dilluns, 6 de novembre de 2017

L'hotel encantat (Wilkie Collins) [II]

Segon bloc de lectura.
Capítols: 11 a 20


Wilkie Collins l'any 1874 (Fotografia de Napoleon Sarony)

Comencem aquest segon bloc de lectura de L'HOTEL ENCANTAT (Wilkie Collins - 1878) i la història, com no podia ser d'altra manera, continua allà on la vam deixar al final del primer bloc.

Al primer dels capítols d'aquest bloc, onzè del llibre i penúltim de la segona part de les quatre en que l'autor va dividir la seva obra, les dues protagonistes femenines de la novel·la es troben. La comtessa Narona, recent vídua de Lord Montbarry, fa una visita a Agnes Lockwood, que estava promesa amb el Lord i va ser abandonada pel seu antic enamorat. D'aquesta tensa trobada no en sortirà res que ens ajudi a esclarir el misteri dels fets que van passar a Venècia amb el propi lord i amb el guia que els acompanyava, Mr. Ferrari, però acaba amb unes enigmàtiques paraules per part de la, fins fa poc, Lady Montbarry:

"...El dia que li vaig prendre el promès i, en fer-ho, vaig arruïnar-li la vida (estic plenament convençuda d'aquest fet!), vostè va esdevenir l'instrument de la paga que mereixien els meus pecats de tants anys. Coses com aquesta ja han succeït altres vegades! Ja ha passat en altres ocasions que una persona ha estat el mitjà que, innocentment, ha fet que el mal nasqués en una altra. Vostè ha estat aquest mitjà… i encara tornarà a ser-lo. Encara m'ha de conduir fins el dia en el qual es descobrirà tot i procurar-me el càstig que tinc destinat. Tornarem a trobar-nos… aquí a Anglaterra, o a Venècia, on va morir el meu marit… Encara ens trobarem per darrera vegada..."

Edició anglesa de 1884

Tot i aquesta misteriosa "amenaça" o potser per evitar que es compleixi, Agnes Lockwood decideix fer un canvi a la seva vida i entrar a treballar com a mainadera dels fills de l'actual Lord Montbarry, germà del difunt, traslladant-se, en conseqüència, a Irlanda. És en aquest nou escenari on transcorre la tercera part de la novel·la (de només tres capítols, del XIII al XV) però no tot passa únicament aquí. A Venècia, el palau que van llogar els antics Lord i Lady Montbarry ha estat venut per fer-ne un hotel de luxe, el que dóna títol al llibre:

"...A mesura que anaven passant els mesos d'estiu, s'anava acabant la transformació del palau venecià en un moderníssim hotel. L'exterior de l'edifici, amb la magnífica façana de Palladio encarada al canal, va restar prudentment intacta. L'interior va haver de ser fet de bell nou, sobretot pel que feia a les dimensions i a la disposició de les habitacions. Els immensos salons van ser subdividits en «apartaments», formats per tres o quatre cambres cadascun. Els amples passadissos dels pisos superiors oferien espai per a tota una renglera de petits dormitoris, destinats al servei i als viatgers amb mitjans econòmics limitats. Res no va ser desaprofitat, ni els ferms paviments ni els sostres delicadament esculpits. Aquests, en excel·lent estat de conservació quant al treball d'execució, només exigien una neteja i una restauració dels daurats per a enaltir la bellesa i la importància de les millors cambres de l'hotel...."

