dilluns, 16 de novembre del 2015

Mirall Trencat (Mercè Rodoreda) [Presentació]

Primera edició - CLUB EDITOR (1974)

Per presentar el llibre que hem escollit per compartir-ne la lectura en aquesta ocasió, reprodueixo tres fragments del text que li dediquen a lletrA, l'espai virtual de literatura catalana de la Universitat Oberta de Catalunya:

"MIRALL TRENCAT" (1974)

Novel·la de Mercè Rodoreda. Juntament amb La plaça del Diamant, és la més important de l'autora, encara que molt diferent. És una obra de gran complexitat, pels nombrosos personatges i pel temps abraçat (dividida en tres parts i precedida d'un pròleg de gran interès), que fa necessària la presència d'un narrador molt hàbil, que explica la història de les tres generacions d'una família, els Valldaura-Farriols, habitants d'una torre esplèndida de Sant Gervasi.
...
A la novel·la, d'una banda, l'autora tipifica amb particular encert la vida de l'alta burgesia barcelonina, en un moment de particular esplendor, i ens en dóna una imatge refinada i alhora penetrant. Però, també incorpora personatges més populars: el servei, amb un particular encert pel que fa a Armanda, la cuinera. Ara bé, malgrat que el fil conductor és una història potent, l'autora se centra, bàsicament, en el món interior dels personatges i així explica la història des de dintre, des de les emocions, sobretot de tristesa. I exposa els seus temes centrals: el fracàs de l'amor, a través de diferents triangles amorosos; el destructor pas del temps, amb l'aniquilació d'un món.
...
A Mirall trencat, a més d'exposar la complexitat de l'home i del món, [Mercè Rodoreda] crea un mite de gran força i bellesa: el de la Barcelona catalana destruïda per la guerra civil.



Tinc moltes ganes d'endinsar-me de nou en la lectura d'aquesta obra cabdal de la literatura catalana de la que se n'ha parlat molt i se n'han fet adaptacions per televisió (el vídeo que encapçala aquest paràgraf és la introducció del primer capítol de la sèrie produïda per TV3 l'any 2001, amb guió de Josep M. Benet i Jornet i dirigida per Orestes Lara), radiofòniques (l'any 1985, Catalunya Ràdio va realitzar la radionovel·la ‘Mirall trencat’ amb adaptació de Marta Pessarrodona i direcció de Carme Sansa, que encara trobem disponible a la web de l'emissora) i, fins i tot, teatrals (amb motiu de l'any Rodoreda, el 2008 es representà l'obra "Un dia. Mirall trencat" dirigida per Ricard Salvat que també s'encarregà de l'adaptació junt amb Manel Molins).


Com he dit, en el meu cas es tracta d'una relectura però fa tant de temps que vaig llegir la novel·la que ben just en recordo vagament l'argument i gairebé res del desenvolupament de la història, per tant l'agafo, repeteixo, amb moltes ganes i com si la llegís de zero. A veure que en sortirà.

En l'edició que llegiré jo, la novel·la ocupa 276 pàgines dividides en un pròleg de 22 pàgines i tres parts de 106, 80 i 59 pàgines, respectivament. Malgrat que aquesta no és una divisió del tot equitativa, trobo que el més adequat és que ens hi adaptem a l'hora de fer la repartició dels blocs de lectura i, en conseqüència, que en programem tres de la següent manera:

01.- Primera part

02.- Segona part

03.- Tercera part


Qui vol encarregar-se del post del primer bloc? :-))

dissabte, 29 d’agost del 2015

Orgull i prejudici, de Jane Austen.- Tercer bloc de lectura

Benvolguts,

Aquest post tindrà forma de carta. Estic fatal, molt refredada, amb febre, tossint esternudant, em ploren els ulls i encara guipo menys el que estic escrivint, però ja no volia deixar passar més dies sense fer aquest darrer bloc de lectura. Si ja fa gairebé quinze dies que vàrem acabar el llibre!

Doncs bé, vaig passar uns dies a Barcelona, a casa la mare, i allí va ser on vaig acabar la lectura. No havien passat ni vint-i-quatre hores que, mirant l'arxiu de pel·lícules que ma germana té gravades al seu vídeo (bé, no sé on les té gravades, a una mena de disc dur, no sé) era aquesta!! Així que ràpidament vaig pensar en que la podríem veure i que em faria il·lusió poder-ho explicar aquí.

He de dir que jo sóc de les que s'enfaden moltíssim quan veig que una pel·lícula canvia coses d'un llibre. Doncs bé, aquí hi ha alguns petits canvis, però són tan petits i amb tan poca importància, que es justifiquen perfectament (en algun cas per reduir el número de personatges que no són importants i en altre cas per donar uns escenaris de fons més bonics a algunes escenes) però res del que és essencial, res en absolut queda modificat. Per exemple, Mr. Charles Bingley té dues germanes, una casada i una soltera (que està enamorada de Mr. Darcy), doncs bé, a la pel·li la casada no surt.



En aquesta tercera part pren bastant protagonisme la germana petita de les cinc noies Bennet. De fet, les dues petites són dos caps buits que només pensen en festes, balls i en com en són de guapos els soldats amb l'uniforme. Finalment, amb tan sols quinze anys d'edat Kitty en fa una de grossa. L'honor de tota la família queda compromès i a ella sembla que tant se li en dóna. Sort que hi haurà persones, tant familiars com amics, que faran tot el possible perquè la situació s'arregli el millor possible, demostrant amb això moltes coses (que es poden dir als comentaris però no aquí...)

I al final de tot... Acaba com pensàvem? Doncs la resposta al primer comentari!

Us saluda febril i espessa (amb el Barça que empata a casa "de fons" però que esperem que s'arregli amb els vint-i-cinc minuts que queden) la vostra amiga,

Assumpta

dijous, 13 d’agost del 2015

Orgull i Prejudici (Jane Austen) [II]

Segon bloc de lectura.
Segona part - Capítols 24 a 42


Escenes d'"Orgull i Prejudici" - Il·lustracions de C.E. Brock (1895)

Continuem avançant en la lectura d'"Orgull i Prejudici", la novel·la de Jane Austen que ens explica les relacions, sobretot amoroses, d'un grup de personatges que viuen a l'Anglaterra del segle XIX.

El llibre, però, va molt més enllà de ser una simple "història romàntica". Els personatges estan molt ben definits i ens mostren clarament com era la vida de la societat benestant d'aquella època i això és el que, al meu parer, fa la novel·la interessant. No és complicada de llegir ni molt menys però sí que té al darrera un entramat prou complex i ben travat que és el que fa que et quedi la sensació de tenir un gran llibre a les mans.

Com a prova d'això, enllaço el següent quadre-guia que ens presenta els personatges de l'obra i les relacions entre ells. Ja veureu que això d'entramat prou complex no ho dit perquè sí. ;-)

Tret de la Wikipèdia

Pel que fa a la història en sí, evidentment en els capítols que comentem en aquest bloc va avançant i, de fet, arribem a un punt crític en la trama principal que és la que viuen Elizabeth Bennet i el Sr. Darcy, una relació que semblava impossible per més d'un motiu (motius només basats en l'orgull de classe i els prejudicis socials, com no podia ser d'altra manera) però que en aquests capítols fa un tomb, que ja veurem on ens portarà. Coneixem també algun nou personatge com l'aristocràtica Lady Catherine de Bourgh, una dama molt tocada i posada que és la tia del Sr. Darcy. I continuem sabent coses dels que ja coneixíem, per exemple com és de servil amb els seus "superiors" el reverend Collins (quina ràbia que fa aquest home ;-D).

