divendres, 2 de desembre del 2016

Pigmalió, de George Bernard Shaw.- Post de lectura

Ens trobem al pòrtic de l’Església de Sant Pau, de Londres (suposo que es deu referir a la Catedral, però el llibre diu Iglesia). Plou molt i un grup de gent es refugia allí. És l’hora de sortida dels teatres i no hi ha cotxes lliures.

Entre la gent que espera trobem una família de classe alta. Mare, filla i fill, al qual, amb l’aiguat que està caient, li toca anar pels carrers buscant un cotxe lliure. Entre el nombrós grup de persones hi ha també una venedora de flors que vol aprofitar l’acumulació per intentar fer alguna venda.


Les diferències entre la parla de la gent de classe alta i la noia són grans, i això crida l’atenció a dos homes que també es troben allí presents. Un d’ells pren nota dels girs lingüístics i del vocabulari de la noia: Es tracta d’Enrique Higgins, autor del “Alfabeto fonético universal”. L’altre home és el coronel Pickering, autor de “El sánscrito hablado”. Dos experts lingüistes que sabien l’un de l’altre però no es coneixien personalment i que, arran d’una sèrie de discussions i malentesos que es van produint entre tots els presents, es poden saludar i queden per tal de posar en comú els seus coneixements.

Quan finalment deixa de ploure, la mare i la filla marxen i, quan arriba el fill amb un cotxe, és la florista qui l’aprofita i marxa en taxi.

A l’acte II ens trobem en el Gabinet de treball del Sr. Higgins a Wimpole Street, amb el seu company Pickering. Tots dos parlen del tema que els apassiona que truquen a la porta. La governanta obre i introdueix a la sala a la florista, Elisa Doolitle. Resulta que el dia de l’embolic sota la pluja la noia va sentir els noms dels dos cavallers i els ha buscat ja que vol que li donin classes de pronunciació. Vol entrar de venedora a una botiga de flors molt elegant. Allí li han dit que la seva presència està bé però que la seva forma de parlar no és prou fina i que per això no li poden donar la feina.

Després d’un estira i arronsa entre tots els presents, el Sr. Higgins accepta la proposta i s’ho pren com un repte, com una mena d’aposta: Aconseguir que, millorant la seva forma de parlar, la noia pugui ser presentada en societat. S’acorda que la noia es quedarà a viure amb ells, sota la tutela de Mistress Pearce (la governanta).

Quan la noia marxa amb Mrs. Pearce, aparexi son pare, Alfredo Doolitle, un drapaire de certa edat, que sabent que la seva filla és allí, en vol treure alguns calers. Cosa que aconsegueix.

A l’acte III som a casa de la mare de Mr. Higgins, el professor de fonètica. El fill va a veure a sa mare i, durant la conversa, li explica el que està fent. Vol que la vella senyora senti parlat a la noia (que ja porta un temps de classes) i que els digui a veure què li sembla.

A l'alta societat, les senyores, tenien un "dia" especial en que rebien les visites de les seves amigues, prenien el te, etc. Al ser justament aquest dia, resulta que la casualitat vol que les mateixes dones que eren sota la pluja al principi de l'obra (Sra. i Srta. Eynsford) arribin en aquell precís moment per passar una estoneta amb la Sra. Higgins. Això a ell en un principi no li fa massa gràcia però després li va molt bé per comprovar si la reconeixen o no i com es comporta ella davant les dames. Una mica més tard que les dues senyores, es presenta també Freddy, el fill que buscava cotxe sota la pluja.

Tal com havia quedat amb Mr. Higgins, Elisa es presenta a la casa. L'experiència resulta estranya perquè la noia parla perfectament, tant en el seu vocabulari com en la pronunciació, però el que acaba explicant no té res a veure amb el que seria el tema de conversa d'una noia de casa bona. Però, curiosament, en lloc de quedar malament, es produeix un efecte contrari i la Srta. Eynsford queda encantada amb la forma de parlar d'aquella noia tan fina (Elisa) i es pren el què diu com un signe de modernitat. O sigui que, encara que Elisa estigui explicant barbaritats sobre els seus parents, baralles per robar-se uns als altres, i excesos en la beguda, com ho fa en un perfecte anglès, això ja li dóna categoria.

