dimarts, 12 de juny del 2012

OLIVER TWIST (Charles Dickens) [I]

'Oliver Twist' presenta la commovedora història d'un infant orfe, narrada amb l'inimitable realisme propi de l'autor. Novel·la d'ambientació tètrica i melodramàtica, amb personatges deformats com màscares caricaturesques creades per les pupil·les horroritzades d'un nen, fa pensar que el coneixement de la vida pot ser més plàstic i tàctil que abstracte o adult. Malgrat tot, Dickens aconsegueix mantenir una tamisada esperança que dóna a la novel·la una profunda i inoblidable humanitat. Quadre punyent i pintoresc dels baixos fons de l'Anglaterra del segle passat, 'Oliver Twist' ha conservat a través dels anys la seva extraordinària suggestió, i és per això que ha estat portada al cinema diverses vegades.

Acabeu de llegir el text de la contraportada de l'edició de 1996 que l'editorial Proa va publicar d'aquesta novel·la de Charles Dickens. La primera dins de la Col·lecció Clàssics Moderns, aquesta és la tercera edició de l'obra i conserva la traducció que en Pau Romeva va fer per la primera edició de 1929.

Aquesta és la versió que he trobat disponible a la biblioteca i que jo llegiré, estarà bé comparar-la amb l'edició més actual que l'altre dia ens va presentar l'ASSUMPTA i que conté la mateixa traducció de Pau Romeva però revisada i actualitzada per Joan Riba.


Comencem amb aquest post la posada en comú de la lectura d'aquest clàssic de Dickens. Als comentaris anirem comentant (no podria ser d'altra manera ;-D) que ens va semblant el llibre a mesura que l'anem llegint; per tant, si hi voleu dir la vostra, aneu molt en compte de no avançar res de l'argument sense avisar-ho abans. Així cadascú gaudirà de la lectura al seu ritme, que és com ha de ser.

14 comentaris:

  1. En aquest primer comentari parlaré fins el CAPÍTOL XIV que és on vaig arribar ahir a la nit.

    El llibre m'està agradant força, amb capítols molt curts es llegeix facilment tot i que el que s'hi explica és molt dur.
    Els primers capítols que ens parlen del naixement de l'Oliver i de la seva estada a l'hospici expliquen la crueltat de tracte cap ell i als altres nens que fa posar la pell de gallina però alhora el text està farcit d'una ironia constant que demostra el geni de l'autor. Quan Dickens explica, per exemple, que els nens pobres podien escollir a morir ràpidament de gana al carrer o a morir lentament pel mateix motiu dins de l'hospici (perquè l'únic menjar allí dins són unes farinetes aigualides fetes de "una il·limitada provisió d'aigua" i "una reduïda qüantitat de farina de civada") potser ens fa somriure però és sens dubte tot un atac a com anaven les coses a la societat de la seva època.
    I les desgràcies del pobre Oliver no s'acaben aquí, primer els responsables de l'hospici el volen posar al servei d'un escuraxemeneies sobre el que pesava "la lleu imputacío d'haver mort ja a cops tres o quatre nois" i després el donen com aprenent a un bagulaire (l'amo d'una funerària). Allí sembla que hi podria estar prou bé però una baralla amb un empleat de la casa , en Noè Claypole, fa que hagi de fugir.
    La fugida el porta del seu poble a Londres on entra en una banda de pillets i lladres a càrrec d'un vell jueu, en la seva primera "feina" (on hi anava sense saber-ho, manera com l'autor remarca la inocència encara del nen Oliver) es atrapat, jutjat i posat sota la custodia d'un bon home. En aquella casa, l'Oliver es recupera i comença a ser feliç.
    Però tot fa pensar que aquesta felicitat no durarà gaire, els seus antics "compinxes" el busquen...

    Com he dit, el llibre m'agrada. És el meu segon Dickens i torno a comprovar perquè aquest autor és un clàssic tan llegit. Les seves històries estan molt ben escrites i enganxen, i això és el que defineix un bon llibre.

    ResponElimina
  2. Quina il·lusió em fa trobar-me amb aquest post!! ;-)))

    MAC, "casualment" jo també he llegit fins el capítol XIV i estic absolutament d'acord amb el que tu dius. No hi canviaria ni un punt ni una coma :-))

    La realitat a la societat de l'època era així de dura... A mi m'esgarrifa llegir alguna escena on algun nano rep alguna plantofada, un cop de bastó, o un càstig per haver demanat una mica més de menjar... però Dickens ho explica d'una manera que pots entendre la cruesa de la situació i, al mateix temps, mantenir una mica d'esperança: la innocència del propi Oliver, i la bondat d'alguns dels personatges amb els que també ens anem trobant.

