dilluns, 7 de març de 2016

Els viatges de Gulliver, de Jonathan Swift.- Primer bloc de lectura

Comencem amb els posts dels diferents blocs en que vàrem dividir la lectura d'aquest llibre. En aquest primer ens trobem amb les aventures que el navegant anglès Lemuel Gulliver. Bé, de fet jo l'anomeno navegant, tot i que la seva autèntica professió és la de metge però, atret per les aventures i el mar, s'embarca diverses vegades per exercir la feina per la que va estudiar dalt d'un vaixell.

He de dir que el llibre m'està agradant molt, tot i que, com ja suposava, no és la "forma" sinó el "contingut" el que més m'agrada. El llibre, com a tal, no és cap meravella literària, però la imaginació de l'autor i el fet de pensar que fa tres-cents anys que va ser escrit és el que més gràcia em fa.


Després d'una terrible tempesta, Lemuel Gulliver es desperta a una platja, lligat per milers de petites cordes que l'impedeixen moure's. No sap on ha arribat, però el que és evident és que els habitants d'aquell lloc són molt més petits que els humans "normals", fan uns 15 cm. de llarg. La resta, animals, arbres (tots més o menys com els que tenim al nostre món) mantenen una proporció de mida equivalent a la de les persones...

Gulliver aconsegueix donar-los a entendre que no és un ésser violent, que no els vol fer mal i, finalment, el deixen lliure, li proporcionen menjar i vestit. És curiosa la descripció de tot ja que, per la mida d'en Gulliver, un xai sencer podria ser com una oliveta per a nosaltres... imagineu la quantitat de bestiar que menja en un sol àpat!!


Però a part d'aquestes curiositats hi ha alguns comentaris molt interessants. En copiaré algun.

Al principi, quan la gent vol veure en Gulliver, al final s'han de fer torns i qui l'ha vist ja no pot tornar a posar-se a la cua "... dispuso que los que ya me habían visto se volviesen a sus casas... con lo que los secretarios de Estado percibieron grandes sobornos"

Més endavant, en Gulliver ajuda els seus nous veïns en una batalla contra els seus enemics de Blefuscu (l'altre imperi de l'Univers, segons creuen ells) però quan el gegant, un cop aconseguida una gran victòria, es nega a acabar d'aixafar els rivals. "Poco valen los mayores servicios prestados a los monarcas si se les pone en una balanza frente a una negativa a satisfacer su soberbia"

Mireu quines coses passaven ja fa tres-cents anys entre Liliput i Blefuscu: "Hay que advertir que los embajadores me hablaron por medio de un intérprete, pues los idiomas de ambos imperios son tan distintos entre sí como dos cualesquera de Europa, y cada nación se enorgullece de la antigüedad, belleza y energía de su propia lengua y siente un manifiesto desprecio por la de su vecino".

Són aquests comentaris irònics que fan que el llibre m'estigui agradant força.

Ara bé, trobar una mena d'embrió de "jubilació" em va fer moltíssima gràcia i és que a Liliput, quan algú es porta malament és castigat (com a tot arreu, clar. Encara que els càstigs puguin ser ben diferents) però també hi ha un sistema de compensació per algú que, al llarg de la seva vida sempre s'ha comportat bé i no ha delinquit mai: "Cualquiera que pueda probar convenientemente que ha observado estrictamente las leyes de su país durante setenta y tres lunas, tiene derecho a ciertos privilegios, de acuerdo con su rango y la condición, así como a una cantidad de dinero proporcional, de un fondo creado con este fin." Ei, que això està escrit l'any 1726!!

Lamentablement, també veurem que la corrupció no és res nou. Fins i tot a països on els habitants fan quinze centímetres d'alçada, se'n donen casos...

I bé, no diré res més. Tan sols que, finalment, per un munt d'enveges i embolics, en Gulliver ha d'acabar marxant. Pot fer-se a la mar arreglant les restes d'un vell bot que ha trobat i, amb molta sort, arribar allí on tothom és de la nostra mida.

