamí codificat que mostra un misteriós missatge escrit en alfabet rúnic. Amb l'ajuda del seu nebot, Axel Lidenbrock, aconsegueixen desxifrar-lo i comproven que el criptograma amaga un escrit d'un alquimista islandès del segle XVI, Arne Saknussemm on explica que ha trobat la manera d'arribar al centre de la Terra, a través d'un dels cràters d'un volcà extingit que hi ha a Islàndia, el Snaefell. Entusiasta i impetuós com és, el professor Lidenbrock decideix partir immediatament a l'aventura mentre que el seu nebot mostra més reticències a que un viatge així sigui viable. Malgrat tot ells dos es dirigeixen cap a Islàndia on, amb la cooperació de Hans, un guia del país, s'endinsaran dins aquell volcà per intentar arribar al centre de la Terra.

El Snæfellsjökull, volcà islandès real que Jules Verne assenyala com punt d'entrada al centre de la Terra

Encarem doncs, la lectura d'una novel·la on la ciència i la ficció es barregen per portar-nos de la mà a viure, segur, una emocionant aventura. No tinc cap dubte, perquè ja ho hem experimentat altres vegades amb clàssics com aquest, que aquest llibre ens oferirà unes bones estones mentre el llegim i també més d'una sorpresa malgrat creguem conèixer-ne perfectament l'argument.

No és difícil que això sigui així perquè és una obra de la que tots n'hem sentit a parlar i que ha estat profusament adaptada en diversos mitjans. Com a mostra aquí tenim el tràiler de la pel·lícula de 1959, la versió clàssica en cinema, protagonitzada per James Mason i dirigida per Henry Levin.


Tornant però al llibre, que és el que ens ocupa, destacar que aquesta novel·la és, després de "La volta al món en vuitanta dies" de la que s'han fet deu traduccions diferents en la nostra llengua, la segona obra de Verne més traduïda al català amb vuit traduccions diferents. La primera d'aquestes traduccions la feu Rosa Elias i fou publicada per l'editorial de Miquel Arimany, l'any 1959. Sobre aquesta i altres traduccions en català de l'autor francès és molt interessat llegir l'article "Contribució de les traduccions catalanes de Verne a la fixació d’un model narratiu i lingüístic" escrit per Eusebi Coromina Pou i publicat a la web del Bulletin Hispanique.

Primera edició en català (1959)

És hora de començar la lectura d'aquest clàssic que segur que gaudirem tal com toca mentre l'anem comentant en els propers posts d'aquest blog. El llibre, d'unes 300 pàgines, té, com hem dit al principi, 45 capítols que podem dividir en tres blocs de lectura de següent manera:

01.- Capítols 1 a 13

02.- Capítols 14 a 31

03.- Capítols 32 a 45



Qui vol encarregar-se del post del primer bloc? :-))

dimarts, 2 de maig de 2017

Emma, de Jane Austen.- Tercer bloc de lectura i últim

Doncs bé, acabada la lectura d'aquesta magnífica novel·la victoriana, ara toca fer el post... Però, de fet, poca cosa puc dir (si no vull fer una colla de spoilers monumental), tan sols posar-me unes quantes medalles i dir que tot ha acabat exactament com jo imaginava.

Efectivament, la malcriada de l'Emma acaba amb l'home que, des del principi, he vist que li estava destinat (per molt que la noia digués que es volia quedar soltera, que ho tenia claríssim i que una dona soltera i rica és molt respectable).

Sí, sí, fins i tot vaig tenir la idea de qui havia regalat el piano a la Jane Fairfax, i que, finalment, la Harriet tindria més seny que la seva amiga i donaria una segona oportunitat al bon noi (i bon partit) que estava enamorat d'ella.

Com no vull dir més coses aquí "públicament" (ja en parlarem més als comentaris), el que ara faré serà quelcom que em va ocupar una bona estona quan ho vaig preparar i és que he estat mirant actors i actrius de diferents versions de pel·lícules i sèries que s'han fet d'Emma i n'he trobat una que, com a adaptació no tinc ni idea de si es bona o no, però que els actors crec que han estat meravellosament trobats. En altres versions he trobat actors que no s'assemblaven ni de lluny a com "havien de ser".

La versió "guanyadora" és una mini-sèrie de la BBC de l'any 2009. Us vaig a presentar, doncs, a l'Emma Woodhouse i la seva família, amics i veïns...

EMMA

MR. WOODHOUSE

MRS. ISABELLA KNIGHTLEY (GERMANA D'EMMA)

MR. JOHN KNIGHTLEY (MARIT D'ISABELLA)

MR. KNIGTHLEY (GERMÀ DE JOHN, CUNYAT D'ISABELLA
I MOLT AMIC DE TOTA LA FAMÍLIA WOODHOUSE

MRS. WESTON. VA SER INSTITUTRIU D'EMMA I SÓN GRANS AMIGUES
CASADA FA POC AMB EL SR. WESTON, QUE ERA VIDU.

MR. WEST

MR. FRANK CHURCHILL. FILL DEL PRIMER MATRIMONI DE MR. WEST
PORTA EL COGNOM DELS ONCLES QUE EL VAN CRIAR QUAN
MR. WEST VA QUEDAR VIDU.

MISS HARRIET SMITH. AMIGA D'EMMA, MÉS JOVENETA I A LA QUAL EMMA
VOL ACONSELLAR I GUIAR EN EL SEU FUTUR.

MR. ROBERT MARTIN. PRETENDENT DE MISS HARRIET SMITH-

MR. ELTON. CLERGUE DE LA ZONA.

MRS. ELTON.

MISS JANE FAIRFAX.

