divendres, 13 de març del 2015

La casa del propòsit especial (John Boyne) [IV]

Quart bloc de lectura.
12.- El Neva
13.- 1924
14.- La signatura del Tsar
15.- 1922



(Documental sobre la vida i la mort de Rasputin)


Ja ens falta poc per acabar aquesta novel·la que malgrat ens parla d'una història coneguda, el final de l'Imperi dels Tsars a Rússia, es fa força interessant perquè ens l'explica en directe i des de dins a través dels ulls d'un suposat guàrdia de corps del tsarevitx.

En aquest quart bloc, els capítols que expliquen la vida dels protagonistes ja fora de Rússia, on la trama va retrocedint en el temps, i els que ens l'expliquen el que passa a la cort del Tsar, on la trama segueix l'ordre cronològic, ja només estan separats per molts pocs anys, cosa que ens indica que arriba el desenllaç que coneixerem al proper i últim bloc de lectura.

Rasputin

El primer dels capítols ("El Neva") es centra en la figura de Grigori Iefímovitx Rasputin (Григорий Ефимович Распутин) (1869 – 1916) el místic rus que gaudí d'una gran influència sobre els Romànov en els darrers dies de la Rússia dels tsars. En el documental que he enllaçat encapçalant aquest post podem seguir la biografia de la seva vida i també els detalls de la seva mort, un assassinat que va necessitar per ser efectiu de l'ús de verí, diversos trets de pistola i les gèlides aigües del riu Neva. Així ens explica la novel·la, la primera part dels fets:

...Li he donat vi. Li he donat pastissos. Farcits amb prou cianur per matar una dotzena d'homes, per no dir res d'un mugic pudent de Pokrovskoie.
Li vaig clavar les pupil·les mentre la sorpresa m'esbatanava els ulls.
- Aleshores és mort? -vaig preguntar, esbalaït-. Ja l'heu matat?
Els dos homes van intercanviar una altra llambregada i van arronsar les espatlles gairebé com si es disculpessin.
- És de suposar, no et sembla? -em va preguntar el Príncep [Iusúpov] a mi, somrient. L'actitud que mostrava no era pas la d'algú que acabava de perpetrar un assassinat, i em vaig preguntar si estava borratxo o també havia perdut el seny-. Però no li ha fet cap efecte. No és humà, saps? -va afegir, com si això fos una simple circumstància de la vida, un fet del qual totes les persones civilitzades eren plenament conscients-. És una criatura diabòlica. El cianur no l'ha matat...

Nicolau II, Tsar de Rússia

El tercer capítol del bloc ("La signatura del Tsar") ens porta a 1917 i a la fi de la dinastia Romànov com a mandataris de l'imperi rus. Aquestes pàgines acaben amb la signatura per part de Nicolau II de la seva abdicació al tron en un vagó del tren imperial aturat a les afores de la ciutat de Pskov, on en aquells moments s'havia instal·lat el Quarter General de les tropes russes i on també hi era Gueorgui per ordre del propi tsar que, rellevant-lo de la tasca de guàrdia del seu fill, li havia ordenat que l'acompanyés.
Un final, aquest de l'últim tsar, que es veia venir per tothom menys pels propis components de la família imperial. El mateix Gueorgui ens explica els motius en aquest fragment de la novel·la:

...El Tsar, naturalment, s'havia equivocat moltes vegades en la manera com havia plantejat l'agressió contra els alemanys i els turcs, però això no era res en comparació del tracte que rebien els súbdits que, segons ell afirmava, s'estimava tant. Nosaltres, els membres del seguici reial, anàvem d'un palau a uns altres, pujàvem a bord de trens luxosos, desembarcàvem de iots sumptuosos, menjàvem coses exquisides i vestíem amb robes i complements de luxe. [...] Mentrestant, el poble, fora dels palaus, es desesperava per poder menjar, per una mica de pa, per poder treballar, per qualsevol cosa que els fes sentir una mica més humans. Tremolaven entre les gebrades de l'hivern rus i comptaven els parents que no sobreviurien fins a la primavera. [...] Volien expressar la seva ràbia en manifestacions, aldarulls i una premsa lliure, i sempre els ho prohibien tot. Quantes vegades no s'havien omplert els hospitals de ferits i moribunds del poble, a causa dels homes del Tsar que asseguraven la preeminència de l'autocràcia?. Quantes vegades havien anat a visitar cementiris?...


Londres, anys 20. Aquesta postal mostra Kingsway des de High Holborn.

