El pare Goriot (Honoré de Balzac) [IV]

Quart bloc de lectura i últim.
Capítol IV - LA MORT DEL PARE

Eugène de Rastignac vetllant al vell Goriot, greument malalt.

Hem arribat a l'últim bloc de lectura i amb ell a l'últim capítol del llibre que porta per títol "La mort del pare".

El gran drama en que s'ha convertit la vida del pare Goriot arriba al seu punt culminant quan, assabentat dels grans deutes que tenen les seves filles, cau greument malalt del disgust que li provoca no poder fer res, arruïnat com està, per solucionar-ho.

I mentre anem llegint com evoluciona la malaltia del vell protagonista, l'autor ens explica com el "tout París" (i entre ells les dues filles de Goriot) es prepara per assistir a una gran festa a la mansió de la vescomtessa de Beauséant.

Goriot agonitza acompanyat d'Horace de Biachon, un jove estudiant de medicina que intenta guarir-lo aplicant-li sinapismes (pegats de mostassa), i del jove Eugène de Rastignac, l'únic amic que li queda al malalt i que farà el possible per a que el pobre vell pugui veure les seves filles abans del trist final que ens indica el títol del capítol. Veurem si ho aconsegueix i ho comentarem aquí mateix.

*********************************************************

Per acabar, i com ja s'ha convertit gairebé en una tradició en aquest blog quan arriba l'últim bloc de lectura, no podia faltar una visita al YouTube per trobar una pel·lícula basada en la novel·la:

Una versió en francès, idioma original del llibre, protagonitzada per Charles Aznavour. I complementada aquesta vegada per una versió del llibre en format àudio en espanyol. Una lectura del més essencial de l'obra que pertany a la col·lecció d'àudio-llibres "Mi novela favorita":

El pare Goriot, d'Honoré de Balzac (3r. bloc)

Goriot agenollat davant la seva filla petita, Delphine,
i Eugène de Rastignac que observa l'escena.
Les filles del pobre vell Goriot ho accepten tot
sense donar res a canvi.

Quines coses tan rares té la vida, no? Fa un parell d'anys aquesta novel·la no m'hauria "durat" ni quinze dies (segur que menys) i ara porto ja gairebé un mes i mig llegint-la. Dir això pot semblar una molt mala propaganda per l'obra... doncs no, si us plau, no vull que sembli això en absolut perquè, el cert, és que el llibre m'ha enganxat. Tot i així passen dies en que potser no en puc llegir una pàgina (sempre m'ha sabut greu agafar un llibre per llegir dues pàgines i mitja, jo necessito poder dedicar-hi una estoneta tranquil·la... i així vaig)

Quina història tan estranya la que ens va explicant Balzac... La contraposició entre un amor extraordinàriament generós (l'amor d'un pare) i un egoisme extrem (de les filles envers aquest pare) i, entremig, una societat bastant podrida, amb uns valors raríssims.

En aquest capítol, a part d'anar veient com la història d'amor entre Delphine -que està casada amb un banquer- i Eugène -que, de moment, sembla que només té que deutes- va tirant endavant, amb el consentiment total del Pare Goriot, que el que vol és veure feliç la seva nena i res més.

Descobrim també que un dels dispesers de la Casa Vauquer no és qui semblava ser... un que ja deia jo que no em queia gens bé i que està relacionat amb coses que potser afectin el desenllaç...

D'altre banda, a la Pensió hi ha una noia jove i bona, enamorada també de l'Eugène, es tracta de Victorine Taillefer. Fins ara una persona sense recursos econòmics, molt humil, però que, per una "desgraciada" circumstància sembla ser que podrà ser molt rica. Serà possible? Aquest és un tema que, quan escric aquestes línies, encara no s'ha arreglat...

Com ho faria jo?... Bé, això és totalment personal i poso aquí només per riure una mica veient què passarà després amb les meves suposicions:

L'Eugéne s'adona que les germanes Goriot, malgrat la seva bellesa deslumbrant i el seu món de somni, són unes materialistes que no valen res. S'aparta d'elles i s'apropa a la Victorine -això que hagi d'heretar li dóna un toc especial hehe- (i més si pensem com s'ha arribat a aquesta herència) i tots dos arriben a estimar-se molt i a ser molt feliços.