MISS BATES, TIETA DE JANE FAIRFAX

MRS. BATES, ÀVIA DE JANE FAIRFAX

I bé, aquests són els més importants... Espero que us semblin tan ben trobats com a mi... (bé, potser el Sr. Woodhouse, també conegut com a Albus Dumbledore, se'l veu una mica massa fort però, a part d'ell...)

dilluns, 10 d’abril de 2017

Emma (Jane Austen) [II]

Segon bloc de lectura.
Capítols: 19 a 36


Coberta Edició 1898.
Il·lustrada per C. E. Brock

Escric aquest segon post de lectura dedicat als capítols centrals de la novel·la "EMMA" de Jane Austen quan ja he acabat de llegir tot el llibre i he de dir que no m'ha decebut perquè al post de presentació ja s'intuïa per on aniria la cosa però que potser sí que m'esperava alguna cosa més.
M'explico. En aquell post previ a la lectura vaig escriure que "el text ... es tracta sobretot d'una minuciosa descripció d'una petita ciutat de províncies on no passa gaire cosa més que els esdeveniments de la vida quotidiana d'aquella comunitat" i, certament, això (i gairebé res més) és el que trobem quan llegim el llibre. Les parts del misteri detectivesc i de les endevinalles, que també ens 'prometien' en la presentació tenen, al meu parer, una importància mínima en el desenvolupament de la novel·la.

I això és encara més palès en els capítols que em toca comentar en aquest post doncs, en aquesta part del llibre, no hi surt cap endevinalla ni cap d'aquests "elements de la novel·la gòtica" de que ens parlaven en aquell post de presentació. En aquests capítols concrets, la història continua només relatant la vida dels protagonistes dedicats, gairebé exclusivament, a fer-se mútues visites de cortesia, preparar balls i altres ocupacions similars.
Vol dir això que és una lectura poc interessant?. Doncs a mitges, perquè malgrat que l'interès del què se'ns explica és limitat (almenys per a mi), la manera com s'explica no es fa excessivament pesada. El llibre es llegeix amb facilitat i, si més no, serveix per conèixer com era la vida de la classe alta de províncies a l'Anglaterra de principis del segle XIX.

Per explicar, de forma telegràfica, el que passa concretament en aquests capítols del segon volum de l'obra on s'incorporen nous personatges als principals (tals com Frank Churchill, Jane Fairfax o Mrs. Elton)  ho faré mitjançant un recull d'il·lustracions vuitcentistes que C. E. BROCK va fer per algunes de les primeres edicions de la novel·la. Són unes delicioses aquarel·les i uns genials dibuixos acolorits, tota una joia que podem veure al complet, junt a la versió original del text, en aquesta web i dels que a continuació enllaço (des d'aquí) els corresponents a aquesta segona part del llibre (capítols 19 a 36):

Capítol 19: Emma i Harriet visiten Mrs. i Miss Bates, que han rebut una inesperada carta de Jane Fairfax.
Capítol 21: Harriet es troba a Mr. Martin mentre compra a la botiga de Mr. Ford.
Capítol 24: Frank i Emma estan molt bé junts i parlen sobre Miss Fairfax.Capítol 26: Festa a casa dels Cole. A Jane Fairfax li han regalat un piano.
Capítol 28: Tothom va a casa dels Bates.
Capítol 29: Mrs. Weston vol organitzar un ball.Capítol 32: Mr. Elton presenta la seva muller. Emma opina que va elegantment vestida.

Els capítols que falten són els que no porten incorporada cap il·lustració i són els següents:
Capítol 20.- Coneixem la història de Jane Fairfax i alguna cosa més sobre Frank Churchill.
Capítol 22.- Mr. Elton torna a Highbury amb la notícia de la seva futura esposa.
Capítol 23.- Harriet visita els Martin. Frank Churchill, finalment, apareix.
Capítol 25.- Frank va a Londres per fer-se tallar els cabells. S'organitza una nit de festa a casa dels Cole.
Capítol 27.- Emma i Harriet parlen sobre la festa i visiten Miss Bates i Mrs. Weston
Capítol 30.- La tia de Frank emmalalteix, el ball s'ha de posposar.
Capítol 31.- Emma i l'amor.
Capítol 33.- Mrs. Elton té un projecte per a Jane. Emma i Mrs. Weston examinen les perspectives matrimonials de Mr. Knightley.
Capítol 34.- Emma ofereix un sopar per als nuvis a Hartfield.
Capítol 35.- Mrs. Elton insisteix a trobar una ocupació adequada per a la Jane.
Capítol 36.- Els plans de primavera de Frank Churchill.

************************************************************

I fins aquí el segon post de lectura. Falta el tercer i últim on, a més de continuar coneixent la vida romàntica dels protagonistes, descobrirem si se'ns revela alguna cosa més del misteri detectivesc que ens han dit que amaga aquesta novel·la... o no. ;-)

divendres, 31 de març de 2017

Emma, de Jane Austen.- Post de lectura (I)

Doncs bé, ha arribat el moment de fer el post del primer bloc de lectura d'aquesta novel·la.

Ja fa dies que vaig arribar al punt on fer el post, però fins ara no em poso amb calma a fer-lo i, clar, com he seguit llegint, doncs ja estic ben avançada en el segon bloc però, de moment, les dues coses més importants que puc dir d'aquesta lectura és:

- M'ho estic passant molt i molt bé amb aquesta novel·la. Em fa molta gràcia la forma en que està escrita, com es fica ben bé en la personalitat dels protagonistes, com descriu els detalls de la vida d'aquella societat. En definitiva, que estic súper contenta llegint-lo i em sap greu poder-hi dedicar poques estones perquè fa anys ja l'hauria acabat... però bé, s'ha de gaudir de les coses com venen.

- El personatge d'Emma em cau fatal. Tot i això, em fa molta gràcia. Vull dir que em cau fatal per la seva forma de ser, però em fa gràcia perquè sóc conscient que la pobre no té la culpa de ser com és (snob i classista fins al capdamunt) sinó que és fruit de l'educació que rebien les noies de classe alta en aquell temps.

Il·lustració de Philip Gough per una edició d'Emma

Emma és la filla petita d'un pare vidu (pare que ja es va casar gran) o sigui que la noia i son pare, que tenen una excel·lent relació i s'estimen molt, (mira, això sí que ho té de bo l'Emma, com sempre es preocupa de que el seu pare estigui bé) es porten molts anys.