Em queda parlar dels dos capítols d'aquest bloc que transcorren fora de Rússia. En el primer d'ells i segon del bloc, ("1924"), l'autor ens parla dels primers temps de Gueorgui i Zoia a Londres provinents de París. La parella s'ha instal·lat a Holborn, al centre de la capital anglesa, i han trobat feina. Ell a la Biblioteca de Londres i ella a una fàbrica tèxtil. També veiem que els problemes que arrossega Zoia i que s'han anat destacant en anteriors capítols del llibre ja són ben presents, fins el punt que en aquestes pàgines ens assabentem del seu primer intent de suïcidi. No coneixem encara on sorgeix el problema de Zoia però comencem a entendre quins sentiments sembla que l'empenyin cap a l'autodestrucció. Ella mateixa li explica al seu marit el motiu d'haver refusat una invitació d'una companya de feina, negant-se a anar a prendre un te amb ella:

- Més valdria que no féssim amics -va declarar finalment.
- No t'entenc.
- Doncs que jo no faci amics -va precisar, corregint l'afirmació anterior-. Més val que no es relacionin gaire amb mi. I punt.
Vaig arrufar les celles, sense saber del cert que volia dir amb això.
- Doncs no ho entenc -vaig repetir-. Què pot passar, fet i fet? Zoia, si creus que...
- No puc córrer el risc, Gueorgui -em va etzibar, precipitant les paraules enfora ràpidament a mesura que se li encenia la sang-. No li faria cap bé ser la meva amiga. Porto mala sort, jo. Ja ho saps tu. Si m'acosto massa a algú...
Em vaig aturar enmig del carrer i la vaig mirar esbalaït.
- Zoia! -vaig exclamar, agafant-la pel braç i tibant-la de cara-. No ho pots dir de veritat.
- Per què no?
- Ningú no porta mala sort -vaig replicar-. És una idea ridícula.
- Coneixe'm és patir -va argumentar, amb veu fonda i greu, llambregant endavant i enrere i arrufant el front com un plec d'arruges doloroses...


París, anys 20. Panoràmica del Barri de Montmartre amb la Basílica del Sagrat Cor

A l'últim capítol del bloc ("1922"), Gueorgui i Zoia fa tres anys que són a París. Ell treballa en una llibreria on se les ha de veure amb un amo poc comprensiu que li retreu el temps que "perd" cuidant la seva dona que acaba de sofrir un avortament. Però aquestes dificultats quedaran en res quan un bon amic seu, en Leo Raymer, es arrestat per haver provocat la mort d'un gendarme en un altercat prop de la Basílica del Sagrat Cor al barri de Montmartre. El cop del judici, que acaba amb la condemna a la guillotina del seu amic, és tan fort que la ciutat es torna insuportable per a la parella i no poden fer res més que anar-se'n:

I Zoia i jo vam decidir marxar de París per sempre més. Va ser decisió seva, de fet, però jo em vaig alegrar de sumar-m'hi.
L'última nit a la ciutat, asseguts dins del pis buit, miràvem fixament per la finestra les espires de les incomptables esglésies que hi havia pertot.
- Va ser culpa meva -va dir ella.


Així acaba aquest bloc de lectura, per tant haurem de continuar llegint per saber més coses d'aquest sentiment de culpa que corseca a Zoia per una banda, i com continua la història del Tsar i la seva família, per una altra. Ho farem, i amb ganes, que això no pot quedar així.

11 comentaris:

  1. Llegir aquest post m'ha fet reviure la recent lectura... en haver-hi aquests fragments seleccionats he recordat perfectament tot el que s'explica i aquest patiment constant de la Zoia. Ha de ser veritablement horrible pensar que res no et pot sortir bé. De fet, els successius avortaments sembla que li confirmin que ella ha d'estar sempre relacionada amb la mort i, després, quan finalment poden tenir una filleta, hem vist com també la veu morir, ja de gran, però molt jove, en un desgraciat accident de cotxe. És tot molt trist :-(

    M'encanten les postals que has trobat per situar ben bé els escenaris de la història :-) Aquesta és una de les coses que més m'ha agradat del llibre, anar trobant-me amb el context històric... No sabia que a França havien guillotinat a gent fins tan entrat el segle XX!! Mare meva!!

    Pel que fa a Rasputin... ara miraré el vídeo... el personatge em resulta força desagradable... I penso, i si veritablement tot el que s'explicava d'ell de dolent era mentida?... en tot cas, el cert és que la seva mirada no m'inspira massa confiança. (Tot això del cianur, deu ser veritat o part de la llegenda?)

    I anem a criticar una mica... En un dels moments, en Gueorgui i la Zoia van al cinema. En un documental surt en Hitler que, evidentment, parla alemany. En Gueorgui diu "Zoia i jo enteniem una mica l'alemany"... bé, si el llibre arriba a durar una mica més, potser també hauríen parlat el japonès. Com molt bé vas dir ahir, hi ha gent que té una facilitat innata pels idiomes :-DD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Veig que el vídeo és un bon documental. Doncs ho deixo per més tard, que ara no tindria temps i el vull veure bé :-))

      Elimina
  2. Certament aquest patiment continu de Zoia és molt corprenedor durant tota la lectura. Es va culpant, capítol darrere capítol, de totes les desgràcies que els van passant. Que algú estigui convençut de que "coneixe'm és patir", ha de ser molt dur per ell mateix i per qui hi ha de conviure.