Quines històries més li esperen a aquest metge navegant?


7 comentaris:

  1. Coincideixo del tot amb les teves impressions. El que m'ha agradat més del llibre és aquesta ironia que gasta, aquesta crítica a la corrupció dels governs amagada (o no tan amagada) darrere les descripcions de la manera de fer dels lil·liputencs. A més dels que destaques tu, recordo també com explica que per aconseguir càrrecs a la cort l'important no és tenir-ne competències sinó saber saltar sobre una corda de funambulisme. :-D

    M'ho he passat molt bé amb aquesta lectura. En algunes ocasions potser l'he trobat un pèl massa escatològica (l'escena com Gulliver apaga l'incendi de les habitacions de l'emperadriu, per exemple) que és un tipus d'humor que a mi no m'acaba de fer gràcia però són passatges molt puntuals i en general he trobat molt bona la barreja entre les aventures divertides causades per la diferència de mida dels protagonistes i les reflexions crítiques de que hem parlat abans.

    Així que també em quedo amb ganes de seguir comentant les històries d'aquest metge navegant. Com saps, ja tinc el post del segon bloc a punt de publicar, quan l'hagis acabat avisa'm. :-)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Espero que no em passi res més (el refredat d'ulls va ser bastant antipaticot) i, tot i que el meu ritme de lectura és lent, crec que quatre dies estarien bé, per tant pots posar el post divendres al matí, a veure si aquesta vegada el meu retard entra dins de límits "normals" :-))

      Diuen que els catalans som molt escatològics (el caganer al pessebre -que jo no li he posat mai a la vida, per cert- o fer cagar el tió...) però la veritat és que a mi tampoc m'agrada massa. Tot i així, he de reconèixer que, més al principi, la primera vegada que parla de "les necessitats fisiològiques" em va fer gràcia, acostumats com estem a herois de conte que poden passar una setmana empresonats, lligats de mans i peus, i sortir com si res... ehem... :-DDD... Ara bé, la forma d'apagar l'incendi ja em va semblar una mica massa... Ecs! Entenc perfectament l'Emperadriu! Jo tampoc hagués volgut tornar a utilitzar aquelles estances si no haguessin estat perfectament netejades, desinfectades, repintades, mobiliari completament nou, etc.

      Les discussions sobre els principals conflictes de la gent:
      a) conflicte interior: pel motiu de l'alçada dels tacons de les sabates.
      b) conflicte exterior: per veure de quin cantó s'han d'obrir els ous passats per aigua...
      em van semblar tan bèsties que no poden ser més que una nova ridiculització que fa l'autor sobre conflictes autèntics per ximpleries que es deurien viure a l'època (i potser també actualment)

      Seguim endavant, doncs! ;-))

      Suprimeix
  2. Correcte, jo també me'ls vaig prendre així aquests conflictes que explica Swift. Com una manera de ridiculitzar els "grans problemes" que provoquen diferències insalvables entre persones i nacions però que, si de veritat penséssim en el que realment és important de la vida, segur que trobaríem que ni són tan grans ni tan importants com ens semblen.

    Em sembla perfecte publicar divendres el meu post. ;-)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. MAAAAAAAAAC!!! Esperaaaaaaaaaaaaaaa!! :-))

      Suprimeix
    2. Espera, espera a dilluns, dóna'm el cap de setmana per acabar... Aquesta setmana he tingut MOLTA feina amb els blogs parroquials i no he pogut fer la feina... Ho sento!!!
      El cap de setmana ho aconsegueixo!! ;-)))

      Suprimeix
    3. Ben just ha arribat el teu avís que just ara em posava a publicar el post. :-D
      Cap problema, m'espero fins dilluns.

      Suprimeix
    4. Gràcies, company!! :-))

      Pensa que t'estàs guanyant el Cel :-DD

      Suprimeix