La noia ha tingut fins ara una institutriu que, més que això era una amiga més gran que ella... Just comença l'obra que la institutriu s'acaba de casar i l'Emma està tota satisfeta perquè creu que ella ha tingut alguna cosa a veure en el fet que aquest matrimoni s'hagi celebrat. L'Emma creu que té com una mena de saviesa especial per saber qui pot lligar bé amb qui, qui convé a qui i qui no és digne de qui.

Evidentment, aquesta capacitat no està més que a la seva imaginació i, de fet, quan intenta aconseguir que un jove clergue s'enamori de la seva amiga Harriet, el resultat de tot és que el clergue en qüestió s'enamora de l'Emma la qual evidentment, el rebutja.


Però més greu és encara que a la pobre Harriet (que és molt joveneta i no massa intel·ligent) li ha fet donar carabasses a un noi que li hauria anat perfectament, bon noi, treballador i que, a més, a ella al principi li agradava.

Podríem dir que aquest primer bloc de lectura engloba de principi a fi aquesta història de la Harriet (tot i que espero que més endavant la xiqueta s'ho repensi i accepti al primer pretendent, fent cas omís dels consells absurds de l'Emma)

També tenen cabuda en aquests primers capítols la germana gran d'Emma (Isabella) i el seu marit, que tenen cinc fillets preciosos i semblen un matrimoni força ben avingut, tot i que ella té un caràcter una mica fleuma, la sensació que dóna és que s'estimen de veritat i són ben feliços. El marit d'Isabella, John Knightley, té un germà més gran -i molt ric- que viu molt a prop d'Emma i que constantment visita a son pare. Sobre aquest germà tinc jo les meves sospites de que sigui el causant que la nostra protagonista trenqui un dels seus propòsits de vida: quedar-se soltera. Ja que una dona soltera i rica mereix tots els respectes... els problemes i les bromes arriben per les solteres pobres.

Sembla ser que, pel segon bloc de lectura nous personatges entraran en escena, com el fill d'un primer matrimoni del Sr. Weston (marit de la seva institutriu) i una noia orfe, neboda d'una veïna, que sembla que amaga algun misteri en la seva vida.

dilluns, 6 de març de 2017

Emma (Jane Austen) [Presentació]

(1ª edició)


EMMA és una novel·la de Jane Austen (1775 - 1817) publicada anònimament com veiem a la imatge de la portada de la seva primera edició que encapçala aquest post (A Novel. By the author of "Pride and prejudice"), on també hi consta com any de publicació el 1816 malgrat va sortir a la venda, en tres volums, el desembre de 1815.

Es tracta d'una novel·la costumista que explica les aventures romàntiques de la protagonista, Emma Woodhouse, fent d'alcavota dels seus coneguts, mentre ella jura que mai es casarà. El text descriu, amb to més o menys humorístic, els intents d'Emma d'aparellar cadascun dels solters del seu entorn amb el seu cònjuge ideal, mostrant-nos al mateix temps la vida i els problemes de la classe alta de províncies a l'Anglaterra dels primers anys del segle XIX.
Alguns dels entesos en l'obra de l'autora el consideren el seu treball més aconseguit i un precedent de la novel·la realista. Pel que fa als lectors, al principi el text va desconcertar-los ja que es tracta sobretot d'una minuciosa descripció d'una petita ciutat de províncies on no passa gaire cosa més que els esdeveniments de la vida quotidiana d'aquella comunitat, malgrat això l'obra va esdevenir un dels grans èxits de l'autora.



Tràiler de la pel·lícula "Emma" (Douglas McGrath - 1996)


Tenim entre mans una novel·la romàntica, evidentment. L'autora adopta moltes de les convencions d'aquest gènere (l'amor és l'eix central de la trama i per amor tot és possible) però, al mateix temps, Jane Austen critica aquesta actitud de la seva protagonista, i en general el paper de la dona en la societat del segle XIX, utilitzant la ironia (tan típica de l'autora encara que en aquesta ocasió és molt més subtil que en altres obres seves) fent aparèixer a Emma constantment equivocada en les decisions que pren com a mitjancera amorosa. Al final doncs, el romanticisme deixa pas al realisme i les convencions marcades per les diferents classes socials, per exemple, són les que compten a l'hora de formar les parelles més enllà de només l'amor com voldria la protagonista, un fet que no hauria estat així en una novel·la típicament romàntica, on el sentiment ho pot tot.

Al llibre també hi trobem elements de la novel·la gòtica com l'aparició d'unes cartes misterioses, un episodi amb gitanos que espanten les dones o els misteris sobre l'origen d'una de les protagonistes. Aquest misteri que oculta la trama (tan ocult que molts lectors no s'adonen que hi és fins que acaben el llibre) ha fet que aquesta novel·la sigui definida com "una novel·la de detectius sense detectiu" o "una novel·la policíaca sense morts".

Una altra de les característiques destacades de l'obra és l'ús per part de l'autora de jocs de paraules i petites endevinalles importants pel desenvolupament de la novel·la. Aquests enigmes són, en definitiva, una transposició de la intriga de l'obra perquè, igual que aquests jocs oculten un missatge, la història central s'amaga sota les fantasies i malentesos d'Emma i darrere d'algunes trames paral·leles. En la mateixa línia se situen els noms dels personatges: El protagonista masculí és un correcte cavaller anomenat Knightley ("knight" = cavaller) que viu a Donwell ("well done" = ben fet). La família d'Emma són els Woodhouse i tenen una casa al camp ("wood house" = casa de fusta) que anomenen Hartfield ("heart field" = camp del cor), un nom molt apropiat per a les històries amoroses de la nostra protagonista. Un altre personatge, en Frank, paradoxalment, no és gaire honest i franc. Al contrari de la Jane Fairfax que sí és "fair" (clara i justa)...