No cal explicar aquí gaire cosa més de l'argument, per això prefereixo aprofitar el post per mostrar les il·lustracions que C. E. Brock va fer per a una de les primeres edicions de la novel·la. He trobat una pàgina web en anglès (http://www.pemberley.com/janeinfo/pridprej.html) on hi ha la transcripció del text de la versió original i que també ens ofereix molta altra informació sobre l'obra, com per exemple aquestes magnífiques il·lustracions vuitcentistes que ja he fet servir en la imatge que encapçala el post i que també enllaçaré a continuació, triant només les que pertanyen als capítols inclosos en aquest segon bloc de lectura. El text que les acompanya són els fragments corresponents a les imatges, extrets de la traducció al català que Eulàlia Preses va fer de la novel·la:

Capítol 28: ... van baixar corrents al menjador, una cambra que donava al camí, per veure aquella meravella: dues dames en un petit faetó deturades a la porta del jardí. -I això és tot?, va cridar Elizabeth. Jo esperava que, almenys, els porcs haguessin envaït el jardí, i només són Lady Catherine i la seva filla!. -Oh, no, estimada, va exclamar Maria, astorada del seu error; no és Lady Catherine. La vella dama és la senyora Jenkinson, una dama que viu amb elles. La damisel·la és la senyoreta De Bourgh. Mira-la, quina criatura més poqueta cosa. Qui hauria pensat que pogués ser tan prima i esquifida [...] El Sr. Collins i Charlotte conversaven amb les dames a peu dret davant el portell...


Capítol 30: Elizabeth aviat es va adonar que, tot i que aquesta dama [lady Catherine de Bourgh] no formava part del Comitè per la Pau del comtat, era, tanmateix, un magistrat molt actiu de la seva pròpia parròquia, i que el senyor Collins la informava de tots els problemes que hi havia per petits que fossin. Sempre que algun habitant de les casetes del poble estava disposat a barallar-se, perquè era massa pobre, ella es llançava cap el poble plena de coratge per tal d'arreglar llurs diferències, fer callar les seves queixes i renyar-lo fins aconseguir l'harmonia i la seva tranquil·litat econòmica...


Capítol 31: Un cop enllestiren el cafè, el coronel Fitzwilliam va recordar a Elizabeth que li havia promés de tocar per a ell, i ella va seure al piano tot seguit sense fer-se pregar. Ell va apropar una cadira al seu costat. Lady Catherine va escoltar la meitat d'una cançó i després va continuar parlant amb el seu altre nebot fins que aquest, dirigint-se al piano amb el posat reflexiu que solia tenir, es va situar de manera que li fos possible de veure perfectament el rostre de la bella executant. Elizabeth es va adonar del que Darcy feia, i quan una pausa li ho va permetre es va girar i amb un somriure entremaliat li va dir: -Voleu esverar-me, senyor Darcy, venint a escoltar-me amb tota aquesta cerimònia? Doncs jo no em deixaré esporuguir...


Capítol 37: Els dos cavallers van deixar Rosings l'endemà al matí i el senyor Collins, que s'havia esperat al costat dels pavellons per tal de fer-los l'última reverència de comiat, va poder portar a la casa l'agradable notícia que llur aspecte era bastant saludable i llur estat d'ànim el que calia esperar després de la malenconiosa escena que havia tingut lloc a Rosings. I a Rosings es va dirigir després per consolar Lady Catherine i la seva filla, d'on va tornar satisfet amb un missatge de Sa Senyoria que els feia saber que estava tan deprimida, que sentia el desig de tenir-los tots a dinar amb ella. [...] El primer tema de la conversa fou la disminució del grup de Rosings. -Us asseguro que ho he sentit moltíssim, va dir lady Catherine; crec que ningú sent la pèrdua dels amics tant com la sento jo...

diumenge, 9 d’agost del 2015

Orgull i prejudici, de Jane Austen.- Primer bloc de lectura

Estem ja en plena lectura d'aquest clàssic de la literatura universal. En haver dividit el llibre en tres blocs, n'hem llegit ja una tercera part, cosa que ens dóna ja una idea claríssima del llibre: l'estil, l'argument, els personatges, etc.

En primer lloc vull senyalar que penso que aquesta història es pot llegir de dues formes diferents. De fet, no té res de complicada, els capítols són molt breus i s'avança sense entrebancs per tant, una primera forma de llegir-la, sense aturar-nos massa a aprofundir, ens podria fer pensar que ens trobem davant una novel·leta rosa amb personatges superficials, buits i, en molts casos, bastant ximplets.


Ara bé, tal com va dir en MAC al post de presentació, aquest llibre, en realitat, el que té és una crítica molt gran a la societat anglesa de l'època: o sigui que, si veiem gent superficial i buida és perquè l'autora ens està dient "la gent és superficial i buida".

L'aristocràcia viu de renda. Les persones són conegudes per nom, cognoms i... "té una renda de tantes lliures anuals" i la riquesa, perquè sigui considerada més noble i digna, ha de venir de les terres. Si algú disposa d'una posició econòmica còmoda, però l'ha aconseguit treballant no és en absolut tan "bo" com aquell a qui les seves rendes li venen de les propietats.

La funció de les dones és la de trobar un bon marit que les mantingui i, com més ric sigui el marit, millor, és clar. Això també és criticat per l'autora que ens presenta una protagonista (Lizzy Bennet) que ben aviat rebutjarà una proposta de matrimoni del cosí Collins, proposta que era econòmicament molt bona, però que a ella no li interessa.

Però, comencem pel principi. Si, com deia, la funció de les dones era trobar un marit ric, imaginem l'alegria de la Sra. Bennet, mare de cinc filles per casar, quan sap que al comtat on viu s'hi trasllada un jove ric i solter, Mr. Bingley. Qui li comunica és el seu marit. Us poso tres imatges retallades d'un vídeo d'una de les pel·lícules que s'ha fet de l'obra on: 1.- La mare remarca la renda del nou veí. 2 i 3.- Les filles, que escolten d'amagat, s'alegren en saber que és solter.




Us vaig a presentar les cinc germanes:


Començant per l'esquerra, tenim a la mare, la Sra. Bennet, xerraire, ximpleta, però bona dona, després la germana gran: Jane, una noia dolça i bona, que mai pensa malament de ningú. Sembla ser que el Sr. Bingley es fixarà en ella... Kitty, la quarta germana; Mary, la tercera; Lizzy, la segona i més important protagonista del llibre i Lydia, la menor, que encara no ha fet els setze anys.


Quan Mr. Bingley arriba al comtat no ho fa sol, ho fa amb les seves dues germanes: una casada i l'altre soltera, el cunyat i un amic, més ric que ell, anomenat Mr. Darcy, el qual es presenta seriós, arrogant, bastant antipàtic. Les dues germanes es fan molt amigues de Jane, la germana gran, que bona noia com és, creu fermament en la seva amistat. Però la Lizzy no ho veu tot tan clar...

Les relacions entre tots ells, més l'aparició de nous personatges, com el cosí Collins, pastor protestant que vol trobar muller preferentment entre les seves cosines; Charlotte, millor amiga de Lizzy, Mr. Wickham, jove militar que es fa amic de les noies i que els parla malament de Mr. Darcy, i oncles, ties, cosins i parents, van entreteixint una xarxa en la que els valors citats al principi sempre estan ben presents.

Personalment, m'està agradant força... clar que, amb els ingredients que té (localització, ambient, època, etc.) ja tenia tots els punts a favor :-)

dilluns, 3 d’agost del 2015

Orgull i Prejudici (Jane Austen) [Presentació]



En aquesta ocasió, hem triat per compartir-ne la lectura tot un clàssic de la literatura. Es tracta de la novel·la "Orgull i Prejudici", publicada per primera vegada l'any 1813, és l'obra més popular i més apreciada per la crítica de les que va escriure Jane Austen.


