dimarts, 9 de febrer de 2016

Propostes de lectura 2016 (I)

Torna a ser l'hora de triar quines lectures compartirem en aquest blog durant el proper any. Pel 2016, continuarem llegint junts un llibre per trimestre i això fa un total de quatre llibres que escollirem d'entre una llista de propostes que ens farem nosaltres mateixos. En aquest post presento la meva part d'aquesta llista d'on l'ASSUMPTA haurà de triar dos llibres; el mateix que em tocarà fer a mi quan ella presenti la seva tria.

Enguany he seleccionat sis clàssics de la literatura universal. Llibres que tots coneixem però, com és el meu cas, que potser no hem llegit mai. Són llibres de gènere (teatre, aventures, terror, ciència-ficció...) i molt, molt coneguts. El més "modern" fa més de 100 anys que va ser escrit, així que ja va sent hora de donar-lis una oportunitat... almenys a dos d'ells. :-)

Aquí els teniu, ordenats per l'any de la seva primera edició:

L'AVAR
(Molière - 1668)


Avar. El personatge d'Harpagon no mereix cap altre qualificatiu. La seva cobdícia és extrema i només mira d'omplir-se les butxaques. Els seus fills n'esdevenen víctimes i els és imposat un matrimoni per interès. Però, el dringar del diner pot estar per sobre de les raons del cor? (Teatre. Comèdia de 5 actes en prosa).
ALÍCIA AL PAÍS DE LES MERAVELLES
(Lewis Carroll - 1865)


Somiant que segueix el Conill Blanc, Alícia entra a la seva llodriguera i hi descobreix un món on tot és possible: el país de les meravelles, habitat per un seguit d’animalons amb qui es relaciona com si fossin persones. La barreja de somni i realitat en un espai imaginari, ple de personatges fantàstics i d’objectes animats, va permetre a Lewis Carroll presentar una caricatura de les convencions socials que és, encara avui, una obra mestra divertidíssima, intel·ligent i captivadora.


DRÀCULA
(Bram Stoker - 1897)


Drácula és una novel·la sobre vampirs que mereix des del judici més elogiós (Oscar Wilde la qualificà com una de les millors novel·les de tots els temps) fins a la valoració més moderada (Montague Summer deia que “està admirablement elaborada i, si tota l’obra hagués mantingut el mateix nivell que la primera part, estaríem davant d’una autèntica obra mestra”), que ha estat traduïda a les llengües més importants del món i sobre la qual s’han fet nombroses versions cinematogràfiques i diverses representacions teatrals.




LA GUERRA DELS MONS
(H. G. Wells - 1898)


Més de cent anys després de la seva aparició, aquest llibre sobre una invasió extraterrestre continua fascinant els lectors, fins i tot si els coneixements científics de l'època s'han distanciat extraordinàriament dels nostres. L'autor va ser amb tota probabilitat el més llegit pels seus contemporanis, i això no tan sols per la seva capacitat narradora veritablement fascinant o per l'habilitat amb què va saber combinar la ciència-ficció (gènere en el qual va despuntar especialment) amb els relats d'aventures, sinó també per les seves reflexions sobre la condició humana.



PETER PAN
(James M. Barrie - 1911)


El personatge de Peter Pan es va presentar per primera vegada al públic en l'obra de teatre "Peter Pan: o el nen que no volia créixer", de l'escriptor escocès James M. Barrie, que es va estrenar a Londres el 1904. El 1911 Barrie transforma aquesta peça dramàtica en un llibre, neixia així un mite modern i universal de la cultura popular. Com tothom sap, és la història de tres nens anglesos que una nit, després de rebre la visita d'un estrany ésser que té poders màgics anomenat Peter Pan, surten volant amb ell fins a arribar al sorprenent país d'on procedeix: l'illa de Mai Més. Allà, acompanyats per la fada Campaneta, viuran divertides i perilloses aventures entre indis, feres i una banda de pirates sota les ordres del capità Garfi.
TARZAN DE LES MONES
(Edgar R. Burroughs - 1912)


Tot un clàssic de la novel·la d'aventures. Després de la mort de Lord i Lady Greystroke a la selva, el seu fill és adoptat per la Kala dins d'una tribu de simis, que el bateja com a Tarzan. Amb la seva intel·ligència i les ensenyances dels simis es convertirà en el senyor de la selva. Però el descobriment dels homes i l'arribada d'una jove blanca alterarà tota la seva existència.

dissabte, 6 de febrer de 2016

Mirall trencat, de Mercè Rodoreda.- Tercer i últim bloc de lectura

Doncs ha arribat el moment de fer el tercer post que tancarà els comentaris d’aquest llibre. Un llibre que em deixa un regust molt estrany. Així, a la primera, sense pensar-hi massa, puc dir que no m’ha agradat gens. És lent, molt lent, amb unes descripcions que no s’acaben mai; trist, depriment, angoixant, ple de morts i malalties, ple de decadència. Ple d’arbres grans i petits, vius i verds, però molts més de secs i morts, branques seques, branques que un nen petit fa servir per fer un barquet, branca assassina que serveix per treure la vida a un infant... fulles seques, i més varietats d’arbres, i branques esqueixades per un llamp, i vinga fulles i més fulles, i més arbres i més branques.

Malgrat això he de dir que em quedo amb les ganes de tornar-lo a llegir. Sí, sí, tal com ho dic. Llegir-lo en unes altres circumstàncies i és que aquesta vegada no he disposat de temps i calma per fer-ho bé. A més, quan anava per una mica més de la meitat em vaig veure en el compromís de llegir un llibre sobre la Fibromiàlgia –que m’interessava molt, però que jo volia llegir també amb calma- i després d’acabar amb el mirall. El resultat va ser que, per no deixar del tot “El mirall”, vaig haver de tornar el de la Fibromiàlgia sense acabar, havent-lo llegit al final mig en diagonal, i obligant-me a mi mateixa a córrer per poder tornar “El mirall” a temps a la Biblioteca. Un desastre.

