divendres, 22 de maig de 2015

La vida i la mort d'en Jordi Fraginals (Josep Pous i Pagès) [IV]

Quart bloc de lectura.
04.- Quarta part



La novel·la que estem llegint està considerada una de les grans novel·les del modernisme català i ha tingut un gran èxit, tant de la crítica com per part dels lectors, des del primer moment de la seva publicació. D'aquest fet ja en fa més de 100 anys, va ser escrita l'any 1912, però la seva qualitat ha fet que no hagi deixat mai d'editar-se en la seva llarga història i això ha provocat que, d'una manera o altra, hagi continuat sempre ben present en la literatura catalana. Per comprovar-ho, se m'ha acudit repassar l'hemeroteca online de "La Vanguardia" aturant-me en tres moments ben concrets.


El primer ens porta al març de 2012 (Suplement "Què fem?" - La Vanguardia - 16/03/2012 - pàg. 14). Coincidint amb la commemoració del centenari de la novel·la, el Teatre Nacional de Catalunya programa la representació de "Rei i senyor", una obra teatral de Pous i Pagès que comparteix part de l'argument amb "La vida i la mort d'en Jordi Fraginals".

AQUÍ MANO JO, COM ESTÀ MANAT!
L'AUTORITARISME PATERN, QÜESTIONAT AL TNC
La tradició és la tradició. I els fills estan obligats a seguir-la i preservar-la, encara que això pugui anar contra els seus desitjos juvenils. Ja aprendran quan siguin grans a valorar el mateix que valoren els pares, i entendran llavors el perquè del seu sacrifici. Així és com pensa el pare d'en Jordi, el protagonista de la novel·la modernista de Josep Pous i Pagès "La vida i la mort d'en Jordi Fraginals", de què enguany celebrem el centenari de la publicació. I així és com pensa també el despòtic pare d'aquesta obra teatral que el nostre autor va presentar al Romea el 1918, i que, des de llavors, no s'ha tornat a veure representada mai més als nostres escenaris. O sigui que, tret que sigueu espectadors de veterania centenària, això es pot considerar com tota una estrena.
Josep Pous i Pagès era fill d'un metge republicà que no sembla pas que compartís les idees conservadores que exhibien els pares de les seves obres de ficció. Però, potser precisament per això, aquest escriptor catalanista i obertament liberal sentia la necessitat de denunciar unes estructures patriarcals dictatorials que havien fet i continuaven fent molt de mal.
PRESONER AL TEU PROPI MAS
Per raons econòmiques, a Pous i Pagès li va tocar fer-se càrrec de la gran finca familiar i deixar així una mica de banda els seus interessos intel·lectuals i polítics. No deu ser casualitat que la masia on té lloc la seva més cèlebre novel·la o la noble casa pairal on es situa aquest text escènic tinguin alguna cosa de presó. I si no, pregunteu-l'hi a la Remei, la filla del terratinent Andreu Reixac que el pare no vol deixar casar amb el noi que ella estima. Quina diferència entre la seva existència i la que ha portat el seu germà, l'hereu Narcís, que s'ha passat anys estudiant a l'estranger. I això que, amb aquests pares, tampoc els nois de la casa ho tenen fàcil: només cal recordar que el pare de Jordi Fraginals vol que el seu fill es faci capellà forçat.

La vida i la mort d’En Jordi Fraginals (Josep Pous i Pagès)
Ed. Rauter, col. Albada, Barcelona, 1962, 288 pp., 17’5x11 cm.

La segona aturada ens fa retrocedir gairebé cinc dècades (La Vanguardia - 08/05/1963 - pàg. 15). La novel·la ha complert els 50 anys de vida i l'editorial RAUTER de Barcelona en publica la cinquena edició. Al diari en trobem una breu però entusiasta presentació que us tradueixo tot seguit:

Heus aquí una important novel·la de la nostra literatura vernacla. Una obra la glossa de la qual ha de transcórrer pels indiscutibles mèrits -sobrerament coneguts- que hi concorren, veritable peça mestra de les lletres catalanes. La puresa de l'idioma en que està escrita, la magistral presentació dels personatges que creà Pous i Pagès, les interessants, emotives vicissituds de Jordi Fraginals, l'heroi del relat; la forma elegant amb que l'autor resol les més dramàtiques i en ocasions sòrdides situacions; aquesta fluctuació entre l'optimisme i el pessimisme que fa que el lector tingui l'ai al cor, i, en fi, les virtuts ja conegudes d'aquesta novel·la acreditada fa més de mig segle entre els lectors de la bella llengua catalana, tornen a tenir plena vigència gràcies a la iniciativa de l'editorial Rauter de publicar la cinquena edició de "La vida i la mort d'en Jordi Fraginals". Aquesta decisió, aquest encert d'incloure l'obra de Pous i Pagès en la seva Col·lecció Albada, mereix les nostres millors enhorabones.