"És una veritat universalment coneguda
que un home solter, en possessió d’una
gran fortuna, cal que desitgi tenir muller."

Així comença, amb aquest impactant frase, un llibre que ens explica l'arribada d'un jove atractiu, ric i... solter a una petita vila anglesa i com aquest fet desperta les ambicions dels veïns que veuen el nouvingut com un bon partit per casar-hi les filles. En desenvolupar aquest argument, la saviesa de l’autora ens ofereix una excel·lent comèdia de costums, sòbria i penetrant, que arriba fins al cor irracional de l’orgull i el prejudici. No és doncs, només una història romàntica sinó que va força més enllà. Mentre llegim aquesta història d'amor intens i, de vegades, complicat també ens trobarem un retrat gairebé perfecte de la societat anglesa de l'època i una crítica a com podia arribar a ser d'hipòcrita i ridícula. La força de l'obra recau en els seus personatges, acuradament perfilats, i en els seus diàlegs intensos, mordaços i profunds que, utilitzant un sentit de l'humor a estones irònic, ens fan evidents els defectes d'aquella societat orgullosa i plena de prejudicis.

Jane Austen (1775 - 1817)

A veure com anirà la cosa, tinc ganes de començar un llibre que segurament no hauria llegit mai si no fos per l'oportunitat que ens dóna aquesta lectura compartida però que ara agafo amb interès perquè, si més no, té l'aval de ser un dels clàssics imprescindibles de la literatura anglesa, d'haver-se convertit en un gran èxit tant de lectors com de crítica i d'haver estat adaptada al cinema i a la televisió. En aquest sentit, enllaço a continuació el vídeo de presentació que en va fer, l'any 2013, el programa "VIA LLIBRE" de TV3 per celebrar el bicentenari de la primera edició:


Jo en llegiré la versió catalana amb traducció d'Eulàlia Preses, una edició que ocupa unes 400 pàgines dividides en 3 parts d'un centenar llarg de pàgines cadascuna d'elles. En un primer moment, trobo que el millor és aprofitar aquesta divisió i fer coincidir els posts de lectura amb aquestes tres parts en que l'autora va dividir la seva obra. Sempre tenim l'opció de poder canviar-ho segons com ens vagi la lectura però inicialment deixem els posts de lectura previstos de la següent manera:

01.- Primera part

02.- Segona part

03.- Tercera part


Qui vol encarregar-se del post del primer bloc? :-))

dimarts, 30 de juny del 2015

La vida i la mort d'en Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès.- Cinquè bloc de lectura

Amb aquesta breu entrada completem la lectura d'un llibre que ha estat molt interessant.

Ja fa setmanes que el vàrem concloure, però per diversos motius no em puc posar a fer un post amb una mica de cara i ulls fins ara dons, encara que sigui curtet, cert contingut ha de tenir.


Aprofito per dir que les dues primeres imatges d'aquest escrit són propietat d'El Porquet de Sant Antoni, blogaire i tuitaire català, que ens les ha cedit molt amablement. Corresponen a una edició antiga del llibre que, com ens va explicar, és com un tresor per a ell, ja que la novel·la és una de les seves preferides en la literatura catalana.


Doncs bé, en aquesta darrera part de la història passen algunes coses que, personalment, m'han sobtat molt doncs trobo que no encaixen amb el personatge Jordi Fraginals tal com jo me l'havia imaginat. Fins ara, la narració m'havia agradat moltíssim. Cada personatge representava una forma de ser tan ben explicada, tan ben encaixada en la història que, la forma de concloure-ho tot m'ha decebut bastant.


Hem llegit unes escenes brutals, magníficament descrites, d'un incendi al bosc, en unes terres propietat d'en Jordi Fraginals. Ell i els seus homes, però sobre tot ell, es barallen incansables amb les flames, el veig presentat com un guerrer que té al davant un exèrcit sense compassió. Mentre ho llegia gairebé podia sentir el soroll de la bogeria del foc, veure el fum, "sentir" la terrible calor de les flames que s'apropaven. I ell, sense defallir, dirigeix les seves tropes -els seus treballadors- utilitzant les que creu millors tàctiques i sense por. Aquest home tan valent no mereixia un final així.

Però no és tan sols pel fet de ser valent o no, hi ha molt més... però ho diré en un primer comentari per no omplir aquest post d'spoilers.

divendres, 22 de maig del 2015

La vida i la mort d'en Jordi Fraginals (Josep Pous i Pagès) [IV]

Quart bloc de lectura.
04.- Quarta part



La novel·la que estem llegint està considerada una de les grans novel·les del modernisme català i ha tingut un gran èxit, tant de la crítica com per part dels lectors, des del primer moment de la seva publicació. D'aquest fet ja en fa més de 100 anys, va ser escrita l'any 1912, però la seva qualitat ha fet que no hagi deixat mai d'editar-se en la seva llarga història i això ha provocat que, d'una manera o altra, hagi continuat sempre ben present en la literatura catalana. Per comprovar-ho, se m'ha acudit repassar l'hemeroteca online de "La Vanguardia" aturant-me en tres moments ben concrets.


El primer ens porta al març de 2012 (Suplement "Què fem?" - La Vanguardia - 16/03/2012 - pàg. 14). Coincidint amb la commemoració del centenari de la novel·la, el Teatre Nacional de Catalunya programa la representació de "Rei i senyor", una obra teatral de Pous i Pagès que comparteix part de l'argument amb "La vida i la mort d'en Jordi Fraginals".

AQUÍ MANO JO, COM ESTÀ MANAT!
L'AUTORITARISME PATERN, QÜESTIONAT AL TNC
La tradició és la tradició. I els fills estan obligats a seguir-la i preservar-la, encara que això pugui anar contra els seus desitjos juvenils. Ja aprendran quan siguin grans a valorar el mateix que valoren els pares, i entendran llavors el perquè del seu sacrifici. Així és com pensa el pare d'en Jordi, el protagonista de la novel·la modernista de Josep Pous i Pagès "La vida i la mort d'en Jordi Fraginals", de què enguany celebrem el centenari de la publicació. I així és com pensa també el despòtic pare d'aquesta obra teatral que el nostre autor va presentar al Romea el 1918, i que, des de llavors, no s'ha tornat a veure representada mai més als nostres escenaris. O sigui que, tret que sigueu espectadors de veterania centenària, això es pot considerar com tota una estrena.
Josep Pous i Pagès era fill d'un metge republicà que no sembla pas que compartís les idees conservadores que exhibien els pares de les seves obres de ficció. Però, potser precisament per això, aquest escriptor catalanista i obertament liberal sentia la necessitat de denunciar unes estructures patriarcals dictatorials que havien fet i continuaven fent molt de mal.
PRESONER AL TEU PROPI MAS
Per raons econòmiques, a Pous i Pagès li va tocar fer-se càrrec de la gran finca familiar i deixar així una mica de banda els seus interessos intel·lectuals i polítics. No deu ser casualitat que la masia on té lloc la seva més cèlebre novel·la o la noble casa pairal on es situa aquest text escènic tinguin alguna cosa de presó. I si no, pregunteu-l'hi a la Remei, la filla del terratinent Andreu Reixac que el pare no vol deixar casar amb el noi que ella estima. Quina diferència entre la seva existència i la que ha portat el seu germà, l'hereu Narcís, que s'ha passat anys estudiant a l'estranger. I això que, amb aquests pares, tampoc els nois de la casa ho tenen fàcil: només cal recordar que el pare de Jordi Fraginals vol que el seu fill es faci capellà forçat.