Potser si el tornés a llegir, d’aquí uns anys, podria gaudir molt més de totes les simbologies que fa servir l’autora, em podria entretenir en les descripcions llargues i poètiques sense pensar això, que són llargues i assaborint el que siguin poètiques. Potser no em semblaria tan depriment i trobaria alguna escletxa de felicitat en algun personatge –escletxa que, en aquesta lectura, se m’ha escapat totalment-. I és que no sóc capaç de dir si, en aquesta novel·la, algú estima algú. Tot sembla un seguit d’interessos, bàsicament econòmics.



Ara bé, una història en la que un xiquet mor a mans dels seus germans, una noia –just l’assassina- mor caient del terrat i quedant clavada en una de les famoses branques d’arbre; una narració on no hi ha amor, ni respecte ni fidelitat entre cap dels matrimonis... o, no, potser sí, potser n’hi ha un... Un dels personatges –vidu!- havia estimat la seva dona; una família on la gran majoria de les minyones passen pel llit de l’amo, com podria acabar aquesta història? Doncs amb un fantasma que es manifesta en forma de teranyina i una rata. Una gran rata morta, mig podrida al forat d’un arbre.

Decididament, em quedo amb la Plaça del Diamant un milió de vegades.

dimecres, 13 de gener de 2016

Mirall Trencat (Mercè Rodoreda) [II]

Segon bloc de lectura.
Segona part (21 capítols)



Continuant amb la lectura compartida de la novel·la "Mirall Trencat" (Mercè Rodoreda - 1974), arriba el torn de la segona part del llibre.

A la primera part, l'autora ens fa una presentació de l'escenari i dels personatges i ens comença a explicar les diferents històries vitals de cadascun d'ells. Una explicació que, evidentment, continua en aquesta segona part però on es trenca el relat més o menys cronològic de la trama per centrar-se sobretot en els sentiments dels personatges.

Com es sabut, "Mirall Trencat" és la història de tres generacions de la família Valldaura en la Barcelona de principis del segle XX fins just després de la Guerra Civil espanyola. En aquesta segona part de l'obra, aquestes tres generacions estan ben presents. La primera, representada per la vella matriarca Teresa Goday de Valldaura, evoca els ja passats moments de felicitat mentre la segona, amb Sofia Valldaura al capdavant, comença a caminar cap el desenllaç gens feliç de la història. La tercera generació, la dels nens, és la que constitueix la trama principal d'aquesta segona part i es converteix en el centre dels fets tràgics que l'autora ens explica.

http://ajudamsele.webnode.es/català/mirall-trencat/

Copio a continuació un fragment de la GUIA DE LECTURA DE "MIRALL TRENCAT" escrita per Najat El Hachmi (l'enllaç ens porta al text complet molt interessant però és aconsellable haver llegit tota la novel·la abans per evitar trobar-se espòilers) :

Mirall trencat és una novel·la feta de fragments, de capítols que són peces que encaixen perfectament en el conjunt però que podrien funcionar amb independència sense perdre sentit. Cada capítol gira al voltant d'una escena concreta, d'una perspectiva i d'un personatge, construint així la visió polièdrica de la realitat ... El que fa que el conjunt quedi cohesionat, deixant de banda la trama principal que es va desenvolupant al llarg de les pàgines, és l'entramat complex i ben teixit de detalls i símbols que es van repetint al llarg de l'obra.

En aquesta segona part, aquesta "fragmentació" hi està, tal com he explicat abans, ben present. Això provoca, almenys en el meu cas ha estat així, que costi sentir-se enganxat per la trama de la novel·la però, tot i així, t'adones que tens a les mans una gran obra i molt ben escrita perquè l'autora si que aconsegueix, al final, que tot lligui a la perfecció. Ho veurem en el següent post dedicat a la tercera part del llibre.

dissabte, 9 de gener de 2016

Mirall trencat, de Mercè Rodoreda.- Primer bloc de lectura

Aquesta és l'edició del llibre que estic llegint.

Amb moltíssims dies de retard començo a escriure aquest post sense saber ben bé què diré encara perquè les sensacions que estic tenint han estat molt canviants des dels primers capitolets fins al punt en que s'acaba aquest primer bloc de lectura.

La novel·la es centra en la vida de Teresa Goday, dona d'ascendència humil, de gran bellesa, que pels seus matrimonis entra a formar part de l'alta societat.


A través de capítols curts, se'ns van presentant diversos personatges, tots ells amb el nexe comú de tenir alguna relació més o menys directa amb la Teresa. Precisament per ser els capítols breus, estan mancats de coses sobreres i fer un resum és difícil, ja que tot el que digui pot ser considerat spoiler.

Ara bé, si una cosa puc destacar és que, en aquesta obra, ningú sembla ser feliç. Hi poden haver moments d'alegria, de satisfacció, de festa... però felicitat de veritat no l'he vist enlloc.

La Teresa fa un primer matrimoni amb un home molt ric i molt més gran que ella que, evidentment, la deixa vidua jove i rica. Llavors es torna a casar amb un altre home també molt ric: Salvador Valldaura.


Tenen una filla, la Sofia, una noia seria i una mica estranya (al menys a mi m'ho sembla)...


La Sofia estima molt el seu pare, amb el qual té una molt bona relació (a la imatge de dalt una escena de la sèrie de TV3 sobre el llibre en que Salvador i Sofia Valldaura surten a estrenar un cotxe nou), però no sembla estimar tant la Teresa.

Quan la Sofia es casa ella i el seu marit, l'Eladi, es queden a viure a la mateixa mansió on encara viu la mare. Igual com penso que la Teresa no estimava cap dels seus dos marits, apostaria el que fos a que la Sofia tampoc estimava el seu (un home raríssim, en la meva forma de veure-ho).


El marit de la Sofia, l'Eladi, havia tingut una aventura amb una corista, quan ja anava amb la Sofia, de la que va néixer una nena, la Maria. La Sofia, per tenir cert control del seu marit, decideix adoptar la nena. Després tindrà dos fills més, en Ramon, un nano sa i fort i en Jaume un xiquet malaltís.

Tot això amanit amb la llista d'amics dels protagonistes, de les criades -tot un exèrcit- que van i venen i tenen les seves històries amb els senyors de la casa...