Edició catalana de 1994

I és a aquesta nova localització, el recent inaugurat "Hotel Palace" de Venècia, on ens trasllada la lectura quan entrem a la quarta part del llibre. En aquest segon bloc de lectura només encetarem aquesta última part de l'obra i, sense trobar encara la solució a cap misteri, descobrirem que a certes habitacions del nou hotel passen coses molt estranyes quan els hostes que s'hi allotgen són membres de la família del difunt lord. Veiem, a tall d'exemple, que li va passar a Henry Westwick, un altre dels seus germans:

"...Rendit i mig endormiscat, ja es disposava a reposar profundament tota la nit. Com que la salut del seu sistema nerviós era excel·lent, dormia tan bé en un llit foraster com en el de casa. Sense que hi hagués el més mínim motiu que pogués explicar-ho, però, les seves lícites esperances van resultar burlades. El llit luxós, la cambra ben airejada, la delitosa calma de les nits a Venècia eren circumstàncies que justificaven plenament un son tranquil. Ell, però, no va aconseguir aclucar l'ull. Una sensació indescriptible, en la qual es barrejaven el neguit i la prostració, el mantingueren despert tant a les fosques com a la claror del dia. Va baixar al bar així que va apreciar moviment a l'hotel i va demanar l'esmorzar. En ser-li presentat el menjar, va experimentar un altre canvi, igualment inexplicable en ell: no tenia gens de gana. Una truita excel·lent i unes costelles perfectament cuites foren rebutjades, intactes. Ell, a qui les ganes de menjar no fallaven mai i que gaudia d'una digestió envejable!..."

Edició espanyola de 1940

El misteri, però, no ha fet més que començar. Les coses que fins ara han passat a l'hotel no són res més que un simple aperitiu. L'última cosa que sabem en acabar aquest segon bloc és que la comtessa Narona tenia raó quan avisava a Agnes Lockwood que "es tornarien a veure". Ella mateixa, sota el nom fals de Mrs. James, ja s'allotja a l'hotel i la seva antagonista just hi arriba en les últimes línies del bloc que ens ocupa:

"...Cap al vespre del tercer dia, Lord Montbarry i les persones que l'acompanyaven en el viatge van arribar, puntuals, a la cita. «Mrs. James», que estava asseguda al costat de la finestra de la cambra esperant l'arribada, va ser la primera a veure el desembarcament del nou Lord. Aquest va donar la mà a la seva esposa per ajudar-la a pujar les escales. A continuació va ajudar a les tres nenes. Finalment, en darrer lloc, va aparèixer la figura d'Agnes, retallada sobre la negra entrada de la cabina, i agafant la mà de Lord Montbarry també va saltar a terra. No duia vel. La comtessa, observant-la amb uns binocles de teatre, va veure que, en pujar les escales que conduïen a la porta de l'hotel, s'aturava un moment i mirava l'exterior de l'edifici, i va observar igualment que estava molt pàl·lida..."

Edició catalana de 1986

Què passarà a partir d'ara a l'hotel?. Descobrirem l'origen dels estranys fets que hi tenen lloc?. Servirà això per saber que va passar amb Lord Montbarry i Mr. Ferrari uns mesos enrere?...

Per treure'n l'entrellat de tot plegat, haurem de passar al tercer (i últim) bloc de lectura. ;-)

dijous, 2 de novembre de 2017

L'hotel encantat, de Wilkie Collins- Primer bloc de lectura

Tot comença amb una visita al metge, concretament al Dr.Wybrow, molt conegut a Londres per la seva capacitat de fer bons diagnòstics. Un dia de l'any 1860, quan el doctor es disposava a sortir per fer les consultes a domicili, arriba al seu despatx una dona molt estranya. Ell, que va just de temps, mira d'eludir la visita però finalment no se'n pot desfer.

Es tracta d'una dona molt estranya, de poc més de trenta anys, amb la pal·lidesa pròpia d'un cadàver, amb uns ulls grans, negres, brillants incapaços d'expressar tendresa. El motiu de la visita es resum en aquesta pregunta: "Vol dir-me, si us plau, si estic en perill de tornar-me boja?"