La vida i la mort d’En Jordi Fraginals (Josep Pous i Pagès)
Ed. Rauter, col. Albada, Barcelona, 1962, 288 pp., 17’5x11 cm.

La segona aturada ens fa retrocedir gairebé cinc dècades (La Vanguardia - 08/05/1963 - pàg. 15). La novel·la ha complert els 50 anys de vida i l'editorial RAUTER de Barcelona en publica la cinquena edició. Al diari en trobem una breu però entusiasta presentació que us tradueixo tot seguit:

Heus aquí una important novel·la de la nostra literatura vernacla. Una obra la glossa de la qual ha de transcórrer pels indiscutibles mèrits -sobrerament coneguts- que hi concorren, veritable peça mestra de les lletres catalanes. La puresa de l'idioma en que està escrita, la magistral presentació dels personatges que creà Pous i Pagès, les interessants, emotives vicissituds de Jordi Fraginals, l'heroi del relat; la forma elegant amb que l'autor resol les més dramàtiques i en ocasions sòrdides situacions; aquesta fluctuació entre l'optimisme i el pessimisme que fa que el lector tingui l'ai al cor, i, en fi, les virtuts ja conegudes d'aquesta novel·la acreditada fa més de mig segle entre els lectors de la bella llengua catalana, tornen a tenir plena vigència gràcies a la iniciativa de l'editorial Rauter de publicar la cinquena edició de "La vida i la mort d'en Jordi Fraginals". Aquesta decisió, aquest encert d'incloure l'obra de Pous i Pagès en la seva Col·lecció Albada, mereix les nostres millors enhorabones.

Josep Pous i Pagès (1912)

I acabem aquest viatge en el temps, arribant a l'any 1912 (La Vanguardia - 01/05/1912 - pàg. 8). La primera edició de la novel·la acaba de ser publicada i al diari n'apareix la crítica literària signada per Manuel de Montoliu (Barcelona, 1877 - Tarragona, 1961). Al crític no l'acaba de convèncer el final de l'obra però, malgrat això, en parla molt bé. En tradueixo només una part de l'últim paràgraf:

...creiem que el relat de la "Vida de Jordi Fraginals" és la millor obra sortida de la ploma del seu autor, qui en ella s'ha revelat de nou com a posseïdor d'un lèxic tan ric com escollit, com un estilista dotat d'un sentit de perfecció cada dia més afinat i com un creador de caràcters representatius de l'ànima del nostre poble. El medi rural on es desenvolupa l'intens drama de la seva relació està descrit amb una vivesa de colors i una veritat sorprenents. La novel·la catalana acaba d'enriquir-se amb una altra valuosíssima perla.

Val la pena llegir-la completa (la trobareu AQUÍ), però recomano no fer-ho abans d'acabar el llibre. No sé si al 1912 sabien el que eren els spoilers però de fer-ne, sí que en sabien fer. :-D

I com jo no en vull fer per això m'he empescat aquest post en comptes de parlar més concretament de la quarta part del llibre, que és el que tocava. Evidentment en aquestes pàgines, continuem seguint l'evolució de la vida del protagonista que va rebent bones i males notícies, alegries i patacades... que la fan molt interessant i una lectura molt recomanable. Podem parlar-ne als comentaris però aquí al post he preferit no destacar-ne res en concret perquè, tal com va dir l'ASSUMPTA en un comentari al post anterior, l'autor va per feina. No hi ha històries paral·leles, no es pot "resumir"... tot és important i qualsevol cosa que es deixi entreveure al post, segur que és molt important en l'argument. Fi de la citació. :-))

dimarts, 19 de maig del 2015

La vida i la mort d'en Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès.- Tercer bloc de lectura

Com fer-ho per escriure un post sense omplir tot això d'spoilers?

Josep Pous i Pagès

Aquesta magnífica novel·la no té res sobrer. És com una bona recepta de cuina on cada ingredient es troba en la seva justa mesura. A qui li agradin les descripcions, en trobarà, però a qui li molestin que no pateixi, perquè no es fan llargues ni tampoc n'hi ha pas més que les necessàries. A qui li agradi que els personatges quedin ben descrits en quant a les seves característiques com a persones, aquí trobarà uns tipus ben definits, clars i ben explicats. A qui li agradi trobar un narrador que porti el fil conductor de la història, el llegirà; qui s'estimi més els diàlegs gaudirà llegint-ne molts, escrits d'una manera creïble, espontània.

La ciutat de Figueres -que té el seu protagonisme en la història- a principis del s.XX

En Josep Pous i Pagès ens explica una història concreta i avança per ella sense entretenir-se en altres fets a no ser que serveixin per ajudar a entendre el fil principal. Això fa que el llibre sigui molt àgil de llegir i que "enganxi" força. Fins ara, només he dit qualitats però, de moment, hi he trobat un petit -molt petit- defecte i és en un dels personatges protagonistes d'aquest tercer bloc: En Martí Pujades, l'oncle Martí (oncle d'en Jordi, germà de la seva mare). Aquest és un personatge positiu, però la descripció de la seva vida, de tot el que ha passat i fet em va semblar una mica massa exagerada. Vaig tenir la sensació d'estar llegint una novel·la de "cavalleries"... no vull ni pensar en la quantitat de morts que deu portar a la seva esquena, aquest "bon home"...

Gravat de la Segona Guerra carlina

En aquest tercer bloc veurem en Jordi arribar als seus vint-i-cinc anys. El què està passant a la seva vida ho posarem als comentaris...


divendres, 15 de maig del 2015

La vida i la mort d'en Jordi Fraginals (Josep Pous i Pagès) [II]

Segon bloc de lectura.
02.- Segona part


http://mdc.cbuc.cat/cdm/ref/collection/afcecemc/id/4640

Aquest segon capítol de la novel·la comença explicant la festa major d'estiu que es celebrava cada any a Mas Fraginals. Vull copiar els paràgrafs inicials que no expliquen res de la trama però en canvi deixen constància de com de ben escrita està aquesta obra i com d'entenedora n'és, amb aquesta descripció minuciosa dels preparatius de la festa:

La festa major, per Sant Esteve, era a mas Fraginals el gran esdeveniment de l'anyada. Totes les coses, passades, presents i futures, les referien a aquella data solemne, com a fita posada en el temps per situar en el curs dels anys els fets de la vida quotidiana.

Vuit dies abans ja començava l'enrenou. De primer eren els mestres de cases que entraven en dansa a fi de donar a les parets l'anyal emblanquinada. Després pujava del poble un exèrcit de dones a jornal per aconduir la casa i disposar-la a rebre la munió dels hostes. Tota la setmana era un tràfec seguit de formiguer, que la vigilant diligència de la Marianna dirigia. Mentre una part de les jornaleres netejaven els enrajolats amb fregues de sorra i gran abundor d'aigua, altres enllustraven a força de punys, fregant-los enèrgicament amb una baieta humida d'oli, els venerables mobles de noguera; i en el safareig de l'horta no paraven un moment de picar, passant bugada de la roba blanca, i a la cuina polien amb cendra i llimona el reguitzell de llums i llumeneres i totes les altres eines d'aram i de llautó que hi havia a la casa.