1ª edició en català (Ed. Adesiara - 2014)

Tot això, fa que encarem aquesta lectura amb ganes de gaudir-la com es mereix i anar comentant-la en els propers posts d'aquest blog. Per fer-los aprofitarem la divisió en tres volums de l'edició original, dedicant un bloc de lectura a cadascuna d'aquestes parts de la següent manera:

01.- Primera part (Capítols 1 a 18)

02.- Segona part (Capítols 19 a 36)

03.- Tercera part (Capítols 37 a 55)



Qui vol encarregar-se del post del primer bloc? :-))

dilluns, 27 de febrer de 2017

El malalt imaginari, de Molière.- Post de lectura

Per fi em disposo a fer el post corresponent a la lectura d’aquest llibre. Tot i ser força breu, ja que es tracta d’una obra de teatre, el cert és que l’he anat llegint en diversos moments curtets el que feia que a vegades em despistés una mica i hagués de tornar uns fulls enrere.

Un dia que tenia uns minuts lliures, anava a llegir a una cafeteria i vaig trobar una amiga que em va comentar que a ella no li agrada llegir teatre, sinó veure’l. Clar, i a mi també hehehe... però el cert és que llegint aquesta obra m’ho he passat força bé. Hi ha hagut alguns episodis en que no sols he somrigut sinó que m’han fet riure directament. Quan vaig comentar l’Avar vaig dir: “Ha estat una lectura distreta i divertida.” Doncs bé, aquest encara m’ha agradat més.


En general, l’Avar se’m va fer curt. Aquest l’he trobat més substanciós doncs, a part de la burla en sí cap una persona que, estant completament sana, no vol més que rebre tractament i atencions mèdiques prenent tot tipus de remeis, també tenim el personatge de la segona esposa del protagonista, que només està amb ell pels diners i intenta trobar la forma per apoderar-se dels diners d'ell, o el divertit episodi de com un noi ben curt de gambals pot arribar a ser metge, malgrat negar la circulació de la sang.


Ara bé, hi ha hagut una cosa que em tenia una mica desconcertada i és que en aquest llibre, a part de l’obra en sí, hi havia també una sèrie d’entreteniments, cants, balls, etc. per fer entre acte i acte i que no sabia si havia de llegir o no (o intentar-ho, clar, ja que, en alguns fragments, estan en una llengua, diguem-ne –que diria en Junqueras- no massa comprensible) i, en els fragments en castellà, es fa broma sobre petites corrupcions, etc. Doncs bé, justament, a punt d’acabar, hi ha un escena d’aquestes, sobre el nomenament d’un metge i, quan acaba, resulta que acaba també el llibre. Hi he trobat a faltar una mica de “rematada” final, però bé, tot queda clar.

Destacaré, com a un dels fragments més divertits, part l’escena VI de l’acte Segon, de la que poso el tros en que el senyor DIAFOIRUS –metge- parla del seu fill, també metge i candidat a la mà de la filla d’ARGAN (el malalt, que vol que la filla es casi amb un metge per tenir-lo ben a prop), tot i que la noia té un altre enamorat.

DIAFOIRUS. Señor, no es porque sea su padre, pero puedo deciros que tengo motivos para sentirme satisfecho de él, y que todos los que le ven lo consideren como un joven que no tiene ninguna maldad. Es cierto que no ha tenido nunca una imaginación demasiado viva, ni ese fuego de espíritu que se observa en algunos, pero es por esto precisamente por lo que siempre le he augurado un buen juicio, cualidad requerida para el ejercicio de nuestro arte. Cuando era pequeño, nunca fue lo que se dice despierto y vivaz. Siempre se le veía dulce, apacible y taciturno, sin decir esta boca es mía, ni jugar jamás a esos juegos que llaman infantiles. Tuvimos todas las fatigas del mundo para enseñarle a leer, y a los nueve años no conocía todavía las letras. "Bien -me decía a mí mismo-, los árboles tardíos son los que dan mejores frutos; se graba sobre el mármol con mucha más dificultad que sobre la arena, pero las cosas se conservan en él muchísimo más tiempo; y esta lentitud en comprender, esta pesadez de imaginación, son la señal de un buen juicio venidero. Cuando le mandé al colegio, lo sintió mucho; pero hizo frente a las dificultades, y sus educadores se hacían lenguas, cuando me veían, de su asiduidad y su trabajo. En fin, a fuerza de machacar el hierro, ha llegado gloriosamente a arrebatar sus títulos; y puedo deciros sin vanidad que, en los dos años que ha pasado en los escaños, no ha habido candidato que haya provocado más ruido que él en todas las disputas de nuestra escuela. Se ha mostrado temible, y no se celebra ningún acto al que él deje de acudir a argumentar, a todo trance, en favor de la proposición contraria. Se mantiene firme en la disputa, fuerte como un turco sobre sus principios; no suelta presa jamás cuando defiende su opinión, y persigue un razonamiento hasta los últimos recove cos de la lógica. Pero, por encima de todo, lo que me gusta de él, y en lo que sigue mi ejemplo, es que hace suyas ciegamente las opiniones de nuestros antecesores, y que nunca ha querido comprender ni escuchar las razones y experiencias de los pretendidos descubrimientos de nuestro siglo con respecto a la circulación de la sangre y otras opiniones de la misma calaña.

TOMÁS. (Saca de su bolsillo una gran tesis enrollada que ofrece a ANGÉLICA.) He sostenido contra los partidarios de la circulación una tesis que, con el permiso del señor (saludando a ARGAN), me permito ofrecer a la señorita como un homenaje que le debo de las primicias de mi ingenio.

ANGÉLICA. Señor, es para mí un trasto inútil, pues no en tiendo nada en esas cosas.

ANTOÑITA. (Tomando la tesis.) Dadme, dadme; siempre podremos aprovechar los dibujos, si se nos antoja adornar nuestro cuarto.

