dissabte, 18 de novembre del 2017

L'hotel encantat, de Wilkie Collins- Tercer bloc de lectura

Aquest és el tercer bloc de lectura del llibre i serà molt diferent (espero que no decebedor)... He tardat un munt a fer-lo i em sap greu, a part que aviat em quedaré sense excuses pels meus retards, però el cert és que sempre tinc una combinació de coses que no són culpa meva i unes altres que sí que ho són totalment (com per exemple el temps que perdo al Twitter en favor de la República Catalana... Crec, sincerament, que tots els granets de sorra tenen valor i que tot el que fa cada persona, suma; per tant jo em dedico a enviar notícies a periodistes i polítics d’altres països, a retuitar coses que surten a la premsa estrangera, a intentar animar deprimits, etc.)

A més, amb tot el temps que fa que construeixo aquest post mentalment (no sabeu pas quantes vegades l’he escrit en el meu cap! Una vegada fins i tot el vaig començar materialment parlant i després em vaig oblidar de guardar el que havia fet) he variat d’estil constantment. En primer lloc tenia l’opció de fer com en el primer bloc, anar explicant el que passava, buscant alguna imatge que tingués alguna gràcia especial, però, clar, ens trobem en el bloc del desenllaç i fer això seria omplir-ho tot d’spoilers cosa que, en un llibre on hi ha “coses misterioses” quedaria lleig.

Així que al final m’he decidir per la segona opció, més fàcil de fer, perquè no incorpora cites, i que ara em resulta més còmode, doncs se m’està acabant el temps abans que en MAC vingui en persona, amb un ganivet en mà i amb un color marcadament verd. (Bé, no vull mentir, el temps ja se m’ha acabat fa dies, això no és ni la pròrroga, són els penalties!!)

Palazzi Barbaro de Venècia. Anys 80 del segle XIX
El palau de la nostra història s'hi deuria assemblar.

Bé doncs... per on anàvem? Resulta que el vell palau, antic, destartalat i fred s'ha convertit en un luxós hotel, tot arreglat, noui lluminós. Un hotel que fa goig de veure... un hotel en el que algun membre de la família de Lord Montbarry, que allí va morir, hi té interessos econòmics.

Un per un, en dies diferents, els nostres coneguts han anat arribant a l’Hotel i ara ja els hi tenim a tots, fins i tot a l'Agnès, els seus cunyats, les nenes... Els assignen habitacions i es disposen a passar la primera nit allí i és en aquest punt on veurem que les coses rares que havien començat a passar seguiran passant... però, són coses reals? Són sensacions? Són percepcions? Són sorolls? Imatges? Olors?

Alguna sí que és ben real... com despertar-se i adonar-se que tens algú al costat, assegut en una cadira, quan el fet és que havies d’estar sol a l’habitació. Però, si després d’això hi ha més aparicions no tan normals? I si quan ho expliques no et creuen? I si pensen que tot es degut a l’esgotament?

Ens trobem en un punt en que s’han d’anar aclarint tots els misteris plantejats en les dues primeres parts del llibre. Tan sols una persona sap tot el què ha passat i aquesta persona,mig vivint en deliris, decideix que el millor que pot fer és escriure-ho i, mentre ella va escrivint,  jo em faig una pregunta? M’ha agradat el llibre?


Doncs diré que no m’ha desagradat, però que ha anat de més a menys. Que els primers capítols, mentre tot s’anava preparant, mentre se’ns presentaven els protagonistes amb les seves històries personals i anàvem veient que “tot això no podia acabar bé”, vaig gaudir bastant i em vaig fer unes expectatives bastant altes... i, al final, tot m’ha semblat més fluixet.

Tot i així, he de dir que la qüestió de la desaparició del guia, el sr. Ferrari, és un embolic bastant ben buscat.

Al final tot queda aclarit. O no... Vull dir que no m’agrada haver d’acceptar com a explicació raonable i normal que tan sols determinades persones tinguin determinades percepcions, però si Mr. Collins ho va escriure així, doncs així serà.

Tots els comentaris més "específics" a l'interior...


2 comentaris:

  1. L'important és que, ni que sigui a empentes i rodolons, sempre acabes publicant els posts que toquen i que aquest blog continua funcionant. Els terminis ens els posem nosaltres i, per tant, també som nosaltres els que ens els podem adaptar segons les circumstàncies, sense que això representi cap problema. Sé de sobres que la teva "percepció temporal" és diferent a la meva i que quan dius "dos dies" no vols dir, necessàriament, 48 hores. :-DD
    No vull dir amb això que no em faci més gràcia quan les lectures conjuntes ho són més, de conjuntes, i no passa com ara que des de que vam acabar el llibre fins que ha sortit aquest post han passat gairebé tres mesos però, repeteixo, d'això no en faig un problema (i molt menys em poso verd ganivet en mà :-DD) perquè sé que, al final, ens en sortim. :-)

    I dit això passem a parlar de la novel·la de Mr. Collins. Ja veig que coincidim força en les conclusions finals. Com vaig dir als comentaris dels post anterior, jo també la vaig trobar una obra menor en comparació a l'altra novel·la de l'autor que he llegit i que també vam compartir en aquest blog. A diferència d'aquella, aquesta no l'he trobat tan interessant i tens raó que el final deixa una mica que desitjar. No m'ho he passat malament llegint-la, ni molt menys, però tampoc tan bé com podria haver esperat vist el precedent. Si "La Pedra Lunar" es mereixia entre un notable i un excel·lent aquesta es mouria entre el suficient i el bé. :-)

    Ah!. I el teu post no és, en cap cas, decebedor. Cap dels que fem ho és, poden estar més treballats o menys, però tots valen la pena. I, per això, li deixarem també a aquest els dies de visibilitat de rigor, només faltaria. El post de presentació de "La metamorfosi" sortirà, complint tots els terminis :-DD, el dilluns 27 de novembre i serà aleshores quan començarem l'última lectura compartida... d'aquesta temporada. ;-)

    ResponElimina
  2. Ooooh! Quin detall deixar-li també una setmana de visibilitat a aquest pobre post! ;-)) La veritat és que la teva paciència i bondat són infinites i ni tan sols t'has posat lleugerament verd :-DD

    Així, el nou post, sortirà el dia de l'aniversari de la meva mare hehehe...

    M'has fet riure molt amb això: Sé de sobres que la teva "percepció temporal" és diferent a la meva i que quan dius "dos dies" no vols dir, necessàriament, 48 hores. :-DD hehehe és el que passa amb la diferència planetària i tal.

    Saps una cosa que m'ha agradat del final? Imaginar a la "pobre viuda" escrivint desesperadament, pretenent posar tota la història que ha viscut en forma d'obra de teatre, com si els personatges fossin uns altres. Un toc surrealista. Escrivint a mà, amb tinta, fulls i més fulls de la seva història... pensant que l'obra es podrà estrenar i guanyarà diners "pel baró"...

    No has llegit "La dama de blanc"? Ooooooooooooooh!! L'has de llegir!! És molt bo!... és llarg, eh? però també té molts tocs de misteri i, en aquest cas, el misteri té explicació (explicació que jo vaig endevinar, tot s'ha de dir, però que em va encantar igualment)

    I ara tornem a KAFKA... Em fa molta il·lusió!!!










    ResponElimina