dilluns, 7 de novembre del 2016

Pigmalió (Bernard Shaw) [Presentació]

Primera publicació (en una revista) als Estats Units
[novembre de 1914]
Primera edició en llibre (1916)


En aquesta ocasió hem decidit compartir la lectura de "PIGMALIÓ", una obra de teatre de l'escriptor irlandès George Bernard Shaw (1856 - 1950) estrenada l'any 1913 a Viena en alemany (una traducció feta per l'agent literari de Shaw). La versió original anglesa es representà per primera vegada l'any següent, el 1914 i fou publicada per primera vegada en llibre l'any 1916, en un volum amb altres obres teatrals de l'autor.

El text s'inspira en el mite clàssic del mateix nom que explica la història d'un rei de Xipre que, en la seva recerca de la dona perfecta, crea una estàtua d'una jove de gran bellesa que anomena Galatea i de la qual s'enamora. La deessa Afrodita donarà vida a aquesta estàtua i Galatea es transformarà en una dona real que s'acabarà casant amb el rei Pigmalió.

"Pygmalion and Galatea" (Ernest Normand - 1886)

Bernard Shaw trasllada aquesta llegenda de la mitologia grega a l'època moderna convertint el rei escultor Pigmalió en un professor de fonètica anglesa, Henry Higgins, i Galatea en Eliza (Liza) Doolitle una florista humil, inculta i malparlada que el professor Higgins s'encarregarà de transformar en una dona refinada, subtil i, finalment, lliure.

"My fair Lady" (George Cukor - 1964)

"My Fair Lady", la pel·lícula musical dirigida el 1964 per George Cukor, és potser l'adaptació més coneguda de l'obra (els que l'hem vist en versió espanyola segur que recordem allò de que "la lluvia en Sevilla es una maravilla" :-D). Però d'aquesta peça teatral i, per extensió del mite de Pigmalió, se n'han fet moltes i variades versions tant literàries com en teatre, cinema o televisió i en gairebé tots els idiomes.
Entre moltes d'altres, a YOUTUBE n'he trobat dues de completes en castellà que no me n'he sabut estar d'enllaçar aquí... per veure-les després de llegir el llibre, és clar!.

La primera és la representació teatral que, en el mític programa de teatre per a televisió "Estudio 1", es va emetre el 21 de febrer de 1979 per TVE.


El segon vídeo és la versió doblada de la pel·lícula que l'any 1938 van dirigir Anthony Asquith i Leslie Howard i que va guanyar un Òscar al millor guió adaptat. Cal destacar que el guió d'aquesta pel·lícula el signa el mateix Bernard Shaw i per tant es va donar la circumstància que per primera vegada (i fins ara única) un escriptor guardonat amb el més gran premi literari, el Nobel que havia guanyat el 1925, s'emportés també aquest important premi cinematogràfic.
Una altra característica a remarcar d'aquesta pel·lícula és que va ser després de fer-la que l'autor va escriure l'edició definitiva de la seva obra (l'any 1941) modificant substancialment algunes parts de la primera edició, incorporant escenes senceres provinents de l'adaptació cinematogràfica i retocant un nombre de rèpliques que en moltes escenes s'acosta al 100%, amb la intenció de fer més explícit el sentit de la seva faula lingüística.



També cal parlar de les traduccions/adaptacions a la nostra llengua i, en aquest sentit, cal dir que en català disposem de dues versions de l'obra ben diferents.

La primera la signa Joan Oliver i, com el mateix subtítol del llibre ens indica, no és una simple traducció sinó que es tracta d'una adaptació lliure de l'obra de Bernard Shaw. El poeta i dramaturg català convertí el Londres postvictorià en la Barcelona dels anys 50 del segle XX que començava a recuperar-se dels efectes de la Guerra Civil Espanyola i va diferenciar la manera de parlar dels personatges entre el mal català, el xava, de les classes populars de la ciutat i el bon català dels barcelonins cultes. L'estrena d'aquesta versió tingué lloc a Sabadell el 26 de maig de 1957, malgrat això Joan Oliver no es basà en l'edició definitiva de l'obra que, com he explicat, publicà Bernard Shaw l'any 1941 sinó que partí de l'edició original de 1916.