Segons els autors del blog Clothes in books,aquesta podria ser la imatge
de la Comtessa Narona

El metge li respon que ell no és psiquiatra, però, tot i així no es lliura de que ella li expliqui una història sobre la seva vida. Ella és a punt de casar-se. El seu futur marit havia estat abans promès amb una cosina seva, una noia tan bona persona que el va alliberar del compromís sense fer cap drama.
Però just feia un dia, la dona havia coincidit amb la ex del seu promès a la qual no coneixia "En posar-me dreta i mirar els ulls d'aquella dona, fits en els meus, vaig sentir un calfred que em recorria de capa peus, una profunda esgarrifança, i vaig començar a tremolar com una fulla, per primera vegada a la vida vaig saber el què era sentir pànic de mort". Està tan nerviosa que ni tan sols espot posar dreta i tot el que hauria volgut és fugir

Aquí veiem els que, segons la meva impressió, són els dos principals personatges de la novel·la: La Comtessa Narona i l'Agnes Lockwood. Tota la resta, per importants que siguin, els veig com a secundaris. L’autor pretén que una representi la bondat i l’altra la maldat. El que ens podríem preguntar és “Quan algú és dolent, quina consciència té de la seva pròpia dolenteria?” i també al contrari: "Una bona persona, sap que ho és?"

En aquest cas, la dolenta seria aquesta dona amb la pal·lidesa d’un cadàver i amb uns ulls incapaços de cap tendresa i la bona la jove a la que el promès ha deixat.


I què passa en el moment en que la bondat i la maldat es troben cara a cara? És com si la Comtessa Narona veiés la seva dolenteria en contrast per la bondat que “emana” d’Agnes Lockwood. La superioritat moral de la primera promesa de Lord Montbarry fa que, tot i que la noia no digui ni faci res d'especial, la Comtessa tingui una mena d’atac de pànic. Aquest pànic és com si tingués por de sí mateixa, del que és capaç de fer. "Els seus ulls innocents descobrien en mi possibilitats de perversió ocultes de les quals no en vaig ser conscient fins que les vaig veure agitant-se en el seu esguard". Fins al punt que, quan Agnes li ofereix el seu flascó d'olor, la comtessa es desmaia. "Aquella dona innocent està destinada a tenir una influència fatal sobre la meva vida".

I bé. Arriba el dia del casament, que és descrit com una cerimònia gairebé trista. I els nuvis marxen cap a Escòcia una petita temporada.

El capítol quart de la novel·la comença amb Agnès -que viu acompanyada d'una antiga mainadera- està a casa seva, estripant les cartes del seu enamorat quan arriba a visitar-la Henry Westwick, germà petit de lord Montbarry i fidel admirador de la noia.

Hem de dir aquí que la família de Lord Montbarry és molt amplia, té un germà casat) (Stephen Robert, la dona del qual, Ella, es molt amiga d'Agnes) i dos de solters (un dels quals, Henry, és admirador d'Agnes). També té dues germanes, una casada, Lady Barbille, i una viuda, Mrs. Norbury.

Quan Henry ja marxa, arriba a la casa la Sra.Ferrari, antiga cambrera d'Agnes, actualment casada amb un guia italià. El home no té gaire feina i a la seva muller no se li ocorre altra cosa que, assabentada que lord Montbarry i la seva esposa volen anar a passar una temporada a Itàlia. En un primer moment, Agnes es queda parada que la seva ex cambrera tingui la barra de demanar-li una cosa així però, finalment, accedeix a que es mencioni el seu nom en una carta que enviaran al lord sol·licitant la feina pel guia Ferrari.


Després d'això Agnes marxa una temporada a Irlanda amb els seus parents i amics Stephen Robert, Ella, i les seves filletes. Però tan sols tornar a Anglaterra s'assabenta que el Sr. Ferrari ha desaparegut i no tan sols això sinó que una serventa dels Montbarry també els va deixar insinuant que l'ambient que hi havia a la casa no era el millor i és que la Comtessa Narona té un germà, el Baró Rivar, que molta gent sospita que no és el seu germà.  El més estrany de tot és que Emily, la dona del guia, ha rebut una carta amb 1.000 Lliures i la nota "Com a compensació per la pèrdua del seu marit". 