Quan el gros d'aquesta neteja estava llest, i tot feia goig de polit i endreçat, venien les feines delicades: les obres de planxa a càrrec del servei; el penjar a les alcoves i finestres les cortines enterques de midó; el guarnir tauletes i calaixeres amb les fines tovalles de randes i puntes; l'estendre les vànoves de ganxet i domàs en els llits de cerimònia; el cobrir els canapès amb les blanques fundes afarbalanades; i sobretot, feina la més principal i compromesa, el muntar en el cap de la sala, amb les posts i els capitells i els caixons que ja hi havia expressos, l'altar del gloriós sant Esteve, tret de la capella oberta en el gruix de la paret, on passava la resta de l'anyada, per fer-li presidir els àpats abundosos, que eren la part més important de la festa...

http://mdc.cbuc.cat/cdm/ref/collection/afcecemc/id/7683

Pel que fa a la història del protagonista, veiem que aquesta festa, tan esperada cada any per la resta de la família, s'havia convertit per en Jordi Fraginals en una tortura. Obligat per la tradició, com havíem vist al capítol anterior, a seguir la carrera eclesiàstica només pel fet de ser el segon fill, se sent trist i aclaparat. No vol ser capellà però tampoc és capaç de contrariar el seu pare fent quelcom diferent del que "li toca". Amb un ànim així, és ben normal que la festa, que qualsevol festa, se li torni insuportable.


http://mdc.cbuc.cat/cdm/ref/collection/afcecemc/id/2480

En aquesta ocasió però hi haurà un detall diferent que canviarà les coses. Entre els parents convidats a la festa del Mas Fraginals, hi ha anat per primera vegada l'Alberta, la filla d'un cosí llunyà de la Marianna, la mare d'en Jordi. D'una edat similar a la del nostre protagonista, els dos joves aviat s'avenen i l'alegria torna al cor del noi.

http://mdc.cbuc.cat/cdm/ref/collection/afcecemc/id/2021

Una felicitat que, una vegada els dies de celebració s'han acabat i els convidats han marxat, s'estronca de cop i això fa que la tornada al seminari es converteixi en un suplici. No poder correspondre l'amor que ha nascut entre ell i l'Alberta, el fa comprendre que el tornarà un desgraciat per la resta de la seva vida i en Jordi pren una greu decisió que el seu pare no acceptarà de cap de les maneres...

http://mdc.cbuc.cat/cdm/ref/collection/afcecemc/id/7045

dimecres, 13 de maig del 2015

La vida i la mort d'en Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès.- Primer bloc de lectura

Començo aquest primer bloc de lectura ben contenta. Aquest llibre va ser una de les propostes fetes per en MAC que jo vaig triar. Em va agradar l'època en que estava escrit i la petita referència que ell en va escriure, però, després, en llegir el post de presentació em va semblar veure-hi un rerefons filosòfic que vaig pensar que potser em faria l'obra una mica pesada o complicada. Res més lluny de la realitat.

Josep Pous i Pagès

En primer lloc he de dir que està escrit d'una forma que m'encanta. El català que utilitza l'autor el trobo preciós i, quan penso per què passa això, doncs crec que és per la forma de redactar més que no pas en un vocabulari especial. A mida que vaig llegint, no puc evitar pensar "Què ben escrit està!", però, en canvi, no trobo paraules enrevessades ni complicades, no hi veig cultismes farragosos, que també em podrien fer pensar que està "ben escrit", però que és "un rotllo". La bellesa, doncs, del que llegeixo bé de la forma en posar aquestes paraules que li dóna un aire de poesia que m'encanta. I això és molt curiós, perquè jo no entenc un borrall de poesia i, per tant, no en llegeixo; de fet, puc dir que és la forma literària que menys m'agrada; en canvi, trobar uns "tocs" poètics, dins uns textos en prosa, quan està fet d'una forma tan maca com fa l'autor, m'ha ben captivat.

Les descripcions, que n'hi ha, són molt ben fetes. Els diàlegs són ben resolts, autèntics, creïbles, ràpids de llegir. Així doncs, la part més lenta de la descripció es contrapesa amb la part més àgil del diàleg, les explicacions de pensaments, sensacions, fets... També en aquest punt el trobo molt bo.

I del que menys parlaré serà de l'argument, ja que no vull fer massa spoilers aquí... Ah! però he de dir que si algú vol llegir el llibre i agafa l'edició d'Edicions 62 i La Caixa, que és la que estic llegint jo (de la Bibilioteca Municipal de Reus), si us plau, que no llegeixi el pròleg d'en Jordi Castellanos! Tot ell és un immens i desconsiderat spoiler. Gràcies a ell, moltes de les coses que em vaig trobant a la novel·la ja sé què passaran. Mai he entès aquests pròlegs "aixafa-lectures".

En Jordi Fraginals és el segon fill del matrimoni format pel Mateu i la Marianna, família terratinent, molt rica. És un nen ple de vida, actiu, enamorat de la natura, de les flors, de totes les bestioles, valent i enjogassat i, també, bon nano...


Segons la tradició familiar, des de temps immemorials, el primer fill és l'hereu i el segon es fa capellà. Així doncs, en Jordi, des de ben petit, té clar quin és el seu destí. I ja el veiem, estudiant llatí amb el mossèn Llorenç, el capellà del poble, home molt intel·ligent, també apassionat de la natura i de la lectura dels clàssics. En Jordi i Mn. Llorenç s'entenen molt bé i al xicot li agrada molt ajudar al mossèn a l'hort i en tot el que no suposi estar quiet estudiant.


Amb el temps, i per les converses que tenen, el mossèn s'adona que en Jordi no serà feliç essent sacerdot, que és un error enviar-lo al seminari. Així doncs, es dirigeix a parlar amb en Mateu, el pare del noi. En Mateu escolta al bo de Mn. Llorenç però no li fa cas en absolut. Home dur i sec, acostumat a manar i a que es faci la seva voluntat, diu que el destí d'en Jordi és ser capellà i que així serà...

I ja tenim a en Jordi al seminari on, com deia Mn. Llorenç, el xicot no s'adapta i no és feliç...

dijous, 7 de maig del 2015

La vida i la mort d'en Jordi Fraginals (Josep Pous i Pagès) [Presentació]




Josep Pous i Pagès (Figueres, 1873 – Barcelona, 1952) va ser un novel·lista, dramaturg i periodista de conviccions liberals i catalanistes molt implicat dins la cultura i la política del nostre país.

Fou director de la Institució de les Lletres Catalanes i president de l'Ateneu Barcelonès. Durant la postguerra organitzà el "Consell Nacional de la Democràcia Catalana".

És un dels representants més característics del Modernisme. Com a periodista destaquen els seus articles polítics (un d'ells el portà a la presó durant un mes l'any 1909), com a dramaturg escrigué una trentena d'obres i també va conrear altres gèneres literaris com narrativa breu, prosa poètica, reculls de conferències i novel·la.

Primera edició (1912)
I precisament és una de les seves novel·les la que hem triat per compartir-ne la lectura en aquesta ocasió.

Es tracta de "La vida i la mort d'en Jordi Fraginals" (1912), obra d'una maduresa incontestable que fou l'última novel·la que va publicar i que és la més important i coneguda de la seva bibliografia.

Per presentar-la, copiaré dos textos. El primer d'ells, que és la part inicial del pròleg que per aquest llibre va escriure Jordi Castellanos, el trobem a la contraportada de l'edició que jo llegiré:

De fet, "La vida i la mort d'en Jordi Fraginals" és una plasmació completa de les teories individualistes del Modernisme, que plantegen un problema d'abast universal: el de la llibertat humana enfront del determinisme de l'ambient. 
La novel·la de Pous i Pagès presenta una "vida", des que comença fins que s'acaba, entesa com a lluita per escapar al destí imposat des de fora: la voluntat i la llibertat contra les coaccions socials i el determinisme de la natura. En definitiva, l'individu -cadascun dels individus- és l'única arma que té la humanitat per construir-se la seva pròpia història.