Quaranta anys després, en ocasió de les representacions que en va fer la companyia "Dagoll Dagom" protagonitzades per Lloll Bertran el 1997, Xavier Bru de Sala en feu una nova versió basada en l'adaptació de Joan Oliver pel que fa a situar l'escena a Barcelona però més respectuosa amb l'original anglès escrivint doncs una versió completa i fidel (adaptada a la realitat catalana però al màxim de literal) de l'edició definitiva de 1941. Aquesta versió de Bru de Sala està disponible completa a la web de la Biblioteca Virtual "Miguel de Cervantes".

Per saber-ne més sobre les diferències entre aquestes dues versions catalanes, recomano llegir el llarg i molt interessant article que Emili Boix-Fuster publicà a la revista "Els Marges" (2006 - nº 78) amb el títol: "Els Pigmalions catalans de Joan Oliver i Xavier Bru de Sala: dues aportacions separades per quaranta anys".


Adaptació al català de Joan Oliver (1957)
Traducció al català de Xavier Bru de Sala (1997)


He de dir que jo he tingut la sort que a la meva biblioteca habitual estaven disponibles aquestes dues versions en català i per això he decidit no triar entre l'una i l'altra sinó, ja que el text no és gaire llarg, llegir-les totes dues, una darrere l'altra.

Com he comentat abans, jo coneixia l'obra només per la seva versió cinematogràfica de 1964 i per altres llibres que també toquen el mite de Pigmalió però l'abundant informació que he anat trobant tot preparant aquest post m'ha fet venir un gran interès per aquesta lectura i tinc moltes ganes de saber que els passa als protagonistes. Copio a continuació la llista dels personatges que surten a l'obra, (entre parèntesis els noms, donats per Joan Oliver, amb què són coneguts a l'escena catalana.):

ELIZA DOOLITTLE, (Rosita Fernandes), florista
ALFRED DOOLITTLE, (Joaquim Fernandes), el seu pare
HENRY HIGGINS, (Martí Jordana)
SENYORA HIGGINS, (Senyora Jordana), la seva mare
CORONEL PICKERING, (Coronel Fontanella)
SENYORA PEARCE, (Senyora Mercè), majordoma de Higgins
SENYORA EYNSFORD HILL, (Senyora Fortuny)
CLARA, (Clara Fortuny), la seva filla
FREDDY, (Toni Fortuny) el seu fill
NEPOMMUCK
EL XOFER DEL TAXI
PERSONATGES SECUNDARIS

Comencem doncs la lectura d'aquesta obra de teatre en cinc actes que com que no és gaire llarga (el llibre té al voltant de les 100 pàgines però al ser text dialogat hi ha força espais en blanc i es llegeix més ràpidament) proposo que comentem en un únic post de lectura.

Qui vol encarregar-se de fer-lo? :-))

9 comentaris:

  1. Aquests posts teus de presentació sempre em semblen una meravella. "En si mateixos" són ja tot un tractat que anima a llegir un llibre en concret... però, sincerament -i si això fos possible- diria que aquesta vegada t'has superat!! Les referències mitològiques i la doble versió cinematogràfica fa d'aquesta entrada teva un petit tresor :-))

    M'has fet venir unes ganes molt grans de saber com s'ho faran perquè la jove florista, sense cap preparació cultural, acabi essent i parlant com una senyoreta :-)

    I això ho dic malgrat admetre que jo tinc la sort d'haver vist l'obra, a Barcelona, l'any 1997, però, com la pròpia data indica, d'això ja en fa dinou anys i, tot i que recordo perfectament l'argument de l'obra, he oblidat tots els detalls del procés que, imagino, deu ser ple d'anècdotes divertides :-)

    D'altra banda he de dir que tu llegiràs dues versions (una "lliure" i l'altre més fidel) la segona de les quals és la que jo he vist al teatre, però, en canvi, el llibre que jo tinc és en castellà, i és una traducció fil per randa (o sigui, que passa a Anglaterra) de Julio Broutá... i té 187 pàgines!! O sigui que, o els teus llibres tenen la lletra molt petita, o els traductors catalans, en les seves adaptacions, es van cruspir alguns fragments... Tot això ho sabrem a mesura que anem comentant l'obra :-)

    Com no sé si hi haurà més voluntaris (hehehe) m'apunto a fer aquest post de lectura i proposo que, abans de començar a comentar, haguem llegit ben bé dos dels cinc actes. Et sembla bé?

    Així doncs... Nou llibre! Nou món que s'obre davant nostre!! (*) Comencem!!!