Quadre de la Viquipèdia de les relacions principals entre els personatges

Al principi de la lectura, el llibre m'agradava força, em semblava interessant i, evidentment, ben escrit... però, poc a poc li anava trobant una negativitat creixent, com un pessimisme que em cansava una mica. Ara bé, el que em va semblar terrible i, fins i tot exagerat i irreal, és el que passa entre els tres nens just al final del primer bloc de lectura.

En fi, seguirem endavant a veure com acaba tot però, sincerament, he de dir que, de moment, aquest no entraria en una llista meva de llibres preferits.

dilluns, 16 de novembre de 2015

Mirall Trencat (Mercè Rodoreda) [Presentació]

Primera edició - CLUB EDITOR (1974)

Per presentar el llibre que hem escollit per compartir-ne la lectura en aquesta ocasió, reprodueixo tres fragments del text que li dediquen a lletrA, l'espai virtual de literatura catalana de la Universitat Oberta de Catalunya:

"MIRALL TRENCAT" (1974)

Novel·la de Mercè Rodoreda. Juntament amb La plaça del Diamant, és la més important de l'autora, encara que molt diferent. És una obra de gran complexitat, pels nombrosos personatges i pel temps abraçat (dividida en tres parts i precedida d'un pròleg de gran interès), que fa necessària la presència d'un narrador molt hàbil, que explica la història de les tres generacions d'una família, els Valldaura-Farriols, habitants d'una torre esplèndida de Sant Gervasi.
...
A la novel·la, d'una banda, l'autora tipifica amb particular encert la vida de l'alta burgesia barcelonina, en un moment de particular esplendor, i ens en dóna una imatge refinada i alhora penetrant. Però, també incorpora personatges més populars: el servei, amb un particular encert pel que fa a Armanda, la cuinera. Ara bé, malgrat que el fil conductor és una història potent, l'autora se centra, bàsicament, en el món interior dels personatges i així explica la història des de dintre, des de les emocions, sobretot de tristesa. I exposa els seus temes centrals: el fracàs de l'amor, a través de diferents triangles amorosos; el destructor pas del temps, amb l'aniquilació d'un món.
...
A Mirall trencat, a més d'exposar la complexitat de l'home i del món, [Mercè Rodoreda] crea un mite de gran força i bellesa: el de la Barcelona catalana destruïda per la guerra civil.



Tinc moltes ganes d'endinsar-me de nou en la lectura d'aquesta obra cabdal de la literatura catalana de la que se n'ha parlat molt i se n'han fet adaptacions per televisió (el vídeo que encapçala aquest paràgraf és la introducció del primer capítol de la sèrie produïda per TV3 l'any 2001, amb guió de Josep M. Benet i Jornet i dirigida per Orestes Lara), radiofòniques (l'any 1985, Catalunya Ràdio va realitzar la radionovel·la ‘Mirall trencat’ amb adaptació de Marta Pessarrodona i direcció de Carme Sansa, que encara trobem disponible a la web de l'emissora) i, fins i tot, teatrals (amb motiu de l'any Rodoreda, el 2008 es representà l'obra "Un dia. Mirall trencat" dirigida per Ricard Salvat que també s'encarregà de l'adaptació junt amb Manel Molins).


Com he dit, en el meu cas es tracta d'una relectura però fa tant de temps que vaig llegir la novel·la que ben just en recordo vagament l'argument i gairebé res del desenvolupament de la història, per tant l'agafo, repeteixo, amb moltes ganes i com si la llegís de zero. A veure que en sortirà.

En l'edició que llegiré jo, la novel·la ocupa 276 pàgines dividides en un pròleg de 22 pàgines i tres parts de 106, 80 i 59 pàgines, respectivament. Malgrat que aquesta no és una divisió del tot equitativa, trobo que el més adequat és que ens hi adaptem a l'hora de fer la repartició dels blocs de lectura i, en conseqüència, que en programem tres de la següent manera:

01.- Primera part

02.- Segona part

03.- Tercera part


Qui vol encarregar-se del post del primer bloc? :-))

dissabte, 29 d’agost de 2015

Orgull i prejudici, de Jane Austen.- Tercer bloc de lectura

Benvolguts,

Aquest post tindrà forma de carta. Estic fatal, molt refredada, amb febre, tossint esternudant, em ploren els ulls i encara guipo menys el que estic escrivint, però ja no volia deixar passar més dies sense fer aquest darrer bloc de lectura. Si ja fa gairebé quinze dies que vàrem acabar el llibre!

Doncs bé, vaig passar uns dies a Barcelona, a casa la mare, i allí va ser on vaig acabar la lectura. No havien passat ni vint-i-quatre hores que, mirant l'arxiu de pel·lícules que ma germana té gravades al seu vídeo (bé, no sé on les té gravades, a una mena de disc dur, no sé) era aquesta!! Així que ràpidament vaig pensar en que la podríem veure i que em faria il·lusió poder-ho explicar aquí.

He de dir que jo sóc de les que s'enfaden moltíssim quan veig que una pel·lícula canvia coses d'un llibre. Doncs bé, aquí hi ha alguns petits canvis, però són tan petits i amb tan poca importància, que es justifiquen perfectament (en algun cas per reduir el número de personatges que no són importants i en altre cas per donar uns escenaris de fons més bonics a algunes escenes) però res del que és essencial, res en absolut queda modificat. Per exemple, Mr. Charles Bingley té dues germanes, una casada i una soltera (que està enamorada de Mr. Darcy), doncs bé, a la pel·li la casada no surt.



En aquesta tercera part pren bastant protagonisme la germana petita de les cinc noies Bennet. De fet, les dues petites són dos caps buits que només pensen en festes, balls i en com en són de guapos els soldats amb l'uniforme. Finalment, amb tan sols quinze anys d'edat Kitty en fa una de grossa. L'honor de tota la família queda compromès i a ella sembla que tant se li en dóna. Sort que hi haurà persones, tant familiars com amics, que faran tot el possible perquè la situació s'arregli el millor possible, demostrant amb això moltes coses (que es poden dir als comentaris però no aquí...)

I al final de tot... Acaba com pensàvem? Doncs la resposta al primer comentari!

