La casa del propòsit especial (John Boyne) [IV]

Quart bloc de lectura.
12.- El Neva
13.- 1924
14.- La signatura del Tsar
15.- 1922

(Documental sobre la vida i la mort de Rasputin)

Ja ens falta poc per acabar aquesta novel·la que malgrat ens parla d'una història coneguda, el final de l'Imperi dels Tsars a Rússia, es fa força interessant perquè ens l'explica en directe i des de dins a través dels ulls d'un suposat guàrdia de corps del tsarevitx.

En aquest quart bloc, els capítols que expliquen la vida dels protagonistes ja fora de Rússia, on la trama va retrocedint en el temps, i els que ens l'expliquen el que passa a la cort del Tsar, on la trama segueix l'ordre cronològic, ja només estan separats per molts pocs anys, cosa que ens indica que arriba el desenllaç que coneixerem al proper i últim bloc de lectura.

Rasputin

El primer dels capítols ("El Neva") es centra en la figura de Grigori Iefímovitx Rasputin (Григорий Ефимович Распутин) (1869 – 1916) el místic rus que gaudí d'una gran influència sobre els Romànov en els darrers dies de la Rússia dels tsars. En el documental que he enllaçat encapçalant aquest post podem seguir la biografia de la seva vida i també els detalls de la seva mort, un assassinat que va necessitar per ser efectiu de l'ús de verí, diversos trets de pistola i les gèlides aigües del riu Neva. Així ens explica la novel·la, la primera part dels fets:

...Li he donat vi. Li he donat pastissos. Farcits amb prou cianur per matar una dotzena d'homes, per no dir res d'un mugic pudent de Pokrovskoie.
Li vaig clavar les pupil·les mentre la sorpresa m'esbatanava els ulls.
- Aleshores és mort? -vaig preguntar, esbalaït-. Ja l'heu matat?
Els dos homes van intercanviar una altra llambregada i van arronsar les espatlles gairebé com si es disculpessin.
- És de suposar, no et sembla? -em va preguntar el Príncep [Iusúpov] a mi, somrient. L'actitud que mostrava no era pas la d'algú que acabava de perpetrar un assassinat, i em vaig preguntar si estava borratxo o també havia perdut el seny-. Però no li ha fet cap efecte. No és humà, saps? -va afegir, com si això fos una simple circumstància de la vida, un fet del qual totes les persones civilitzades eren plenament conscients-. És una criatura diabòlica. El cianur no l'ha matat...

Nicolau II, Tsar de Rússia

El tercer capítol del bloc ("La signatura del Tsar") ens porta a 1917 i a la fi de la dinastia Romànov com a mandataris de l'imperi rus. Aquestes pàgines acaben amb la signatura per part de Nicolau II de la seva abdicació al tron en un vagó del tren imperial aturat a les afores de la ciutat de Pskov, on en aquells moments s'havia instal·lat el Quarter General de les tropes russes i on també hi era Gueorgui per ordre del propi tsar que, rellevant-lo de la tasca de guàrdia del seu fill, li havia ordenat que l'acompanyés.
Un final, aquest de l'últim tsar, que es veia venir per tothom menys pels propis components de la família imperial. El mateix Gueorgui ens explica els motius en aquest fragment de la novel·la:

...El Tsar, naturalment, s'havia equivocat moltes vegades en la manera com havia plantejat l'agressió contra els alemanys i els turcs, però això no era res en comparació del tracte que rebien els súbdits que, segons ell afirmava, s'estimava tant. Nosaltres, els membres del seguici reial, anàvem d'un palau a uns altres, pujàvem a bord de trens luxosos, desembarcàvem de iots sumptuosos, menjàvem coses exquisides i vestíem amb robes i complements de luxe. [...] Mentrestant, el poble, fora dels palaus, es desesperava per poder menjar, per una mica de pa, per poder treballar, per qualsevol cosa que els fes sentir una mica més humans. Tremolaven entre les gebrades de l'hivern rus i comptaven els parents que no sobreviurien fins a la primavera. [...] Volien expressar la seva ràbia en manifestacions, aldarulls i una premsa lliure, i sempre els ho prohibien tot. Quantes vegades no s'havien omplert els hospitals de ferits i moribunds del poble, a causa dels homes del Tsar que asseguraven la preeminència de l'autocràcia?. Quantes vegades havien anat a visitar cementiris?...