Josep Pous i Pagès (1912)

I acabem aquest viatge en el temps, arribant a l'any 1912 (La Vanguardia - 01/05/1912 - pàg. 8). La primera edició de la novel·la acaba de ser publicada i al diari n'apareix la crítica literària signada per Manuel de Montoliu (Barcelona, 1877 - Tarragona, 1961). Al crític no l'acaba de convèncer el final de l'obra però, malgrat això, en parla molt bé. En tradueixo només una part de l'últim paràgraf:

...creiem que el relat de la "Vida de Jordi Fraginals" és la millor obra sortida de la ploma del seu autor, qui en ella s'ha revelat de nou com a posseïdor d'un lèxic tan ric com escollit, com un estilista dotat d'un sentit de perfecció cada dia més afinat i com un creador de caràcters representatius de l'ànima del nostre poble. El medi rural on es desenvolupa l'intens drama de la seva relació està descrit amb una vivesa de colors i una veritat sorprenents. La novel·la catalana acaba d'enriquir-se amb una altra valuosíssima perla.

Val la pena llegir-la completa (la trobareu AQUÍ), però recomano no fer-ho abans d'acabar el llibre. No sé si al 1912 sabien el que eren els spoilers però de fer-ne, sí que en sabien fer. :-D

I com jo no en vull fer per això m'he empescat aquest post en comptes de parlar més concretament de la quarta part del llibre, que és el que tocava. Evidentment en aquestes pàgines, continuem seguint l'evolució de la vida del protagonista que va rebent bones i males notícies, alegries i patacades... que la fan molt interessant i una lectura molt recomanable. Podem parlar-ne als comentaris però aquí al post he preferit no destacar-ne res en concret perquè, tal com va dir l'ASSUMPTA en un comentari al post anterior, l'autor va per feina. No hi ha històries paral·leles, no es pot "resumir"... tot és important i qualsevol cosa que es deixi entreveure al post, segur que és molt important en l'argument. Fi de la citació. :-))

13 comentaris:

  1. He de marxar pitant, però no volia fer-ho sense donar ni que fos una ullada a aquest magnífic post que, després, al vespre, llegiré ben bé com es mereix ;-))

    Mentre ho feia he pensat que si per aquí passés algun estudiant que hagués de fer un treball sobre aquest llibre segur que aquest petit blog de lectura li faria un bon servei i, amb aquest post, fins i tot comparant obres de l'autor, el treball ja seria de Matrícula "cum laude" ;-))

    De tot el que he llegit, n'estic completament d'acord... en quant a la sensació de presó al propi mas, crec que a dins podríem dedicar un bon apartat a la Marianna...

    Gran post, MAC... jo faig tard, però ho havia de dir ;-))

    Fins al vespre!!!!

    ResponSuprimeix
  2. Un blog modest però amb uns posts molt currats. ;-DD
    Me n'alegro que t'hagi agradat i, ja des d'ara, dono permís a qualsevol estudiant a fer-lo servir pel seu possible treball. Saps, quan jo en feia de treballs (per allà al segle passat) la part que m'agradava més era la recerca de documentació però aquesta s'havia de limitar. moltes vegades, a la simple consulta de l'enciclopèdia. Què no hauria donat per tenir internet aleshores. :-)))

    Passant al tema que ens ocupa, tens raó que la Marianna mereix que li dediquem algun comentari. És un personatge tan submís, amb una nul·la capacitat de reacció que realment fa angúnia i tot. No pot assistir al casament del seu fill, ni anar a veure al seu primer nét, es veu tan absolutament sotmesa a la voluntat del seu marit que fa llàstima. Suposo que es pot entendre, en el context de l'època i de la verdadera tirania que en Mateu Fraginals imposa a tothom. En aquest sentit, no et va semblar corprenedora l'escena a la porta de l'església a la sortida del funeral de mossèn Llorenç?. Si l'autor ens volia fer palesa la manca total de sentiments de l'amo del mas, no m'imagino una manera millor de fer-ho.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. A mi també m'agradava molt fer treballs! :-))