Us saluda febril i espessa (amb el Barça que empata a casa "de fons" però que esperem que s'arregli amb els vint-i-cinc minuts que queden) la vostra amiga,

Assumpta

dijous, 13 d’agost de 2015

Orgull i Prejudici (Jane Austen) [II]

Segon bloc de lectura.
Segona part - Capítols 24 a 42


Escenes d'"Orgull i Prejudici" - Il·lustracions de C.E. Brock (1895)

Continuem avançant en la lectura d'"Orgull i Prejudici", la novel·la de Jane Austen que ens explica les relacions, sobretot amoroses, d'un grup de personatges que viuen a l'Anglaterra del segle XIX.

El llibre, però, va molt més enllà de ser una simple "història romàntica". Els personatges estan molt ben definits i ens mostren clarament com era la vida de la societat benestant d'aquella època i això és el que, al meu parer, fa la novel·la interessant. No és complicada de llegir ni molt menys però sí que té al darrera un entramat prou complex i ben travat que és el que fa que et quedi la sensació de tenir un gran llibre a les mans.

Com a prova d'això, enllaço el següent quadre-guia que ens presenta els personatges de l'obra i les relacions entre ells. Ja veureu que això d'entramat prou complex no ho dit perquè sí. ;-)

Tret de la Wikipèdia

Pel que fa a la història en sí, evidentment en els capítols que comentem en aquest bloc va avançant i, de fet, arribem a un punt crític en la trama principal que és la que viuen Elizabeth Bennet i el Sr. Darcy, una relació que semblava impossible per més d'un motiu (motius només basats en l'orgull de classe i els prejudicis socials, com no podia ser d'altra manera) però que en aquests capítols fa un tomb, que ja veurem on ens portarà. Coneixem també algun nou personatge com l'aristocràtica Lady Catherine de Bourgh, una dama molt tocada i posada que és la tia del Sr. Darcy. I continuem sabent coses dels que ja coneixíem, per exemple com és de servil amb els seus "superiors" el reverend Collins (quina ràbia que fa aquest home ;-D).

No cal explicar aquí gaire cosa més de l'argument, per això prefereixo aprofitar el post per mostrar les il·lustracions que C. E. Brock va fer per a una de les primeres edicions de la novel·la. He trobat una pàgina web en anglès (http://www.pemberley.com/janeinfo/pridprej.html) on hi ha la transcripció del text de la versió original i que també ens ofereix molta altra informació sobre l'obra, com per exemple aquestes magnífiques il·lustracions vuitcentistes que ja he fet servir en la imatge que encapçala el post i que també enllaçaré a continuació, triant només les que pertanyen als capítols inclosos en aquest segon bloc de lectura. El text que les acompanya són els fragments corresponents a les imatges, extrets de la traducció al català que Eulàlia Preses va fer de la novel·la:

Capítol 28: ... van baixar corrents al menjador, una cambra que donava al camí, per veure aquella meravella: dues dames en un petit faetó deturades a la porta del jardí. -I això és tot?, va cridar Elizabeth. Jo esperava que, almenys, els porcs haguessin envaït el jardí, i només són Lady Catherine i la seva filla!. -Oh, no, estimada, va exclamar Maria, astorada del seu error; no és Lady Catherine. La vella dama és la senyora Jenkinson, una dama que viu amb elles. La damisel·la és la senyoreta De Bourgh. Mira-la, quina criatura més poqueta cosa. Qui hauria pensat que pogués ser tan prima i esquifida [...] El Sr. Collins i Charlotte conversaven amb les dames a peu dret davant el portell...


Capítol 30: Elizabeth aviat es va adonar que, tot i que aquesta dama [lady Catherine de Bourgh] no formava part del Comitè per la Pau del comtat, era, tanmateix, un magistrat molt actiu de la seva pròpia parròquia, i que el senyor Collins la informava de tots els problemes que hi havia per petits que fossin. Sempre que algun habitant de les casetes del poble estava disposat a barallar-se, perquè era massa pobre, ella es llançava cap el poble plena de coratge per tal d'arreglar llurs diferències, fer callar les seves queixes i renyar-lo fins aconseguir l'harmonia i la seva tranquil·litat econòmica...


Capítol 31: Un cop enllestiren el cafè, el coronel Fitzwilliam va recordar a Elizabeth que li havia promés de tocar per a ell, i ella va seure al piano tot seguit sense fer-se pregar. Ell va apropar una cadira al seu costat. Lady Catherine va escoltar la meitat d'una cançó i després va continuar parlant amb el seu altre nebot fins que aquest, dirigint-se al piano amb el posat reflexiu que solia tenir, es va situar de manera que li fos possible de veure perfectament el rostre de la bella executant. Elizabeth es va adonar del que Darcy feia, i quan una pausa li ho va permetre es va girar i amb un somriure entremaliat li va dir: -Voleu esverar-me, senyor Darcy, venint a escoltar-me amb tota aquesta cerimònia? Doncs jo no em deixaré esporuguir...


Capítol 37: Els dos cavallers van deixar Rosings l'endemà al matí i el senyor Collins, que s'havia esperat al costat dels pavellons per tal de fer-los l'última reverència de comiat, va poder portar a la casa l'agradable notícia que llur aspecte era bastant saludable i llur estat d'ànim el que calia esperar després de la malenconiosa escena que havia tingut lloc a Rosings. I a Rosings es va dirigir després per consolar Lady Catherine i la seva filla, d'on va tornar satisfet amb un missatge de Sa Senyoria que els feia saber que estava tan deprimida, que sentia el desig de tenir-los tots a dinar amb ella. [...] El primer tema de la conversa fou la disminució del grup de Rosings. -Us asseguro que ho he sentit moltíssim, va dir lady Catherine; crec que ningú sent la pèrdua dels amics tant com la sento jo...

diumenge, 9 d’agost de 2015

Orgull i prejudici, de Jane Austen.- Primer bloc de lectura

Estem ja en plena lectura d'aquest clàssic de la literatura universal. En haver dividit el llibre en tres blocs, n'hem llegit ja una tercera part, cosa que ens dóna ja una idea claríssima del llibre: l'estil, l'argument, els personatges, etc.

