L'Ombra de l'Atzavara (Pere Calders) [III]

Tercer bloc de lectura i últim
- Capítols X a XII (pàg. 208 a 302)

Mezcal amb cuc de maguei, la beguda preferida de donya Xole

Encarem la darrera part de la novel·la, en aquests tres últims capítols ens assabentarem de com li va al final a en Deltell al negoci i a casa seva, i si les esperances que havia posat en arreglar la seva vida es compleixen o no. El que ja havíem començat a veure als capítols anteriors s'intensifica en aquests, el nostre protagonista es troba cada vegada més superat per un "entorn" que l'aclapara i sembla que no té prou capacitat de reacció per sortir-se'n. Arribarem així a un desenllaç que, si ho pensem bé, segurament era l'únic que podíem esperar.

Pere Calders ens relata de manera magistral en aquesta novel·la, no només les vicissituds del protagonista sinó sobretot la manera de ser dels mexicans i els seus costums. Uns costums als quals en Joan Deltell no s'hi acaba d'acostumar. Un exemple el tenim en aquesta "mania" de donya Xole, la seva sogra, de menjar-se durant l'esmorzar dels diumenges el cuc de maguei que havia quedat al fons a la seva botella de mezcal (veure imatge que encapçala el post). A en Deltell, malgrat tenir l'estomac fort, li costava de suportar aquesta escena dominical.

I potser aquest fàstic que sent el protagonista de la novel·la pels cucs de l'atzavara és només el reflex del que sentia el propi autor després de passar per l'experiència que ens explica el seu cunyat, Avel·lí Artís Gener, en aquesta anècdota que us copio a continuació:

A Mèxic en Pere Calders i jo, durant una bona temporada, anàvem cada diumenge al cinema. Al meu il·lustre cunyat i a mi ens agradava no perdre'ns cap de les sessions matinals (i dominicals) del Cinema Bucareli, una sala mig cèntrica, mig de barriada, que tenia el saludable costum de projectar dues pel·lícules en una sessió, el preu de la qual era profusament raonable.
Calia anar-hi d'hora, puix que la llarga tanda començava a quarts de deu del matí. Al vestíbul del cinema compràvem unes grans bosses de patates fregides. Ens assèiem i posàvem damunt les nostres cames aquelles bosses de plàstic transparent, grosses com a coixins, i durant tota la llarga tirada de projecció, espigolàvem d'esma, mecànicament, el contingut dels envoltoris. Ho fèiem, naturalment, sense gens de pressa, per tal que el comestible-combustible ens durés tota la sessió. De fet, era com un esmorzar que es prolongava durant gairebé tres hores, o sigui que es transformava en l'aperitiu d'abans de dinar.
A ambdós ens agradava moltíssim el cinema i, gràcies a les projeccions matinals del Bucareli, vam tenir la immensa sort i l'oportunitat de veure unes pel·lícules que eren autèntics cel·luloides rancis i que, si no hagués estat per les fabuloses matinals, mai no hauríem arribat a contemplar. No cal que repeteixi com en Pere Calders i jo ens aveníem: tothom en té proves abundoses. El pretext dels antics films era formidable de cara al nostre canvi d'impressions, a la xerrameca, si ho preferiu així.
I un dia, quan van encendre els llums de la sala entre pel·lícula i pel·lícula, ens vam adonar que allò que havíem comprat al vestíbul no eren bosses de patates, sinó cucs d'atzavara, degudament fregits.
Els animalons fregits s'inflen extraordinàriament i agafen unes dimensions com de dàtil. El gust no deu tenir res de particular i la prova és que, tant en Pere com jo, ens els menjàvem tranquil·lament, talment com si fossin patates fregides.
Va ser en Pere qui va descobrir l'error, quan anava a posar-se a la boca la "patata" i va veure uns ullets negres que el guaitaven fixament.
- Té, mira! -va proferir-. Quan has vist que una patata fregida et guaiti de fit a fit?
Els cuquets de "maguey" no són dolents. Però mai més no n'hem menjat!
(TÍSNER - CIRIS TRENCATS - Editorial La Campana - 1997)

Segurament no sabrem mai si aquesta anècdota té alguna cosa a veure o no amb que a en Deltell no li agradin els cucs que donya Xole degusta com un requisit, però m'ha semblat molt adient per posar-la aquí malgrat la seva llargària. Espero que us hagi fet gràcia.