    (*) (ara no sé si món el puc accentuar o no, amb la supressió dels diacrítics... bé, com jo sóc crítica amb la seva desaparició, ho poso)

    ResponElimina
  2. Me n'alegro que t'agradi el post. T'he de dir que m'ho he passat molt bé fent-lo perquè he trobat molta informació sobre l'obra i les seves traduccions que jo desconeixia i que m'ha semblat molt interessant. A més que a Youtube hi hagués la representació teatral completa i la pel·lícula de 1938 ha estat tot un regal que no podia deixar d'enllaçar aquí.

    Pel que fa a les traduccions, més concretament, he aprés que aquesta és una obra molt difícil de traduir perquè s'ha d'adaptar el dialecte cockney que fa servir la protagonista i que es tan típic de l'East End de Londres a cada idioma. En català, ja ho dic al post, Joan Oliver va optar per una adaptació de l'obra i en canvi Bru de Sala en va fer una traducció més literal amb l'única llicència de fer-la passar a Barcelona. En castellà, passa el mateix. La traducció de Broutà no és "fil per randa" sinó que a l'hora d'encarar l'obra la va adaptar també al parlar del Madrid de l'època i això va fer que eliminés algunes referències al context cultural anglès i que n'afegís d'altres que no eren a l'original. Això no és cap demèrit sinó que diríem que l'obra obliga a fer-ho així. Com ja suposaràs, aquestes dades de la traducció a l'espanyol no les sé perquè conegui com s'han fet totes les traduccions de Pigmalió, simplement ho he tret d'un treball universitari que ho explica molt bé: https://repositori.upf.edu/bitstream/handle/10230/16099/Arias_Badia_Blanca_TA.pdf?sequence=1

    En aquest treball també diu que Broutá va fer la seva traducció l'any 1919 per tant, i si això és així, es va basar en la primera versió de l'obra i no en la definitiva de 1941. Quan hagis avançat una mica en la lectura pots comprovar-ho comparant el teu llibre amb la versió completa de Bru de Sala que he enllaçat al post i que si es fidel a la versió definitiva de Shaw.

    Jo començaré la lectura (avui mateix) amb la traducció de Bru de Sala, a continuació llegiré la de Joan Oliver i després podré comparar. Per cert, l'adaptació d'Oliver si que té, com dic al post, unes 100 pàgines (més concretament 107 i amb una lletra força petita). La de Bru de Sala en té 150 i, encara que la lletra és una mica més gran, el que no té són salts de pàgina ni gaires espais en blanc dins del text. Potser això és el que explicaria la diferència de pàgines amb la teva versió.

    No sé a tu, però a mi totes aquestes "versions diferents" em fan venir més ganes de llegir aquest llibre. A veure que ens hi trobem. :-DD

    Dues últimes coses:
    1.- Jo tampoc crec que hi hagi algun altre voluntari, així que me n'alegro que tu t'encarreguis del post de lectura. :-DD Però no entenc que vols dir amb això de comentar-lo quan haguem llegit almenys dos dels cinc actes... que no el faràs quan acabis el llibre com en tots els altres?.

    i 2.- Tenim cinc anys de coll per adaptar-nos als diacrítics... així que, fins aleshores, pots fer el que vulguis. :-DDD

    ResponElimina
    Respostes
    1. MAC!! Estic fatal... juraria que havia llegit al teu post que deies que anéssim comentant mentre llegíem en un únic post, per això he posat haver llegit com a mínim dos actes :-DD però... no, no has dit això... ehem... no... on?... ah!... veritablement... tu no... res... mmmm... per què em mires així???

      Quan he dit que Broutà el va traduir "fil per randa" volia dir en quant a les coses que passen, no en quant a la "literalitat del text" que ja sé que seria "intraduïble" i ens trobaríem amb frases com les que passen a "coses de l'idioma" de La Trinca :-DD...
      Si em dius que el llibre traduit per en Bru de Sala té 150 pàgines ja estic tranquil·la perquè serà amb aquesta versió que podrem fer la comparació curiosa i divertida entre la versió anglesa i la catalana, ja que em temo que la d'Oliver potser ens semblaria massa diferent per comentar "com a únic llibre". O sigui, que amb aquest rotllo vull dir que em sembla fantàstic que tu et llegeixis dos llibres i jo un :-DDDD i que un dels dos que tu llegiràs serà com el meu però versió Barcelona :-DD

      Així, quan acabi el llibre, poso el post, no? :-DDDDD

      Elimina
  3. Sí, la idea que jo tenia era fer un únic post de lectura del llibre i, per tant, fer-lo després de llegir-lo. Ara bé, si mentre el llegeixes et sembla que aquest únic post t'anirà més bé si el divideixes en parts doncs també pots fer-ho. Això tu mateixa, sense cap problema. :-)

    Ja t'he dit que, si la traducció de Broutá és del 1919, tinc els meus dubtes que s'assembli més a la de Bru de Sala que a la d'Oliver però bé ja ho anirem veient.