Quan marxen els convidats Mr. Higgins i el Coronel Pickering es posen a parlar amb Mrs. Higgins de com estan treballant amb Elisa i com ella és capaç d'absorbir i aprendre tots els sons.

Arribem a l'acte IV.- Ha estat un dia important. El Coronel Pickering, Higgins i Elisa tornen de l'òpera. Els dos homes parlen de l'èxit tingut havent aconseguit que la noia passi per una gran dama, però al mateix temps, a ella la ignoren i, fins i tot, manifesten que estan molt cansats i que al final s'han ben avorrit. El Sr. Higgins diu "Una vez y no más. No haré más duquesas postizas".

A tot això, la noia, callada, amb expressió ombrívola, no diu res. Sent que ha estat utilitzada.

Pickering marxa i llavors Higgins pregunta on són les seves sabatilles. Sense pensar-ho un moment Elisa les agafa i les hi tira pel cap. Llavors comença una discussió entre tots dos en la que Elisa li diu que ara que ja ha guanyat l'aposta tant li deu fer el que sigui d'ella. La discussió va pujant de to. Ella fins i tot li pregunta si ara que ja ha acabat tot "Deseo saber mi mi ropa me pertenece o es del Coronel Pickering". Finalment Elisa aconsegueix que Higgins marxi a la seva habitació ben enfadat i ella es queda a la sala.


Acte V.- Tornem a ser a casa de la Sra. Higgins. Entra el Sr. Higgins tot atabalat dient que Elisa ha desaparegut. Ell i el coronel Pickering expliquen a la senyora que fins i tot han donat avís a la policia al que ella repon que han fet malament ja que la noia és totalment lliure d'anar on vulgui.

Justament llavors es presenta el pare d'Elisa, que era drapaire, però resulta que ara és increïblement ric, de la qual cosa "acusa" al Sr. Higgins: Resulta que un multimilionari americà, conegut del lingüista, li va explicar que volia donar cinc milions de Lliures esterlines per fundar Societats de Reforma Moral a qui fos capaç de fer aquesta tasca i el Sr. Higgins, fent broma, li va dir que el moralista més original que hi ha a tota Anglaterra és Alfredo Doolitle. Així que l'americà, a la seva mort, li ha deixat una fortuna immensa amb la condició de fundar una Lliga de Reformes morals i pronunciar sis discursos de propaganda a l'any.

Ara que és ric diu que es vol casar amb la seva companya (que no és la mare d'Elisa) i que vol que el Sr. Higgins l'ensenyi a parlar com la gent fina, ja que això és el que correspon al cavaller que ara és.

A tot això, la Sra. Higgins els diu que la jove Elisa és amb ella.

Llavors comença tota una discussió entre la senyora i els cavallers sobre com van tractar la noia, com no van valorar l'esforç que ella estava fent per aprendre, que només es donaven el mèrit de l'èxit a ells i cap reconeixement per a Elisa.

La jove intervé i diu que si ha pogut comportar-se com una dama no és tan sols gràcies a les classes de dicció donades per Higgins sinó, i sobre tot, gràcies a que el Coronel Pickering la tractava com a tal i la feia sentir una veritable "senyoreta". Diu que ara es dedicarà ella a ensenyar a altres noies la fonètica que ha après.

Però la sang no arriba al riu. Finalment fan les paus i acorden que, de moment, Elisa tornarà a casa de Higgins. Gairebé tots marxen al casament del Sr. Doolitle i Higgins es queda sol i satisfet de com han acabat les coses.


