divendres, 9 de setembre de 2016

La Guerra dels mons, d' H. G. Wells.- Tercer bloc de lectura i últim

Ja fa molts dies que vaig acabar el llibre i, des de llavors, estic donant voltes a com explicar el final d'un llibre sense explicar el final. Com tots sabeu, el llibre tracta d'una invasió marciana a la Terra i, al final de la història es pot deduir que hi ha d'haver uns vencedors i uns vençuts, però si ho poso aquí seria un spoiler molt gran!

Per allí on passen els marcians tot queda destruït i apareix una vegetació de color vermell.
De totes formes aquesta vegetació no s'adapta a la terra i acaba morint ràpid...

Per tant, tan sols deixaré una opinió personal de "sensacions" i ja en parlarem més en profunditat en els comentaris.

En primer lloc dir que, com em passa gairebé sempre, estic contenta d'haver llegit el llibre. És un clàssic i crec que aquests llibres s'han de llegir i conèixer. No m'ha desagradat. De totes formes, jo havia llegit un altre llibre del mateix autor "La máquina del tiempo" i em va agradar més. En aquell cas la "ficció" predominava clarament sobre la "ciència", tot era molt més fantàstic; mentre que aquesta novel·la té alguna cosa que me la fa veure com més real (de fet, la gent que l'escoltava per la ràdio es va pensar que els marcians ens envaïen de veritat!) i, si la observo així, com quelcom que és possible creure, llavors em sembla massa irreal.

Moltes de les coses que es diuen dels marcians em fan gairebé sentir llàstima per aquests pobres éssers tan terriblement lletjos a la vista humana:


I es que, quan es parla d'ells, tan evolucionats, tan "cerebrals", tan intel·ligents... però sense cap mena de "vida social". I no ho dic per fer broma, no, que ho dic ben seriosament. Per què serveix tant de coneixement si no tens sentiments, si no vius cap emoció, si no et relaciones amb els demés, si no saps què és l'amistat o l'amor... Valdria la pena viure així? Pot un marcià estar content o trist? I si no "sent" res... què és? Una mena de màquina?... Fins i tot els animals tenen una vida més interessant que aquests pobres marcians d'H. G. Wells. Per aquí és on més fluix he trobat el llibre.

La millor part: Tot el que "saben fer" els marcians: El raig de calor, el fum negre, els cilindres enviats amb tanta exactitud, la manera d'anar creant les pròpies màquines que necessitaran...

dimecres, 17 d’agost de 2016

La guerra dels mons (H. G. Wells) [II]

Segon bloc de lectura.
LLIBRE PRIMER
Capítols: XII a XVII



Abans que res, vull deixar "constància per a la posteritat" de les dues versions del llibre que estem llegint en aquesta ocasió. Encapçalant aquest post, els veieu tots dos per ordre de edició.
El de l'esquerra, amb la portada més "carregada" típica dels anys vuitanta ;-) va ser publicat, el desembre de 1986, per l'editorial PLENILUNI al volum nº 10 de la seva col·lecció "2001" amb traducció al català de Joan Ayala i és el que llegeixo jo.
El de la dreta, amb una portada més simple però potser per això més inquietant, és el que llegeix l'ASSUMPTA. Publicat per l'editorial DEBOLSILLO amb traducció espanyola de Julio Vacareza (que podria ser argentí, en alguns llocs escriuen el seu cognom com Vaccarezza), la primera edició en aquest format és de 2010 i pertany a la sèrie "Clásica" d'aquesta editorial.
Només dos exemples de la infinitat d'edicions que s'han fet en gairebé tots els idiomes d'aquest clàssic de la ciència-ficció que no ha deixat mai de publicar-se des de que va ser escrit, aviat farà 120 anys.



Dit això, passo a parlar del segon bloc de lectura que és el que toca. La història continua just on la vam deixar al post anterior, el protagonista ens continua explicant com els marcians avancen inexorablement perquè, malgrat no són indestructibles, la seva potència militar supera de molt la dels humans. A més del "raig calorífic" que ja coneixíem i que pot provocar grans malvestats, ara descobrim que els extraterrestres també són capaços de produir el "fum negre", un gas verinós que asfixia sense remei tothom qui el respira.

"Cada un dels marcians ... va descarregar, mitjançant el tub que
transportava a tall de canó, un immens pot de metralla ...[que]...
en comptes d'esclatar, produïren un volum enorme de vapor dens i
negre com la tinta, que pujava en espirals formant un cúmulus
immens, d'eben, un pujol de gas que s'enfonsava i s'escampava
lentament sobre els terrenys circumdants. I el contacte amb aquest
vapor acre, la seva inhalació, era mortal per a tots els homes..."

