Mirall trencat, de Mercè Rodoreda.- Tercer i últim bloc de lectura

Doncs ha arribat el moment de fer el tercer post que tancarà els comentaris d’aquest llibre. Un llibre que em deixa un regust molt estrany. Així, a la primera, sense pensar-hi massa, puc dir que no m’ha agradat gens. És lent, molt lent, amb unes descripcions que no s’acaben mai; trist, depriment, angoixant, ple de morts i malalties, ple de decadència. Ple d’arbres grans i petits, vius i verds, però molts més de secs i morts, branques seques, branques que un nen petit fa servir per fer un barquet, branca assassina que serveix per treure la vida a un infant... fulles seques, i més varietats d’arbres, i branques esqueixades per un llamp, i vinga fulles i més fulles, i més arbres i més branques.

Malgrat això he de dir que em quedo amb les ganes de tornar-lo a llegir. Sí, sí, tal com ho dic. Llegir-lo en unes altres circumstàncies i és que aquesta vegada no he disposat de temps i calma per fer-ho bé. A més, quan anava per una mica més de la meitat em vaig veure en el compromís de llegir un llibre sobre la Fibromiàlgia –que m’interessava molt, però que jo volia llegir també amb calma- i després d’acabar amb el mirall. El resultat va ser que, per no deixar del tot “El mirall”, vaig haver de tornar el de la Fibromiàlgia sense acabar, havent-lo llegit al final mig en diagonal, i obligant-me a mi mateixa a córrer per poder tornar “El mirall” a temps a la Biblioteca. Un desastre.

Potser si el tornés a llegir, d’aquí uns anys, podria gaudir molt més de totes les simbologies que fa servir l’autora, em podria entretenir en les descripcions llargues i poètiques sense pensar això, que són llargues i assaborint el que siguin poètiques. Potser no em semblaria tan depriment i trobaria alguna escletxa de felicitat en algun personatge –escletxa que, en aquesta lectura, se m’ha escapat totalment-. I és que no sóc capaç de dir si, en aquesta novel·la, algú estima algú. Tot sembla un seguit d’interessos, bàsicament econòmics.

Ara bé, una història en la que un xiquet mor a mans dels seus germans, una noia –just l’assassina- mor caient del terrat i quedant clavada en una de les famoses branques d’arbre; una narració on no hi ha amor, ni respecte ni fidelitat entre cap dels matrimonis... o, no, potser sí, potser n’hi ha un... Un dels personatges –vidu!- havia estimat la seva dona; una família on la gran majoria de les minyones passen pel llit de l’amo, com podria acabar aquesta història? Doncs amb un fantasma que es manifesta en forma de teranyina i una rata. Una gran rata morta, mig podrida al forat d’un arbre.

Decididament, em quedo amb la Plaça del Diamant un milió de vegades.

Mirall trencat, de Mercè Rodoreda.- Primer bloc de lectura

Aquesta és l'edició del llibre que estic llegint.

Amb moltíssims dies de retard començo a escriure aquest post sense saber ben bé què diré encara perquè les sensacions que estic tenint han estat molt canviants des dels primers capitolets fins al punt en que s'acaba aquest primer bloc de lectura.

La novel·la es centra en la vida de Teresa Goday, dona d'ascendència humil, de gran bellesa, que pels seus matrimonis entra a formar part de l'alta societat.

A través de capítols curts, se'ns van presentant diversos personatges, tots ells amb el nexe comú de tenir alguna relació més o menys directa amb la Teresa. Precisament per ser els capítols breus, estan mancats de coses sobreres i fer un resum és difícil, ja que tot el que digui pot ser considerat spoiler.

Ara bé, si una cosa puc destacar és que, en aquesta obra, ningú sembla ser feliç. Hi poden haver moments d'alegria, de satisfacció, de festa... però felicitat de veritat no l'he vist enlloc.

La Teresa fa un primer matrimoni amb un home molt ric i molt més gran que ella que, evidentment, la deixa vidua jove i rica. Llavors es torna a casar amb un altre home també molt ric: Salvador Valldaura.

Tenen una filla, la Sofia, una noia seria i una mica estranya (al menys a mi m'ho sembla)...