      Tens tota la raó amb aquesta escena de la sortida del funeral... fins i tot, per uns moments vaig pensar que la Marianna tindria força per enfrontar-se al Mateu... però no, tan sols es "desvia" uns segons en que veu i agafa al petit Lluís i, a la sola veu de "l'amo", plorant desesperada, marxa obedient amb ell.

      La Marianna mor de pena, d'enyor, de tristesa. S'apaga pel dolor que sent i, al mateix temps, és incapaç de no fer cas al Mateu. És una persona anul·lada totalment. I en Mateu permet que ella mori, com si tant li fes.

      Fins i tot en Joan, el fill gran, quan veu que la seva mare fa una baixada tan gran, li diu que marxi, que vagi amb en Jordi, li diu un dia en que pot fer-ho, que el pare no és a casa i no ha de tornar fins al vespre. El pobre noi, també sempre sotmès al pare, treu una mica de força per tal de salvar la mare. Ara bé, ella diu que no, que si marxa llavors serà a en Joan a qui perdrà i que prefereix quedar-se i acabar els seus dies d'una vegada.

      L'única persona de tot el Mas Fraginals que sembla no estar sotmès a la dictadura de l'amo és en Cosme, el pastor. Aguanta a la casa per fidelitat a la mestressa, a la qual mira de donar suport amb els seus consells i paraules de bon amic i, quan ella mor, el primer que fa és acomiadar-se immediatament de la feina deixant-li ben clar al Mateu -tot i sense dir res en concret, però que s'entén tot- que ell allí ja no hi vol ser. Un personatge molt maco en Cosme :-)

      Suprimeix
    2. Del teu magnífic post, a part de tota la recerca que has fet, que és una passada i que em fa sentir com tenir al davant un plat ben substanciós que dóna gust d'assaborir poc a poc, m'ha fet moltíssima gràcia aquesta frase "No sé si al 1912 sabien el que eren els spoilers però de fer-ne, sí que en sabien fer. :-D "

      Encara que suposi un salt molt gran, no volia oblidar l'escena de la crema del bosc. Està terriblement ben descrita. Gairebé sembla que puguis sentir la cremor de les flames, el soroll del foc avançar amb tota la seva potència, ajudat pel vent i que fa inútil tot l'esforç humà per intentar aturar-lo.

      Bé... demà (dissabte hehe) més. No sé a quina hora podré, però seguir que seguirem comentant aquesta magnífica obra i totes les altres perles que has trobat i posat en aquest post :-))

      Suprimeix
  3. A mi també em va colpir quan en Joan, veient el malament que està sa mare li diu que marxi per poder recuperar en Jordi i ella li respon que això no és cap solució perquè aleshores el perdrà a ell, sap de sobres que si marxa no podrà tornar mai a casa. Mentre ho llegeixes, realment tens moltes ganes que algú s'atreveixi d'una vegada a plantar cara a en Mateu però cap dels personatges ho pot fer això. L'única excepció, com bé expliques és la del pastor però malgrat tot tampoc s'hi enfronta directament, simplement se'n va deixant ben clar, malgrat no dir-ho, que morta la Marianna no queda res en aquella casa pel que valgui la pena quedar-s'hi.

    És veritat que l'escena del foc està molt ben explicada, fa patir i tot. I és un cop ben fort, per en Jordi, una bona manera d'explicar com de vegades la vida ens pot donar uns sotracs inesperats malgrat ens podem pensar que ja ho tenim tot ben encarrilat. La novel·la n'està plena d'aquesta dualitat que és ben realista. Només en aquest capítol tenim el casament i l'incendi, el naixement del fill i la mort de la mare i de l'oncle...
    Per cert, també hauríem de parlar una mica del pare de l'Alberta, el sogre d'en Jordi. No trobes que està fet una bona peça, aquest home?. :-))

    Pel que fa a això dels spoilers, si llegeixes la crítica veuràs que tenies tota la raó quan vas dir allò de que és impossible resumir aquesta novel·la sense carregar-se l'argument. :-D. Així que espera a fer-ho quan hagis acabat, i aleshores veuràs que malgrat parlar-ne tan bé, al crític no li va agradar gens el final... jo, una mica, coincideixo amb ell.

