diumenge, 9 de desembre del 2012

Casa Inhòspita, Dickens [VII-c i últim]

  • Capítols LIX a LXVII (final)

Richard Harrington en el paper d'Allan Woodcourt i
Anna Maxwell Martin en el paper d'Esther Summerson
a la sèrie de la BBC de l'any 2005

Doncs bé, ja he arribat al final! Avui, a quarts de vuit del vespre! Gairebé tres mesos per la relectura d'un llibre que, sortosament, ja sabia que m'agradaria!
En el ritme dolentíssim que he portat no en té cap culpa l'obra sinó tota una sèrie de circumstàncies personals que no venen al cas, però que m'afectaven provocant que molts dies ni tan sols tingués ganes de llegir una pàgina.

Vaig començar l'any amb "Els papers pòstums del Club Pickwick", també de Charles Dickens i que igualment se'm va allargar moltíssim pel mateix motiu: Problemes que em donaven voltes constantment pel cap no em permetien deixar volar la ment entrant dins la història del llibre.

Ha estat un any "trist", també en quan a resultat de les lectures. He llegit poc però, el que és pitjor, és que poques vegades he aconseguit fer els meus "viatges" per l'espai i el temps a través d'aquesta meravellosa droga que és un bon llibre. Vull dir que a mi em fa il·lusió tenir una llarga llista de lectures, però no "de qualsevol manera", sinó que les he d'haver gaudit molt... Enguany la llista serà molt curta i hi he d'afegir que sóc conscient que no he aprofitat tot el possible la màgia de cada llibre.

Quan vaig llegir aquesta novel·la per primera vegada ho vaig fer en la traducció de Xavier Pàmies (El Casalot) i vaig acabar les seves 1.118 pàgines en una mica menys d'un mes, cosa que dóna una idea molt real del meu ritme de lectura "normal" (més aviat sóc lenta, però era molt constant). Em va encantar. Vaig dir llavors que era un dels millors llibres que havia llegit mai. Aquest any he perdut la constància, la concentració, l'ordre, el mètode (pocs que en tenia i...).

Representa que ara jo hauria d'estar comentant capítol per capítol aquests darrers que he llegit, però no ho faré... Són el desenllaç de l'obra, passen moltes coses i seria un mega-spoiler tot el post :-)

En fi... 2013 s'apropa decidit... els dos darrers mesos tinc poca consciència d'haver-los viscut... han passat ràpid, molt ràpid... les setmanes anaven tan de pressa que els dies s'amuntegaven i ja no sabia quan era dilluns, dimecres o dissabte...

Em plantejo també què fer amb aquest blog. Va néixer a finals de març amb la idea de poder llegir uns quants blogaires junts "El procès", de Kafka... Ho escric i somric perquè recordo que ho vaig passar molt bé... En aquest 2012 de pujades i baixades, finals de març era moment de pujada...

Quan tens moltes coses al cap, i coses serioses, no pots concentrar-te bé ni tan sols en distreure't. Al menys això em passa a mi.

Em feia gràcia llegir "Els germans Karamazov", que pensava que l'hauríem pogut començar a llegir el mes passat... però, en aquests moments, no em veig capaç de començar cap llibre gruixut. Tinc alguns Dickens encara nous de trinca, de la gran "col·lecta" de l'any passat per l'aniversari (quina il·lusió tan gran em van fer!!) Allí estan, a la prestatgeria esperant perquè els comenci i em fa por fer-ho per aquest temor a estar "fent malbé" magnífiques lectures per no tenir l'estat d'ànim adequat. (La tienda de antigüedades, Nuestro amigo común, Estampas de Italia i una magnífica -i gruixudíssima- biografia escrita per Peter Ackroyd)

Ara estava mirant els llibres que hem llegit i tinc un molt, molt bon record d'Oliver Twist, també d'Intriga en Bagdad i El Hobbit... Vaig llegir-ne un d'Emili Teixidor però al final no es va fer comentari compartit.

M'adono -ara, mentre escric aquestes paraules- d'una cosa curiosa. Malgrat les meves lamentacions sobre com n'arriba de ser d'horrible l'estiu i la calor, puc dir que, dins de tota la problemàtica 2012, crec que jo m'he sentit més forta justament aquests mesos, de finals de març a primers de setembre

dissabte, 1 de desembre del 2012

Casa Inhòspita, Charles Dickens [VII-b]

  • Capítols LVI a LVIII

Alun Armstrong en el paper del Sr. Bucket
a la sèrie de la BBC de l'any 2005

Aquests han estat uns capítols que viscut com a molt reals... Quan, de nit, van a despertar l’Esther perquè acompanyi l’inspector Bucket, amb la idea que si trobessin Lady Dedlock, davant la seva filla no voldria fer cap bestiesa, vaig començar a sentir el fred que feia, la humitat de la nit... El despertar-se de cop i, sense ser encara conscient de la situació al cent per cent, entrar en un cotxe de cavalls i anar fent quilòmetres... fang, aiguaneu, aturades, preguntes, fred, més aturades, vent glaçat...


Capítol LVI.- És un capítol breu, dedicat al trist moment en que troben Sir Leicester Dedlock després de l'embòlia que ha patit. La seva decisió ràpida i sense dubtar-ho ni un segon de demanar que trobin Lady Dedlock doncs el seu amor és molt més fort que tota la hipocresia de l'època. Compromís de l'Inspector Bucket de fer tot el possible per tornar amb ella.


Capítol LVII.- Recordem una vegada més que aquest és un llibre que es va publicar per entregues durant un temps molt llarg. Aquestes novel·les també s'anaven escrivint "sobre la marxa" i, moltes vegades, l'escriptor podia guiar-se una mica per la reacció que tenia el públic. I, en aquest cas, suposo que el públic deuria gaudir d'allò més amb una història en la que, sense desviar-se mai, del guió central, anem trobant coses ben diverses, i és que ara entrem ben bé en el que seria una típica novel·la de detectius on l'inspector Bucket és el protagonista.
Home extraordinàriament intel·ligent, doncs el veiem capaç d'adaptar-se a situacions ben diferents per apropar-se a les persones a les que vol investigar, conèixer, preguntar...
I fred... Molt de fred. Tan ben descrit, tan meravellosament narrat que sembla que t'hi trobis: El riu, gent que s'hi tira... posades, canvis de cavalls, cansament... Amunt i avall.
Entre tota la investigació, el desemmascarament del Sr. Skimpole per part d'en Bucket i el descobriment de la seva personalitat aprofitada i egoista, em va agradar...


Capítol LVIII.- Amb l'Inspector i l'Esther anem seguin pistes, preguntant... Tornem a vells personatges que poden saber o no saber coses. A la mansió, el baronet es sent només reconfortat quan té al costat la presència de la seva vella majordoma i el seu fill George, que ara és allí... i va patint, controlant el temps...