    És curiós el cas de les nostres edicions. Em va fer molta gràcia quan vaig saber que en MAC tenia l'edició "mare" de la meva; tot i que les frases que remarca, em sonen exactes a les del meu llibre :-))

    Curiosa és, també, la diferència en el nombre de pàgines de les dues edicions. La seva en té tres-centes i molt i la meva cinc-centes cinquanta. I això és perquè la meva té les línies més curtes (vàrem fer la prova i disset línies meves eren tretze d'en MAC) Jo he calculat que, llegint el mateix, jo llegeixo catorze pàgines i en MAC deu ;-)
    I és que, a més, en el meu tots els capítols comencen en pàgina senar el que fa que, tot sovint, hi hagi una plana sencera en blanc.

    Aquest és -si no em descompto- el vuitè llibre de Dickens que llegeixo i m'ha cridat molt l'atenció un fet: Per diverses circumstàncies, vaig llegir primer llibres de la seva darrera època, mentre que els dos últims que he agafat (Pickwick i aquest) són els primers i hi noto una gran diferència. El sistema de capítols curts, amb títols absolutament "cervantins" (un breu resum del que ens trobarem a dins, per exemple el Capítol 10 porta exactament aquest títol "En el que Oliver coneix més a fons el caràcter dels seus nous companys i paga l'experiència una mica cara. Capítol breu però molt important d'aquesta història"). Això, que em va cridar l'atenció a Pickwick, desapareix més endavant.

    Igualment, la ironia crítica de Dickens, que es manté al llarg de tots els seus llibres, és molt més accentuada en aquests dos primers... serà curiós, a mida que en vagi llegint més, anar trobant com va fent els canvis en la seva forma d'escriure.

    En tot cas, i com diu en MAC, el llibre enganxa una barbaritat i jo ja tinc ganes de saber què li espera al nostre jove amic Oliver :-))

    ResponElimina
  3. A mi m'ha sobtat trobar-me aquesta gran quantitat d'ironia que gasta Dickens, com bé dius, molt més accentuada que a "Història de dues ciutats". Està molt bé per això, és un "humor intel·ligent" que sempre m'ha agradat.
    En quant a la traducció, malgrat els anys que han passat des de que es va fer la que estic llegint jo, aquest detall no es nota gens i, almenys per mi, la lectura no és gens difícil.
    En seguirem parlant que jo també tinc ganes de continuar sabent que li passa a l'Oliver. :-))

    ResponElimina
  4. I, ja veus, en canvi en Josep Carner, pocs anys DESPRÉS va fer servir un català molt més complicat...

    En realitat (segons vaig llegir a la breu nota introductòria del meu llibre: només dues pàgines! iupiii!) algunes de les coses que s'han canviat no afecten a que sigui més o menys entenedor sinó als costums "traductors", per exemple, Pau Romeva va traduir els noms. En la meva versió, aquest personatge que has citat anomenat Noè Claypole, recupera el Noah Claypole original ;-)))

    En quant a la ironia dickensiana, demostra que aquest home era molt intel•ligent. No és fàcil anar repartint crítiques d’aquesta manera, mantenint el nivell durant tota l’obra, i aconseguir al mateix temps treure’t algun somriure... I una altre cosa... que t’acabes encarinyant de veritat amb els personatges “bons”... És com llegir un conte. Un conté que té moltes lectures. A un infant li pot agradar aquesta història, també a un adolescent, i, per descomptat, a un adult... cadascú la llegirà d’una forma diferent ;-)

    ResponElimina
  5. Molt d'acord amb els diferents nivells de lectura que pot tenir aquesta novel·la, és això el que la fa tan bona. :-))

    I en quant a la traducció,tens raó que traduir els noms és un costum que ha quedat antiquat però de totes maneres en Romeva no ho fa amb tots els noms. De fet, no recordo ara cap més que aquest que hem citat. L'Aranya és Jack i l'altre lladre Charley, les noies de la banda són Nancy i Bet (potser aquí seria Beth?), etc.


    Ahir vaig arribar fins el CAPÍTOL XVIII.
    Ja es veia venir que la felicitat de l'Oliver s'havia d'acabar però no em diguis que no sap greu quan passa?. Sembla que en Dickens gaudeixi complicant-li la vida al pobre noiet: Torna a estar en mans dels lladres i a més, gràcies a l'agutzil de la parròquia, el bon home que l'havia ajudat ha renegat de la seva amistat. Ja veurem com se'n surt, si es que se'n surt. ;-))

    ResponElimina
  6. Veig que et segueix agradant! Estic contenta!! hehehe

    Doncs no, no, la noia és Bet, igual que a la teva versió. Així resulta que només va traduir Noah? Li deuria agradar més el nom en català! :-))
    Bé... probablement algun altre hi haurà, perquè a la introducció en feia referència o, potser és perquè noms com Jack o Charley eren ja més coneguts pels lectors catalans?