    I parlant de perles, a mi em va agradar molt trobar que havien representat aquesta obra de teatre "Rei i senyor", de la qual reconec que no en sabia res, l'any del centenari de la novel·la. L'argument principal és tan similar (un pare despòtic que imposa la seva voluntat perquè és el que s'ha fet sempre) que al principi vaig creure que era la mateixa. De seguida vaig llegir que no, que aquesta obra de teatre era una obra diferent escrita sis anys després però, això sí, feta a causa de l'èxit que va tenir la novel·la. Igual que ara que si una pel·lícula és molt taquillera ben aviat en fan una segona part per aprofitar-ho. :-))

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo encara no he acabat el llibre. Aquesta vegada ho estic fent com a mi m'agrada. Llegint al ritme dels posts. Acabo, faig el post i el publico i, en els dos o tres dies que falten perquè tu facis el teu, llegeixo el següent bloc. Així que ara vaig pel darrer bloc però, tot i que t'he fet cas i no he llegit sencera la crítica de Manuel de Montoliu, em temo que a mi tampoc m'agradarà el final...

      Recorda que jo vaig tenir la mala pata de llegir el Pròleg i, el seu simpatiquíssim autor, tot i no dir-ho amb paraules cent per cent clares, ho diu amb paraules noranta per cent clares... així que (aquí dins es pot dir... si m'equivoco -tant de bo!- ja ho veurem) em temo que el pobre Jordi acabi suïcidant-se. Si fos així, seguiré dient que el llibre està molt ben escrit i tot el que he dit ho mantindré, però m'enfadaré amb l'autor, eh? Que consti. :-P

      Suprimeix
    2. En quant a en Pau, el pare de l'Alberta... el primer que em passa pel cap és una colla de castellanades molt poc apropiades en un post referit a un llibre amb un català tan maco... però el que he pensat és "vaja jeta que té aquest tio" i "quin morro!!... És un penques i un mandrós... i el Jordi un bon noi que el respecta i l'aprecia perquè és el pare de la seva Alberta :-)

      Però aquí -i ja saps que jo sóc una mica perepunyetes amb les coses que no em quadren- trobo que, de la forma en que s'explica com l'home arriba a hipotecar-se del tot, a caure en mans d'usurers i a no fer res de bo, sembla que passin ben bé set o vuit anys. La forma com ell es lamenta de com s'ha de vendre "les collites" i que les "anyades" no li són mai propícies diries que la història es repeteix un munt de vegades des de que l'Alberta va marxar però, en realitat, el temps va d'una altre forma i quan va a viure amb el gendre i la filla ells encara tenen el primer nen ben petit... Quant haurà passat un parell d'anys? Tres com a molt?... No t'hi vas fixar? :-)

      Suprimeix
  4. Tema "final". No vull dir-te si l'encertes o no amb la teva suposició, per tant en tornem a parlar al proper post (que de fet és quan toca) ;-)

    Tema "Pau Selva": Podríem dir que té una barra que se la trepitja. :-DD Per cert, he de confessar que no, que no m'hi vaig fixar en aquesta "desincronització" que expliques, vaig passar per aquella escena pensant únicament en la barra que tenia el sogre d'en Jordi. Ara em fa una mica de mandra repassar-la, que jo ja fa dies que vaig deixar el llibre a la prestatgeria, i a més no cal que jo confio totalment en el teu criteri, ningú com tu es fixa tan bé en aquestes coses. ;-)))

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Doncs ara a fer el post i en parlem de l'enfadada que estàs amb l'autor. En el meu cas, enfadat no seria la paraula però sí que és veritat que el final m'ha decebut força, sobretot tenint en compte la resta de la novel·la. El que he dit, en parlem. :-)

      Suprimeix
  5. Estimat Mac.

    Vaig veure via twitter que l'Assumpta penjava un dels posts dedicats a aquest llibre. No vaig poder reprimir-me i fer-li un comentari lacònic que deia "llibràs". A partir d'aquí ella, amb la seva empenta habitual, va explicar-me aquest blog i la proposta que es feia de lectura sobre "La vida i la mort d'en Jordi Fraginals". Així que, aquí sóc, trencant el meu silenci blogaire de mesos i mesos, i potser fins i tot anys.