TOMÁS. (Saludando a ARGAN una vez más.) También con el permiso del señor, os invito a venir a presenciar, uno de estos días, por simple diversión y solaz, la disección de una mujer, sobre la que he de hacer mis comentarios.

ANTOÑITA. La diversión será agradable. Hay quien invita a ver una comedia a las personas amadas, pero ofrecer una disección es algo muchísimo más galante.

Divertit també quan el germà del "malalt" intenta convèncer-lo que els metges no saben curar les malalties, que saben que existeixen però ni idea de com tractar-les. El millor medicament és el repòs (estic bastant d'acord amb aquest germà!) i que sort té qui pot superar la malaltia i el tractament... també el moment final i el truc utilitzat per saber realment si l’esposa i la filla d’ARGAN l’estimen o no. Situació que donarà una bona sorpresa a l'ARGANT i un bon ensurt a les dues dones.

dilluns, 30 de gener de 2017

El malalt imaginari (Molière) [Presentació]

(1ª edició - 1673)


"El malalt imaginari" és una comèdia teatral de Molière (Jean-Baptiste Poquelin / 1622 - 1673) que va ser estrenada el 10 de febrer de 1673 al "Théâtre du Palais-Royal" de París (França).

Són tres actes (respectivament de 8, 9 i 14 escenes) escrits en vers que expliquen la història d'Argant, un vell hipocondríac que està obsessionat amb la seva salut. El cuiden la seva dona i un bon grapat de metges, que només busquen heretar la fortuna de l'ancià. L'única que de debò l'estima és la seva filla Angelique i també la seva criada Toinette que vol que el seu amo s'alliberi dels seus mals de manies i recuperi les ganes de viure desemmascarant els mentiders que l'envolten.

Le malade imaginaire (Honoré Daumier - 1860)

Inspirada en la Commedia dell'arte, es tracta d'una "comèdia-ballet" concebuda originàriament amb uns interludis musicals al final de cadascun dels tres actes i una petita peça cantada al començament del segon. La música de l'obra va ser creada pel compositor barroc Marc-Antoine Charpentier i la coreografia dels ballets va anar a càrrec del ballarí Pierre Beauchamp.

Els noms dels personatges principals són reveladors del seu caràcter (Angelique és la bona filla, Fleurant [de flor] prepara remeis a partir d'herbes, etc). Cadascú d'ells representa una figura tipus però estan descrits amb realisme, fet que no exclou en cap moment la comicitat present a tota l'obra que és una crítica humorística als metges i a la medicina d'aquella època. Aquesta és la llista completa dels personatges que apareixen al text:

PERSONATGES
ARGAN, malalt imaginari
BÉLINE, segona esposa d'Argan
ANGÉLIQUE, filla d'Argan i enamorada de Cléante
LOUISON, filla petita d'Argan i germana d'Angélique
BÉRALDE, germà d'Argan
CLÉANTE, enamorat d'Angélique
Monsieur DIAFOIRUS, metge
THOMAS DIAFOIRUS, fill del metge i pretendent d'Angélique
Monsieur PURGON, metge d'Argan
Monsieur FLEURANT, apotecari
Monsieur DE BONNEFOY, notari
TOINETTE, serventa

També en aquesta ocasió podem reservar-nos, després de llegir el llibre, una estona per gaudir de la representació teatral que d'aquesta obra en van fer al seu moment al programa de teatre per televisió "ESTUDIO 1" de Televisió Espanyola:



Hi ha un altre fet destacat que no podem deixar de comentar en aquest post de presentació. "El malalt imaginari" va ser l'última comèdia teatral escrita per Molière. L'autor francès que també feia d'actor, representava el paper d'Argant des de l'estrena de l'obra i el dia de la seva quarta representació es va sentir molt indisposat. Va poder acabar la feina d'aquell dia dissimulant el dolor i, quan van baixar el teló, va caure desmaiat. Els metges el van portar de seguida a casa on, poques hores després, moria. En aquella ocasió, Molière portava roba de color groc i això va provocar la superstició sobre la mala sort d'aquest color que els actors teatrals han conservat fins els nostres dies. A la sala Richelieu de la "Comédie Française", s'exposa la butaca que el genial dramaturg francès va fer servir durant la que seria la seva darrera representació de l'obra:



No deixem, però, que aquest fet luctuós ens marqui la lectura que avui comencem. Segur que gaudirem d'aquesta divertida obra que, al no ser gaire llarga, comentarem en un únic post de lectura.

Qui vol encarregar-se de fer-lo? :-))

dilluns, 2 de gener de 2017

Propostes de lectura 2017

Comença una nova temporada de lectures compartides en aquest blog i, en conseqüència, tocaria escollir els llibres que llegirem enguany a partir d'una llista de propostes prèvies. Igual que els darrers anys, l'ASSUMPTA i jo mateix hauríem de fer un post cadascú on seleccionéssim una sèrie de llibres entre els quals sortirien els que llegirem conjuntament durant el 2017.

Però resulta que aquest any no és un any com els anteriors pel que fa a aquest blog sinó que té una característica que el fa especial. Enguany fem 5 anys!!.

I com que el cinquè aniversari d'un blog no és una cosa que es celebri cada dia, he decidit (pel meu compte i sense dir-li res a l'ASSUMPTA per a que sigui una sorpresa) que podríem fer una cosa diferent pel que fa a les propostes d'enguany. En conseqüència i ja que, amb comptades excepcions, procurem no repetir-nos amb els autors que triem he pensat que aquesta vegada ho podríem fer al revés i tornar a escollir els autors que, per alguna raó, recordem especialment quan repassem la llista de llibres llegits en aquest blog.