    Per cert, he llegit una mica més del treball universitari que he enllaçat abans i saps de quin altre llibre parla quan vol comparar els diferents intents de traducció del "dialecte cockney" al castellà?. Doncs d'un llibre del que properament compartirem lectura dedicant-li, aquest sí, un únic post (només el de presentació)... el Pickwick de Dickens. Hi ha casualitats que ni fetes expressament. :-DD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo sé quin personatge és!! :-))

      De fet, aprofito per explicar-te una anècdota dickensiana hehehe... Com tu saps, la majoria d'obres de Dickens apareixien primer publicades per fascicles i era després, un cop ja estaven acabades, que sortia en forma de llibre. A més, hem de dir que el Club Pickwick va ser la primera obra del gran autor anglès, el qual tenia poc més de vint anys quan l'escrivia i era un complet desconegut. El resultat era que els primers fascicles de Pickwick (he de reconèixer que, certament, són una mica "embolicats") no varen ser pas un èxit de vendes sinó tot el contrari.
      Però Dickens, en lloc de desanimar-se, a mida que anava escrivint, anava lligant millor la trama de l'obra com a un tot i creava nous personatges. Va ser l'aparició d'aquest home, el que parlava en dialecte cockney, el que va fer que l'obra multipliqués els seus lectors.

      Molta gent no vol llegir Dickens perquè se l'imagina "molt elevat" quan, en realitat, a Dickens el llegia tothom... però, sobre tot, eren les classes populars qui més arribava a la seva literatura!... Justament el fet d'aparició de les novel·les en fascicles, feia que la gent que no podia comprar un llibre car sí pogués comprar aquella revisteta de cobertes de paper i "s'enganxaven" als seus arguments on, sempre, hi apareixia gent pobre, necessitada (també rics i molt rics).

      La gent de les classes humils londinenques es van fer seu aquell personatge (que, tot i no sortir des d'un principi, acaba co-protagonitzant el llibre) que parlava com ells i van fer que l'obra fos un èxit clamorós :-))

      Elimina
  4. Tu ja saps qui és i jo ho sabré ben aviat que ja tinc previst que el Pickwick sigui la meva propera lectura. ;-)

    Però de moment encara estic amb les aventures de l'Eliza Doolittle i el seu Pigmalió. He acabat ja la versió de Bru de Sala i els primers dos actes de l'adaptació de Joan Oliver i t'he de dir que, pel que fa a la trama, no hi gaires diferències més enllà de detalls; per exemple, el primer acte passa davant del Liceu (Bru de Sala) o davant del Palau de la Música (Oliver) però l'escena és la mateixa. Alguna altra diferència que he trobat és que a l'adaptació d'Oliver falta una petita conversa entre Eliza i el taxista que la porta a casa al final del primer acte, potser aquesta és una de les escenes que Shaw va afegir a la versió definitiva de 1941 respecte la primera de 1916. Vaig per la meitat del llibre i em queden només una cinquantena de pàgines, així que avui o com a molt demà ja l'hauré acabat, a veure si trobo més diferències. Una ja te la puc dir ara que l'he vist només fullejant el llibre, la versió de Bru de Sala té un llarg epíleg final que en la de Joan Oliver no hi és.

    ResponElimina
  5. Doncs ja he acabat els dos llibres i t'he de dir que encara que la història que s'explica és exactament la mateixa (com no podia ser d'altra manera) si que hi ha més d'una diferència remarcable. El que més destaca és que a la versió de Joan Oliver falten vàries escenes que si surten a la de Bru de Sala, no sé si Oliver les va suprimir al fer la seva adaptació o és perquè són les afegides per Shaw al fer la versió definitiva i també n'hi ha alguna que si apareix però que no és ben bé igual.
    Com que no sé per on vas en la lectura, només dic on són les que em van xocar més i no entro en detalls: Acte I (taxista), Acte II (bany, lliçó), Acte III (conversa Liza, ball), Acte IV (Liza, Anell, Freddy), Acte V (final, epíleg).
    En podem parlar quan facis el post i comprovar si a la versió de Broutá, que tu llegeixes, hi ha aquestes escenes o no.