Fugint de tot això, el protagonista continua avançant acompanyat primer d'un soldat d'artilleria que ha vist com tot el seu batalló era anihilat i més tard d'un vicari que ha perdut tota esperança. Llegim així les diferents reaccions que provoca l'atac marcià en l'ànim de les persones i no només en l'àmbit rural, en el que ens havíem mogut fins ara sinó que el narrador passa a explicar com van viure aquells fets els habitants de Londres, donant veu al seu germà petit que hi viu. També a la gran ciutat és passa d'un primer estat d'incredulitat i de pensar que l'exèrcit aturarà els extraterrestres, a un segon estadi on el pànic provoca l'èxode de gairebé tota la població quan s'adonen que els marcians ho arrasen tot sense remei.

"... s'apoderaven del terreny conquerit. La seva finalitat no semblava
ser tant l'exterminació com la desmoralització completa i la destrucció
de les persones que se'ls oposaven. Feren esclatar tots els magatzems
de pólvora amb que ensopegaven, tallaren tots els fils telegràfics i feren
destrosses a les línies ferroviàries aquí i allà. Paralitzaven la raça humana"

La fugida de Londres ens l'explica, com he dit, el germà del protagonista mentre acompanya una mare i una filla per les carreteres plenes de gent desesperada. En aquestes condicions, l'autor aprofita per mostrar-nos el millor i el pitjor dels humans quan només pensem en sobreviure mentre anem seguint el periple dantesc dels protagonistes fins que arriben al mar amb la intenció de passar a França, allí encara serem testimonis d'un altre combat: les màquines dels marcians contra el "Fill del Tro". Aquest apel·latiu que Jesús de Natzaret donà a Jaume i Joan, els seus deixebles més temperamentals, és el nom d'un cuirassat emblema de l'armada britànica que planta cara als invasors però que tampoc és suficient per derrotar-los. Per si no n'hi hagués prou, aquest bloc de lectura s'acaba amb una altra sorpresa: Es veu que els marcians disposen ara d'una nova arma temible, una màquina voladora...


Haurem de seguir llegint per descobrir com acaba tot. Per què els marcians sembla que no volen l'extermini total de la raça humana?. Què els passa, al narrador i al vicari, mentre fugen dels extraterrestres?. Trobarem els humans una manera d'aturar la invasió?. I sinó, ens haurem de resignar a deixar de ser l'espècie dominant del planeta per passar a ocupar un nivell inferior, com el dels animals respecte a nosaltres?. El desenllaç de tot plegat, al proper post. ;-)

divendres, 12 d’agost de 2016

La Guerra dels mons, d' H. G. Wells.- Primer bloc de lectura

Comencem a comentar la lectura d'aquest interessant llibre, clàssic en la literatura de ciència ficció i que estic trobant molt interessant. De fet, el llibre m'està fent reflexionar molt sobre com ha canviat el món des del moment en que es va escriure aquesta obra a l'actualitat i, sobre tot, en el tema de les comunicacions. Ho aniré explicant...

La història comença a partir d'uns personatges que senten interès per l'astronomia. Es comenta que, entre ells, alguns creuen possible la vida a diferents planetes a part del nostre mentre que altres rebutgen aquesta possibilitat. El que no saben és que, mentre aquí les coses van seguin el seu curs normal, mentre ells van vivint les rutines habituals en les seves vides, a Mart hi ha problemes. La seva llunyania del Sol fa que el planeta s'estigui refredant i es preveuen greus problemes de recursos. Els marcians, molt més desenvolupats que nosaltres, sabent que en el nostre planeta cap d'aquests problemes es dóna, decideixen envair-nos.

El fet és que comencen a tirar, amb una precisió impressionant d'un cada vint-i-quatre hores, una sèrie de "missils", com uns cilindres metàl·lics tripulats i amb armes. N'envien deu.


Quan el primer d'ells cau, a la campinya anglesa, la comunitat científica de la zona el primer que pensa és que ha estat un meteorit però, quan van a veure'l s'adonen que no té la forma irregular habitual dels meteorits sinó que és com un cilindre i que, de dins seu es senten una sèrie de sorolls. Primer creueu que poden ser deguts al refredament d'aquell cos estrany, però finalment, el cilindre s'obre i surt un marcià.