I el segon el va escriure el mateix autor a l'octubre de 1926 i està inclòs al llibre en forma de prefaci de la novel·la com un "ADVERTIMENT PRELIMINAR":

Aquest llibre és la història de les lluites d'un home que volgué fer-se el seu destí. Davant de la mort, la batalla darrera, no hi pot haver en aquest món victòria. Ell arriba tanmateix a superar la tragèdia d'aquesta suprema negació, aferrat a la certesa que una part no moridora de la seva personalitat perdurarà en els seus fills i en els fills dels seus fills, tant que no fineixi la seva descendència. És, en certa manera, el seu últim i més fort triomf.
Altrament el llibre vol restar igualment distant de l'optimisme que del pessimisme. Optimisme i pessimisme miren les coses del món, l'un amb vidres fumats, l'altre amb vides de color de rosa. La visió és igualment fragmentària i, per tant, falsa. Voler retenir de la vida només les dolors, igual que recollir-ne tan sols les gaubances, és fer sumes parcials. No pot ésser que no surtin esguerrats els comptes.
I aquesta posició del llibre és principalment una posició d'humilitat. Optimisme i pessimisme volen judicar de coses que no coneixem, que segurament no podrem mai conèixer. Grotesc ensuperbiment! Sovint, en últim terme, no són altre que subconscient justificació de personals inclinacions, excusa de personals febleses. Què en sabem, nosaltres homes, de l'essència de la vida?. Què en sabem de les seves raons profundes?


(elblocdelclub.blogspot.com)

La novel·la té 252 pàgines dividides en 5 capítols d'una cinquantena de pàgines cadascun d'ells. Sembla lògic aprofitar aquesta divisió i fer coincidir els posts de lectura on l'anirem comentant amb aquestes cinc parts en que l'autor estructura la novel·la. De la següent manera:

01.- Primera part

02.- Segona part

03.- Tercera part

04.- Quarta part

05.- Cinquena part



Qui vol encarregar-se del post del primer bloc? :-))

dimarts, 14 d’abril del 2015

La casa del propòsit especial, de John Boyne.- Cinquè bloc de lectura

El temps dels records i el temps on es situa el “present” del narrador es van apropant en aquest viatge per la vida d’en Gueorgui Jatxmienev.

A les darreres notícies que teníem dels seus records es trobava en un tren en el qual Nicolau II acabava de signar la seva abdicació. Al dia següent en Gueorgui es desperta tard i no sent cap soroll, es troba sol al vagó del tren i no hi ha rastre per enlloc del Tsar. Finalment troba un company de la Guàrdia que l’informa que, durant la nit, un altre tren s’ha endut el qui era el Tsar, afegint “Ens n’hem alliberat finalment”, “Al Romanov se li han acabat els luxes”. En aquest interessant enllaç podem veure diferents estances del tren imperial.

Saló del tren imperial

Des d’aquell moment una única idea guia en Gueorgui, saber on es troba la família imperial per poder retrobar Anastàsia. Preguntant, de poble en poble, treballant del que pot per poder guanyar alguna cosa per les necessitats més bàsiques. És un llarg viatge amb els inconvenients d’un hivern molt cru, amb pistes que no sempre són exactes fins que, passats els mesos, arriba a Ekaterinburg, el lloc on tenen retinguda la família Romanov.

Casa Ipatev

Era un gran casalot que els bolxevics van prendre al seu propietari, un tal Ipatev, un marxant molt ric. La gent del poble li diu a en Gueorgui "Ara és coneguda com la casa del propòsit especial".



El llibre ens trasllada ara a l'any 1919. Queda ja molt poca diferència temporal entre els capítols que es van creuant. Zoia i Gueorgui han arribat a París i, de moment, viuen separats ja que no estan casats i, a més, ella ha viscut una experiència traumàtica que fa que no es trobi en un estat d'ànim com per pensar en casar-se. Alguna cosa en el seu passat recent la pertorba intensament. Tots dos troben feina i fan amistat amb una jove parella: Leo i Sophie. Ella és companya de Zoia al taller de costura on les dues treballen i ell és un pintor que es guanya la vida fent retrats entre la gent que visita Montmartre i le Sacré Coeur. Passats uns mesos, decideixen casar-se (i jo em torno a preguntar sobre qüestions d'expedients matrimonials, papers, identitats... ) el casament és celebrat pel pare Rakhletski, capellà de la petita comunitat ortodoxa russa a París. Just després de la cerimònia, per la mirada del sacerdot, en Gueorgui i la Zoia comenten que ell l'ha reconegut, tot i que estan segurs que mai ho explicarà ningú.

Davant la casa Ipatev finalment Gueorgui pot contactar amb Maria, germana d'Anastàsia, que ha sortit darrera un dels gossets de la família -sembla ser que la possibilitat de fugida es veia tan remota que els Romanov podien entrar i sortir pels voltants de la casa- i, a través d'ella concerta una cita amb Anastàsia. Just quan la noia s'escapa de casa per trobar-se amb ell, tenen lloc els terribles fets del que ella, des d'una finestra, és testimoni i que la deixen marcada per sempre. La jove veu com els bolxevics assassinen tota la seva família i, en estat de xoc, arriba fins on és el seu estimat que se l'emporta d'allí ràpidament... Caminant sense cansar-se i sense dir ni una sola paraula.

És així com la parella comença la seva vida en comú, destí a París i amb un trauma dins del cor d'ella que la deixa marcada per sempre amb un sentit de culpa envers les desgràcies que passen al seu voltant. Aquesta és la causa del que hem vist a capítols anteriors: es culpabilitza de la mort de la seva filla, creu que ha estat ella qui ha portat la desgràcia als seus amics Leo i Sophie, i, fins i tot, té algun intent de suïcidi.

La novel·la em deixa amb un regust trist. Els fets que s'expliquen, el final de la família Romanov, és terrible, i el xoc emocional que, de bon segur patiria algú que es trobés en la situació que l'autor inventa per a Anastàsia, ha de ser brutal.

D'una banda m'ha agradat molt la lectura perquè he après moltíssim d'aquest moment històric (les referències a llocs, dates i fets, que emmarquen la novel·la, són totalment fidedignes) i això sempre és positiu, però d'altra banda hi he trobat defectes que he anat explicant als comentaris dels posts anteriors que farien que, si en aquest blog poséssim "nota" als llibres, a aquest no li podria posar massa alta. Tot i així, en conjunt, estic contenta d'haver-lo llegit.


En el temps que he dedicat a preparar aquest post he mirat un munt de vídeos del "final" dels Romanov per veure si en trobava algun per posar, però, de fet, la mort a trets d'una família amb nens em resulta repugnant. Per molt que no siguin imatges reals sinó tretes de pel·lícules o documentals, el fet és el mateix: unes persones desarmades dins d'una habitació, entre ells adolescents i un nen, que són brutalment cosits a trets. Sempre he pensat que ningú és qui per decidir sobre la vida dels altres, així que, finalment, he decidit acabar aquest post amb un vídeo més bonic: Imatges de la família Romanov en color! ;-)

divendres, 13 de març del 2015

La casa del propòsit especial (John Boyne) [IV]

Quart bloc de lectura.
12.- El Neva
13.- 1924
14.- La signatura del Tsar
15.- 1922



(Documental sobre la vida i la mort de Rasputin)


Ja ens falta poc per acabar aquesta novel·la que malgrat ens parla d'una història coneguda, el final de l'Imperi dels Tsars a Rússia, es fa força interessant perquè ens l'explica en directe i des de dins a través dels ulls d'un suposat guàrdia de corps del tsarevitx.

En aquest quart bloc, els capítols que expliquen la vida dels protagonistes ja fora de Rússia, on la trama va retrocedint en el temps, i els que ens l'expliquen el que passa a la cort del Tsar, on la trama segueix l'ordre cronològic, ja només estan separats per molts pocs anys, cosa que ens indica que arriba el desenllaç que coneixerem al proper i últim bloc de lectura.

