![]() |
Primera edició (1836/37) |
"ELS PAPERS PÒSTUMS DEL CLUB PICKWICK" és la primera novel·la de Charles Dickens (1812-1870). Amb el títol original de "The Posthumous Papers of the Pickwick Club, Containing a Faithful Record of the Perambulations, Perils, Travels, Adventures and Sporting Transactions of the Corresponding Members" fou publicada en fascicles mensuals des del març de 1836 fins l'octubre de 1837.
Retrat de Dickens (S. Lawrence - 1837) |
Charles Dickens tenia 24 anys i treballava com a reporter parlamentari i periodista ocasional; pel que fa a la seva vessant més literària havia publicat, amb el pseudònim BOZ, alguns textos curts que retrataven diferents aspectes de la vida a Londres. En aquesta mateixa època, l'editorial londinenca dels Srs. Chapman i Hall havia encarregat a l'il·lustrador Robert Seymour una sèrie de "plaques esportives cockney" on s'havien de representar les aventures dels membres d'un club de la capital anglesa que sortien d'excursió a altres zones del país fent expedicions de caça i pesca on les escopetes es disparaven per accident i els hams, en comptes d'anar a l'aigua tal com tocava, quedaven enganxats als barrets o als pantalons dels protagonistes.
Per narrar aquests i altres divertits contratemps que, en forma d'historietes, es veurien a les il·lustracions, els editors van pensar en Dickens. Aquest, al principi, va al·legar que no sabia gairebé res d'aquestes activitats esportives però, malgrat tot, va acceptar l'encàrrec de posar text a aquelles imatges. Però això només va ser així en uns pocs casos, ben aviat la seva gran capacitat narrativa va provocar que s'avancés a la feina de l'il·lustrador i, la majoria de les vegades, va ser el dibuixant el que va haver d'adaptar la seva feina al que Dickens ja havia escrit. Això feu que, al revés del que havia estat planejat, la història escrita es convertís en la principal font d'interès del públic quedant les il·lustracions en un segon pla. El que comença com el relat d'una sèrie d'episodis còmics va agafant gradualment més envergadura literària. La narració de simples anècdotes va deixant pas a una trama ben lligada que ens mostra un reflex fidedigne de les reaccions dels personatges enfrontats a les vicissituds de la vida. D'aquesta manera, Dickens va acabar creant, episodi darrere episodi, una gran novel·la que ens retrata amb humor l'Anglaterra del segle XIX.
L'èxit de públic no va tardar en arribar. Del primer número es van publicar unes 400 còpies; al final, els tiratges arribaven a les 40.000. En conseqüència, i utilitzant les mateixes paraules d'un dels primers informes de l'època, Dickens "es va veure catapultat a la fama com un coet" i el llibre es va guanyar un lloc al cor dels seus lectors que des d'aleshores el citen com un dels millors de l'autor.
Per narrar aquests i altres divertits contratemps que, en forma d'historietes, es veurien a les il·lustracions, els editors van pensar en Dickens. Aquest, al principi, va al·legar que no sabia gairebé res d'aquestes activitats esportives però, malgrat tot, va acceptar l'encàrrec de posar text a aquelles imatges. Però això només va ser així en uns pocs casos, ben aviat la seva gran capacitat narrativa va provocar que s'avancés a la feina de l'il·lustrador i, la majoria de les vegades, va ser el dibuixant el que va haver d'adaptar la seva feina al que Dickens ja havia escrit. Això feu que, al revés del que havia estat planejat, la història escrita es convertís en la principal font d'interès del públic quedant les il·lustracions en un segon pla. El que comença com el relat d'una sèrie d'episodis còmics va agafant gradualment més envergadura literària. La narració de simples anècdotes va deixant pas a una trama ben lligada que ens mostra un reflex fidedigne de les reaccions dels personatges enfrontats a les vicissituds de la vida. D'aquesta manera, Dickens va acabar creant, episodi darrere episodi, una gran novel·la que ens retrata amb humor l'Anglaterra del segle XIX.
L'èxit de públic no va tardar en arribar. Del primer número es van publicar unes 400 còpies; al final, els tiratges arribaven a les 40.000. En conseqüència, i utilitzant les mateixes paraules d'un dels primers informes de l'època, Dickens "es va veure catapultat a la fama com un coet" i el llibre es va guanyar un lloc al cor dels seus lectors que des d'aleshores el citen com un dels millors de l'autor.
