dilluns, 15 de juliol de 2013

L'Ombra de l'Atzavara (Pere Calders) [III]

Tercer bloc de lectura i últim
- Capítols X a XII (pàg. 208 a 302)

Mezcal amb cuc de maguei, la beguda preferida de donya Xole

Encarem la darrera part de la novel·la, en aquests tres últims capítols ens assabentarem de com li va al final a en Deltell al negoci i a casa seva, i si les esperances que havia posat en arreglar la seva vida es compleixen o no. El que ja havíem començat a veure als capítols anteriors s'intensifica en aquests, el nostre protagonista es troba cada vegada més superat per un "entorn" que l'aclapara i sembla que no té prou capacitat de reacció per sortir-se'n. Arribarem així a un desenllaç que, si ho pensem bé, segurament era l'únic que podíem esperar.

Pere Calders ens relata de manera magistral en aquesta novel·la, no només les vicissituds del protagonista sinó sobretot la manera de ser dels mexicans i els seus costums. Uns costums als quals en Joan Deltell no s'hi acaba d'acostumar. Un exemple el tenim en aquesta "mania" de donya Xole, la seva sogra, de menjar-se durant l'esmorzar dels diumenges el cuc de maguei que havia quedat al fons a la seva botella de mezcal (veure imatge que encapçala el post). A en Deltell, malgrat tenir l'estomac fort, li costava de suportar aquesta escena dominical.

I potser aquest fàstic que sent el protagonista de la novel·la pels cucs de l'atzavara és només el reflex del que sentia el propi autor després de passar per l'experiència que ens explica el seu cunyat, Avel·lí Artís Gener, en aquesta anècdota que us copio a continuació:

A Mèxic en Pere Calders i jo, durant una bona temporada, anàvem cada diumenge al cinema. Al meu il·lustre cunyat i a mi ens agradava no perdre'ns cap de les sessions matinals (i dominicals) del Cinema Bucareli, una sala mig cèntrica, mig de barriada, que tenia el saludable costum de projectar dues pel·lícules en una sessió, el preu de la qual era profusament raonable.
Calia anar-hi d'hora, puix que la llarga tanda començava a quarts de deu del matí. Al vestíbul del cinema compràvem unes grans bosses de patates fregides. Ens assèiem i posàvem damunt les nostres cames aquelles bosses de plàstic transparent, grosses com a coixins, i durant tota la llarga tirada de projecció, espigolàvem d'esma, mecànicament, el contingut dels envoltoris. Ho fèiem, naturalment, sense gens de pressa, per tal que el comestible-combustible ens durés tota la sessió. De fet, era com un esmorzar que es prolongava durant gairebé tres hores, o sigui que es transformava en l'aperitiu d'abans de dinar.
A ambdós ens agradava moltíssim el cinema i, gràcies a les projeccions matinals del Bucareli, vam tenir la immensa sort i l'oportunitat de veure unes pel·lícules que eren autèntics cel·luloides rancis i que, si no hagués estat per les fabuloses matinals, mai no hauríem arribat a contemplar. No cal que repeteixi com en Pere Calders i jo ens aveníem: tothom en té proves abundoses. El pretext dels antics films era formidable de cara al nostre canvi d'impressions, a la xerrameca, si ho preferiu així.
I un dia, quan van encendre els llums de la sala entre pel·lícula i pel·lícula, ens vam adonar que allò que havíem comprat al vestíbul no eren bosses de patates, sinó cucs d'atzavara, degudament fregits.
Els animalons fregits s'inflen extraordinàriament i agafen unes dimensions com de dàtil. El gust no deu tenir res de particular i la prova és que, tant en Pere com jo, ens els menjàvem tranquil·lament, talment com si fossin patates fregides.
Va ser en Pere qui va descobrir l'error, quan anava a posar-se a la boca la "patata" i va veure uns ullets negres que el guaitaven fixament.
- Té, mira! -va proferir-. Quan has vist que una patata fregida et guaiti de fit a fit?
Els cuquets de "maguey" no són dolents. Però mai més no n'hem menjat!
(TÍSNER - CIRIS TRENCATS - Editorial La Campana - 1997)

Segurament no sabrem mai si aquesta anècdota té alguna cosa a veure o no amb que a en Deltell no li agradin els cucs que donya Xole degusta com un requisit, però m'ha semblat molt adient per posar-la aquí malgrat la seva llargària. Espero que us hagi fet gràcia.

10 comentaris:

  1. Maaaaaaaaaaaaaaac!!! hahahaha aquesta vegada ens hem lluït tots amb les imatges!! Vaig començar, innocentment, buscant algunes localitzacions. La CARME em va encantar amb la màquina aquella (jo li deia la "Lili" quan ho llegia hehe) però tu... has aconseguit el Mezcal amb el cuc i tot!! :-DDDD

    Brutal!! ;-))

    Una lectura que m'alegra moltíssim haver fet i, més encara amb vosaltres dos, que sou súper fans de l'autor!