He seleccionat cinc autors, un per cada (i de cada) any que celebrem. L'única condició prèvia ha estat que només haguem compartit la lectura d'un dels seus llibres i que, al meu parer, ens quedessin ganes de repetir la experiència. Si et sembla bé la idea, ASSUMPTA, la teva feina serà proposar un llibre de cadascun d'ells i si no hi estàs d'acord ho dius que tot es pot canviar. Per facilitar-te la tria, també he buscat els títols de cada autor que jo tinc més fàcilment a l'abast (perquè els tinc a casa o estan disponibles a la biblioteca) però això pren-t'ho només com una orientació, si a tu et va millor alguna altra obra diferent la proposes sense cap recança que segur que la podré aconseguir... em sembla. :-D

I una vegada explicat tot això, aquí tenim els autors que he escollit. Començo pels més recents, primer el de l'any passat...


2016

Jean-Baptiste Poquelin [Molière] (1622 - 1673)

Aquest em sembla una tria segura perquè quan vam llegir-ne "L'Avar" tots dos vam coincidir que ens havia agradat força i que no estaria gens malament repetir amb una altra de les seves comèdies teatrals.

TÍTOLS: "El malalt imaginari", "El misantrop", "Don Joan o el festí de pedra", "Amfitrió", "L'escola de les dones"...
2015

Jane Austen (1775 - 1817)

L'autora de "Orgull i Prejudici" segur que té, com a mínim, una altra novel·la que val la pena llegir... encara que sigui romàntica. ;-)

TÍTOLS: "L'abadia de Northanger", "Persuasió", "Seny i sentiment", "Amor i amistat. Les tres germanes"...
2014

Jules Verne (1828 - 1905)

Ens ho vam passar molt bé amb "La volta al món en vuitanta dies" i segur que gaudirem igual amb qualsevol altre dels seus llibres, tots ells són clàssics destacats de la novel·la d'aventures.

TÍTOLS: "Cinc setmanes en globus", "El castell dels Càrpats", "Els amotinats de la Bounty", "20.000 llegües de viatge submarí", "Al voltant de la Lluna", "L'home invisible", "L'illa misteriosa", "Keraban, l'entossudit"...
2013

William Wilkie Collins (1824 - 1889)

La descoberta, per part meva, d'aquest autor amb "La pedra lunar" va ser una sorpresa molt i molt agradable. Sens dubte val la pena tornar a provar-ho amb un altre llibre seu.

TÍTOLS: "L'hotel encantat", "El riu culpable", "Confessions d'un aventurer"...
2012

Franz Kafka (1883 - 1924)

Vam iniciar aquest blog per llegir un llibre seu i encara que "El procés" a mi no em va acabar de fer el pes, és de justícia que no l'oblidem en l'any que celebrem el cinquè aniversari del "SILENCI, ESTEM LLEGINT!".

TÍTOLS: "Un metge rural", "La metamorfosi", "Carta al pare", "A la colònia penitenciària i altres narracions", "Aforismes de Zürau", "Els fills"...

dilluns, 12 de desembre de 2016

Els papers pòstums del club Pickwick (Charles Dickens) [Presentació]

Primera edició (1836/37)

"ELS PAPERS PÒSTUMS DEL CLUB PICKWICK" és la primera novel·la de Charles Dickens (1812-1870). Amb el títol original de "The Posthumous Papers of the Pickwick Club, Containing a Faithful Record of the Perambulations, Perils, Travels, Adventures and Sporting Transactions of the Corresponding Members" fou publicada en fascicles mensuals des del març de 1836 fins l'octubre de 1837.

Retrat de Dickens (S. Lawrence - 1837)


Charles Dickens tenia 24 anys i treballava com a reporter parlamentari i periodista ocasional; pel que fa a la seva vessant més literària havia publicat, amb el pseudònim BOZ, alguns textos curts que retrataven diferents aspectes de la vida a Londres. En aquesta mateixa època, l'editorial londinenca dels Srs. Chapman i Hall havia encarregat a l'il·lustrador Robert Seymour una sèrie de "plaques esportives cockney" on s'havien de representar les aventures dels membres d'un club de la capital anglesa que sortien d'excursió a altres zones del país fent expedicions de caça i pesca on les escopetes es disparaven per accident i els hams, en comptes d'anar a l'aigua tal com tocava, quedaven enganxats als barrets o als pantalons dels protagonistes.

Per narrar aquests i altres divertits contratemps que, en forma d'historietes, es veurien a les il·lustracions, els editors van pensar en Dickens. Aquest, al principi, va al·legar que no sabia gairebé res d'aquestes activitats esportives però, malgrat tot, va acceptar l'encàrrec de posar text a aquelles imatges. Però això només va ser així en uns pocs casos, ben aviat la seva gran capacitat narrativa va provocar que s'avancés a la feina de l'il·lustrador i, la majoria de les vegades, va ser el dibuixant el que va haver d'adaptar la seva feina al que Dickens ja havia escrit. Això feu que, al revés del que havia estat planejat, la història escrita es convertís en la principal font d'interès del públic quedant les il·lustracions en un segon pla. El que comença com el relat d'una sèrie d'episodis còmics va agafant gradualment més envergadura literària. La narració de simples anècdotes va deixant pas a una trama ben lligada que ens mostra un reflex fidedigne de les reaccions dels personatges enfrontats a les vicissituds de la vida. D'aquesta manera, Dickens va acabar creant, episodi darrere episodi, una gran novel·la que ens retrata amb humor l'Anglaterra del segle XIX.

L'èxit de públic no va tardar en arribar. Del primer número es van publicar unes 400 còpies; al final, els tiratges arribaven a les 40.000. En conseqüència, i utilitzant les mateixes paraules d'un dels primers informes de l'època, Dickens "es va veure catapultat a la fama com un coet" i el llibre es va guanyar un lloc al cor dels seus lectors que des d'aleshores el citen com un dels millors de l'autor.


Mr. Pickwick es dirigeix als membres del Club (R. Seymour - 1836)

Sens dubte, bona part d'aquest èxit es deu als personatges i, sobretot, al protagonista principal. Dickens va crear a Samuel Pickwick com un heroi quixotesc i excèntric però, igual que en el personatge de Miguel de Cervantes, aquestes excentricitats no molesten al lector sinó tot el contrari perquè Dickens les aprofita també per posar a la picota als seus detractors, humiliant-los més que no fa amb l'heroi. Hi ha també un altre paral·lelisme entre els dos personatges: El Quixot té la dèria de sortir a còrrer aventures de cavalleria mentre Pickwick desitja viatjar per augmentar coneixements... però tots dos intenten complir el seu somni peti qui peti, sense defallir malgrat tot el que els va passant.