En primer lloc vull senyalar que penso que aquesta història es pot llegir de dues formes diferents. De fet, no té res de complicada, els capítols són molt breus i s'avança sense entrebancs per tant, una primera forma de llegir-la, sense aturar-nos massa a aprofundir, ens podria fer pensar que ens trobem davant una novel·leta rosa amb personatges superficials, buits i, en molts casos, bastant ximplets.


Ara bé, tal com va dir en MAC al post de presentació, aquest llibre, en realitat, el que té és una crítica molt gran a la societat anglesa de l'època: o sigui que, si veiem gent superficial i buida és perquè l'autora ens està dient "la gent és superficial i buida".

L'aristocràcia viu de renda. Les persones són conegudes per nom, cognoms i... "té una renda de tantes lliures anuals" i la riquesa, perquè sigui considerada més noble i digna, ha de venir de les terres. Si algú disposa d'una posició econòmica còmoda, però l'ha aconseguit treballant no és en absolut tan "bo" com aquell a qui les seves rendes li venen de les propietats.

La funció de les dones és la de trobar un bon marit que les mantingui i, com més ric sigui el marit, millor, és clar. Això també és criticat per l'autora que ens presenta una protagonista (Lizzy Bennet) que ben aviat rebutjarà una proposta de matrimoni del cosí Collins, proposta que era econòmicament molt bona, però que a ella no li interessa.

Però, comencem pel principi. Si, com deia, la funció de les dones era trobar un marit ric, imaginem l'alegria de la Sra. Bennet, mare de cinc filles per casar, quan sap que al comtat on viu s'hi trasllada un jove ric i solter, Mr. Bingley. Qui li comunica és el seu marit. Us poso tres imatges retallades d'un vídeo d'una de les pel·lícules que s'ha fet de l'obra on: 1.- La mare remarca la renda del nou veí. 2 i 3.- Les filles, que escolten d'amagat, s'alegren en saber que és solter.




Us vaig a presentar les cinc germanes:


Començant per l'esquerra, tenim a la mare, la Sra. Bennet, xerraire, ximpleta, però bona dona, després la germana gran: Jane, una noia dolça i bona, que mai pensa malament de ningú. Sembla ser que el Sr. Bingley es fixarà en ella... Kitty, la quarta germana; Mary, la tercera; Lizzy, la segona i més important protagonista del llibre i Lydia, la menor, que encara no ha fet els setze anys.


Quan Mr. Bingley arriba al comtat no ho fa sol, ho fa amb les seves dues germanes: una casada i l'altre soltera, el cunyat i un amic, més ric que ell, anomenat Mr. Darcy, el qual es presenta seriós, arrogant, bastant antipàtic. Les dues germanes es fan molt amigues de Jane, la germana gran, que bona noia com és, creu fermament en la seva amistat. Però la Lizzy no ho veu tot tan clar...

Les relacions entre tots ells, més l'aparició de nous personatges, com el cosí Collins, pastor protestant que vol trobar muller preferentment entre les seves cosines; Charlotte, millor amiga de Lizzy, Mr. Wickham, jove militar que es fa amic de les noies i que els parla malament de Mr. Darcy, i oncles, ties, cosins i parents, van entreteixint una xarxa en la que els valors citats al principi sempre estan ben presents.

Personalment, m'està agradant força... clar que, amb els ingredients que té (localització, ambient, època, etc.) ja tenia tots els punts a favor :-)

dilluns, 3 d’agost de 2015

Orgull i Prejudici (Jane Austen) [Presentació]



En aquesta ocasió, hem triat per compartir-ne la lectura tot un clàssic de la literatura. Es tracta de la novel·la "Orgull i Prejudici", publicada per primera vegada l'any 1813, és l'obra més popular i més apreciada per la crítica de les que va escriure Jane Austen.


"És una veritat universalment coneguda
que un home solter, en possessió d’una
gran fortuna, cal que desitgi tenir muller."

Així comença, amb aquest impactant frase, un llibre que ens explica l'arribada d'un jove atractiu, ric i... solter a una petita vila anglesa i com aquest fet desperta les ambicions dels veïns que veuen el nouvingut com un bon partit per casar-hi les filles. En desenvolupar aquest argument, la saviesa de l’autora ens ofereix una excel·lent comèdia de costums, sòbria i penetrant, que arriba fins al cor irracional de l’orgull i el prejudici. No és doncs, només una història romàntica sinó que va força més enllà. Mentre llegim aquesta història d'amor intens i, de vegades, complicat també ens trobarem un retrat gairebé perfecte de la societat anglesa de l'època i una crítica a com podia arribar a ser d'hipòcrita i ridícula. La força de l'obra recau en els seus personatges, acuradament perfilats, i en els seus diàlegs intensos, mordaços i profunds que, utilitzant un sentit de l'humor a estones irònic, ens fan evidents els defectes d'aquella societat orgullosa i plena de prejudicis.

Jane Austen (1775 - 1817)

A veure com anirà la cosa, tinc ganes de començar un llibre que segurament no hauria llegit mai si no fos per l'oportunitat que ens dóna aquesta lectura compartida però que ara agafo amb interès perquè, si més no, té l'aval de ser un dels clàssics imprescindibles de la literatura anglesa, d'haver-se convertit en un gran èxit tant de lectors com de crítica i d'haver estat adaptada al cinema i a la televisió. En aquest sentit, enllaço a continuació el vídeo de presentació que en va fer, l'any 2013, el programa "VIA LLIBRE" de TV3 per celebrar el bicentenari de la primera edició:


Jo en llegiré la versió catalana amb traducció d'Eulàlia Preses, una edició que ocupa unes 400 pàgines dividides en 3 parts d'un centenar llarg de pàgines cadascuna d'elles. En un primer moment, trobo que el millor és aprofitar aquesta divisió i fer coincidir els posts de lectura amb aquestes tres parts en que l'autora va dividir la seva obra. Sempre tenim l'opció de poder canviar-ho segons com ens vagi la lectura però inicialment deixem els posts de lectura previstos de la següent manera:

01.- Primera part

02.- Segona part

03.- Tercera part


Qui vol encarregar-se del post del primer bloc? :-))

dimarts, 30 de juny de 2015

La vida i la mort d'en Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès.- Cinquè bloc de lectura

Amb aquesta breu entrada completem la lectura d'un llibre que ha estat molt interessant.

