- Capítols I a V (pàg. 7 a 105)
"A mig matí, el trànsit per l'avinguda Juárez començava a espessir-se...
En Joan Deltell encreuà la calçada davant del Palau de Belles Arts...
... s'aturà un moment sota la pèrgola de l'Alameda Central i...
Comprovà l'hora del seu rellotge i la del gratacels de la Latinoamericana i féu un sospir d'alleujament..."
Aquests són llocs que trobem a la primera pàgina de "L'Ombra de l'Atzavara"... no teníeu ganes de saber com són? També ho heu buscat? La veritat és que m'ha agradat moltíssim fer-ho i veure com n'és de maco Mèxic ja que, llegint a un català enyorat de Barcelona, no em podia fer a la idea... Aquest és el quid de la qüestió: Aquest llibre m'està agradant molt perquè m'hi sento terriblement identificada i, d'altra banda, m'ajuda molt més a comprendre l'actitud d'alguns immigrants espanyols a la nostra terra.
En Joan Deltell és un refugiat català d'uns quaranta-cinc anys que ja fa temps que viu a Ciutat de Mèxic, on treballa però sense ser cap triomfador. S'ha casat, sense saber massa per què, amb una mexicana, l'Adela, a la qual no estima i té un fill, en Xordi, que -malgrat totes les promeses que s'havia fet a sí mateix de convertir-lo en un "català de soca-rel"- ha anat deixant passar el temps i, com tot, se li ha escapat de les mans... així, per exemple, en Xordi no sap ni un borrall de català.
Conviu amb la sogra, Donya Xole i un cunyat jovenet, en Natxo. La seva vida és avorrida, monòtona perquè tots els seus pensaments estan centrats en tornar a Catalunya. Això fa que no es senti integrat al país que l'ha acollit. La seva il·lusió és que arribi el cap de setmana per anar a l'Orfeó Català de Mèxic, on es troba amb tota la colònia de catalans que viuen allí i que estan "dividits" en dos grups: Els que s'han integrat, han triomfat i estan encantats amb Mèxic i els que somien cada dia en tornar a Catalunya. La seva sort la confia a la loteria, que mai li toca i així va passant el temps.
Ara bé, darrerament sembla que li ha sortit una oportunitat, un negoci... Serà una bona ocasió? Podrà, per fi, guanyar una bona quantitat de diners que li permeti, en un parell d'anys, tornar a Barcelona? Ell, per primera vegada en molt de temps, està molt il·lusionat...
Annex: Imatges de l'Orfeó català de Ciutat de Mèxic (les he pispat del seu Facebook. Gràcies!)
Bé, per coses més personals, spams i tot això, aquí dins ;-)
ResponEliminaUn llibre fantàstic que tots hauríem de llegir. No sé com acabarà però em temo que aquesta proposta de portar la impremta serà un desastre pel pobre Deltell... ell que sempre esperava "un cop de sort".
Dic que tots hauríem de llegir perquè m'ha fet reflexionar en com en dec semblar de tonteta quan em nego a dir "llangonissa" a la botifarra tal com diuen aquí a Reus i, després de vint-i-dos anys en aquestes terres, segueixo sentint això com una mica "provisional" i esperant el moment en que, per fi, podré tornar a Barcelona...
Si això em passa a mi, que no he canviat de país... doncs, què voleu que us digui... que potser començo a entendre tota aquesta gent vinguda de fora que es reuneixen en les seves "casas regionales" i celebren les seves festes...
Ai, l'amor al nostre petit tros de terra! Com el portem tatuat dins el cor! ♥
Difícil i complicada la vida de l'emigrant. Crec que a partir d'ara diré "llangonissa" a la butifarra i em deixaré de punyetes :-)
I, si pogués, li diria a en Deltell que l'entenc perfectament, que comprenc els seus sentiments, però que miri d'integrar-se una mica més a la terra que l'ha acollit.
Em cau malament en Deltell? Noooooo!! Què va!! Al contrari, pobre home! :-)) Em cau genial!! El trobo una bona persona, algú a qui les circumstàncies superen i a qui li costa deixar de somiar i actuar (és clavadet a mi, l'he d'apreciar per força!)
En fi, després d'aquesta ressenya tan rara, ho deixo. Ja direu la vostra ;-))
Doncs vaig ben endarrerida de la lectura... ostres, ostres, ostres......
ResponEliminaAh! Però he llegit tota la tarda!!!