Tots hem imaginat sempre que els marcians serien més o menys com nosaltres però més alts o més baixos, de diferent color, amb o sense orelles... però bastant semblants a la forma humana.

Veiem la descripció que en dóna H.G. Wells:
Dos grandes ojos oscuros me miraban con tremenda fijeza. Era redondo y podría decirse que tenía cara. Había una boca bajo los ojos: la abertura temblaba, abriéndose y cerrándose convulsivamente mientras babeaba. El cuerpo palpitaba de manera violenta. Un delgado apéndice tentacular se aferró al borde del cilindro; otro se aferró en el aire.
Los que nunca han visto un marciano vivo no pueden imaginar lo horroroso de su aspecto. La extraña boca en forma de uve, con su labio superior en punta; la ausencia de frente; la carencia de barbilla debajo del labio inferior, parecido a una cuña; el incesante palpitar de esa boca; los tentáculos, que le dan el aspecto de una gorgona; el laborioso funcionamiento de sus pulmones en nuestra atmósfera; la evidente pesadez de sus movimientos, debido a la mayor fuerza de gravedad de nuestro planeta, y en especial la extraordinaria intensidad con que miran sus ojos inmensos... Todo ello produce un efecto muy parecido a la náusea.
Hay algo profundamente desagradable en su piel olivácea, y algo terrible en la torpe lentitud de sus tediosos movimientos. Aun en aquel primer encuentro, y a la primera mirada, me sentí dominado por la repugnancia y el terror.


A partir d'aquí entrem en això que dic del tema de les comunicacions. Si això passés avui en dia, un munt de tuitaires estarien parlant de l'arribada dels marcians i en deu minuts ho sabria el món sencer. A mi se'm fa estrany llegir com passen les hores i gent que viu a pocs kilòmetres d'on està passant tot això estan tan tranquils. Alguns han sentit a dir alguna cosa d'arribada de "marcians" però tampoc estan massa preocupats. No ho acabo d'entendre. Com reaccionaria jo si em diguessin que a Tarragona han arribat marcians? No tindria, com a mínim, una gran curiositat? Por? No estaria posant la ràdio, la tele, internet per veure les notícies?... Evidentment, l'any en que es va escriure el llibre no hi havia tots aquests mitjans, però és que la gent sembla passar tranquil·lament fins i tot del que diuen els diaris!!


Ja han arribat més naus en forma de cilindres, com la primera. Al principi, els humans, veient que els marcians semblen tenir problemes de mobilitat amb la nostra atmosfera, creuen que els costarà sortir del forat on ha anat a parar el cilindre. Envien una delegació de pau per poder-hi parlar però, sorprenentment, els extraterrestres tenen com una mena de naus individuals que, tot i que ells tinguin dificultat de moviments, poden desplaçar-se perfectament en aquesta mena de trípodes amb caputxó metàl·lic. Amb aquesta mena d'artefactes, altíssims (en algun punt del llibre parla de trenta metres d'alçada) es desplacen amb rapidesa d'un lloc a l'altre i, sense cap ganes d'establir relacions amb els habitants de la Terra, comencen a destruir el que tenen al seu voltant. Disposen d'una mena de raig calòric que fa que tot cremi.

L'exèrcit aconsegueix derribar una d'aquestes "bèsties", però les altres avancen direcció Londres sembrant destrucció i foc per allí on passen.

El protagonista de la història ha deixat la seva dona amb uns amics però ara, justament el que vol fer és anar a buscar-la per fugir més lluny encara. Ho aconseguirà? Tindran per fi les grans ciutats del món informació del que està passant a un racó d'Anglaterra? Com reaccionarà la gent?... Això ho anirem veient als propers blocs de lectura... No us els perdeu! ;-)

dilluns, 8 d’agost de 2016

La guerra dels mons (H. G. Wells) [Presentació]

Primera edició (1898)

Comencem ara i aquí la lectura conjunta de "LA GUERRA DELS MONS", una obra escrita per l'escriptor anglès H. G. Wells (1866 - 1946) publicada per primera vegada en forma de llibre, el que veiem encapçalant aquest post, l'any 1898 per l'editorial de William Heinemann de Londres però que prèviament ja havia aparegut com una sèrie de nou capítols a "Pearson's Magazine" entre els mesos d'abril a desembre de 1897.


Aquesta novel·la és un clàssic de la literatura de ciència-ficció que conté la primera descripció coneguda d'una invasió extraterrestre de la Terra, per això ha servit de base a les posteriors i nombroses versions d'aquesta mateixa idea que han omplert milers de pàgines dels llibres d'aquest gènere de tots els temps.

