dilluns, 15 de juliol de 2013

L'Ombra de l'Atzavara (Pere Calders) [III]

Tercer bloc de lectura i últim
- Capítols X a XII (pàg. 208 a 302)

Mezcal amb cuc de maguei, la beguda preferida de donya Xole

Encarem la darrera part de la novel·la, en aquests tres últims capítols ens assabentarem de com li va al final a en Deltell al negoci i a casa seva, i si les esperances que havia posat en arreglar la seva vida es compleixen o no. El que ja havíem començat a veure als capítols anteriors s'intensifica en aquests, el nostre protagonista es troba cada vegada més superat per un "entorn" que l'aclapara i sembla que no té prou capacitat de reacció per sortir-se'n. Arribarem així a un desenllaç que, si ho pensem bé, segurament era l'únic que podíem esperar.

Pere Calders ens relata de manera magistral en aquesta novel·la, no només les vicissituds del protagonista sinó sobretot la manera de ser dels mexicans i els seus costums. Uns costums als quals en Joan Deltell no s'hi acaba d'acostumar. Un exemple el tenim en aquesta "mania" de donya Xole, la seva sogra, de menjar-se durant l'esmorzar dels diumenges el cuc de maguei que havia quedat al fons a la seva botella de mezcal (veure imatge que encapçala el post). A en Deltell, malgrat tenir l'estomac fort, li costava de suportar aquesta escena dominical.

I potser aquest fàstic que sent el protagonista de la novel·la pels cucs de l'atzavara és només el reflex del que sentia el propi autor després de passar per l'experiència que ens explica el seu cunyat, Avel·lí Artís Gener, en aquesta anècdota que us copio a continuació:

A Mèxic en Pere Calders i jo, durant una bona temporada, anàvem cada diumenge al cinema. Al meu il·lustre cunyat i a mi ens agradava no perdre'ns cap de les sessions matinals (i dominicals) del Cinema Bucareli, una sala mig cèntrica, mig de barriada, que tenia el saludable costum de projectar dues pel·lícules en una sessió, el preu de la qual era profusament raonable.
Calia anar-hi d'hora, puix que la llarga tanda començava a quarts de deu del matí. Al vestíbul del cinema compràvem unes grans bosses de patates fregides. Ens assèiem i posàvem damunt les nostres cames aquelles bosses de plàstic transparent, grosses com a coixins, i durant tota la llarga tirada de projecció, espigolàvem d'esma, mecànicament, el contingut dels envoltoris. Ho fèiem, naturalment, sense gens de pressa, per tal que el comestible-combustible ens durés tota la sessió. De fet, era com un esmorzar que es prolongava durant gairebé tres hores, o sigui que es transformava en l'aperitiu d'abans de dinar.
A ambdós ens agradava moltíssim el cinema i, gràcies a les projeccions matinals del Bucareli, vam tenir la immensa sort i l'oportunitat de veure unes pel·lícules que eren autèntics cel·luloides rancis i que, si no hagués estat per les fabuloses matinals, mai no hauríem arribat a contemplar. No cal que repeteixi com en Pere Calders i jo ens aveníem: tothom en té proves abundoses. El pretext dels antics films era formidable de cara al nostre canvi d'impressions, a la xerrameca, si ho preferiu així.
I un dia, quan van encendre els llums de la sala entre pel·lícula i pel·lícula, ens vam adonar que allò que havíem comprat al vestíbul no eren bosses de patates, sinó cucs d'atzavara, degudament fregits.
Els animalons fregits s'inflen extraordinàriament i agafen unes dimensions com de dàtil. El gust no deu tenir res de particular i la prova és que, tant en Pere com jo, ens els menjàvem tranquil·lament, talment com si fossin patates fregides.
Va ser en Pere qui va descobrir l'error, quan anava a posar-se a la boca la "patata" i va veure uns ullets negres que el guaitaven fixament.
- Té, mira! -va proferir-. Quan has vist que una patata fregida et guaiti de fit a fit?
Els cuquets de "maguey" no són dolents. Però mai més no n'hem menjat!
(TÍSNER - CIRIS TRENCATS - Editorial La Campana - 1997)