Ja fa setmanes que el vàrem concloure, però per diversos motius no em puc posar a fer un post amb una mica de cara i ulls fins ara dons, encara que sigui curtet, cert contingut ha de tenir.


Aprofito per dir que les dues primeres imatges d'aquest escrit són propietat d'El Porquet de Sant Antoni, blogaire i tuitaire català, que ens les ha cedit molt amablement. Corresponen a una edició antiga del llibre que, com ens va explicar, és com un tresor per a ell, ja que la novel·la és una de les seves preferides en la literatura catalana.


Doncs bé, en aquesta darrera part de la història passen algunes coses que, personalment, m'han sobtat molt doncs trobo que no encaixen amb el personatge Jordi Fraginals tal com jo me l'havia imaginat. Fins ara, la narració m'havia agradat moltíssim. Cada personatge representava una forma de ser tan ben explicada, tan ben encaixada en la història que, la forma de concloure-ho tot m'ha decebut bastant.


Hem llegit unes escenes brutals, magníficament descrites, d'un incendi al bosc, en unes terres propietat d'en Jordi Fraginals. Ell i els seus homes, però sobre tot ell, es barallen incansables amb les flames, el veig presentat com un guerrer que té al davant un exèrcit sense compassió. Mentre ho llegia gairebé podia sentir el soroll de la bogeria del foc, veure el fum, "sentir" la terrible calor de les flames que s'apropaven. I ell, sense defallir, dirigeix les seves tropes -els seus treballadors- utilitzant les que creu millors tàctiques i sense por. Aquest home tan valent no mereixia un final així.

Però no és tan sols pel fet de ser valent o no, hi ha molt més... però ho diré en un primer comentari per no omplir aquest post d'spoilers.

divendres, 22 de maig de 2015

La vida i la mort d'en Jordi Fraginals (Josep Pous i Pagès) [IV]

Quart bloc de lectura.
04.- Quarta part



La novel·la que estem llegint està considerada una de les grans novel·les del modernisme català i ha tingut un gran èxit, tant de la crítica com per part dels lectors, des del primer moment de la seva publicació. D'aquest fet ja en fa més de 100 anys, va ser escrita l'any 1912, però la seva qualitat ha fet que no hagi deixat mai d'editar-se en la seva llarga història i això ha provocat que, d'una manera o altra, hagi continuat sempre ben present en la literatura catalana. Per comprovar-ho, se m'ha acudit repassar l'hemeroteca online de "La Vanguardia" aturant-me en tres moments ben concrets.


El primer ens porta al març de 2012 (Suplement "Què fem?" - La Vanguardia - 16/03/2012 - pàg. 14). Coincidint amb la commemoració del centenari de la novel·la, el Teatre Nacional de Catalunya programa la representació de "Rei i senyor", una obra teatral de Pous i Pagès que comparteix part de l'argument amb "La vida i la mort d'en Jordi Fraginals".

AQUÍ MANO JO, COM ESTÀ MANAT!
L'AUTORITARISME PATERN, QÜESTIONAT AL TNC
La tradició és la tradició. I els fills estan obligats a seguir-la i preservar-la, encara que això pugui anar contra els seus desitjos juvenils. Ja aprendran quan siguin grans a valorar el mateix que valoren els pares, i entendran llavors el perquè del seu sacrifici. Així és com pensa el pare d'en Jordi, el protagonista de la novel·la modernista de Josep Pous i Pagès "La vida i la mort d'en Jordi Fraginals", de què enguany celebrem el centenari de la publicació. I així és com pensa també el despòtic pare d'aquesta obra teatral que el nostre autor va presentar al Romea el 1918, i que, des de llavors, no s'ha tornat a veure representada mai més als nostres escenaris. O sigui que, tret que sigueu espectadors de veterania centenària, això es pot considerar com tota una estrena.
Josep Pous i Pagès era fill d'un metge republicà que no sembla pas que compartís les idees conservadores que exhibien els pares de les seves obres de ficció. Però, potser precisament per això, aquest escriptor catalanista i obertament liberal sentia la necessitat de denunciar unes estructures patriarcals dictatorials que havien fet i continuaven fent molt de mal.
PRESONER AL TEU PROPI MAS
Per raons econòmiques, a Pous i Pagès li va tocar fer-se càrrec de la gran finca familiar i deixar així una mica de banda els seus interessos intel·lectuals i polítics. No deu ser casualitat que la masia on té lloc la seva més cèlebre novel·la o la noble casa pairal on es situa aquest text escènic tinguin alguna cosa de presó. I si no, pregunteu-l'hi a la Remei, la filla del terratinent Andreu Reixac que el pare no vol deixar casar amb el noi que ella estima. Quina diferència entre la seva existència i la que ha portat el seu germà, l'hereu Narcís, que s'ha passat anys estudiant a l'estranger. I això que, amb aquests pares, tampoc els nois de la casa ho tenen fàcil: només cal recordar que el pare de Jordi Fraginals vol que el seu fill es faci capellà forçat.

La vida i la mort d’En Jordi Fraginals (Josep Pous i Pagès)
Ed. Rauter, col. Albada, Barcelona, 1962, 288 pp., 17’5x11 cm.

La segona aturada ens fa retrocedir gairebé cinc dècades (La Vanguardia - 08/05/1963 - pàg. 15). La novel·la ha complert els 50 anys de vida i l'editorial RAUTER de Barcelona en publica la cinquena edició. Al diari en trobem una breu però entusiasta presentació que us tradueixo tot seguit:

Heus aquí una important novel·la de la nostra literatura vernacla. Una obra la glossa de la qual ha de transcórrer pels indiscutibles mèrits -sobrerament coneguts- que hi concorren, veritable peça mestra de les lletres catalanes. La puresa de l'idioma en que està escrita, la magistral presentació dels personatges que creà Pous i Pagès, les interessants, emotives vicissituds de Jordi Fraginals, l'heroi del relat; la forma elegant amb que l'autor resol les més dramàtiques i en ocasions sòrdides situacions; aquesta fluctuació entre l'optimisme i el pessimisme que fa que el lector tingui l'ai al cor, i, en fi, les virtuts ja conegudes d'aquesta novel·la acreditada fa més de mig segle entre els lectors de la bella llengua catalana, tornen a tenir plena vigència gràcies a la iniciativa de l'editorial Rauter de publicar la cinquena edició de "La vida i la mort d'en Jordi Fraginals". Aquesta decisió, aquest encert d'incloure l'obra de Pous i Pagès en la seva Col·lecció Albada, mereix les nostres millors enhorabones.