La Sofia estima molt el seu pare, amb el qual té una molt bona relació (a la imatge de dalt una escena de la sèrie de TV3 sobre el llibre en que Salvador i Sofia Valldaura surten a estrenar un cotxe nou), però no sembla estimar tant la Teresa.

Quan la Sofia es casa ella i el seu marit, l'Eladi, es queden a viure a la mateixa mansió on encara viu la mare. Igual com penso que la Teresa no estimava cap dels seus dos marits, apostaria el que fos a que la Sofia tampoc estimava el seu (un home raríssim, en la meva forma de veure-ho).

El marit de la Sofia, l'Eladi, havia tingut una aventura amb una corista, quan ja anava amb la Sofia, de la que va néixer una nena, la Maria. La Sofia, per tenir cert control del seu marit, decideix adoptar la nena. Després tindrà dos fills més, en Ramon, un nano sa i fort i en Jaume un xiquet malaltís.

Tot això amanit amb la llista d'amics dels protagonistes, de les criades -tot un exèrcit- que van i venen i tenen les seves històries amb els senyors de la casa...

Quadre de la Viquipèdia de les relacions principals entre els personatges

Al principi de la lectura, el llibre m'agradava força, em semblava interessant i, evidentment, ben escrit... però, poc a poc li anava trobant una negativitat creixent, com un pessimisme que em cansava una mica. Ara bé, el que em va semblar terrible i, fins i tot exagerat i irreal, és el que passa entre els tres nens just al final del primer bloc de lectura.

En fi, seguirem endavant a veure com acaba tot però, sincerament, he de dir que, de moment, aquest no entraria en una llista meva de llibres preferits.

Mirall Trencat (Mercè Rodoreda) [Presentació]

Primera edició - CLUB EDITOR (1974)

Per presentar el llibre que hem escollit per compartir-ne la lectura en aquesta ocasió, reprodueixo tres fragments del text que li dediquen a lletrA, l'espai virtual de literatura catalana de la Universitat Oberta de Catalunya:

"MIRALL TRENCAT" (1974)

Novel·la de Mercè Rodoreda. Juntament amb La plaça del Diamant, és la més important de l'autora, encara que molt diferent. És una obra de gran complexitat, pels nombrosos personatges i pel temps abraçat (dividida en tres parts i precedida d'un pròleg de gran interès), que fa necessària la presència d'un narrador molt hàbil, que explica la història de les tres generacions d'una família, els Valldaura-Farriols, habitants d'una torre esplèndida de Sant Gervasi.
...
A la novel·la, d'una banda, l'autora tipifica amb particular encert la vida de l'alta burgesia barcelonina, en un moment de particular esplendor, i ens en dóna una imatge refinada i alhora penetrant. Però, també incorpora personatges més populars: el servei, amb un particular encert pel que fa a Armanda, la cuinera. Ara bé, malgrat que el fil conductor és una història potent, l'autora se centra, bàsicament, en el món interior dels personatges i així explica la història des de dintre, des de les emocions, sobretot de tristesa. I exposa els seus temes centrals: el fracàs de l'amor, a través de diferents triangles amorosos; el destructor pas del temps, amb l'aniquilació d'un món.
...
A Mirall trencat, a més d'exposar la complexitat de l'home i del món, [Mercè Rodoreda] crea un mite de gran força i bellesa: el de la Barcelona catalana destruïda per la guerra civil.

Tinc moltes ganes d'endinsar-me de nou en la lectura d'aquesta obra cabdal de la literatura catalana de la que se n'ha parlat molt i se n'han fet adaptacions per televisió (el vídeo que encapçala aquest paràgraf és la introducció del primer capítol de la sèrie produïda per TV3 l'any 2001, amb guió de Josep M. Benet i Jornet i dirigida per Orestes Lara), radiofòniques (l'any 1985, Catalunya Ràdio va realitzar la radionovel·la ‘Mirall trencat’ amb adaptació de Marta Pessarrodona i direcció de Carme Sansa, que encara trobem disponible a la web de l'emissora) i, fins i tot, teatrals (amb motiu de l'any Rodoreda, el 2008 es representà l'obra "Un dia. Mirall trencat" dirigida per Ricard Salvat que també s'encarregà de l'adaptació junt amb Manel Molins).