Però encara no ha arribat el pitjor. Agnès mira d'ajudar la Sra. Ferrari recomanant-li al seu advocat, Mr. Troy i, mentre estan reunits, arriba el jove Henry Westwick i els dóna la notícia impactant de la mort de Lord Montbarry a Venècia, cosa que deixa molt trasbalsada la pobre Agnès.

Lord Montbarry s'havia fet unes assegurances de vida, així que les companyies asseguradores envien a Venècia uns representants per parlar amb els metges, saber de què va morir, com va estar atès, com vivia... En definitiva, tractar de comprovar que ha estat una mort natural perquè es pugui fer efectiva la pòlissa. Allí bàsicament qui els aten és el Baró Rivar, que els hi ensenya tot el que volen veure (fins i tot el seu laboratori de química, al soterrani) i els dona totes les dades que demanen.

Passats uns dies, la Sra.Ferrari s'assabenta que Lady Montbarry és a Londres i no té altra idea que anar-la a veure a l'Hotel on s'allotja. El seu aspecte físic ha empitjorat molt, va vestida de negre rigorós i la troba ajaguda com una pantera en una actitud flexible sobre un petit sofà verd.

Countess Narone on Chaise, 1953, de Gertrude Abercrombie (1909–1977)
oli sobre masonita 19.68 x 25.4 cm.

La Sra. Ferrari li parla del seu marit, de les 1.000 lliures rebudes, però la comtessa ni s'immuta... fins que, en mig de tot el discurs, a la dona del guia se li escapa que Miss Lockwood havia recomanat al seu marit a Lord Montbarry. Quan la Lady sent això es posa furiosa i comença a cridar tot exigint-li que la porti davant d'Agnes. La pobre dona no sap qué fer però mig obligada, mig espantada, agafen un cotxe fins la casa, dalt del cotxe es queda la Sra. Ferrari i Lady Montbarry baixa.. just en aquell moment, passa per davant del cotxe en Henry Westwick i la Sra. Ferrari li demana que pugi ràpidament a la casa per protegir Agnès.

I, just en aquest punt tan interessant, s'acaba el capítol X... Si teniu curiositat per saber més coses, en pocs dies apareixerà el segon bloc de lectura d'aquesta novel·la... de la qual, de moment, ja he dit prou :-)

dilluns, 7 d’agost de 2017

L'hotel encantat (Wilkie Collins) [Presentació]

(Primera Edició - 1879)

L'HOTEL ENCANTAT és una novel·la escrita per William Wilkie Collins (1824 - 1889) i publicada per primera vegada en format llibre l'any 1879 (a la imatge que encapçala aquest post veiem la coberta d'aquella primera edició). Uns mesos abans, de juny a novembre de 1878, s'havia publicat en forma de serial, com era ben habitual en aquella època, a la revista "Belgravia Magazine".

Anunci de la publicació a "Belgravia Magazine"

L'hotel encantat que dóna títol al llibre és un decadent palau de Venècia reformat per poder-hi allotjar hostes. És en aquest vell edifici i en les seves estances farcides de presències sobrenaturals on l'autor farà viure als seus protagonistes uns veritables malsons creant una magnífica ambientació gòtica que encantarà als amants del gènere de terror.

Es tracta, doncs, d'una típica novel·la de fantasmes?. Sí, però no només. De forma genial, Collins combina aquestes aparicions ectoplasmàtiques amb una trama de misteri i d'investigació d'un crim. Així, l'escriptor victorià aconsegueix que la lectura barregi suspens i angoixa mentre ens condueix, amb la seva hàbil ploma, des d'un misteri quotidià fins als més insondables abismes de l'horror.

http://jkpotter.com/hotel-grim-gifs2/

De totes maneres, cal dir que no ens trobem davant d'una de les obres més destacades de l'autor. A les seves pàgines, Collins no aconsegueix el mestratge literari assolit en novel·les anteriors com "La dama de blanc" [1860] o "La pedra lunar" [1868]. Amb aquestes primeres novel·les, i gràcies al suport de la revista "All the Year Round" fundada per Charles Dickens, Wilkie Collins arribà a tenir gran èxit de vendes i un reconeixement literari que anà perdent en obres posteriors. Aquest declivi com escriptor, provocat sobretot pels seus problemes de salut (patia una forta drogodependència al làudan a causa d'una dolorosa gota reumàtica) i, posteriorment, també per la pèrdua del seu mentor i amic Dickens l'any 1870, ja es comença a apreciar quan llegim "L'hotel encantat" [1878].