Mr. Pickwick es dirigeix als membres del Club (R. Seymour - 1836) |
Sens dubte, bona part d'aquest èxit es deu als personatges i, sobretot, al protagonista principal. Dickens va crear a Samuel Pickwick com un heroi quixotesc i excèntric però, igual que en el personatge de Miguel de Cervantes, aquestes excentricitats no molesten al lector sinó tot el contrari perquè Dickens les aprofita també per posar a la picota als seus detractors, humiliant-los més que no fa amb l'heroi. Hi ha també un altre paral·lelisme entre els dos personatges: El Quixot té la dèria de sortir a còrrer aventures de cavalleria mentre Pickwick desitja viatjar per augmentar coneixements... però tots dos intenten complir el seu somni peti qui peti, sense defallir malgrat tot el que els va passant.
Altres membres del Club que dóna títol a l'obra són Nathaniel Winkle, Augustus Snodgrass i Tracy Tupman, ells tres seran els acompanyants de Mr. Pickwick, un jubilat acomodat que ha fet alguna incursió en el camp de la investigació científica, emprenent un viatge per observar la societat humana. El seu objectiu és anar anotant tot el que veuen i fer arribar aquestes notes al seu club. La ingenuïtat de tots quatre els fa caure en aventures ridícules i els converteix en presa fàcil d'alguns entabanadors, entre els quals destaca el personatge d'Alfred Jingle. Posteriorment, Pickwick contracta com a criat Samuel Weller, un noi d'extracció humil, bon coneixedor de la manera de viure de les classes populars, que de mica en mica va guanyant protagonisme en la narració ja que la seva presència permet a Dickens enriquir enormement la varietat de registres lingüístics i, gràcies a la seva relació amb el seu pare i la seva madrastra, crear altres trames paral·leles sovint de molta comicitat.
Altres membres del Club que dóna títol a l'obra són Nathaniel Winkle, Augustus Snodgrass i Tracy Tupman, ells tres seran els acompanyants de Mr. Pickwick, un jubilat acomodat que ha fet alguna incursió en el camp de la investigació científica, emprenent un viatge per observar la societat humana. El seu objectiu és anar anotant tot el que veuen i fer arribar aquestes notes al seu club. La ingenuïtat de tots quatre els fa caure en aventures ridícules i els converteix en presa fàcil d'alguns entabanadors, entre els quals destaca el personatge d'Alfred Jingle. Posteriorment, Pickwick contracta com a criat Samuel Weller, un noi d'extracció humil, bon coneixedor de la manera de viure de les classes populars, que de mica en mica va guanyant protagonisme en la narració ja que la seva presència permet a Dickens enriquir enormement la varietat de registres lingüístics i, gràcies a la seva relació amb el seu pare i la seva madrastra, crear altres trames paral·leles sovint de molta comicitat.
|
|
El Projecte Gutenberg ens ofereix a la seva web una còpia completa de la versió original de la novel·la que inclou les il·lustracions que l'acompanyaven en la seva primera edició. La podem veure AQUÍ.
Però si volem gaudir-la en el nostre idioma, tenim a la nostra disposició les dues traduccions al català que s'han fet i que veiem a les imatges que hi ha just a sobre d'aquestes línies.
La primera la va fer Josep Carner, amb el títol "Pickwick: documents pòstums del club d'aquest nom" va ser publicada per primera vegada l'any 1931 en tres volums per l'editorial PROA i ha estat reeditada posteriorment més d'una vegada.
L'altra traducció a la nostra llengua la va realitzar Miquel Casacuberta i va ser publicada per l'editorial ACONTRAVENT l'any 2012 amb el títol "Papers pòstums del club Pickwick".
Aquesta última versió és la que jo he llegit i ja en podem parlar als comentaris d'aquest post perquè aquesta, a diferència de les altres del blog, no ha estat una lectura simultània perquè l'ASSUMPTA va llegir la novel·la ja fa algun temps. Per tant, no farem altres posts de lectura sinó que compartirem les nostres impressions en aquest mateix. Per començar, només dic que estic molt satisfet d'haver-la llegit. La resta, als comentaris. :-)
Però si volem gaudir-la en el nostre idioma, tenim a la nostra disposició les dues traduccions al català que s'han fet i que veiem a les imatges que hi ha just a sobre d'aquestes línies.
La primera la va fer Josep Carner, amb el títol "Pickwick: documents pòstums del club d'aquest nom" va ser publicada per primera vegada l'any 1931 en tres volums per l'editorial PROA i ha estat reeditada posteriorment més d'una vegada.
L'altra traducció a la nostra llengua la va realitzar Miquel Casacuberta i va ser publicada per l'editorial ACONTRAVENT l'any 2012 amb el títol "Papers pòstums del club Pickwick".
Aquesta última versió és la que jo he llegit i ja en podem parlar als comentaris d'aquest post perquè aquesta, a diferència de les altres del blog, no ha estat una lectura simultània perquè l'ASSUMPTA va llegir la novel·la ja fa algun temps. Per tant, no farem altres posts de lectura sinó que compartirem les nostres impressions en aquest mateix. Per començar, només dic que estic molt satisfet d'haver-la llegit. La resta, als comentaris. :-)