    I ho faig en aquest blog perquè per mi, parlar de "La vida i la mort d'en Jordi Fraginals" és sentir pell de gallina, literatura crua, escrita des del ventre, des de les entranyes, des de les arrels més animals de la raça humana. Un llibre en majúscules.

    El meu contacte inicial amb aquest llibre va ser ben aviat, a l'escola, no recordo l'edat, però força jovenet. El típic llibre totxo que et feien llegir quan només tenies ganes de jugar a pilota o fer els primers flirteigs amb les noietes. Doncs, sense que cap de les dues darreres passions disminuís, el llibre em va anar atrapant en lectures a classe i a casa. Em van atrapar d'una manera tan passional que és dels poquíssims llibres que he tornat a rellegir, a fer-ne una segona lectura.

    Des de llavors sempre l'he dut amb mi, sempre l'he recomanat, sempre l'he recordat.

    I fa uns pocs anys, en una fira del llibre antic, al Passeig de Gràcia de Barcelona, vaig tenir un segon moment vital passional amb aquesta obra. Tot remirant embadocat algunes de les parades els meus ulls van topar amb una edició antiquíssima de l'obra. No vaig ni mirar el preu. El vaig agafar i vaig dir "cobri'm".

    Ara mateix no sóc a casa i no puc dir-te la data exacta ni l'edició del llibre. Al vespre tornaré i us ho detallo, però és una d'aquelles edicions antiiiiigues, amb olor de llibre vell, fràgil i trencadís. Me n'he enamorat bojament i el servo com una de les meves petites joies de la meva biblioteca.

    Res més, company. Al vespre us acabo de detallar l'any i edició del llibre i potser en penjo una foto al twitter!

    Salut companys, celebro veure-us tan enèrgics com sempre, fent créixer el món blogaire, fent créixer la literatura, fent créixer la nostra cultura!

    Potxons a milions!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Holaaaa, PORQUET!! Quina il·lusió veure que has passat :-))

      Ja hem acabat la lectura i només falta el darrer post -que l'he de fer jo- sobre el cinquè capítol... i el problema és que el final em va deixar "morta" i estic mirant de pair-ho.

      Si has tingut temps de llegir (suposo que no, perquè són molts!) tots els comentaris que hem anat deixant al llarg de tota la lectura, veuràs que les primeres sensacions eren les mateixes que tu descrius. Jo vaig dir que aquest llibre no li sobrava ni li faltava res, que estava perfectament escrit, que enganxava i volies seguir endavant... i així era. Però, de cop... patapam... xim... pum! M'arriba un final que no m'agrada!

      I consti que penso que segueix estant fantàsticament ben escrit, en cada descripció de cada sentiment, de cada sensació... però... el final no m'agrada.

      Aquesta també ha estat una re-lectura per en MAC. Ell l'havia llegit fa molts anys i per això el va proposar. Jo, com quan era jovenenta, al cole només fèiem que si Baroja, que si Azorín o Unamuno... i tot en castellà (la literatura catalana no existia per res) doncs per mi si que ha estat nou.

      Ei, passa sempre que vulguis! :-)) En MAC i jo sempre estem per aquí! Alguna vegada entra la CARME ROSANAS i l'ELFREELANG, però poquet... Tothom i és ben rebut ;-))

      Suprimeix
  6. He estat molt content de retrobar-te i m'alegra també haver-ho fet justament aquí. Està molt bé compartir l'estimació per la lectura i en el teu cas l'entusiasme per aquest llibre. Coincideixo totalment, és un gran llibre i la prova és que, malgrat tenir més de cent anys, continua enganxant-nos la seva lectura. A mi m'hauria agradat més que la història tingués un altre final però això no li treu cap mèrit, això que dius de que està escrit des de les entranyes es nota i, certament, el converteix en un llibràs molt recomanable.

    M'agradarà també veure aquesta antiga edició del llibre, segur que serà tot un tresor. Ja et buscaré a twitter per veure'n la foto i sinó l'Assumpta ja m'ho farà saber que jo, a diferència d'ella, les xarxes socials les tinc completament abandonades. ;-)

    Una abraçada molt grossa!

    ResponSuprimeix