Altres membres del Club que dóna títol a l'obra són Nathaniel Winkle, Augustus Snodgrass i Tracy Tupman, ells tres seran els acompanyants de Mr. Pickwick, un jubilat acomodat que ha fet alguna incursió en el camp de la investigació científica, emprenent un viatge per observar la societat humana. El seu objectiu és anar anotant tot el que veuen i fer arribar aquestes notes al seu club. La ingenuïtat de tots quatre els fa caure en aventures ridícules i els converteix en presa fàcil d'alguns entabanadors, entre els quals destaca el personatge d'Alfred Jingle. Posteriorment, Pickwick contracta com a criat Samuel Weller, un noi d'extracció humil, bon coneixedor de la manera de viure de les classes populars, que de mica en mica va guanyant protagonisme en la narració ja que la seva presència permet a Dickens enriquir enormement la varietat de registres lingüístics i, gràcies a la seva relació amb el seu pare i la seva madrastra, crear altres trames paral·leles sovint de molta comicitat.


Editorial Proa - 1931
Ed. Acontravent - 2012

El Projecte Gutenberg ens ofereix a la seva web una còpia completa de la versió original de la novel·la que inclou les il·lustracions que l'acompanyaven en la seva primera edició. La podem veure AQUÍ.

Però si volem gaudir-la en el nostre idioma, tenim a la nostra disposició les dues traduccions al català que s'han fet i que veiem a les imatges que hi ha just a sobre d'aquestes línies.
La primera la va fer Josep Carner, amb el títol "Pickwick: documents pòstums del club d'aquest nom" va ser publicada per primera vegada l'any 1931 en tres volums per l'editorial PROA i ha estat reeditada posteriorment més d'una vegada.
L'altra traducció a la nostra llengua la va realitzar Miquel Casacuberta i va ser publicada per l'editorial ACONTRAVENT l'any 2012 amb el títol "Papers pòstums del club Pickwick".

Aquesta última versió és la que jo he llegit i ja en podem parlar als comentaris d'aquest post perquè aquesta, a diferència de les altres del blog, no ha estat una lectura simultània perquè l'ASSUMPTA va llegir la novel·la ja fa algun temps. Per tant, no farem altres posts de lectura sinó que compartirem les nostres impressions en aquest mateix. Per començar, només dic que estic molt satisfet d'haver-la llegit. La resta, als comentaris. :-)


divendres, 2 de desembre de 2016

Pigmalió, de George Bernard Shaw.- Post de lectura

Ens trobem al pòrtic de l’Església de Sant Pau, de Londres (suposo que es deu referir a la Catedral, però el llibre diu Iglesia). Plou molt i un grup de gent es refugia allí. És l’hora de sortida dels teatres i no hi ha cotxes lliures.

Entre la gent que espera trobem una família de classe alta. Mare, filla i fill, al qual, amb l’aiguat que està caient, li toca anar pels carrers buscant un cotxe lliure. Entre el nombrós grup de persones hi ha també una venedora de flors que vol aprofitar l’acumulació per intentar fer alguna venda.


Les diferències entre la parla de la gent de classe alta i la noia són grans, i això crida l’atenció a dos homes que també es troben allí presents. Un d’ells pren nota dels girs lingüístics i del vocabulari de la noia: Es tracta d’Enrique Higgins, autor del “Alfabeto fonético universal”. L’altre home és el coronel Pickering, autor de “El sánscrito hablado”. Dos experts lingüistes que sabien l’un de l’altre però no es coneixien personalment i que, arran d’una sèrie de discussions i malentesos que es van produint entre tots els presents, es poden saludar i queden per tal de posar en comú els seus coneixements.

Quan finalment deixa de ploure, la mare i la filla marxen i, quan arriba el fill amb un cotxe, és la florista qui l’aprofita i marxa en taxi.

A l’acte II ens trobem en el Gabinet de treball del Sr. Higgins a Wimpole Street, amb el seu company Pickering. Tots dos parlen del tema que els apassiona que truquen a la porta. La governanta obre i introdueix a la sala a la florista, Elisa Doolitle. Resulta que el dia de l’embolic sota la pluja la noia va sentir els noms dels dos cavallers i els ha buscat ja que vol que li donin classes de pronunciació. Vol entrar de venedora a una botiga de flors molt elegant. Allí li han dit que la seva presència està bé però que la seva forma de parlar no és prou fina i que per això no li poden donar la feina.

Després d’un estira i arronsa entre tots els presents, el Sr. Higgins accepta la proposta i s’ho pren com un repte, com una mena d’aposta: Aconseguir que, millorant la seva forma de parlar, la noia pugui ser presentada en societat. S’acorda que la noia es quedarà a viure amb ells, sota la tutela de Mistress Pearce (la governanta).

Quan la noia marxa amb Mrs. Pearce, aparexi son pare, Alfredo Doolitle, un drapaire de certa edat, que sabent que la seva filla és allí, en vol treure alguns calers. Cosa que aconsegueix.

A l’acte III som a casa de la mare de Mr. Higgins, el professor de fonètica. El fill va a veure a sa mare i, durant la conversa, li explica el que està fent. Vol que la vella senyora senti parlat a la noia (que ja porta un temps de classes) i que els digui a veure què li sembla.

A l'alta societat, les senyores, tenien un "dia" especial en que rebien les visites de les seves amigues, prenien el te, etc. Al ser justament aquest dia, resulta que la casualitat vol que les mateixes dones que eren sota la pluja al principi de l'obra (Sra. i Srta. Eynsford) arribin en aquell precís moment per passar una estoneta amb la Sra. Higgins. Això a ell en un principi no li fa massa gràcia però després li va molt bé per comprovar si la reconeixen o no i com es comporta ella davant les dames. Una mica més tard que les dues senyores, es presenta també Freddy, el fill que buscava cotxe sota la pluja.