    Em va agradar trobar aquestes postals de primers de segle dels barris de Londres i París on representa que van viure els protagonistes del llibre. .-)
    Per cert, jo tampoc sabia que la guillotina es continuava fent servir fins fa gairebé quatre dies. Com dius tu: Mare meva!! :-(

    Segurament, com en tants altres "fets històrics", de Rasputin només coneixem el que ens han volgut explicar. Vull dir que la "fama" que tenia potser estava basada en alguna cosa certa però que segur que també hi ha molta exageració. Tot això de la seva mort, per exemple, a mi em sembla més llegenda que realitat. Sí, mira't el documental quan tinguis una horeta lliure que és realment força interessant.

    Quan algú és poliglota és poliglota i tant li fa parlar dos idiomes com mitja dotzena. :-DDD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ahir per la nit vaig estar mirant el vídeo de Rasputín... ostres, quin personatge! Hi ha un moment que un dels historiadors que intervenen diu una cosa que penso que té tota la raó i és que la gent del poble odiava tant Rasputín perquè s'amagava la veritable raó principal de la seva presència a Palau. Tal com s'amagava la malaltia del pobre Tsarevitx. Si s'hagués explicat que el nen estava malalt i que el "tiparracu" aquell, per molt repel·lent que fos en altres coses, sabia com calmar-li els dolors, etc. segur que la gent ho hauria entès més... I, penso jo, posats a imaginar, potser sabent que el nen estava malalt, la simpatia envers la família Romànov hauria estat més gran.

      Estic totalment d'acord amb tu en que, pel que respecta al personatge, hi ha d'haver certa base real que les legendes populars han exagerat i multiplicat... Pensar que es va estar menjant un munt de pastissets farcits de cianur que no li van fer res... mmmmm... potser en va menjar un i va notar el gust (tots els lectors d'Agatha Christie sabem de sobra que el cianur té gust d'ametlles amargues, els pastissets segur que eren dolentíssims hehe). A més, la mort per enverinament amb cianur no és automàtica, pot passar més de mitja hora a que faci efecte. Però el noble aquell es va impacientar i el va començar a tirotejar... Però els trets potser el van tocar a òrgans no letals... En fi, que es van dedicar a anar torturant-lo una mica fins que el van tirar al riu glaçat... Quina gent més bèstia!

      Correcte. El "poliglotisme" no té mida. Si ho ets, ho ets :-DD

      El que va viure l'Anastàsia, pobreta, és per deixar un trauma terrible de per vida. De fet, als primers capítols, jo creia que estava prou tranquil·la... però després vas veient: intents de suïcidi, culpabilitzacions, etc. i és molt trist :-(

      Elimina
  3. Saps que segurament tens raó amb això que dius de fer pública la malaltia del tsarevitx. Però clar, no es podia permetre que la gent sabés que l'hereu al tron estava malalt. Les aparences s'han de mantenir per damunt de tot. Clar que, tal com van anar les coses, ja es veu que aquesta estratègia no va funcionar gens.

    Aquesta teoria teva sobre la mort de Rasputin és molt més versemblant... però m'has d'admetre que no té ni la força ni el misteri de la que ha arribat fins a nosaltres. :-DD

    Bé doncs. Ja només ens queda l'últim bloc de lectura. Espero el teu post! :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades la gent imagina que pren les millors decisions per alguna cosa i, en realitat, s'està equivocant de mig a mig...

      Tinc curiositat per saber si, veritablement, els pastissets tenien cianur i en va menjar tants... Ves a saber, igual "no tenia paladar" :-DD

      Si demà fa bon temps i solet, el post arribarà més aviat. Si segueix fent fred i humitat, el post tardarà una micona més perquè llavors em fa mal tot i no em puc centrar en mira com fer un post una mica "com cal" ;-))

      Elimina
    2. Ja saps que no hi has de patir. Tu publica el post quan et vagi bé. Fes cas al savi refrany que diu: "Un post s'ha de fer com cal, sinó no cal". :-)))

      Elimina
    3. El refranyer és saviesa, sempre ho he pensat :-DDDD

      Elimina
  4. Després de la marató de posts per Quaresma i Setmana Santa al Blog de la Parròquia i al de la Delegació de Litúrgia de l'Arquebisbat, en breu publicaré el darrer post d'aquesta sèrie de "La Casa del Propòsit Especial" ;-))

    ResponElimina