Tot i això, al llegir-la encara trobarem moltes mostres de la ploma sublim i brillant que caracteritza l'autor. Ambientada l'any 1860, l'obra s'inicia amb un argument molt semblant a una novel·la romàntica anglesa fent ràpidament un gir cap al misteri i l'enigma per passar, així que l'acció es trasllada a Venècia, a transformar-se en una novel·la d'ambient gòtic. És en aquesta barreja d'estils on Collins ens demostra, un cop més, la seva gran capacitat narrativa.

Copio a continuació, el text de presentació que podem trobar a la contraportada de l'edició en català que l'Editorial Columna va publicar l'any 1994 amb traducció de Roser Berdagué:

En l'escenari misteriós i torbador de Venècia té lloc una de les històries de fantasmes més llegides i famoses de tots els temps: «L'hotel encantat».
Novel·la típica de la literatura fantàstica victoriana, a «L'hotel encantat» els elements sobrenaturals irrompen en el transcurs dels esdeveniments i en canvien l'evolució, però les normes socials es mantenen inalterables després del parèntesi fantasmal.
Només Wilkie Collins, autor de «La Dama de Blanc» i «La Pedra Lunar», podia crear uns personatges i un clímax com els que es troben a aquesta novel·la, de manera que el lector s'hi veurà absorbit fins al final de l'obra.




No es pot negar que després de llegir-la et venen ganes d'endinsar-te tot seguit en la lectura. Ho farem doncs, ens deixarem absorbir per aquesta història de fantasmes i ja veurem si aconsegueix fer-nos por gairebé un segle i mig després de ser escrita. En el meu cas, en tinc prou en que sigui capaç d'enganxar-me en la trama tal com va fer "La Pedra Lunar", l'altra novel·la de l'autor de la que també vam compartir-ne la lectura en aquest blog.

Aquesta obra que avui comencem a llegir és, en comparació a aquella, força més curta. Ocupa una mica més de 200 pàgines i l'autor la divideix en quatre parts que tenen, respectivament 4, 8, 3 i 13 capítols més una postdata final. Això fa un total de 28 + 1 capítols que comentarem en els propers posts d'aquest blog, dividits en tres blocs de lectura de següent manera:

01.- Capítols 1 a 10

02.- Capítols 11 a 20

03.- Capítols 21 a 28 i postdata final



Qui vol encarregar-se del post del primer bloc? :-))




dimecres, 19 de juliol de 2017

Viatge al Centre de la Terra, de Jules Verne- Tercer bloc de lectura


I ha arribat el moment del darrer bloc de lectura d’aquesta obra pionera en la ciència ficció i que he trobat excel·lent. L’únic que m’ha decebut ha estat el final doncs, sincerament, no m’esperava la mort dels tres protagonistes.

Jo estava convençuda que es salvarien doncs, sinó, no hauríem pogut tenir notícies de les seves aventures, descobriments, etc. La idea d’en Hans d’embolicar en un material ignífug el Diari que havia estat escrivint l’Axel perquè, quan es produeixi l’erupció del volcà, pugui sortir a fora, expulsat, i algun dia algú el trobi, no se m’havia pas ocorregut.

No, va, és broma. Després de llegir tanta ficció se m’ha passat pel cap que podria fer un spoiler però al revés, o sigui, explicar una mentida. Ara, si hi ha algú que ha llegit fins dues línies més amunt i no ha avançat més creurà que el final que he inventat és el cert... Així neixen moltes de les falsedats que corren per Internet heheh... No ho faré mai més, però aquesta la deixo.

