dijous, 18 d’octubre de 2012

Reflexionant amb Dickens i Casa Inhòspita

Som a l’Anglaterra de mitjans del segle XIX, l’Anglaterra victoriana, on podem trobar gent de la noblesa, vivint en grans mansions, amb el seu servei absolutament fidel i lleial i amb la sensació que són “ves a saber qui”... Vol dir això que són mala gent? És dolent Sir Leicester Dedlock? Doncs jo crec que no... jo crec que, dins l’educació que ha rebut, dins els principis que ell es creu perquè així els hi han ensenyat, no és una mala persona... és estirat, classista... però no em sembla que tingui un mal fons.

Som a l’Anglaterra de mitjans del segle XIX, l’Anglaterra victoriana on, als suburbis de les grans ciutats podem trobar casos de pobresa extrema. Barris en les condicions més precàries, antihigiènics, bruts. Gent degradada, sense feina, que es refugien en l’alcohol, persones que reben maltractaments... La Jenny, en Jo...

Victorian London
Gustave Doré

En Jo no sap qui van ser els seus pares... De fet “jo no sé re” és una de les frases que més diu. S’espanta quan algú li fa massa preguntes. Ell té una escombra i es dedica a netejar una cantonada. Els dies que hi ha massa fang o porqueria, la gent ho agraeix i algú li dóna alguna moneda...

Anglaterra victoriana, segle XIX... pluja, boira, fang als carrers... un te calentó, reconfortant... aquell qui el pot prendre clar. Hi ha qui pot gaudir d’un bon foc i hi ha qui es mor de fred...

Sortim. Posem-nos la capa... vigilem de no empastifar-nos amb el fang que hi ha per tot arreu... Carros, cavalls... fred, cansament.


Hi ha qui gaudeix amb el poder que dóna saber secrets de la vida dels altres. Hi ha qui només pensa en acumular diners... hi ha persones que ajuden i persones egoistes... Qui és pitjor, en Tulkinhorn o l'Smallweed? Qui és més ridícula, la dona que descuida la seva família i només pensa en un poble d'Àfrica o la que obliga als seus fills petits a fer constants donatius de diners que no tenen?

Bona gent, mala gent. Gent que es sent atrapada pel pes d’un passat que la societat hipòcrita de l’època no perdona... Gent que ha entrat en el cercle de l’Opi.

Trobem persones nobles... No, no nobles de la noblesa, sinó persones rectes, amb principis. Sergent George, Phil, la galeria de tir... amistat, amistat de veritat amb els Bagnet.

Quins secrets hi pot haver que relacionin entre ells móns tan diferents?



4 comentaris:

  1. Reflexió a l'espera de fer nous blocs de lectura :-)

    ResponElimina
  2. Moltes coses han canviat des d'aleshores... algunes altres, per desgràcia, són ben iguals.

    Em queden unes 150 pàgines per acabar el llibre. M'estic emportant més d'una sorpresa en aquestes pàgines finals. :-)

    ResponElimina
  3. Ai, MAC, em sap una mica de greu que, tant com m'agrada aquest llibre, l'estic llegint molt malament... clar que és una sort perquè això vol dir que tinc una mica de feineta, però vaig poc a poc... No he arribat ni al 40!! Per això vaig fer aquest post una mica general...

    Sorpreses a les pàgines finals? Bé!! això m'agrada!! :-))

    ResponElimina
  4. Doncs jo acabo d'arribar de la biblioteca on he anat a retornar el llibre, que el préstec em caducava dilluns que ve. Ahir vaig deixar per llegir els tres últims capítols que he acabat avui mateix després de dinar, no en dic res només que em reafirmo en que hi he trobat alguna que altra sorpresa. :-)

    Pel que fa al que dius de no poder llegir tan ràpid com voldries perquè tens feina doncs no hi has de patir gens. Si no recordo malament, des del primer dia que vam començar aquest blog vam dir que el volíem per passar-nos-ho bé i em sembla que segons com ens programem més feina lectora de la que podem assumir amb tranquil·litat. Així que, t'ho repeteixo, no hi pateixis ni corris que quan arribis ja publicaràs el post del bloc corresponent.

    ResponElimina