Londres, anys 20. Aquesta postal mostra Kingsway des de High Holborn.

Em queda parlar dels dos capítols d'aquest bloc que transcorren fora de Rússia. En el primer d'ells i segon del bloc, ("1924"), l'autor ens parla dels primers temps de Gueorgui i Zoia a Londres provinents de París. La parella s'ha instal·lat a Holborn, al centre de la capital anglesa, i han trobat feina. Ell a la Biblioteca de Londres i ella a una fàbrica tèxtil. També veiem que els problemes que arrossega Zoia i que s'han anat destacant en anteriors capítols del llibre ja són ben presents, fins el punt que en aquestes pàgines ens assabentem del seu primer intent de suïcidi. No coneixem encara on sorgeix el problema de Zoia però comencem a entendre quins sentiments sembla que l'empenyin cap a l'autodestrucció. Ella mateixa li explica al seu marit el motiu d'haver refusat una invitació d'una companya de feina, negant-se a anar a prendre un te amb ella:

- Més valdria que no féssim amics -va declarar finalment.
- No t'entenc.
- Doncs que jo no faci amics -va precisar, corregint l'afirmació anterior-. Més val que no es relacionin gaire amb mi. I punt.
Vaig arrufar les celles, sense saber del cert que volia dir amb això.
- Doncs no ho entenc -vaig repetir-. Què pot passar, fet i fet? Zoia, si creus que...
- No puc córrer el risc, Gueorgui -em va etzibar, precipitant les paraules enfora ràpidament a mesura que se li encenia la sang-. No li faria cap bé ser la meva amiga. Porto mala sort, jo. Ja ho saps tu. Si m'acosto massa a algú...
Em vaig aturar enmig del carrer i la vaig mirar esbalaït.
- Zoia! -vaig exclamar, agafant-la pel braç i tibant-la de cara-. No ho pots dir de veritat.
- Per què no?
- Ningú no porta mala sort -vaig replicar-. És una idea ridícula.
- Coneixe'm és patir -va argumentar, amb veu fonda i greu, llambregant endavant i enrere i arrufant el front com un plec d'arruges doloroses...

París, anys 20. Panoràmica del Barri de Montmartre amb la Basílica del Sagrat Cor

A l'últim capítol del bloc ("1922"), Gueorgui i Zoia fa tres anys que són a París. Ell treballa en una llibreria on se les ha de veure amb un amo poc comprensiu que li retreu el temps que "perd" cuidant la seva dona que acaba de sofrir un avortament. Però aquestes dificultats quedaran en res quan un bon amic seu, en Leo Raymer, es arrestat per haver provocat la mort d'un gendarme en un altercat prop de la Basílica del Sagrat Cor al barri de Montmartre. El cop del judici, que acaba amb la condemna a la guillotina del seu amic, és tan fort que la ciutat es torna insuportable per a la parella i no poden fer res més que anar-se'n:

I Zoia i jo vam decidir marxar de París per sempre més. Va ser decisió seva, de fet, però jo em vaig alegrar de sumar-m'hi.
L'última nit a la ciutat, asseguts dins del pis buit, miràvem fixament per la finestra les espires de les incomptables esglésies que hi havia pertot.
- Va ser culpa meva -va dir ella.

Així acaba aquest bloc de lectura, per tant haurem de continuar llegint per saber més coses d'aquest sentiment de culpa que corseca a Zoia per una banda, i com continua la història del Tsar i la seva família, per una altra. Ho farem, i amb ganes, que això no pot quedar així.