Memòries d'un cirurgià, de Moisès Broggi.- setè bloc de lectura

I acabem aquí un llarg viatge, molt llarg. Un viatge que dura cent quatre anys, els que va viure aquesta persona tan especial que ha estat, i és, el Dr. Broggi. En aquestes memòries hem trobat de tot i molt variat, i això és el que les ha fet tan interessants. A part dels fets objectius, dels avanços mèdics, de la situació política de cada moment, el Dr. Broggi ha compartit també amb tots nosaltres les seves reflexions sobre coses importantíssimes i ho ha fet amb una humilitat i una bondat que emocionen.

He tardat molt en llegir el llibre (he de dir que he fet una mica de trampa ja que, per qüestions d’un llibre que em van deixar i que s’havia de tornar a la biblioteca, durant uns dies vaig fer un canvi de lectura... No li vaig dir res a en MAC perquè no m’assassinés directament. Ell és una bona persona i tampoc cal portar la gent al límit de la seva paciència ;-)

D’altre banda, el ritme lent al que he llegit aquest llibre –i això de veritat que no és excusa sinó crua realitat- ha vingut també motivat per la tipografia que m’ha semblat un xic petita i perquè la que escriu aquestes línies ja fa temps que necessitaria un canvi d’ulleres. Tot i així, avui –sí, aquesta tarda!- quan llegia les darreres frases de les memòries i tancava el llibre, em sabia greu. Dr. Broggi, el trobaré a faltar. A vostè i la seva honestedat, la seva sinceritat i sencillesa.

No sé què remarcar d’aquest darrer bloc doncs ha estat un dels que més m’ha agradat. En fer-se gran i mirar enrere, són moltes les reflexions que li venen al cap i, poder-les llegir, ha estat un autèntic privilegi. Ell, com a científic, va ser membre de diversos grups en els que es tractava temes tan importants com les armes nuclears (de les que estava radicalment en contra), l’ecologia, la lluita contra la fam... És quan ens parla d’aquests temes que jo he descobert també el Moisès Broggi filòsof. Deixo aquí uns paràgrafs que m’han arribat molt endins:

“Per concebre esperances, l’Home hauria de poder dominar els seus instints i tendències egoistes i aturar a temps el camí seguit fins ara, marcat per l’agressivitat i el consumisme desbocat, ja que, segons tots els pronòstics, això ens porta a la ruïna de les reserves naturals, a la guerra i al desastre. N’hauria de seguir un altre de diferent, amb més espiritualitat i menys apetència pels bens materials, amb més amor i menys odi, amb més altruisme i menys egoisme. Naturalment que això representaria una veritable mutació de la mentalitat humana, i el sol fet d’enunciar-ho és entrar en el terreny de la utopia; però les amenaces són tan grans, el repte amb el qual s’enfronta la humanitat és tan greu, que creiem que no sols estem autoritzats a parlar d’utopies, sinó també a lluitar-hi” (Resum fet per ell de les conclusions del Congrés de Prato, convocat per la secció italiana de la Societat de Metges contra la Guerra nuclear)

Més endavant, a dos pàgines del final, ens deixa aquesta profunda reflexió:

“Segons les més antigues doctrines filosòfiques, hi ha dues maneres de concebre el Jo. Una és identificar-lo amb el nostre cos material, amb els seus instints primitius, desitjos i passions, manera de pensar que considera la persona com a quelcom únic, apartada de totes les altres coses; és la més freqüent i és la font de l’egoisme i de totes les calamitats; segons aquesta doctrina, després de la mort tot s’ha acabat i no queden més que pols cendres. En l’altra forma, que és la menys freqüent, la ment sap identificar-se amb la part més elevada de l’esperit, aquella part amagada que tots portem a dintre i que es confon amb l’esperit universal. Així és com el savi considera i estima tot el que l’envolta, éssers vius i natura, com si fossin el propi Jo, i veu tot el mal que es fa com si l’hi fessin a ell mateix. Així és com hauríem de sentir i pensar tots, sobre tot aquells que tinguessin en les seves mans la direcció d’una administració global.”