ResponEliminaJa em vaig posant al dia!!!
Jo ja li dic "llangonisseta" a la botifarra, quan sóc a Camprodon, allà li diuen així. La llangonissa per a ells és el mateix que per a mi. :)
ResponEliminaA mi també em cau bé en Deltell, en canvi m'ha fet una mica de ràbia, no m'han caigut gaire bé, aquella família, els Boixens, que tornen a Catalunya i ho troben tot malament. Aquí en plena dictadura, què s'esperaven? I tornen a marxar i allà critiquen a tort i a dret, el nostre país.
El xoc cultural, sempre és difícil... en un sentit i en un altre. I tens raó que ajuda a entendre'ls força. No s'integren perquè se'n volen tornar... mai no va de veritat... sempre és provisional.
CARME.- Ves al ritme que necessitis! ;-)) Normalment sóc jo qui es retarda un munt hehehe en MAC ja ho sap... però no passa res. Cadascú arriba quan pot i igual un dia no llegeixes res i al dia següent llegeixes per tres ;-)
ResponEliminaAi, en DELTELL em fa patir!!
Hehehe així m'agrada CARME!! Defensa Catalunya d'aquestes crítiques injustes dels Boixens!! ;-))
Jo avui he llegit una burrada... Molt, molt... ja vaig per la 250 més o menys, no m'ho puc creure! ;-))
Doncs jo per la 180... em falta poc per acabar la segona part. :)
ResponEliminaSi que fa patir aquest noi, sí!!!
És un tros de pa, pobret... Siiiii et falten unes vint pàgines!! :-)
ResponEliminaCARMEEEEEEEEE!! He trobat el portamonedes!!! :-DDDDDDDD
Un post molt xulo, m'ha agradat veure els escenaris de la novel·la. :-))
ResponEliminaÉs evident que no ens pot caure malament en Deltell, si de fet és una mica la víctima de tot el que li va passant. És ben cert que fa patir i tot!
I pel que fa al debat "llangonissa / llonganissa / butifarra" jo penso que el problema no és com li diem. El problema és, com tu mateixa admets, és entossudir-nos a dir-li d'una manera determinada "en contra" de tothom que ens rodeja perquè és com proclamar que tothom està equivocat i que tu, que vens de fora, ets l'únic que té la raó. I el mateix es podria dir de les "casas regionales", el problema no és que celebrin les seves festes sinó que rebutgin i menystinguin les d'aquí. Quan la nostàlgia és malaltissa, malament rai.
Ostres, quin discurs que m'ha quedat. Però és que jo ho veig així encara que he d'admetre que parlo des de la teoria perquè mai he hagut de viure fora de la meva terra. :-)
Aquest cap de setmana també he avançat molt en la lectura. La novel·la m'ha tornat a enganxar i l'estic gaudint molt malgrat que més o menys recordo com li aniran les coses a en Deltell. Aquest primer bloc és una mica com de presentació, amb el segon que li toca a la CARME ja parlarem de com funciona (si funciona) aquest negoci de l'impremta. :-))
Ah!, m'alegro molt, ASSUMPTA, que t'agradi. Estic content d'haver encertat amb la recomanació. :-))
MAC.- Estic contenta que t'agradi el post! Com tu a vegades has arribat a trobar pel·lícules i tot en YouTube, quan vaig buscar les fotos i vaig veure que era molt maco, vaig pensar "Ho poso que els hi farà gràcia" ;-))
ResponEliminaEstic contentíssima amb aquesta lectura, de veritat... Si m'haguéssiu vist llegir aquest cap de setmana (tant dissabte com diumenge) totalment enganxada al llibre!! Ho estic gaudint molt.
A més, que l'estil d'en CALDERS m'agrada, no és complicat, és senzill i, al mateix temps, té la intel·ligència del sentit de l'humor, d'aquesta ironia fina :-))
Pel que fa al tema de la integració, doncs tens tota la raó... No és dolent que algú s'enyori "una mica" i es trobi amb amics de la terra en aquestes "Casas regionales"... de fet, diria que estimar els orígens és sa :-) El que no és gens sa, com tu dius, és portar això a extrems malaltissos que et privin d'estimar TAMBÉ com a teu el que és costum i tradició de la terra que t'ha acollit i on vius ;-))
M'encanta Pere Calders, però aquesta la tenia pendent. Aquest estiu caurà.
ResponElimina