Segurament no sabrem mai si aquesta anècdota té alguna cosa a veure o no amb que a en Deltell no li agradin els cucs que donya Xole degusta com un requisit, però m'ha semblat molt adient per posar-la aquí malgrat la seva llargària. Espero que us hagi fet gràcia.

dijous, 11 de juliol de 2013

L'Ombra de l'Atzavara (Pere Calders) (II)

Segon  bloc de lectura.
- Capítols VI a IX  (pàg. 106 a 207)


Cap VI:

En Joan Deltell estava  entusiasmat  amb la nova  proposta  de negoci editorial...  (jo desconfio  tant  com l'Assumpta  d'aquest  negoci).  I el gerent  de  l'empresa  on   treballava  fins ara, Bau-Gomar li diu:

"En aquest  país hi ha molta  fantasia  i vostè  també  té  la seva. No és pas  que això  sigui  un defecte, però s'ha de vigilar. Aquí moltes coses  no passen de l'abrandament de la conversa. Però sempre   hi ha algú que busca que els altres li facin la feina, i això, de vegades, ens sembla una gran oportunitat.

(a  la foto  la  màquina  Multilith  que el  va  animar a fer-se  càrrec  d'aquest  taller)  

Aquest  taller  era  al  C/  Bardenas  (a la foto)

Cap VII:

Malgrat  la  bona  notícia  que per a ell  representava   aquest  negoci,  això  no li  va servir  de gaire  a casa seva.

"A l'hora de dinar, l'Adela encara estava  ofesa. Més  que no pas  parar  taula,  havia rebatut els plats  i els coberts, tenia un emmurriament agressiu a punt de saltar a la més  lleu  provocació"

Cap VIII:

I  un terratrèmol  que  hagués  pogut  ser  devastador,  havia  respectat tant  la seva  família  com  el seu  "futur  negoci".  I la  seva  sogra havia  fet una promesa, si se salvaven,  però  el que l'havia de complir  era ell.  Ell  intentava  escapar-se'n  sense enfrontament  directe.

"Tinc  compromisos anteriors, altres  prometences  d'abans del terratrèmol. Amb  aquestes  coses  sóc  inflexible: s'ha de seguir  el torn  rigorós.  Quan li toqui a vosté  ja  l'avisaré."

Cap IX:

El taller  engega,  i  van sorgint petits problemes  que  en Deltell,  va resolent  amb  optimisme,  però  que  fa  patir  un munt.  Aquest  negoci  pinta  fatal...

"Com vol que  ho arreglem? és una infracció greu,  no hi ha  escapatòria! Jo m'hauria  de comprometre  molt... Per  a vostè  suposa una  multa  important, sense comptar el temps  que perdrà . A més,  li demanaran la documentació i sempre  hi ha algun detall imprevist que complica  les coses.  Vostè  és  estranger,  oi?"


diumenge, 7 de juliol de 2013

L'Ombra de l'Atzavara (Pere Calders) [I]

Primer bloc de lectura.
- Capítols I a V  (pàg. 7 a 105)

"A mig matí, el trànsit per l'avinguda Juárez començava a espessir-se...


En Joan Deltell encreuà la calçada davant del Palau de Belles Arts...


... s'aturà un moment sota la pèrgola de l'Alameda Central i...


Comprovà l'hora del seu rellotge i la del gratacels de la Latinoamericana i féu un sospir d'alleujament..."



Aquests són llocs que trobem a la primera pàgina de "L'Ombra de l'Atzavara"... no teníeu ganes de saber com són? També ho heu buscat? La veritat és que m'ha agradat moltíssim fer-ho i veure com n'és de maco Mèxic ja que, llegint a un català enyorat de Barcelona, no em podia fer a la idea... Aquest és el quid de la qüestió: Aquest llibre m'està agradant molt perquè m'hi sento terriblement identificada i, d'altra banda, m'ajuda molt més a comprendre l'actitud d'alguns immigrants espanyols a la nostra terra.