Bé, tenim que els nostres aventurers han anat baixant cap a l’interior de la Terra a través de diferents galeries i que, de moment, troben que la temperatura no puja tant com pensaven (o, millor dit, com pensa l’Axel, ja que l’oncle dubta de totes les teories que es donen com a certes i no creu que el centre del nostre planeta faci “tanta calor”)

En la realitat: El pou més profund que mai s'ha arribat a excavar és a Rússia, a la península de Kola. Va ser un projecte que va engegar l'antiga Unió Soviètica el 1962 per poder determinar la composició i l'estructura de l'escorça terrestre. Van començar a perforar el 1970 i van poder acabar el 1989. No van poder avançar fins més enllà de 12.000 metres per les altes temperatures, que arribaven a 180 graus centígrads.

Aquesta és una altra cosa que m’ha agradat del llibre, que m’ha fet encuriosir per moltes coses i he buscat informació i trobat alguns articles força interessants, com aquest al qual pertany el paràgraf anterior i que deixo enllaçat per si algú el vol llegir sencer.



Doncs bé, al final del passat bloc en MAC ens explicava que els aventurers es trobaven davant d'un immens mar, un mar al qual no li veien la fi i, com no tenien altra sortida, decideixen creuar-lo a veure si, un cop passat aquest mar, a l'altra banda segueixen trobant camins, túnels o vies per on poder seguir baixant fins a l'interior de la Terra...

Seguim endavant amb les mateixes il·lustracions de Riou que ens acompanyen en tota aquesta lectura.


Construeixen una mena de balsa i, mentre esperen les circumstàncies favorables per intentar creuar el mar, l'Axel té com una mena de somni on li apareixen tota mena d'animals i éssers prehistòrics...





A mitja travessa -que és molt més llarga del que l'oncle havia calculat que podia ser- una gran tempesta posa les seves vides en perill. També es troben enmig de la terrible baralla entre dos monstres marins gegantins.

Finalment, arriben a la platja però es veu que durant la tempesta... ha passat una cosa molt curiosa i que no us diré (heu de llegir el llibre)... En fi, amb els peus a terra ferma es posen a caminar buscant algun lloc per on seguir baixant i es troben amb un munt de coses que farien les delícies de geòlegs i arqueòlegs...




Fins que... i la vida és plena de casualitats!! Arriben a trobar el mateix pou pel qual Arne Saknussemm va seguir baixant fins al centre de la Terra!... Ara bé, amb el temps hi han caigut pedres i una immensa roca tapa el passadís...


El que fan és intentar dinamitar la pedra i... a partir d'allí tots els fets comencen a passar ràpid, molt ràpid... però no us ho explicaré pas tot. Mireu els dibuixos per tenir una idea. Ara bé, molt millor llegir el llibre!! :-))





Bonus:


Bonus-2:

Stromboli, Illa italiana

dilluns, 10 de juliol de 2017

Viatge al centre de la Terra (Jules Verne) [II]

Segon bloc de lectura.
Capítols: 14 a 31


Arnarstapi (Islàndia) amb el Snæfellsjökull nevat al fons. Tret d'AQUÍ

Aquesta segona part del "Viatge al centre de la Terra" (Jules Verne - 1864) comença amb els protagonistes arribant al poble islandès de Stapi (o Arnarstapi), un petit poble pesquer situat als peus del mont Stapafell i que és l'última parada abans d'emprendre la ruta d'ascens al volcà Snæfellsjökull, la porta d'entrada a l'interior del nostre planeta.

Verne el descriu així: "Stapi és un poble format per una trentena de cabanes i construït en plena lava sota els raigs de sol reflectits pel volcà. S'estén al fons d'un petit fiord encaixat en una muralla basàltica que fa un efecte d'allò més estrany ... La muralla del fiord, com tota la costa de la península, es componia d'un seguit de columnes verticals, de trenta peus d'altura. Aquells fusts rectes i de proporció pura sostenien una arquivolta feta de columnes horitzontals, el sobreplom de la qual formava una mitja volta sobre el mar. A determinats intervals, i sota aquell impluvi natural, l'esguard sorprenia obertures ogivals d'un disseny admirable, a través de les quals les onades venien a precipitar-se escumejant..."