L'he encertat? Sí o no? Ja ho veurem... No es perdin el proper capítol de: PAPA GORIOT!! ;-))

El pare Goriot (Honoré de Balzac) [II]

Segon bloc de lectura.
Capítol II - L'ENTRADA AL MÓN

Rastignac i Vautrin al pati de la Pensió Vauquer

Comencem el segon bloc de lectura d'aquest clàssic d'Honoré de Balzac que correspon, si el llibre que llegim està dividit en capítols, al segon capítol de la novel·la.

Aquest segon capítol porta per títol L'entrada al món i es refereix a l'intent d'accedir a l'ambient de l'alta societat parisenca per part d'Eugène de Rastignac, el jove estudiant de dret arribat a la capital des d'una petita ciutat de províncies.

És un jove ambiciós per això no dubta en demanar més diners a la seva família, uns petits propietaris rurals que ja han fet un esforç econòmic prou gran per enviar al fill a estudiar a París, però també és un jove de bon cor i per això no veu gens clara una proposició que li fa Vautrin, un altre estadant de la pensió Vauquer, que li permetria entrar en aquella alta societat però mitjançant mètodes clarament delictius.

Llegirem que decidirà Eugène en aquest sentit i com es va introduint, gràcies en un primer moment a les influències d'una parenta seva, la vescomtessa de Beauséant,  en el món de les festes a les mansions de la noblesa i en els luxosos teatres de París, com el dels Italiens que veiem a la imatge. Un món de luxe certament però més que res fet d'aparences, de moltes aparences. Veurem també com augmenta la seva relació amb el pare Goriot ara que es comença a tractar amb les seves filles, sobretot amb una d'elles.

Ho veurem, ho llegirem i després ho comentarem aquí mateix. :-)

Le Théâtre Italien de París - Gravat de C. Mottram segons un dibuix d'Eugène Lami

El pare Goriot, d'Honoré de Balzac (1r. bloc)

Comencem els comentaris de la lectura d'aquest clàssic que, de moment, està aportant una sèrie de sorpreses com són les diferents traduccions del títol (quan la versió original i el contingut de la història, deixa ben clar que estem parlant d'algú que és "Pare") o la divisió -o no- en capítols del text. Espero que estiguem llegint el mateix llibre!! ;-)

El primer que trobem és una descripció del que, de moment, ha estat l'escenari principal de la història, la Maison Vauquer, una pensió que, tot i que l'autor descriu com de poca categoria (al principi, sembla que ha de ser un lloc horrible i tètric, brut, deixat...), el cert és que a mi tampoc m'ho sembla tant. Clar que, potser aquest ambient decadent de la Casa Vauquer s'accentua quan comencem a visitar palaus i palauets de la noblesa parisenca.

Balzac ens va descrivint tots els hostes de la pensió, el pis que ocupen (com més amunt, més petita l'habitació i menys categoria), i una mica d'història de la seva vida. Es pot fer lent però, com no és gens complicat, va passant bé ;-)

Un dels hostes, el Sr. Goriot és un ex-fideuer, vidu, que amb els seus negocis ha aconseguit reunir una bona quantitat de diners. Així doncs, podem dir que és un home ric. Què fa, doncs, a un lloc com la Casa Vauquer? Doncs resulta que el bon home ha repartit els seus diners entre les seves dues filles, a les que ha consentit tots els capricis que han volgut i ara, ja gran, i amb una renda suficient, espera gaudir d'una vellesa tranquil·la.

Una de les coses que millor retrata el llibre és la naturalesa humana: Aquestes filles ambicioses, enlloc d'estar agraïdes al pare, li tanquen les portes de casa seva (una s'ha casat amb un noble i l'altre amb un banquer) i, a més, encara li van xuclant tots els diners que poden per anar pagant despeses en les que s'emboliquen. Amb la qual cosa el pobre Pare Goriot ha d'anar venent tots els records que tenia (coberteries de plata, jocs de cafè...). Els altres habitants de casa Vauquer el veuen com si fos un vell verd (si, al principi, una de les seves filles el va a veure -per demanar diners, és clar- tothom imagina que "és una amiga" i si ell, tot orgullós -doncs les estima moltíssim- diu "era la meva filla",  no el creuen. No comprenen el que veritablement passa el pobre home i el menyspreen.