La mateixa obra de Wells ha estat també profusament versionada, havent-se'n fet adaptacions per cinema, ràdio, televisió, còmics, videojocs...

Pel que fa al cinema en destaquen dues versions. La primera va ser dirigida el 1953 per Byron Haskin i la segona, més recent, la va dirigir Steven Spielberg l'any 2005. Aquest vídeo de Youtube les compara:



Però sens dubte, les adaptacions que han tingut més repercussió són les que s'han fet per a la ràdio. En destaquem també dues:

Comencem amb la que va tenir conseqüències més tràgiques. El dissabte 12 de febrer de 1949 l'emissora equatoriana "Radio Quito" va informar d'un suposat atac extraterrestre i d'un núvol de gas tòxic que s'apropava a la capital. El pànic s'estengué entre els oients que, quan van descobrir que es tractava només d'un ràdio-teatre basat en una novel·la de ciència-ficció, van entrar en còlera i van incendiar l'edifici de la ràdio. La policia, ofesa també per la "broma", no va prestar cap ajuda i cinc persones van morir entre les flames. L'emissió es va interrompre només uns 20 minuts després de començar però en va haver prou per causar aquests aldarulls i més d'un suïcidi.

L'altra adaptació radiofònica de la novel·la que hem de comentar és la primera i la més coneguda. Ens referim, evidentment, a la que havia fet Orson Welles (1915-1985) gairebé una dècada abans. El 30 d'octubre de 1938, la nit de Halloween, Welles i els components del Mercury Theatre van radiar per l'emissora nord-americana CBS un guió basat en aquest llibre. En forma de noticiari, els oients van poder escoltar durant una hora com havien caigut uns meteorits dels quals sortien unes naus marcianes que derrotaven l'exercit americà, impotent davant uns suposats "raigs de calor" i "núvols de gasos verinosos". Al principi del programa es va explicar que es tractava d'una dramatització de l'obra de H. G. Wells però això no va evitar que es creés una alarma general a tot el país perquè molta gent es va creure que la suposada invasió alienígena era ben real.

Aquest altre vídeo, conté la versió completa d'aquell guió traduït a l'espanyol en ocasió del 70è aniversari de la primera emissió:



Tornant a l'obra literària, dir que la novel·la està dividida en dos llibres que tenen 17 i 10 capítols respectivament. Pel que fa al nombre de pàgines, resulta que el Llibre Primer ocupa aproximadament el doble d'espai que el Llibre Segon. Això ens permet respectar la divisió feta per l'autor i repartir-nos la lectura en tres blocs de la següent manera (cada color representa un bloc de lectura):

ÍNDEX

LLIBRE PRIMER - La vinguda dels marcians
1.- La vigília de la guerra
2.- L'estrella fugaç
3.- Als terrenys comunals de Horsell
4.- La tapa del cilindre es desenrosca
5.- El raig calorífic
6.- El raig calorífic a la carretera de Chobham
7.- Com vaig arribar a casa meva
8.- Divendres a la nit
9.- La lluita comença
10.- Sota la tempesta
11.- A la finestra


12.- El que jo vaig veure de la destrucció de Weybridge i Shepperton
13.- Com vaig ensopegar-me amb el vicari
14.- A Londres
15.- El que havia succeït a Surrey
16.- La fugida de Londres
17.- El "fill del tro"


LLIBRE SEGON - La terra sota el domini dels marcians
1.- Sota els peus
2.- El que vam veure des de la casa arruïnada
3.- Els dies d'empresonament
4.- La mort del vicari
5.- La quietud
6.- La feina de quinze dies
7.- L'home del pujol de Putney
8.- Londres mort
9.- Ruïnes
10.- Epíleg


Qui vol encarregar-se del post del primer bloc? :-))

dimecres, 20 de juliol de 2016

Peter Pan, de J. M. Barrie.- Tercer i darrer bloc de lectura.

Amb tan sols dos dies de retard sobre la data de lliurament (la darrera data fixada, vull dir, clar) em disposo a fer un post ben estrany ja que serà molt curtet, gairebé tot imatges, però anirà complementat amb un primer comentari ple d'spoilers. Ho dic perquè, clar, si en aquest post poso el desenllaç a la vista de tothom ja m'hauré carregat una història d'aventures...