    Ai, MAC!! Ja m'has passat al davant!! hehehe així que llegeixo el teu comentari mig en diagonal. Ahir no vaig llegir res... però ja faré la pau, ja faré :-))

    Quan arribi al capítol XVIII torno a posar un altre comentari!! ;-))

    ResponElimina
  7. Bon dia! ;-)

    Ostres, ostres, aquest llibre... Fa patir, eh? El petit Dick, pobret...

    Quina passada el principi del capítol XVII quan el "narrador" parla directament amb el "lector" en una mena de confidència sobre el canvi d'escenes tristes o dramàtiques i alegres en algunes obres de teatre... Cada dia m'agrada més com escriu Dickens, de veritat...

    Ara bé, després, costa, eh? el que és pitjor és que estic segura que molts d'aquells orfenats segur que eren així de durs...

    Ahir per la tarda vaig poder llegir poc, així que encara no t'atrapo. En canvi, aquesta tarda podré llegir molt -si no passa res!- ja t'avisaré pel capítol que arribi ;-)

    ResponElimina
  8. Doncs aquesta tarda he acabat el capítol XXII i encara no he llegit res més. A veure si aquesta nit puc llegir el XXIII :-)

    Però, de moment, comento fins al XVIII que és per on anaves i no puc dir altre cosa que... "Pobret Oliver!!" :-((

    Em fa molta llastimeta, no ho puc evitar... em faig uns farts de patir!!...

    Però què bé que escriu aquest home!! I pensar que tenia tan sols vint-i-cinc anys quan va escriure aquest llibre!! Quin crack!!... Sarcasme, ironia, denúncia... però també tendresa, dolcesa... M'està agradant molt :-)

    ResponElimina
  9. Bon dia. :-))
    Jo he arribat al capítol XXV però ja pots llegir tot el comentari perquè no diré res de l'argument, només t'avisaré que si fins ara has patit quan m'atrapis amb la lectura et quedaràs amb l'ai al cor.

    A mi també m'està agradant molt el llibre, realment està molt ben escrit i m'he tornat a adonar, com ja vaig fer amb 'Història de dues ciutats' que Dickens és un autor antic però de cap manera antiquat. Han passat 175 anys des de que es van publicar però les desventures de l'Oliver encara t'enganxen, no cal dir res més. :-))

    ResponElimina
  10. Ahir vespre en vaig llegir un altre i he acabat el XXIII... Per cert, que jo vaig posant els capítols en números romans perquè tu ho fas així, però, segons el meu llibre, he acabat el 23 :-DD

    Ostres, encara em quedaré més amb "l'ai al cor"?? Doncs recorda com acaba el capítol 22... allò sí que és un "ai al cor"...

    El cert és que aquest llibre et fa adonar que la gran majoria de crítiques a alguns dels pitjors defectes són atemporals... Aquest "aprofitar-se" dels càrrecs. No tenir-ne prou mai per un mateix, però tenir el cor dur pels demés...

    Ara bé, Dickens és Dickens... i també et mostra la part més generosa i bona de la natura humana... Ell ho exposa tot: Als "dolents" els ridiculitza, a vegades exagera els seus defectes per fer-los ben palesos, els tracta amb sarcasme i ironia... als "bons" els tracta amb respecte i el seu sentit de l'humor quan parla d'ells no és tallant sinó que és tendre i amable ;-))

    ResponElimina
  11. Diem que al final del capítol XXV complica una mica més el final de capítol XXII (ho poso en nombres romans que, segons la meva traducció, l'any 1929 es feia així) :-DD

    Si, si. Els caràcters dels personatges de Dickens estan molt ben diferenciats, és el que vas dir tu mateixa: És com un conte però amb diferents nivells de lectura. :-)

    ResponElimina
  12. I enganxa una barbaritat!! Això dels capítols tan curts fa dir "bé, en llegeixo un altre i ja ho deixo..." però després seguiries!! :-))

    Vaig a fer una mica de feina! ;-)

    ResponElimina
  13. Hooola veig que aneu per feina...jo aquesta vegada no participo en la relectura em sap greu però abans tinc un munt de feina i un munt de lectures..però passaré a dir la meva d'acord?

    ResponElimina
  14. Ens farà molta, molta il·lusió si vas passant a dir la teva!! ;-))

    En MAC i jo anem dient a cada comentari per on anem de la lectura, així que tu pots anar recordant!! ;-))

    ResponElimina