En Joan Deltell és un refugiat català d'uns quaranta-cinc anys que ja fa temps que viu a Ciutat de Mèxic, on treballa però sense ser cap triomfador. S'ha casat, sense saber massa per què, amb una mexicana, l'Adela, a la qual no estima i té un fill, en Xordi, que -malgrat totes les promeses que s'havia fet a sí mateix de convertir-lo en un "català de soca-rel"- ha anat deixant passar el temps i, com tot, se li ha escapat de les mans... així, per exemple, en Xordi no sap ni un borrall de català.

Conviu amb la sogra, Donya Xole i un cunyat jovenet, en Natxo. La seva vida és avorrida, monòtona perquè tots els seus pensaments estan centrats en tornar a Catalunya. Això fa que no es senti integrat al país que l'ha acollit. La seva il·lusió és que arribi el cap de setmana per anar a l'Orfeó Català de Mèxic, on es troba amb tota la colònia de catalans que viuen allí i que estan "dividits" en dos grups: Els que s'han integrat, han triomfat i estan encantats amb Mèxic i els que somien cada dia en tornar a Catalunya. La seva sort la confia a la loteria, que mai li toca i així va passant el temps.

Ara bé, darrerament sembla que li ha sortit una oportunitat, un negoci... Serà una bona ocasió? Podrà, per fi, guanyar una bona quantitat de diners que li permeti, en un parell d'anys, tornar a Barcelona? Ell, per primera vegada en molt de temps, està molt il·lusionat...

Annex: Imatges de l'Orfeó català de Ciutat de Mèxic (les he pispat del seu Facebook. Gràcies!)










dilluns, 1 de juliol de 2013

L'ombra de l'atzavara (Pere Calders) - [Presentació]


Comencem la lectura de "L'ombra de l'atzavara". És la novel·la més coneguda de Pere Calders (1912-1994). La va publicar l'any 1963, havent ja tornat de Mèxic, i per ella va rebre el premi Sant Jordi. L'obra ens parla de l'emigració dels catalans arran de la Guerra Civil espanyola a través de les peripècies de Joan Deltell, un català emigrat a Mèxic que treballa en una editorial. S'ha casat amb una mexicana però no s'ha acabat d'adaptar a aquella cultura i segueix somniant en el retorn a Catalunya.
Calders ens explica aquest "xoc intercultural" i el viatge interior que fa el protagonista amb la ironia i la mestria narrativa que el caracteritza. El resultat és una excel·lent novel·la que estic segur que gaudirem.

Us copio a continuació un fragment de la nota a la segona edició, on el mateix autor ens explica com veu ell el tema de la immigració que ha viscut en primera persona: "Penso que la qüestió és molt senzilla. Quan algú ha d'abandonar la seva terra per qualsevol causa i en troba una altra que li sembla més convenient per a viure-hi, només té dues opcions raonables: quedar-s'hi del tot, amb cos i ànima, o anar-se'n amb el seu enyorament a coll, tornar a casa si és que la nova li resulta incòmoda per a l'esperit. Voler convertir-se en un activista permanent de la nostàlgia és un mal negoci que aboca a balanços desoladors." (Pere Calders - 1979)

L'exemplar de la novel·la que jo llegiré (que no és el de la imatge que encapçala el post) té 302 pàgines, per tant proposo dividir la lectura en tres blocs d'unes 100 pàgines cadascun de la següent manera:

1r. bloc - Capítols I a V (pàg. 7 a 105)

2n. bloc - Capítols VI a IX (pàg. 106 a 207)

3r. bloc - Capítols X a XII (pàg. 208 a 302)

Qui vol encarregar-se del post del primer bloc? :-))