Així doncs, resulta que navegant per poder fer aquesta magnífica entrada, he trobat una pel·li de l'any 2003. N'he mirat alguns trossos i, sincerament, la sensació és que no és massa fidel al llibre. Per posar un exemple: Surten escenes de la Wendy a l'escola on un professorat molt rígid la renya i la castiga per fer dibuixos fantasiosos (on surt en Peter). També es dóna a entendre que la família Darling són molt durs en l'educació dels seus fills i que per això ells tenen ganes de marxar de casa. Sincerament, jo no he vist res d'això en el llibre; és més, el que he vist és justament el contrari: Els pares Darling estimen molt els seus fills (que estiguin tan sonats com per tenir una gossa de mainadera no invalida gens ni mica la meva afirmació) i de problemes a l'escola ni se'n parla. A més, entre els dos protagonistes, adolescents, hi ha tota l'estona com una mena de "tensió sexual" que en el llibre he vist com quelcom molt més infantil.

El que ja no és tan infantil (en el llibre) i ho menciono aquí perquè en MAC ja ho va dir al seu post, és la quantitat de violència que surt en el llibre. I el masclisme, queda, al final, encara molt més marcat.

Anem a per les fotos...

Peter Pan

Wendy Darling

Vaixell pirata

Illa de Mai Més

Capità "Ganxut"

dilluns, 11 de juliol de 2016

Peter Pan (J. M. Barrie) [II]

Segon bloc de lectura.
Capítols: VI a XII



(Edició de 1915)

Hem arribat al segon bloc de lectura de "Peter Pan" (Peter and Wendy - 1911), el conte infantil escrit per J. M. Barrie del que estem compartint-ne la lectura en aquesta ocasió.

Aquesta part del llibre, que inclou els capítols compresos entre el 6 i el 12, ens porta al país de Peter Pan, l'illa de Mai més, un lloc imaginari habitat per nens perduts, fades, sirenes, pirates i pellroges. Aquí en teniu un mapa interactiu:


Podem fer-hi un repàs a les localitzacions més característiques de l'illa, que també va dibuixar F. D. Bedford (1864–1954) per il·lustrar la primera edició de la novel·la:

La caseta de la Wendy
La casa sota els arbres
El llac de les sirenes
Peter Pan amb els pirates i els pellroges

Aquestes localitzacions i aquests personatges (i d'altres) són els ingredients que trobem en aquesta part de la novel·la quan llegim les aventures que els van passant als protagonistes. No les explicaré aquí que no toca fer-ho i sempre és millor llegir-les directament al llibre.

De totes maneres, he de dir també que l'argument no és el que més m'ha interessat d'aquesta lectura. Efectivament ens estan explicant un conte i això és el que llegim, un conte infantil d'aventures protagonitzat per uns nens perduts, uns pirates i uns pellroges on també surten fades i sirenes. Com acabo de dir, no és això el que trobo realment interessant; per a mi el que potser caldria comentar és el que hi ha més enllà de l'argument. Per exemple, el masclisme (la Wendy, pobreta, només serveix per fer de mestressa de casa) o el racisme (els pellroges no queden massa ben parats) que trobem mentre llegim i que junt amb unes dosis de violència potser superiors al que ens esperàvem, ens sobta descobrir en un conte per a nens. Sens dubte, tot això té una explicació per l'època en que va ser escrit, per sort en 100 anys algunes coses han millorat a la nostra societat en aquest aspecte.

En podem parlar als comentaris d'aquest post. O del següent, perquè encara ens queda per llegir la part final de la novel·la i malgrat he dit que l'argument no és el més important, tampoc l'hem d'oblidar. Justament aquest segon bloc de lectura acaba en un punt àlgid: Els nens perduts estan a punt de ser segrestats pels pirates!!


...el Ganxut va donar ordres:
Un home a cada arbre i...



dimecres, 6 de juliol de 2016

Peter Pan, de J. M. Barrie.- Primer bloc de lectura.

Què és el País de Mai Més? És una illa... però una de molt especial. No sé si jo ho estic entenent bé, perquè estic parlant d’un lloc de conte i als adults moltes vegades els contes se’ns fan dificilíssims mentre que, pels infants, són de facilíssima comprensió... però jo diria que l'illa de Mai Més és el lloc comú on tenen lloc els somnis de tots els nens i nenes del món.

El que somien la majoria dels infants es pot trobar a l’illa: aventures amb indis, pirates, fades, o tenir un cadell de llop propi.


Ui, crec que he començat de forma desordenada! Hauria d’anar al principi de la història... Ens trobem a una família tradicional: els pares i tres fills: una nena i dos nens, Wendy, John i Michael. Però, he dit tradicional? No sé si pot ser-ho gaire el fet de tenir una gossa com a mainadera. No, no estic dient que la família tingui una gossa i que els xiquets juguin amb ella, estic dient que la gossa fa totes les feines d’una mainadera humana.