Rasputin

El primer dels capítols ("El Neva") es centra en la figura de Grigori Iefímovitx Rasputin (Григорий Ефимович Распутин) (1869 – 1916) el místic rus que gaudí d'una gran influència sobre els Romànov en els darrers dies de la Rússia dels tsars. En el documental que he enllaçat encapçalant aquest post podem seguir la biografia de la seva vida i també els detalls de la seva mort, un assassinat que va necessitar per ser efectiu de l'ús de verí, diversos trets de pistola i les gèlides aigües del riu Neva. Així ens explica la novel·la, la primera part dels fets:

...Li he donat vi. Li he donat pastissos. Farcits amb prou cianur per matar una dotzena d'homes, per no dir res d'un mugic pudent de Pokrovskoie.
Li vaig clavar les pupil·les mentre la sorpresa m'esbatanava els ulls.
- Aleshores és mort? -vaig preguntar, esbalaït-. Ja l'heu matat?
Els dos homes van intercanviar una altra llambregada i van arronsar les espatlles gairebé com si es disculpessin.
- És de suposar, no et sembla? -em va preguntar el Príncep [Iusúpov] a mi, somrient. L'actitud que mostrava no era pas la d'algú que acabava de perpetrar un assassinat, i em vaig preguntar si estava borratxo o també havia perdut el seny-. Però no li ha fet cap efecte. No és humà, saps? -va afegir, com si això fos una simple circumstància de la vida, un fet del qual totes les persones civilitzades eren plenament conscients-. És una criatura diabòlica. El cianur no l'ha matat...

Nicolau II, Tsar de Rússia

El tercer capítol del bloc ("La signatura del Tsar") ens porta a 1917 i a la fi de la dinastia Romànov com a mandataris de l'imperi rus. Aquestes pàgines acaben amb la signatura per part de Nicolau II de la seva abdicació al tron en un vagó del tren imperial aturat a les afores de la ciutat de Pskov, on en aquells moments s'havia instal·lat el Quarter General de les tropes russes i on també hi era Gueorgui per ordre del propi tsar que, rellevant-lo de la tasca de guàrdia del seu fill, li havia ordenat que l'acompanyés.
Un final, aquest de l'últim tsar, que es veia venir per tothom menys pels propis components de la família imperial. El mateix Gueorgui ens explica els motius en aquest fragment de la novel·la:

...El Tsar, naturalment, s'havia equivocat moltes vegades en la manera com havia plantejat l'agressió contra els alemanys i els turcs, però això no era res en comparació del tracte que rebien els súbdits que, segons ell afirmava, s'estimava tant. Nosaltres, els membres del seguici reial, anàvem d'un palau a uns altres, pujàvem a bord de trens luxosos, desembarcàvem de iots sumptuosos, menjàvem coses exquisides i vestíem amb robes i complements de luxe. [...] Mentrestant, el poble, fora dels palaus, es desesperava per poder menjar, per una mica de pa, per poder treballar, per qualsevol cosa que els fes sentir una mica més humans. Tremolaven entre les gebrades de l'hivern rus i comptaven els parents que no sobreviurien fins a la primavera. [...] Volien expressar la seva ràbia en manifestacions, aldarulls i una premsa lliure, i sempre els ho prohibien tot. Quantes vegades no s'havien omplert els hospitals de ferits i moribunds del poble, a causa dels homes del Tsar que asseguraven la preeminència de l'autocràcia?. Quantes vegades havien anat a visitar cementiris?...


Londres, anys 20. Aquesta postal mostra Kingsway des de High Holborn.

Em queda parlar dels dos capítols d'aquest bloc que transcorren fora de Rússia. En el primer d'ells i segon del bloc, ("1924"), l'autor ens parla dels primers temps de Gueorgui i Zoia a Londres provinents de París. La parella s'ha instal·lat a Holborn, al centre de la capital anglesa, i han trobat feina. Ell a la Biblioteca de Londres i ella a una fàbrica tèxtil. També veiem que els problemes que arrossega Zoia i que s'han anat destacant en anteriors capítols del llibre ja són ben presents, fins el punt que en aquestes pàgines ens assabentem del seu primer intent de suïcidi. No coneixem encara on sorgeix el problema de Zoia però comencem a entendre quins sentiments sembla que l'empenyin cap a l'autodestrucció. Ella mateixa li explica al seu marit el motiu d'haver refusat una invitació d'una companya de feina, negant-se a anar a prendre un te amb ella:

- Més valdria que no féssim amics -va declarar finalment.
- No t'entenc.
- Doncs que jo no faci amics -va precisar, corregint l'afirmació anterior-. Més val que no es relacionin gaire amb mi. I punt.
Vaig arrufar les celles, sense saber del cert que volia dir amb això.
- Doncs no ho entenc -vaig repetir-. Què pot passar, fet i fet? Zoia, si creus que...
- No puc córrer el risc, Gueorgui -em va etzibar, precipitant les paraules enfora ràpidament a mesura que se li encenia la sang-. No li faria cap bé ser la meva amiga. Porto mala sort, jo. Ja ho saps tu. Si m'acosto massa a algú...
Em vaig aturar enmig del carrer i la vaig mirar esbalaït.
- Zoia! -vaig exclamar, agafant-la pel braç i tibant-la de cara-. No ho pots dir de veritat.
- Per què no?
- Ningú no porta mala sort -vaig replicar-. És una idea ridícula.
- Coneixe'm és patir -va argumentar, amb veu fonda i greu, llambregant endavant i enrere i arrufant el front com un plec d'arruges doloroses...


París, anys 20. Panoràmica del Barri de Montmartre amb la Basílica del Sagrat Cor

A l'últim capítol del bloc ("1922"), Gueorgui i Zoia fa tres anys que són a París. Ell treballa en una llibreria on se les ha de veure amb un amo poc comprensiu que li retreu el temps que "perd" cuidant la seva dona que acaba de sofrir un avortament. Però aquestes dificultats quedaran en res quan un bon amic seu, en Leo Raymer, es arrestat per haver provocat la mort d'un gendarme en un altercat prop de la Basílica del Sagrat Cor al barri de Montmartre. El cop del judici, que acaba amb la condemna a la guillotina del seu amic, és tan fort que la ciutat es torna insuportable per a la parella i no poden fer res més que anar-se'n:

I Zoia i jo vam decidir marxar de París per sempre més. Va ser decisió seva, de fet, però jo em vaig alegrar de sumar-m'hi.
L'última nit a la ciutat, asseguts dins del pis buit, miràvem fixament per la finestra les espires de les incomptables esglésies que hi havia pertot.
- Va ser culpa meva -va dir ella.


Així acaba aquest bloc de lectura, per tant haurem de continuar llegint per saber més coses d'aquest sentiment de culpa que corseca a Zoia per una banda, i com continua la història del Tsar i la seva família, per una altra. Ho farem, i amb ganes, que això no pot quedar així.

dimecres, 11 de març del 2015

La casa del propòsit especial, de John Boyne.- Tercer bloc de lectura

Seguim amb aquesta lectura que, en capítols alterns, ens permet anar coneixent capítols del present i del passat dels protagonistes, un matrimoni rus, ja ancià i que ha viscut una sèrie de fets que han marcat les seves vides.

Faré aquest post bastant breu perquè hi ha una sèrie de coses que m'estimo més parlar-ne dins els "comentaris".