Tal com havia quedat amb Mr. Higgins, Elisa es presenta a la casa. L'experiència resulta estranya perquè la noia parla perfectament, tant en el seu vocabulari com en la pronunciació, però el que acaba explicant no té res a veure amb el que seria el tema de conversa d'una noia de casa bona. Però, curiosament, en lloc de quedar malament, es produeix un efecte contrari i la Srta. Eynsford queda encantada amb la forma de parlar d'aquella noia tan fina (Elisa) i es pren el què diu com un signe de modernitat. O sigui que, encara que Elisa estigui explicant barbaritats sobre els seus parents, baralles per robar-se uns als altres, i excesos en la beguda, com ho fa en un perfecte anglès, això ja li dóna categoria.

Quan marxen els convidats Mr. Higgins i el Coronel Pickering es posen a parlar amb Mrs. Higgins de com estan treballant amb Elisa i com ella és capaç d'absorbir i aprendre tots els sons.

Arribem a l'acte IV.- Ha estat un dia important. El Coronel Pickering, Higgins i Elisa tornen de l'òpera. Els dos homes parlen de l'èxit tingut havent aconseguit que la noia passi per una gran dama, però al mateix temps, a ella la ignoren i, fins i tot, manifesten que estan molt cansats i que al final s'han ben avorrit. El Sr. Higgins diu "Una vez y no más. No haré más duquesas postizas".

A tot això, la noia, callada, amb expressió ombrívola, no diu res. Sent que ha estat utilitzada.

Pickering marxa i llavors Higgins pregunta on són les seves sabatilles. Sense pensar-ho un moment Elisa les agafa i les hi tira pel cap. Llavors comença una discussió entre tots dos en la que Elisa li diu que ara que ja ha guanyat l'aposta tant li deu fer el que sigui d'ella. La discussió va pujant de to. Ella fins i tot li pregunta si ara que ja ha acabat tot "Deseo saber mi mi ropa me pertenece o es del Coronel Pickering". Finalment Elisa aconsegueix que Higgins marxi a la seva habitació ben enfadat i ella es queda a la sala.


Acte V.- Tornem a ser a casa de la Sra. Higgins. Entra el Sr. Higgins tot atabalat dient que Elisa ha desaparegut. Ell i el coronel Pickering expliquen a la senyora que fins i tot han donat avís a la policia al que ella repon que han fet malament ja que la noia és totalment lliure d'anar on vulgui.

Justament llavors es presenta el pare d'Elisa, que era drapaire, però resulta que ara és increïblement ric, de la qual cosa "acusa" al Sr. Higgins: Resulta que un multimilionari americà, conegut del lingüista, li va explicar que volia donar cinc milions de Lliures esterlines per fundar Societats de Reforma Moral a qui fos capaç de fer aquesta tasca i el Sr. Higgins, fent broma, li va dir que el moralista més original que hi ha a tota Anglaterra és Alfredo Doolitle. Així que l'americà, a la seva mort, li ha deixat una fortuna immensa amb la condició de fundar una Lliga de Reformes morals i pronunciar sis discursos de propaganda a l'any.

Ara que és ric diu que es vol casar amb la seva companya (que no és la mare d'Elisa) i que vol que el Sr. Higgins l'ensenyi a parlar com la gent fina, ja que això és el que correspon al cavaller que ara és.

A tot això, la Sra. Higgins els diu que la jove Elisa és amb ella.

Llavors comença tota una discussió entre la senyora i els cavallers sobre com van tractar la noia, com no van valorar l'esforç que ella estava fent per aprendre, que només es donaven el mèrit de l'èxit a ells i cap reconeixement per a Elisa.

La jove intervé i diu que si ha pogut comportar-se com una dama no és tan sols gràcies a les classes de dicció donades per Higgins sinó, i sobre tot, gràcies a que el Coronel Pickering la tractava com a tal i la feia sentir una veritable "senyoreta". Diu que ara es dedicarà ella a ensenyar a altres noies la fonètica que ha après.

Però la sang no arriba al riu. Finalment fan les paus i acorden que, de moment, Elisa tornarà a casa de Higgins. Gairebé tots marxen al casament del Sr. Doolitle i Higgins es queda sol i satisfet de com han acabat les coses.


I aquí acaba el llibre... o, millor dit, l'obra de teatre. El que ve ara és un llarg i pesat epílog en que se'ns explica que, encara que la majoria pensem que un final feliç seria el casament de la florista amb el malhumorat Higgins, que no és aquest el final que ell ha pensat. A en Higgins el deixa solter, igual que al coronel Pickering i la noia es casa amb en Freddy! el noi de casa rica que buscava cotxe per les seves mare i germana la nit en que comença l'obra. I ens explica com els hi anirà... i també les coses rares que fa la germana d'en Freddy, tot volent semblar una noia moderna com la seva cunyada (ja que va quedar meravellada de com parlava Elisa el dia que es van veure a casa la Sra. Higgins)

En resum.

1.- M'ha agradat? Doncs sí. Normalment sempre trobo coses que m'agraden a tots els llibres que llegeixo i, per tant, estic contenta. Ara bé, n'esperava més. No és en absolut un dels millors llibres que he llegit.

2.- Sorpresa en saber que una de les dues versions llegides per en McAbeu té més escenes que la versió original primera i que estic segura que l'obra, amb aquestes escenes (per exemple de les classes d'Elisa) i sense el rotllo de l'Epílog, m'hauria agradat més.

Nota: He escrit cada vegada Doolitle, amb una sola "t" perquè així ve al meu llibre. Em semblava raríssim i, ara que he acabat, veig que el nom correcte seria Doolittle. En fi. No ho canvio perquè consti com a protesta :-)

I ja està! ;-)