Dient això, ja veiem que, molt “normal”, la situació no és. Al menys –insisteixo- des del punt de vista d’un adult. Crec que hauré de rellegir aquest llibre més d’una vegada perquè, a part de poder ser vist com una història d’aventures, podria ser també un autèntic tractat de psicologia.

Segueixo escrivint molt desordenadament... però crec que ho publicaré així. Pot ser un post diferent. Una ressenya feta a l’estil “escriptura automàtica”. I, sincerament, crec que la culpa no és meva, sinó del conte...

En fi, a la vida d’aquesta família, de condició més aviat humil (cada vegada que arriba un fill es pregunten si el podran mantenir) que té una gossa per nanny perquè no en poden pagar una d’humana, hi començaran a passar coses rares. Un personatge de somnis, Peter Pan, entrarà una nit a l’habitació on dormen els tres germans i se’ls emportarà a l’Illa de Mai Més, on ell viu amb uns altres nens (nens que s’han caigut del llit i s’han perdut). Per aconseguir això, primer els haurà d’ensenyar a volar, ja que marxen per la finestra...

Una curiositat: A la pel·lícula que es va rodar l'any 1915,
tot just ha fet cent anys, el personatge de Peter Pan
va ser interpretat per una dona: Maude Adams

Acompanya a en Peter Pan una fada que es diu Campaneta i que té molt mal geni.

En Peter Pan és un nen que no vol créixer, no es vol fer gran. Recorda les coses que li resulten interessants o li poden ser útils, però el que no li agrada ho oblida fàcilment. La Wendy és... bé... l'antítesi de l’Anna Gabriel (no ho he pogut evitar!). És una nena que té molt clara la funció “tradicional” de la dona en el món. Ella està aquí perquè un dia es casarà i serà mare i, mentre aquest moment no arriba, es dedicarà a fer de mare dels Infants Perduts que viuen amb en Peter Pan (ja dic que l’hauré de llegir moltes vegades més, perquè estic segura que se m’estan escapant un munt de coses!) i, evidentment, en Peter és el pare. I la fada Campaneta Dringadora es mor de gelosia perquè ella també està enamorada d’en Peter i, per fer fora la seva rival, no dubta ni un segon a posar-la en perill.

Crec que és millor deixar-ho aquí, de moment. Ja són a l'illa, aviat començaran a passar moltes coses...

dilluns, 23 de maig de 2016

Peter Pan (J. M. Barrie) [Presentació]

Primera edició (1911)

PETER PAN o El nen que no volia créixer ("Peter Pan; or, the Boy Who Wouldn't Grow Up" o també "Peter and Wendy") és, originàriament, una obra de teatre per a nens escrita per l'autor escocès Sir James Matthew Barrie (1860 - 1937) i estrenada a Londres el 27 de desembre de 1904. Uns anys més tard, el 1911, el mateix J. M. Barrie en va escriure la versió en forma de novel·la que s'ha convertit en tot un clàssic de la literatura infantil i que és el llibre que, en aquesta ocasió, hem triat per compartir-ne la lectura en aquest blog.

Segur que, qui més qui menys, tothom coneix aquest personatge i la seva història. El nen que pot volar, la fada Campaneta, el capità Garfí, els nens perduts de l'illa de Mai més... tots ells són ben coneguts per les múltiples versions i adaptacions que se n'han fet de l'obra de J. M. Barrie però ja sabem (en aquest mateix blog ho hem comprovat més d'una vegada) que sovint el que ens ensenyen aquestes adaptacions no és el mateix que trobem quan llegim el text original i per això, una vegada més, ens atrevim amb la lectura d'un llibre del que suposadament en coneixem de sobres l'argument però que li volem donar l'oportunitat de que ens sorprengui.

Ja veurem si aquest "Peter Pan" aconsegueix fer-ho i descobrim, més enllà del conte infantil, el perquè s'ha convertit en tot un clàssic que no ha deixat d'editar-se en aquests més de 100 anys que fa que va ser escrit. Si més no, del que no tinc cap dubte és que hi trobaren alguna cosa més que la versió Disney que tots tenim al cap... m'estranyaria moltíssim que no fos així.