En aquest tercer bloc trobem un capítol dedicat al personatge de Rasputin. El protagonista el descriu com a algú gens atractiu: ressalta que no va ben vestit, que porta els cabells bruts i que té un somriure desagradable amb les dents grogues. I, malgrat això, resulta que exercia una influència enorme sobre la tsarina. Grigori Iefímovitx era vist per alguns com una mena de sant, mentre que per altres era un absolut depravat. He buscat informació sobre ell i sembla que no hi ha cap prova històrica de tots els vicis dels quals era acusat i que el motiu real pel qual no se'l volia és perquè se'l considerava perillós políticament.


Com havia entrat en contacte amb la família imperial? Doncs, segons explica la Viquipèdia: Tenia fama de sanador per l'oració, per la qual cosa fou demanat el 1905 al palau dels tsars per curar la greu malaltia del seu fill únic Aleix que patia hemofília. El príncep va millorar –segons alguns investigadors mitjançant la hipnosi- i la família Romànov caigué sota la (seva) influència". Al llibre, malgrat tot, s'opta per donar per bona la versió de que era una mala persona (potser perquè és més novel·lesc)

Tota la trama en sí és molt interessant, ara bé, hi ha moltes coses que no em lliguen, i no em refereixo a històricament que, precisament, crec que està bastant ben descrit, sinó coses que em resulten difícils de creure aplicant tan sols una mica de lògica.

Senyalaré també com a positiu el fet d'haver descobert les "Nits blanques" de Sant Petersburg, fenòmen que he d'admetre que desconeixia i que em sembla maquíssim. He trobat un vídeo preciós que ens mostra com són aquests cels que no s'acaben d'enfosquir:


Les meves "queixes"... en els comentaris, després del primer comentari d'en MAC ;-)

dijous, 26 de febrer del 2015

La casa del propòsit especial (John Boyne) [II]

Segon bloc de lectura.
05.- 1970
06.- El príncep de Moguilev
07.- 1953



(Fragment d'un documental sobre la família del Tsar)


Continuem la lectura de la novel·la seguint aquesta seqüència temporal que ens imposa l'autor que fa que els capítols que ens expliquen la història més actual vagin retrocedint en el temps mentre que en els altres que ens parlen de la vida als darrers anys de la Rússia dels Tsars, la trama va avançant seguint l'ordre cronològic, diguem-ne, normal. Tenim doncs la sensació d'estar llegint dues novel·les en una, les dues amb el mateix protagonista però amb una trama diferent que provoca el fet que les separin vàries dècades. Una separació que, per altra banda i a mesura que avancem en la lectura, es va fent més petita.

Dels tres capítols del llibre compresos en aquest segon bloc de lectura, n'hi ha dos escrits des del "present". Al primer ("1970"), ens assabentem de la mort d'Arina, la filla de Gueorgui i Zoia en un accident de trànsit i dels sentiments que això provoca en el seus pares:

- És clar que és culpa meva, va dir Zoia. I tu també me la dónes, em consta. Si no ho fas, ets un ximple.
- Jo no et culpo de res -vaig replicar cridant, acostant-m'hi per fer-la girar i mirar-la cara a cara. Se li notava una duresa en l'expressió, una mirada que s'havia ocultat durant molts anys però ara havia reaparegut, des de la mort d'Arina, i em deia què pensava Zoia exactament-. Creus que et faig responsable de la mort de la nostra filla?. Això és de bojos. Jo només et faig responsable d'una cosa: d'haver-li donat la vida.
- Per què em dius això ara? -em va preguntar, revelant en el to de veu que tenia les llàgrimes molt a prop.
- Perquè sempre has tingut aquesta sensació i durant anys i anys ha projectat una ombra sobre les nostres existències. I t'equivoques, Zoia, no te n'adones?. T'equivoques de ple, sentint-te així...

Queda clar que hi ha alguna cosa en el passat d'aquesta parella que encara no coneixem. Segur que ho farem, a mesura que anem llegint. De moment, retrocedim gairebé 20 anys per entrar a l'últim capítol d'aquest bloc ("1953"). En ell, continuem sabent detalls de la vida familiar dels protagonistes a Londres. En destaquen tres: El matrimoni, que ara ronda la cinquantena, passa per un mal moment per una infidelitat que ha comès Zoia. La seva filla de 19 anys els presenta formalment el seu primer xicot. Decideixen comprar el seu primer televisor per seguir en directe els actes de coronació d'Isabel II:

Arina em va demanar que comprés un televisor, per poder veure la coronació de la nova Reina des de casa, si bé d'entrada m'hi resistia, no pas perquè la cerimònia no m'interessés, sinó perquè no li veia la punta, a això de gastar-nos tants diners en un aparell que només faríem servir una vegada.
- L'engegarem cada dia -va insistir ella-. Almenys jo. Sisplau, no podem ser l'única família del carrer que no en té. Em fa vergonya.
- No exageris -li vaig respondre, sacsejant el cap-. Què pretens tu, fet i fet, que ens asseguem cada nit tots tres aquí a mirar una capsa allà al racó i no puguem parlar mai de res?...

1953 - En ocasió de la coronació d'Isabel II, la BBC estrena les emissions en color.

En el capítol central del bloc ("El príncep de Moguilev"), tornem a l'any 1915. En Gueorgui, de 16 anys, fa unes quantes setmanes que és a Sant Petersburg, a la residència dels Tsars on s'encarrega de protegir l'hereu al tron, Alexei d'onze anys. En aquest temps, ha conegut també a la resta de la família imperial i s'ha enamorat de la filla petita, Anastàsia que té 14 anys. Un amor que és correspost, encara que d'amagat.

Alexei Nikolàyevich Romànov           Anastàsia Nikolàyevna Romànova

En Gueorgui com a membre de la Guàrdia de Corps personal del tsarevitx, ha de vigilar constantment a Alexei i la poca diferència d'edat entre tots dos li facilita la feina d'anar sempre junts a tot arreu. Precisament en aquest capítol, se'ns explica el viatge que el Tsar i el seu fill van fer al Quarter General de l'exèrcit rus, Stavka, per donar ànims a les tropes que aleshores lluitaven en plena Primera Guerra Mundial. Aquest viatge fou una realitat històrica i l'autor l'aprofita per explicar-nos un "secret" del tsarevitx que en Gueorgui també descobreix amb sorpresa quan el nen jugant cau d'un arbre i, malgrat que aparentment no ha pres mal, tothom s'excita d'allò més. És la pròpia Tsarina, que s'ha desplaçat expressament a Stavka quan ha sabut de l'accident del seu fill qui revela el misteri explicant-li les conseqüències d'aquella caiguda:

...Els malsons l'esqueixaran, mentre esgaripa de dolor i ens prega a mi o al seu pare que l'ajudem, que li alleugem aquell turment, però nosaltres no hi podem pas fer res. Ens que darem asseguts a l'espona del llit i li parlarem, li agafarem la mà, però no plorarem, perquè no podem demostrar cap debilitat davant el nen. I això durarà qui sap quant. I saps llavors que podria passar també, Gueorgui?
Vaig moure el cap negativament.
- Què? -vaig preguntar.
- Llavors podria ser que es morís -va replicar corglaçada-. Que el meu fill es morís. I que Rússia es quedés sense hereu. I tot perquè tu vas permetre que s'enfilés a un arbre. Ho entens ara?
No sabia pas què dir. El nen era hemofílic; tenia allò que en deien la "malaltia reial", una dolença sobre la qual havia sentit a murmurar els criats però sense donar-hi cap importància. La reina difunta Victòria d'Anglaterra , àvia directa de la Tsarina, n'era portadora, i com que la majoria dels seus fills i filles, néts i nétes, s'havien casat amb prínceps i princeses europeus, la malaltia en qüestió era un secret vergonyós en moltes corts reials. Inclosa la nostra...

Quadre genealògic de la Reina Victòria i transmissió de l'hemofília
als seus descendents de les diverses cases reials europees