Penya-segats basàltics a Stapi (Islàndia)
Il·lustració de E. Riou (1867)


En aquest petit poble, el professor Otto Lidenbrock, el seu nebot Axel i el seu guia Hans llogaran els serveis de tres islandesos que els ajudaran a transportar l'equipatge fins al fons del cràter del volcà i, una vegada allí, els tornaran a deixar sols perquè ells tres emprenguin l'aventura de començar realment el viatge al centre de la Terra pròpiament dit.

Com vam dir al post de presentació, Jules Verne barreja de manera magistral en aquesta obra la seva inventiva de pura ciència-ficció amb detalls reals que donen versemblança a la història. Com sabíem, el volcà Snæffell per on entraran a l'interior de la Terra existeix realment i també hem vist que és real el poble de Stapi que els serveix de punt de partida d'aquesta ruta.

Són també de veritat les eines i els instruments que fan servir durant l'aventura i que Verne enumera en un capítol anterior. En destacaré només un d'aquests aparells, el que més m'ha cridat l'atenció. Em refereixo a les làmpades de Ruhmkorff que, en aquests capítols, il·luminen el descens dels protagonistes a les entranyes de la Terra i que, quan es va escriure la novel·la, feia pocs anys que s'havien inventat per ser utilitzades en mineria.
El mateix Verne, en una nota a peu de pàgina, en dóna la descripció: "L'aparell del senyor Ruhmkorff consisteix en una pila de Bunzen, activada per mitjà de bicromat de potassa, que no fa cap olor; una bobina d'inducció posa l'electricitat generada per la pila en comunicació amb una llanterna d'una disposició particular; en aquesta llanterna es troba un serpentí de vidre on s'ha fet el buit, dins del qual resta solament un residu de gas carbònic o nitrogen. Quan l'aparell funciona, aquest gas es torna lluminós i produeix una llum blanquinosa i contínua. La pila i la bobina es col·loquen dins d'un sac de cuir que el viatger porta en bandolera. La llanterna, col·locada exteriorment, il·lumina a bastament en les foscors profundes; permet aventurar-se, sense témer cap explosió, enmig dels gasos més inflamables, i no s'apaga ni en els cursos d'aigua més profunds. El senyor Ruhmkorff és un savi i un hàbil físic. El seu gran descobriment és la bobina d'inducció que permet generar electricitat a alta tensió. Acaba d'obtenir, el 1864, el premi quinquennal de 50.000 francs que França reserva a l'aplicació més enginyosa de l'electricitat. (N. de l’a.)"


Pel que fa concretament al text del llibre en aquesta segona part, ja he dit que comença amb els protagonistes iniciant la ruta que els portarà a dins del cràter del volcà Snæfellsjökull i, una vegada allí, continua explicant el que els passa a mesura que es van endinsant cada vegada més en l'interior del nostre planeta. No és aquesta, evidentment, una aventura sense perills i en viuran més d'un en aquestes primeres etapes sota terra però no cal explicitar-los aquí, que és millor llegir-los directament a la novel·la. Ho podem fer en la versió original francesa consultant les pàgines de la Wikisource dedicades a aquesta obra de Verne, on també trobarem les il·lustracions que Édouard Riou va fer l'any 1867 per a la primera edició del llibre i que ens mostren els moments més destacats de la trama. A continuació, enllaço les corresponents als capítols que ens ocupen en aquest bloc de lectura:


Com veiem, aquest bloc s'acaba amb els tres protagonistes davant d'un gran mar subterrani que hauran de creuar per continuar el seu viatge. Per saber com s'ho faran, a quines noves aventures s'enfrontaran i quins nous perills hauran de vèncer per sortir-se'n amb èxit haurem de continuar llegint la novel·la... :-))