    Per cert, si tinc temps, aquesta mateixa tarda veuré la pel·lícula de 1938... a veure a quina de les dues versions és més fidel. ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també el vaig acabar ahir... i no tinc la menor idea de com fer un sol post resum :-DD

      De totes formes et diré que al llibre que he llegit no hi ha cap anècdota amb cap taxista, ni res de cap bany (es parla de banyar-se, comprar roba nova, etc. però no hi ha cap escena en que es faci), ni conversa en un ball... ni res de l'anell d'en Freddy.

      Ara bé, si que hi ha un epíleg, que se'm va fer molt pesat i no em va agradar gens. Em sobrava. Jo hagués escrit un acte més, explicant com acaba tot i ja està.

      A veure si me'n surto amb el post :-))

      Elimina
  6. Pel que expliques, la versió de Broutá és, malgrat el que podia semblar per la diferència de pàgines, més comparable a la d'Oliver que a la de Bru de Sala perquè aquesta última recull les modificacions que l'autor va fer posteriorment a la primera edició i les altres no.

    Les he citat de manera molt esquemàtica al meu comentari anterior per tenir-les presents quan toqués comentar-les i, de tant esquemàticament ;-D, no m'he sabut explicar bé. El que cito en cada parèntesis són vàries escenes diferents; és a dir, per exemple, que no és que l'anell sigui d'en Freddy sinó que del quart acte volia comentar dues escenes: la de l'anell i una que protagonitza en Freddy. :-))

    Com que dius que ja has acabat el llibre, ara sí que puc ampliar aquell esquema i així tot quedarà més clar.
    ACTE I (TAXISTA): En la versió d'Oliver, aquest acte acaba quan Liza puja al taxi que ha portat Freddy. En la de Bru de Sala,l'escena continua fins que Liza arriba a casa seva i se'ns mostra, una mica, com és aquell habitatge.
    ACTE II (BANY): Quan la Sra. Pearce s'emporta Liza al bany, s'explica tota la novetat que això representa per a ella i com es resisteix a la neteja.
    ACTE II (LLIÇÓ): Hi ha una altra escena afegida al final d'aquest acte on es mostra com Liza rep les lliçons de Higgins. Aquesta és una de les escenes musicals que inclou Bru de Sala, amb una cançó plena de frases per aprendre a pronunciar bé com, per exemple, "Les oques esmolen el bec a les soques" o "Els sastres dels astres susciten desastres". :-D
    ACTE III (CONVERSA): A la conversa de Liza amb els convidats de la Sra. Higgins, surten també algunes de les frases de la cançó de l'acte anterior.
    ACTE III (BALL): Al final de l'acte s'afegeix una llarga escena que ens explica el ball de gala on Liza fa la seva presentació en societat i el que li passa allí per acabar sent l'èxit del que parlen Higgins i Pickering al començament de l'acte IV.
    ACTE IV (LIZA): Aquesta és la segona escena musical. Quan Liza es queda sola, just abans que torni Higgins i ella li tiri les sabatilles pel cap, explica com se sent de menyspreada pel seu mentor.
    ACTE IV (ANELL): Aquesta escena és gairebé igual en les dues versions, excepte en un detall. Mentre que en l'adaptació d'Oliver, Liza es torna a posar l'anell que Higgins ha llençat a la llar de foc; a la de Bru de Sala, el recupera però el deixa abandonat a la safata de la fruita.
    ACTE IV (FREDDY): Una altra escena nova al final de l'acte, quan Liza surt de casa, es troba en Freddy i marxen junts... i enamorats.
    ACTE V (FINAL): El final de l'obra és també prou diferent. L'adaptació d'Oliver sembla deixar entendre que Liza tornarà amb Higgins, la de Bru de Sala acaba amb en Higgisn rient i dient que Liza es casarà amb Freddy.
    ACTE V (EPÍLEG): Com ja vaig dir, aquest epíleg no hi és a la d'Oliver. He d'admetre que a mi tampoc em va agradar gaire però suposo que és la manera més fàcil que va trobar l'autor per explicar-nos com volia ell que s'acabés la història.

    Ara que ho he acabat d'escriure, m'adono que Déu n'hi do dels canvis. :-DD

    Ah!, i jo no tnc cap dubte que te'n sortiràs amb el post. M'estranyaria molt que no fos així. :-))

    ResponElimina