    I, ara que ja s'ha acabat (jo recordo tot, tot, però em fallen els noms i ara no tinc el llibre a mà... sóc al Viena, però sense consumir res... ssssssssssssssh!... dissimuleu!... Estic amb la Minnie, tota concentrada hehehe) doncs deia que no recordo els noms, però volia fer un apartat especial al treballador aquell que sempre sabia quan se li havia de morir algú, i la presa de pèl de la "caixa" rodona per no haver "d'estiraganyar" el sogre (bé, un dels sogres)

    (Segueixo abaix, no fos cas que es tallés)

    ResponElimina
  2. Vaig començar a llegir pensant en els esforços que hem de fer per adaptar-nos a un lloc quan hem d'anar a viure allí... però ara potser ja no ho tinc tan clar!!

    Adaptar-se a haver d'esquitxar a cada poca-vergonya de funcionari perquè faci la seva feina? :-P

    Haver d'aguantar a casa el cunyat, la sogra i el sogre i, a més, que siguin qui volen manar a casa?... Noooooooooo!!

    Bé doncs, gràcies a tots dos per haver-me acompanyat en aquests "principis", jo ja havia llegit molts contes d'en Calders, i ja m'agradava, per això quan en Mac va proposar la novel·la em va semblar molt bé :-)

    I, per acabar... sincerament, no sé com reaccionaria si m'adonés que m'estava menjant cucs enlloc de patates!! hahahahaha igual m'acabava la bossa!! :-DDDD

    ResponElimina
  3. (M'estava mirant l'ampolla... GUSANO... ) :-DDDD

    ResponElimina
  4. Quan vaig llegir les escenes en que aquest cuc n'és el protagonista, primer als esmorzars dels diumenges i després quan en Deltell (armat amb un tornavís) el fa desaparèixer, em va venir al cap aquesta anècdota que havia llegit en un llibre d'en Tísner i vaig pensar que quedaria força bé aquí. La imatge il·lustrativa era, evidentment, també necessària. :-DD

    Aquest obrer aprofitat a qui et refereixes és l'Ismael Galván, anomenat "la nigua". Cal tenir present que una nigua és una espècie de puça i per tant una "xucla-sang", cosa que en Deltell comprova ben sovint (els dilluns sobretot) :-))

    Jo segueixo pensant que quan arribem a un lloc nou hem d'esforçar-nos al màxim per adaptar-nos-hi, però és evident que sense "passar de ruc" i sense deixar que abusin de tu, com fan amb el pobre Deltell.

    Jo també m'alegro molt d'haver compartit aquesta lectura amb vosaltres dues. m'ho he passat molt bé rellegint el llibre. :-)

    ResponElimina
  5. Això dels cucs és molt fort, a mi em costaria molt, segur que em costaria molt.

    Però m'ha fet gràcia veure'l, això sí!!! per comprovar del tot que no me'l menjaria pas.

    Jo crec que no sobreviuria a Mèxic ni 8 dies... I no em considero pas poc adaptable.

    Però jo crec que hi ha coses a les quals mai no ens hauríem d'adaptar.

    I una cosa que potser sembla menys greu que les extorsions i els aprofitaments del qui es deixa... però que a mi em osaria dels nervis i acabaria a qualsevol Sant Boi mexicà, és la manera de conversar que tenen, sempre fugint d'estudi, canviant de tema, mai dient les coses pel seu nom, manipulant, mentint... tot això que ara ens acostumem a veure per la tele, veure-ho en les persones que tracto cada dia, us ho dic que acabaria amb mi. :DDD

    Jo havia llegit el llibre fa un munt d'anys i recordava que era un retrat de la vida mexicana, però l'argument no el recordava gens. No és el llibre de Calders que m'agrada més, però ha estat molt bé rellegir-lo. I calders, sempre és Calders. Ara bé,en confiança, us dic que jo prefereixo els contes... són genials.

    Gràcies per la companyia, guapos!!!

    ResponElimina
  6. Com a contista, Calders és insuperable en això coincideixo plenament.

    I pel que fa a la resta del teu comentari també, em costaria molt adaptar-me a viure amb una gent amb qui tingués un tracte quotidià i que actués d'aquesta manera, com dius n'hi ha per acabar boig. En canvi a tastar un cuc d'aquests sí que m'hi atreviria, es veu que fregidets no estan tan malament. :-))

    ResponElimina
  7. MAC, el proper dia que anem al VIENA demanem un cuc d'aquests... Que t'hi vols apuntar, CARME? :-DDDDD

    ResponElimina
  8. Dona si se'l menja ell, per a mi, cap problema. M'hi apunto!!!

    ResponElimina
  9. A mi, si me'l donen fregit i ben cruixent encara... però no vull cap mena de sucs ni coses pastoses que surtin de dins d'un cuc "tou"... eccccs... Fregit, ben fregit :-DD

    ResponElimina