La primera edició d'aquest llibre en la nostra llengua la va publicar, el novembre de 1935, l'editorial JOVENTUT de Barcelona. La traducció del text va anar a càrrec del poeta Marià Manent (1898 - 1988) i incorporava uns dibuixos de la il·lustradora anglesa Mabel Lucie Attwell (1879 - 1964). Aquí tenim les fotografies d'algunes de les seves pàgines: (cliqueu damunt de cadascuna per veure-les millor)



Nosaltres també llegirem la novel·la en català però en una edició més moderna que porta la traducció que va fer l'escriptora Maria Antònia Oliver (Manacor - 1946). És aquesta:


El llibre té una mica més de 200 pàgines que, per fer els posts corresponents, ens repartirem en tres blocs de gairebé 70 pàgines cadascun. A continuació, copio l'índex marcant amb diferents colors aquests blocs de lectura:

ÍNDEX

I - En Peter s'obre camí
II - L'ombra
III - Anem, anem!
IV - El vol
V - L'illa es fa realitat


VI - La caseta
VII - La casa sota terra
VIII - El llac de les sirenes
IX - L'ocell Meravella
X - La Casa Feliç
XI - La història de la Wendy
XII - S'emporten els nois


XIII - Creieu en les fades?
XIV - El vaixell pirata
XV - "Aquesta vegada, el Ganxut o jo"
XVI - El retorn a casa
XVII - Quan la Wendy va créixer


Qui vol encarregar-se del post del primer bloc? :-))

diumenge, 15 de maig de 2016

L'Avar, de Molière.- Comentaris a la lectura

No sé per què he tardat tant en fer aquest post quan, en realitat, ja fa dies que he acabat la lectura del llibre i, a més, ja sé que ha de ser una entrada bastant breu, ja que els comentaris més importants van "dins" (som així de bons i no ens agrada fer Spoilers hehe)


Ara bé, algun comentari general sí que vull fer:

En primer lloc, dir que és la primera obra de teatre que llegim en aquest blog conjunt, per tant és una experiència nova aquí però, a més, per mi, també és quelcom bastant poc comú. Estic segura que es podrien comptar amb els dits de les mans les obres de teatre que he llegit -i me'n sobrarien-. Després d'aquesta lectura, he de dir que potser m'aficionaré una mica més a llegir teatre ja que m'ha agradat. Ha estat una lectura distreta i divertida.


I aquí ve la segona cosa que volia comentar i és que -no sé per què- tenia ficat al cap que aquesta era una obra dramàtica. Potser el tema de l'avarícia i el personatge principal em portaven al cap al vell Fagin, d'Oliver Twist, de Dickens i, clar, el pobre Fagin no és que tingui un final massa alegre i feliç. Per tant, vaig tenir una agradable sorpresa en veure que tot tenia un aire còmic i divertit (malgrat la crítica, autèntica, a quelcom tan lleig com és l'avarícia), així que, encara millor.

Ara falta veure el vídeo de l'obra que en MAC va posar al post anterior i que estic segura que em farà passar una molt bona estona! :-)

dilluns, 2 de maig de 2016

L'Avar (Molière) [Presentació]

(Edició de 1669)


L'avar és una comèdia teatral de Molière (Jean-Baptiste Poquelin / 1622 - 1673) que va ser estrenada el 9 de setembre de 1668 al "Théâtre du Palais-Royal" de París (França). Són cinc actes escrits en prosa que expliquen com un home ric i avar que viu, i fa viure als que l'envolten, en una escassetat molt exagerada, vol casar els seus dos fills, un noi i una noia, amb sengles vidus rics. El problema és que ambdós estan ja enamorats d'altres persones i en el cas del fill ho està d'una veïna que també el pare vol prendre per esposa. Com veieu, l'embolic està servit.



Al text hi surten 15 personatges. A la imatge que encapçala aquest post s'hi veu la llista completa en versió original francesa treta d'una edició de 1669 que es guarda a la Bibliothèque Nationale de France i que es pot consultar completa en aquest enllaç.
A continuació copio la mateixa llista que apareix a la versió catalana de l'obra traduïda per Alfons Maseras (1884 - 1939):

PERSONATGES
HARPAGON, pare de Cleant i d'Elisa i pretendent de Marianna.
CLEANT, fill d'Harpagon enamorat de Marianna.
ELISA, filla d'Harpagon.
VALERI, fill d'Anselm i enamorat d'Elisa.
MARIANNA, enamorada de Cleant i sol·licitada per Harpagon.
ANSELM, pare de Valeri i Marianna.
FROSINA, dona intrigant.
MESTRE SIMÓ, corredor.
MESTRE JAUME, cuiner i cotxer d'Harpagon.
SAGETA, criat d'Harpagon.
CLÀUDIA, criada d'Harpagon.
BACALLÀ, lacai d'Harpagon.
BRIDACIVADA, lacai d'Harpagon.
Un COMISSARI, amb el seu ESCRIVENT.