Josep Pous i Pagès (1912)

I acabem aquest viatge en el temps, arribant a l'any 1912 (La Vanguardia - 01/05/1912 - pàg. 8). La primera edició de la novel·la acaba de ser publicada i al diari n'apareix la crítica literària signada per Manuel de Montoliu (Barcelona, 1877 - Tarragona, 1961). Al crític no l'acaba de convèncer el final de l'obra però, malgrat això, en parla molt bé. En tradueixo només una part de l'últim paràgraf:

...creiem que el relat de la "Vida de Jordi Fraginals" és la millor obra sortida de la ploma del seu autor, qui en ella s'ha revelat de nou com a posseïdor d'un lèxic tan ric com escollit, com un estilista dotat d'un sentit de perfecció cada dia més afinat i com un creador de caràcters representatius de l'ànima del nostre poble. El medi rural on es desenvolupa l'intens drama de la seva relació està descrit amb una vivesa de colors i una veritat sorprenents. La novel·la catalana acaba d'enriquir-se amb una altra valuosíssima perla.

Val la pena llegir-la completa (la trobareu AQUÍ), però recomano no fer-ho abans d'acabar el llibre. No sé si al 1912 sabien el que eren els spoilers però de fer-ne, sí que en sabien fer. :-D

I com jo no en vull fer per això m'he empescat aquest post en comptes de parlar més concretament de la quarta part del llibre, que és el que tocava. Evidentment en aquestes pàgines, continuem seguint l'evolució de la vida del protagonista que va rebent bones i males notícies, alegries i patacades... que la fan molt interessant i una lectura molt recomanable. Podem parlar-ne als comentaris però aquí al post he preferit no destacar-ne res en concret perquè, tal com va dir l'ASSUMPTA en un comentari al post anterior, l'autor va per feina. No hi ha històries paral·leles, no es pot "resumir"... tot és important i qualsevol cosa que es deixi entreveure al post, segur que és molt important en l'argument. Fi de la citació. :-))

dimarts, 19 de maig de 2015

La vida i la mort d'en Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès.- Tercer bloc de lectura

Com fer-ho per escriure un post sense omplir tot això d'spoilers?

Josep Pous i Pagès

Aquesta magnífica novel·la no té res sobrer. És com una bona recepta de cuina on cada ingredient es troba en la seva justa mesura. A qui li agradin les descripcions, en trobarà, però a qui li molestin que no pateixi, perquè no es fan llargues ni tampoc n'hi ha pas més que les necessàries. A qui li agradi que els personatges quedin ben descrits en quant a les seves característiques com a persones, aquí trobarà uns tipus ben definits, clars i ben explicats. A qui li agradi trobar un narrador que porti el fil conductor de la història, el llegirà; qui s'estimi més els diàlegs gaudirà llegint-ne molts, escrits d'una manera creïble, espontània.

La ciutat de Figueres -que té el seu protagonisme en la història- a principis del s.XX

En Josep Pous i Pagès ens explica una història concreta i avança per ella sense entretenir-se en altres fets a no ser que serveixin per ajudar a entendre el fil principal. Això fa que el llibre sigui molt àgil de llegir i que "enganxi" força. Fins ara, només he dit qualitats però, de moment, hi he trobat un petit -molt petit- defecte i és en un dels personatges protagonistes d'aquest tercer bloc: En Martí Pujades, l'oncle Martí (oncle d'en Jordi, germà de la seva mare). Aquest és un personatge positiu, però la descripció de la seva vida, de tot el que ha passat i fet em va semblar una mica massa exagerada. Vaig tenir la sensació d'estar llegint una novel·la de "cavalleries"... no vull ni pensar en la quantitat de morts que deu portar a la seva esquena, aquest "bon home"...

Gravat de la Segona Guerra carlina

En aquest tercer bloc veurem en Jordi arribar als seus vint-i-cinc anys. El què està passant a la seva vida ho posarem als comentaris...


divendres, 15 de maig de 2015

La vida i la mort d'en Jordi Fraginals (Josep Pous i Pagès) [II]

Segon bloc de lectura.
02.- Segona part


http://mdc.cbuc.cat/cdm/ref/collection/afcecemc/id/4640

Aquest segon capítol de la novel·la comença explicant la festa major d'estiu que es celebrava cada any a Mas Fraginals. Vull copiar els paràgrafs inicials que no expliquen res de la trama però en canvi deixen constància de com de ben escrita està aquesta obra i com d'entenedora n'és, amb aquesta descripció minuciosa dels preparatius de la festa:

La festa major, per Sant Esteve, era a mas Fraginals el gran esdeveniment de l'anyada. Totes les coses, passades, presents i futures, les referien a aquella data solemne, com a fita posada en el temps per situar en el curs dels anys els fets de la vida quotidiana.

Vuit dies abans ja començava l'enrenou. De primer eren els mestres de cases que entraven en dansa a fi de donar a les parets l'anyal emblanquinada. Després pujava del poble un exèrcit de dones a jornal per aconduir la casa i disposar-la a rebre la munió dels hostes. Tota la setmana era un tràfec seguit de formiguer, que la vigilant diligència de la Marianna dirigia. Mentre una part de les jornaleres netejaven els enrajolats amb fregues de sorra i gran abundor d'aigua, altres enllustraven a força de punys, fregant-los enèrgicament amb una baieta humida d'oli, els venerables mobles de noguera; i en el safareig de l'horta no paraven un moment de picar, passant bugada de la roba blanca, i a la cuina polien amb cendra i llimona el reguitzell de llums i llumeneres i totes les altres eines d'aram i de llautó que hi havia a la casa.

