La casa del propòsit especial (John Boyne) [II]

Segon bloc de lectura.
05.- 1970
06.- El príncep de Moguilev
07.- 1953

(Fragment d'un documental sobre la família del Tsar)

Continuem la lectura de la novel·la seguint aquesta seqüència temporal que ens imposa l'autor que fa que els capítols que ens expliquen la història més actual vagin retrocedint en el temps mentre que en els altres que ens parlen de la vida als darrers anys de la Rússia dels Tsars, la trama va avançant seguint l'ordre cronològic, diguem-ne, normal. Tenim doncs la sensació d'estar llegint dues novel·les en una, les dues amb el mateix protagonista però amb una trama diferent que provoca el fet que les separin vàries dècades. Una separació que, per altra banda i a mesura que avancem en la lectura, es va fent més petita.

Dels tres capítols del llibre compresos en aquest segon bloc de lectura, n'hi ha dos escrits des del "present". Al primer ("1970"), ens assabentem de la mort d'Arina, la filla de Gueorgui i Zoia en un accident de trànsit i dels sentiments que això provoca en el seus pares:

- És clar que és culpa meva, va dir Zoia. I tu també me la dónes, em consta. Si no ho fas, ets un ximple.
- Jo no et culpo de res -vaig replicar cridant, acostant-m'hi per fer-la girar i mirar-la cara a cara. Se li notava una duresa en l'expressió, una mirada que s'havia ocultat durant molts anys però ara havia reaparegut, des de la mort d'Arina, i em deia què pensava Zoia exactament-. Creus que et faig responsable de la mort de la nostra filla?. Això és de bojos. Jo només et faig responsable d'una cosa: d'haver-li donat la vida.
- Per què em dius això ara? -em va preguntar, revelant en el to de veu que tenia les llàgrimes molt a prop.
- Perquè sempre has tingut aquesta sensació i durant anys i anys ha projectat una ombra sobre les nostres existències. I t'equivoques, Zoia, no te n'adones?. T'equivoques de ple, sentint-te així...

Queda clar que hi ha alguna cosa en el passat d'aquesta parella que encara no coneixem. Segur que ho farem, a mesura que anem llegint. De moment, retrocedim gairebé 20 anys per entrar a l'últim capítol d'aquest bloc ("1953"). En ell, continuem sabent detalls de la vida familiar dels protagonistes a Londres. En destaquen tres: El matrimoni, que ara ronda la cinquantena, passa per un mal moment per una infidelitat que ha comès Zoia. La seva filla de 19 anys els presenta formalment el seu primer xicot. Decideixen comprar el seu primer televisor per seguir en directe els actes de coronació d'Isabel II:

Arina em va demanar que comprés un televisor, per poder veure la coronació de la nova Reina des de casa, si bé d'entrada m'hi resistia, no pas perquè la cerimònia no m'interessés, sinó perquè no li veia la punta, a això de gastar-nos tants diners en un aparell que només faríem servir una vegada.
- L'engegarem cada dia -va insistir ella-. Almenys jo. Sisplau, no podem ser l'única família del carrer que no en té. Em fa vergonya.
- No exageris -li vaig respondre, sacsejant el cap-. Què pretens tu, fet i fet, que ens asseguem cada nit tots tres aquí a mirar una capsa allà al racó i no puguem parlar mai de res?...

1953 - En ocasió de la coronació d'Isabel II, la BBC estrena les emissions en color.

En el capítol central del bloc ("El príncep de Moguilev"), tornem a l'any 1915. En Gueorgui, de 16 anys, fa unes quantes setmanes que és a Sant Petersburg, a la residència dels Tsars on s'encarrega de protegir l'hereu al tron, Alexei d'onze anys. En aquest temps, ha conegut també a la resta de la família imperial i s'ha enamorat de la filla petita, Anastàsia que té 14 anys. Un amor que és correspost, encara que d'amagat.

Alexei Nikolàyevich Romànov           Anastàsia Nikolàyevna Romànova

En Gueorgui com a membre de la Guàrdia de Corps personal del tsarevitx, ha de vigilar constantment a Alexei i la poca diferència d'edat entre tots dos li facilita la feina d'anar sempre junts a tot arreu. Precisament en aquest capítol, se'ns explica el viatge que el Tsar i el seu fill van fer al Quarter General de l'exèrcit rus, Stavka, per donar ànims a les tropes que aleshores lluitaven en plena Primera Guerra Mundial. Aquest viatge fou una realitat històrica i l'autor l'aprofita per explicar-nos un "secret" del tsarevitx que en Gueorgui també descobreix amb sorpresa quan el nen jugant cau d'un arbre i, malgrat que aparentment no ha pres mal, tothom s'excita d'allò més. És la pròpia Tsarina, que s'ha desplaçat expressament a Stavka quan ha sabut de l'accident del seu fill qui revela el misteri explicant-li les conseqüències d'aquella caiguda:

...Els malsons l'esqueixaran, mentre esgaripa de dolor i ens prega a mi o al seu pare que l'ajudem, que li alleugem aquell turment, però nosaltres no hi podem pas fer res. Ens que darem asseguts a l'espona del llit i li parlarem, li agafarem la mà, però no plorarem, perquè no podem demostrar cap debilitat davant el nen. I això durarà qui sap quant. I saps llavors que podria passar també, Gueorgui?
Vaig moure el cap negativament.
- Què? -vaig preguntar.
- Llavors podria ser que es morís -va replicar corglaçada-. Que el meu fill es morís. I que Rússia es quedés sense hereu. I tot perquè tu vas permetre que s'enfilés a un arbre. Ho entens ara?
No sabia pas què dir. El nen era hemofílic; tenia allò que en deien la "malaltia reial", una dolença sobre la qual havia sentit a murmurar els criats però sense donar-hi cap importància. La reina difunta Victòria d'Anglaterra , àvia directa de la Tsarina, n'era portadora, i com que la majoria dels seus fills i filles, néts i nétes, s'havien casat amb prínceps i princeses europeus, la malaltia en qüestió era un secret vergonyós en moltes corts reials. Inclosa la nostra...

Quadre genealògic de la Reina Victòria i transmissió de l'hemofília
als seus descendents de les diverses cases reials europees