Començo aquest primer bloc de lectura dient que crec que, una vegada més, l’hem encertat. És veritat que portem pocs capítols però, de moment, La casa del propòsit especial de John Boyne m’està resultant una novel·la interessant, amena, fàcil de llegir i d’aquelles que et fan venir ganes de seguir avançant per veure què passa.
Ens trobem amb una història narrada en primera persona (al menys fins ara) pel protagonista, Gueorgui Danílovitx Jatxmienev, de la història de la seva vida; però aquesta narració no va ordenada cronològicament sinó que va alternant capítols del present, ja gran, amb més de vuitanta anys, amb altres en que ens va explicant la seva interessant història, des de que va néixer, la difícil relació amb el seu pare, la pobresa familiar, els somnis de prosperitat de la seva germana gran, etc. Una vida molt senzilla, esgotadora, treballant terres que no els pertanyen, sense possibilitats de millorar...
 |
| Família de camperols russos abans de la Revolució |
Arriba un dia en que la gent de la petita vila s’assabenta el cosí del tsar ha de passar pel seu poble, Kaixin (lloc que he intentat googlejar fracassant rotundament amb la qual cosa em queda el dubte de si existeix i jo no l’he sabut trobar o és un nom inventat per l’autor) i la gent reacciona de diferent manera. Els més fidels al tsar, que el veuen com gairebé un déu, es preparen per aplaudir-lo al seu pas, mentre que n’hi ha qui el considera un tirà i el rebutgen profundament. El pare d’en Kolek, el millor amic d’en Gueorgui, és d’aquests darrers i, en un impuls per seguir els desitjos de son pare, en Kolek es proposa atemptar contra la vida del cosí del Tsar. En Gueorgui, absolutament sorprès, veu el moment en que el seu amic treu l’arma i, en un gest instintiu per aconseguir que en Kolek no faci aquella barbaritat, el que fa és situar-se en la trajectòria de la bala i rep ell el tret.
Agraït, el Gran Duc se l’emporta a Sant Petersburg amb la idea que pugui fer de guàrdia personal de confiança del jovenet Alexei, d’onze anys, fill del Tsar! I en aquest punt ens trobem: justament en Gueorgui acaba d’arribar a la meravellosa ciutat i ha conegut al Tsar en persona!!
 |
Un dels magnífics "Ous Faberge".
Aquest, commemoratiu del Tricentenari dels Romanov
el pot veure i admirar en Gueorguei personalment
el dia de la seva entrevista personal amb el Tsar |
D’altre banda, en el moment “present” Gueorgui, resident al Regne Unit des de fa molts anys, es troba de viatge amb la seva dona, malalta, per concedir-li el desig expressat per ella d’anar a Finlàndia abans de morir, per estar més a prop de Rússia... això, per les paraules de la narració, deduïm que podria ser perillós? Per què? Què ha passat a la vida dels nostres protagonistes perquè els trobem allunyats de la seva Rússia natal durant tantes dècades? Hi tornaran ara? Quelcom els ho pot impedir? Doncs no ho sé... per tant, hauré de seguir llegint la novel·la!!
Em faig un primer comentari per dir que crec que potser he endevinat el que en MAC suggeria en els seus darrers comentaris en l'anterior post :-)
ResponEliminaEn cas que així fos, vull dir que aquesta novel·la seria també una gran mostra de fantasia històrica cosa que, per altre banda, no em desagradaria gens... Qui sap com van passar les coses realment!? ;-)))
Segur que has arribat a la mateixa conclusió que jo. I també coincideixo que no passa res si l'encertem que ja sabem que estem llegint història-ficció, no?. :-)
EliminaCoincideixo en que jo també m'ho estic passant força bé amb aquesta lectura. És, com dius, amena i molt fàcil de llegir.
ResponEliminaHe de dir, que estic gaudint més els capítols del Gueorgui jove que no del vell, però no em desagrada gens aquesta manera de narrar que, alternant capítols, parteix dels dos extrems de la història per anar confluint.
La vida mísera del poble queda molt ben explicada, aquesta foto que has posat ho diu tot de com vivien aquella gent, i està clar que l'única manera de millorar és sortir d'allí. En Gueorgui ho aconsegueix però de manera involuntària, ell no vol salvar el cosí del Tsar sinó impedir que el seu amic faci una bestiesa.
Genial també aquesta fotografia de l'ou Fabergé, m'ha encantat veure'l després de llegir-ne la descripció a la novel·la. Tot un exemple del luxe del Palau d'Hivern que es contraposa amb la miseria dels camperols que malviuen a la izba de fusta de Kaixin. Per cert, sí que és un poble real. Només cal que cerquis KASHIN (RÚSSIA) a Google i et sortirà, encara que pel que he vist actualment té molt poc a veure a com era cent anys enrere. :-)
Jo també tinc ganes de continuar i assabentar-me de què li va passant al nostre protagonista (i anar confirmant si la meva hipòtesi Z=A és certa o no). Ahir vaig completar el segon bloc de lectura, demà prepararé el post corresponent i de seguida que tu hagis llegit els tres capítols m'ho dius que el publicaré. :-))
Hehehe vaig posar allò de que no podia trobar (Kaixin) perquè estava segura que, si existia, tu sí que ho trobaries. Jo havia buscat altres formes d'escriure-ho, i res. Ara ja he pogut veure on és! :-))
EliminaSí, clar, el pobre Gueorguei ni tan sols es planteja "què està fent", actua seguint el seu primer impuls natural en veure el seu amic traient l'arma... sense pensar-ho un segon. Tot i així està clar que el nano és valent :-) A mi també em cau molt bé aquest Gueorguei jovenet. El gran m'havia començat a caure malament quan veia que deixava tota la feina per la Zoia, pobreta... Clar que després veiem que és la mateixa Zoia la que té ganes de sentir-se com totes les dones i li demana especialment a ell que no la privi de la satisfacció de poder actuar així :-DDD
Quan hagi llegit els capítols t'aviso ;-))
Benvolgut Macavitx Macabenev, quan vulgui (demà mateix si li va bé) pot posar el seu post :-)
ResponEliminaDoncs ara mateix el publico. :-)
Elimina