Quan el gros d'aquesta neteja estava llest, i tot feia goig de polit i endreçat, venien les feines delicades: les obres de planxa a càrrec del servei; el penjar a les alcoves i finestres les cortines enterques de midó; el guarnir tauletes i calaixeres amb les fines tovalles de randes i puntes; l'estendre les vànoves de ganxet i domàs en els llits de cerimònia; el cobrir els canapès amb les blanques fundes afarbalanades; i sobretot, feina la més principal i compromesa, el muntar en el cap de la sala, amb les posts i els capitells i els caixons que ja hi havia expressos, l'altar del gloriós sant Esteve, tret de la capella oberta en el gruix de la paret, on passava la resta de l'anyada, per fer-li presidir els àpats abundosos, que eren la part més important de la festa...

http://mdc.cbuc.cat/cdm/ref/collection/afcecemc/id/7683

Pel que fa a la història del protagonista, veiem que aquesta festa, tan esperada cada any per la resta de la família, s'havia convertit per en Jordi Fraginals en una tortura. Obligat per la tradició, com havíem vist al capítol anterior, a seguir la carrera eclesiàstica només pel fet de ser el segon fill, se sent trist i aclaparat. No vol ser capellà però tampoc és capaç de contrariar el seu pare fent quelcom diferent del que "li toca". Amb un ànim així, és ben normal que la festa, que qualsevol festa, se li torni insuportable.


http://mdc.cbuc.cat/cdm/ref/collection/afcecemc/id/2480

En aquesta ocasió però hi haurà un detall diferent que canviarà les coses. Entre els parents convidats a la festa del Mas Fraginals, hi ha anat per primera vegada l'Alberta, la filla d'un cosí llunyà de la Marianna, la mare d'en Jordi. D'una edat similar a la del nostre protagonista, els dos joves aviat s'avenen i l'alegria torna al cor del noi.

http://mdc.cbuc.cat/cdm/ref/collection/afcecemc/id/2021

Una felicitat que, una vegada els dies de celebració s'han acabat i els convidats han marxat, s'estronca de cop i això fa que la tornada al seminari es converteixi en un suplici. No poder correspondre l'amor que ha nascut entre ell i l'Alberta, el fa comprendre que el tornarà un desgraciat per la resta de la seva vida i en Jordi pren una greu decisió que el seu pare no acceptarà de cap de les maneres...

http://mdc.cbuc.cat/cdm/ref/collection/afcecemc/id/7045

dimecres, 13 de maig de 2015

La vida i la mort d'en Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès.- Primer bloc de lectura

Començo aquest primer bloc de lectura ben contenta. Aquest llibre va ser una de les propostes fetes per en MAC que jo vaig triar. Em va agradar l'època en que estava escrit i la petita referència que ell en va escriure, però, després, en llegir el post de presentació em va semblar veure-hi un rerefons filosòfic que vaig pensar que potser em faria l'obra una mica pesada o complicada. Res més lluny de la realitat.

Josep Pous i Pagès

En primer lloc he de dir que està escrit d'una forma que m'encanta. El català que utilitza l'autor el trobo preciós i, quan penso per què passa això, doncs crec que és per la forma de redactar més que no pas en un vocabulari especial. A mida que vaig llegint, no puc evitar pensar "Què ben escrit està!", però, en canvi, no trobo paraules enrevessades ni complicades, no hi veig cultismes farragosos, que també em podrien fer pensar que està "ben escrit", però que és "un rotllo". La bellesa, doncs, del que llegeixo bé de la forma en posar aquestes paraules que li dóna un aire de poesia que m'encanta. I això és molt curiós, perquè jo no entenc un borrall de poesia i, per tant, no en llegeixo; de fet, puc dir que és la forma literària que menys m'agrada; en canvi, trobar uns "tocs" poètics, dins uns textos en prosa, quan està fet d'una forma tan maca com fa l'autor, m'ha ben captivat.

Les descripcions, que n'hi ha, són molt ben fetes. Els diàlegs són ben resolts, autèntics, creïbles, ràpids de llegir. Així doncs, la part més lenta de la descripció es contrapesa amb la part més àgil del diàleg, les explicacions de pensaments, sensacions, fets... També en aquest punt el trobo molt bo.

I del que menys parlaré serà de l'argument, ja que no vull fer massa spoilers aquí... Ah! però he de dir que si algú vol llegir el llibre i agafa l'edició d'Edicions 62 i La Caixa, que és la que estic llegint jo (de la Bibilioteca Municipal de Reus), si us plau, que no llegeixi el pròleg d'en Jordi Castellanos! Tot ell és un immens i desconsiderat spoiler. Gràcies a ell, moltes de les coses que em vaig trobant a la novel·la ja sé què passaran. Mai he entès aquests pròlegs "aixafa-lectures".

En Jordi Fraginals és el segon fill del matrimoni format pel Mateu i la Marianna, família terratinent, molt rica. És un nen ple de vida, actiu, enamorat de la natura, de les flors, de totes les bestioles, valent i enjogassat i, també, bon nano...


Segons la tradició familiar, des de temps immemorials, el primer fill és l'hereu i el segon es fa capellà. Així doncs, en Jordi, des de ben petit, té clar quin és el seu destí. I ja el veiem, estudiant llatí amb el mossèn Llorenç, el capellà del poble, home molt intel·ligent, també apassionat de la natura i de la lectura dels clàssics. En Jordi i Mn. Llorenç s'entenen molt bé i al xicot li agrada molt ajudar al mossèn a l'hort i en tot el que no suposi estar quiet estudiant.


Amb el temps, i per les converses que tenen, el mossèn s'adona que en Jordi no serà feliç essent sacerdot, que és un error enviar-lo al seminari. Així doncs, es dirigeix a parlar amb en Mateu, el pare del noi. En Mateu escolta al bo de Mn. Llorenç però no li fa cas en absolut. Home dur i sec, acostumat a manar i a que es faci la seva voluntat, diu que el destí d'en Jordi és ser capellà i que així serà...

I ja tenim a en Jordi al seminari on, com deia Mn. Llorenç, el xicot no s'adapta i no és feliç...