I seran aquests personatges els que ens faran viure aquesta història que, des de l'humor, ens parla del defecte de l'avarícia i que s'ha convertit en tot un clàssic de la literatura universal.

La representació teatral de l'obra té una durada al voltant de les dues hores i el llibre no arriba a les 100 pàgines, per tant crec que el millor és dedicar-li un únic post de lectura on comentarem que ens ha semblat.

Qui vol encarregar-se de fer-lo?. :-))

********************************

Per cert, no cal dir que una obra com aquesta s'ha representat moltes vegades i a molts teatres de tot el món. Una mica més amunt d'aquest mateix post he enllaçat el vídeo de presentació de l'última versió en català que va protagonitzar Joan Pera fa pocs mesos i per acabar-lo vull posar la representació completa en espanyol que es va emetre al mític programa "Estudio 1" de TVE. La podem veure després de llegir el llibre:




dijous, 31 de març de 2016

Viatges de Gulliver (Jonathan Swift) [IV]

Quart bloc de lectura.
Part IV - Viatge al país dels Huyhnhnms (12 capítols)



El "Viatge al país dels Huyhnhnms" és l'últim viatge de Gulliver. Es tracta d'una illa de gran extensió situada a prop de Nova Holanda (l'actual Austràlia) que està habitada pels "huyhnhnms" (criatures racionals i intel·ligents amb aspecte de cavall) i els "yahú" (éssers humans poc evolucionats mancats de cap nivell intel·lectual). Aquí els teniu tots dos segons unes il·lustracions de J. J. Grandville (1803- 1847) que he trobat a la web Utpictura18:

Gulliver parlant amb un huyhnhnm
Gulliver descobreix els yahús

Sobre aquests noms, copio a continuació la nota que Josep Farran i Mayoral (1883·1955) va incloure en la primera edició d'aquesta obra al català ("Viatges de Gulliver: viatge a Lil·liput, viatge a Brobdingnag, viatge al país dels Huyhnhnms" / Biblioteca literària, nº 64 / Ed. Catalana - 1923) que ell va traduir:
Swift tenia un talent extraordinari a inventar llenguatges imaginaris com ho proven els noms de persones i coses escampats pels seus "Viatges". Els inventats per aquest viatge imiten el renill dels cavalls. Els havem adaptats a la nostra ortografia. Les H han de ser aspirades com en anglès i alemany. [N. del T.]

Primera edició en català (1923)

En aquesta quarta part de la novel·la és on l'autor deixa més de banda les "aventures" per centrar-se en la crítica a la condició humana. Mentre els yahús encarnen tots els vicis que l'autor atribueix als humans (l'avarícia, l'egoisme, l'agressivitat...), els huyhnhnms són tan racionals que fins i tot desconeixen el mot "mentida" ja que ells creuen que l'ús de la paraula era per tal de fer-nos entendre els uns dels altres i de rebre informació dels esdeveniments; ara bé, si algú deia "la cosa que no era", aquestes finalitats eren fallides, perquè aleshores "jo no puc dir pròpiament que entenc el que així parla, i estic tan lluny de rebre'n informació, que em deixa pitjor que en la ignorància...".
Aquest "món al revés" serveix a Swift per fer una repassada molt crítica a estaments com la judicatura, l'advocacia, la política i altres, fent evidents així els defectes que, al seu parer, té la societat de la seva època.

Una vegada acabat el llibre queda ben clar, com ja hem anat comentant, que "Els viatges de Gulliver" va més enllà de la novel·la d'aventures divertides que potser ens esperàvem trobar veient les diverses adaptacions que se n'han fet i que hem comprovat que estan molt allunyades de l'original. Pel que fa a mi, estic ben satisfet d'haver llegit la versió completa tal com l'autor la va escriure fa gairebé 300 anys.

Tot i així, vull acabar aquesta lectura conjunta tal com la vam començar i vull enllaçar a continuació una altra adaptació de l'obra de Swift. No perquè aquesta sigui més fidedigna, ben al contrari, sinó perquè és la primera que es va fer en cinema. Aquí teniu el vídeo complet de "Le voyage de Gulliver à Lilliput et chez les géants", una pel·lícula muda de quatre minuts feta l'any 1902 per Georges Méliès. Tota una joia.