Un altre dels hostes és el jove Eugène de Rastignac que, amb l'esforç econòmic de la seva família, és a París estudiant Dret. Aquest noi, ple de bones intencions i principis, poc a poc es va sentint atret pel luxe i la bona vida de les classes altes de París... aquí estem, just quan Eugène ha demanat diners a la mare i germanes per poder disposar de més mitjans per moure's en societat.

Si Eugène fos un personatge dickensià estic segura que s'arruïnaria totalment (ell i a la família) però com no ho és, haurem d'esperar a veure què passa...

El millor del llibre (doncs la història de fons és súper senzilla i es podria escriure el mateix de forma més resumida) són algunes reflexions que va fent... per exemple aquesta:

-Això significa -va dir l'Eugène amb un to de repugnància- que el vostre París és un fanguissar.
-Sí, és un fanguissar força curiós -prosseguí en Vautrin-. Els qui s'enfanguen amb cotxe són gent com cal, els qui s'enfanguen a peu són uns bergants. Si hom té la mala sort d'afanar qualsevol fotesa, el mostraran a la plaça del Palau de Justícia com una curiositat. Si hom roba un milió, als salons el tindran per model de grans virtuts. I per tal de mantenir aquesta mena de moral paguem entre tots trenta milions a la gendarmeria i a la justícia. Fa gràcia, oi?

O uns comentaris en que ens demostra com ens és molt més fàcil ser amables i caritatius amb persones desconegudes que amb la gent del nostre entorn. Sincerament, crec que en aquestes frases, Balzac, ho clava.

El pare Goriot (Honoré de Balzac) - [Presentació]

Ha començat el novembre i això vol dir que, seguint el ritme de fer una lectura conjunta cada dos mesos, ha arribat el torn de llegir "El pare Goriot" (Honoré de Balzac - 1835). Un clàssic de la literatura francesa que ens parla dels lligams familiars i la societat en el París del segle XIX.

El títol original francès és "Le père Goriot", al meu entendre prou clar i entenedor però malgrat això ha sofert diverses adaptacions segons la llengua al que s'ha traduït. Així en català trobem "El pare Goriot" i "El vell Goriot", igual que en anglès ("Father Goriot" - "Old Goriot"). Opcions que encara s'amplien amb una nova variant en espanyol, on s'ha publicat com "El padre Goriot", "Papá Goriot" i "El tío Goriot". Curiós, si més no.

L'exemplar que jo llegiré pertany a l'edició que l'editorial Proa va fer l'any 2001 per la seva col·lecció de Clàssics Universals. Té 325 pàgines, les 50 primeres corresponen a una introducció sobre l'obra i els personatges de Balzac escrita per Gabriel Oliver i les 275 restants són la novel·la pròpiament dita traduïda al català per Maria Bohigas que opta pel títol "El vell Goriot". Us copio a continuació el text de presentació de la contraportada:

"El vell Goriot" (1835) és una de les obres més importants de tota la producció narrativa de Balzac. És, a més, la novel·la que obre, amb la presència de personatges com Rastignac i Vautrin, el gran cicle narratiu de "La Comèdia humana", amb el qual l'autor crea tot un món i fa una gran crònica històrica i narrativa de la societat francesa de la primera meitat del segle XIX.
El vell Goriot, un comerciant jubilat, viu pendent de l'estimació i l'amor de les seves dues filles, Anastàsia i Delfina, a les quals ha dedicat la vida i tots els diners. Però aquest amor apassionat del pare mai no serà correspost.

El llibre es divideix en quatre capítols (que en el meu exemplar tenen 88, 70, 58 i 58 pàgines respectivament) per tant em sembla lògic fer-los correspondre amb els blocs de lectura i dividir el llibre en quatre posts, de la següent manera:

1r. bloc - Capítol I - Una dispesa

2n. bloc - Capítol II - L'entrada al món

3r. bloc - Capítol III - Enreda-la-Mort

4t. bloc - Capítol IV - La mort del pare

Qui vol encarregar-se del post del primer bloc? :-))