I aquí acaba el llibre... o, millor dit, l'obra de teatre. El que ve ara és un llarg i pesat epílog en que se'ns explica que, encara que la majoria pensem que un final feliç seria el casament de la florista amb el malhumorat Higgins, que no és aquest el final que ell ha pensat. A en Higgins el deixa solter, igual que al coronel Pickering i la noia es casa amb en Freddy! el noi de casa rica que buscava cotxe per les seves mare i germana la nit en que comença l'obra. I ens explica com els hi anirà... i també les coses rares que fa la germana d'en Freddy, tot volent semblar una noia moderna com la seva cunyada (ja que va quedar meravellada de com parlava Elisa el dia que es van veure a casa la Sra. Higgins)

En resum.

1.- M'ha agradat? Doncs sí. Normalment sempre trobo coses que m'agraden a tots els llibres que llegeixo i, per tant, estic contenta. Ara bé, n'esperava més. No és en absolut un dels millors llibres que he llegit.

2.- Sorpresa en saber que una de les dues versions llegides per en McAbeu té més escenes que la versió original primera i que estic segura que l'obra, amb aquestes escenes (per exemple de les classes d'Elisa) i sense el rotllo de l'Epílog, m'hauria agradat més.

Nota: He escrit cada vegada Doolitle, amb una sola "t" perquè així ve al meu llibre. Em semblava raríssim i, ara que he acabat, veig que el nom correcte seria Doolittle. En fi. No ho canvio perquè consti com a protesta :-)

I ja està! ;-)

3 comentaris:

  1. Tot un resum molt ben detallat, sí senyora. :-))

    Vaig citar, als comentaris del post anterior, aquestes diferències que vaig trobar entre la versió de Joan Oliver i la de Bru de Sala. En aquesta última és on surten aquestes escenes suplementàries que dius i que jo també estic d'acord que milloren la història. Si mires la pel·lícula de 1938 que vaig enllaçar al meu post, ho podràs comprovar perquè allí si que hi són. :-)

    Pel que fa a l'epíleg, a mi tampoc em va acabar de fer el pes i no aporta gaire cosa a l'obra. De fet, a la versió de Joan Oliver no hi és i no passa res, més enllà de que el final queda més obert però això no és dolent... clar que sembla que Bernard Shaw no ho veia així. ;-D

    I en quant als noms, Joan Oliver els canvia del tot (Rosita Fernandes, Martí Jordana...) i Bru de Sala respecta els originals (Eliza Doolittle, Henry Higgins...). En canvi, veig que el traductor del teu llibre aposta per fer mig i mig (Enrique Higgins). Personalment aquesta última és l'opció que menys m'agrada, em sona a traducció antiga (ves que aquesta "t" que falta al cognom de la protagonista no sigui pel mateix motiu).

    Tampoc el consideraria el "millor llibre que he llegit" però a mi si que em va agradar força. M'alegro d'haver fet aquesta lectura compartida. :-))

    I parlant de lectures compartides, abans d'ahir vaig acabar el Pickwick. Que et sembla si deixem passar tota aquesta setmana i dilluns que ve publico el post corresponent?. ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hehehe curtet, eh? :-DD

      Aquestes traduccions estranyes són també molt típiques a la col·lecció aquesta tan coneguda dels llibres de l'Agatha Christie. És plena d'Antonio Highwater, Jaime Merryford i coses així. Ara bé, suprimir una "t" al cognom em sembla una solemne tonteria. I per què no ha suprimit també una "o"?... Al menys siguem lògics!! :-DDD

      Quan pugui miro la pel·li, que estic segura que m'agradarà!!!

      ****************************

      Tot el que vostè digui em sembla bé. Pot publicar el Pickwick quan vulgui que em fa molta il·lu saber si li ha agradat o no :-DD

      Elimina
  2. A mi la pel·lícula de 1938 em va agradar força, més i tot que la versió musical de 1964 que ja havia vist i que ara he tornat a veure però que se'm va fer un pèl llarga (dura gairebé 3 hores). Aquesta que vaig enllaçar al post però només en dura 1 i mitja i és ben fidel a l'obra (versió extensa). :-))

    Aleshores dilluns parlem del Pickwick... :-DDD

    ResponElimina