Com he dit, en el meu cas es tracta d'una relectura però fa tant de temps que vaig llegir la novel·la que ben just en recordo vagament l'argument i gairebé res del desenvolupament de la història, per tant l'agafo, repeteixo, amb moltes ganes i com si la llegís de zero. A veure que en sortirà.

En l'edició que llegiré jo, la novel·la ocupa 276 pàgines dividides en un pròleg de 22 pàgines i tres parts de 106, 80 i 59 pàgines, respectivament. Malgrat que aquesta no és una divisió del tot equitativa, trobo que el més adequat és que ens hi adaptem a l'hora de fer la repartició dels blocs de lectura i, en conseqüència, que en programem tres de la següent manera:

01.- Primera part

02.- Segona part

03.- Tercera part


Qui vol encarregar-se del post del primer bloc? :-))

La vida i la mort d'en Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès.- Cinquè bloc de lectura

Amb aquesta breu entrada completem la lectura d'un llibre que ha estat molt interessant.

Ja fa setmanes que el vàrem concloure, però per diversos motius no em puc posar a fer un post amb una mica de cara i ulls fins ara dons, encara que sigui curtet, cert contingut ha de tenir.

Aprofito per dir que les dues primeres imatges d'aquest escrit són propietat d'El Porquet de Sant Antoni, blogaire i tuitaire català, que ens les ha cedit molt amablement. Corresponen a una edició antiga del llibre que, com ens va explicar, és com un tresor per a ell, ja que la novel·la és una de les seves preferides en la literatura catalana.

Doncs bé, en aquesta darrera part de la història passen algunes coses que, personalment, m'han sobtat molt doncs trobo que no encaixen amb el personatge Jordi Fraginals tal com jo me l'havia imaginat. Fins ara, la narració m'havia agradat moltíssim. Cada personatge representava una forma de ser tan ben explicada, tan ben encaixada en la història que, la forma de concloure-ho tot m'ha decebut bastant.

Hem llegit unes escenes brutals, magníficament descrites, d'un incendi al bosc, en unes terres propietat d'en Jordi Fraginals. Ell i els seus homes, però sobre tot ell, es barallen incansables amb les flames, el veig presentat com un guerrer que té al davant un exèrcit sense compassió. Mentre ho llegia gairebé podia sentir el soroll de la bogeria del foc, veure el fum, "sentir" la terrible calor de les flames que s'apropaven. I ell, sense defallir, dirigeix les seves tropes -els seus treballadors- utilitzant les que creu millors tàctiques i sense por. Aquest home tan valent no mereixia un final així.

Però no és tan sols pel fet de ser valent o no, hi ha molt més... però ho diré en un primer comentari per no omplir aquest post d'spoilers.

La vida i la mort d'en Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès.- Tercer bloc de lectura

Com fer-ho per escriure un post sense omplir tot això d'spoilers?

Josep Pous i Pagès

Aquesta magnífica novel·la no té res sobrer. És com una bona recepta de cuina on cada ingredient es troba en la seva justa mesura. A qui li agradin les descripcions, en trobarà, però a qui li molestin que no pateixi, perquè no es fan llargues ni tampoc n'hi ha pas més que les necessàries. A qui li agradi que els personatges quedin ben descrits en quant a les seves característiques com a persones, aquí trobarà uns tipus ben definits, clars i ben explicats. A qui li agradi trobar un narrador que porti el fil conductor de la història, el llegirà; qui s'estimi més els diàlegs gaudirà llegint-ne molts, escrits d'una manera creïble, espontània.

La ciutat de Figueres -que té el seu protagonisme en la història- a principis del s.XX

En Josep Pous i Pagès ens explica una història concreta i avança per ella sense entretenir-se en altres fets a no ser que serveixin per ajudar a entendre el fil principal. Això fa que el llibre sigui molt àgil de llegir i que "enganxi" força. Fins ara, només he dit qualitats però, de moment, hi he trobat un petit -molt petit- defecte i és en un dels personatges protagonistes d'aquest tercer bloc: En Martí Pujades, l'oncle Martí (oncle d'en Jordi, germà de la seva mare). Aquest és un personatge positiu, però la descripció de la seva vida, de tot el que ha passat i fet em va semblar una mica massa exagerada. Vaig tenir la sensació d'estar llegint una novel·la de "cavalleries"... no vull ni pensar en la quantitat de morts que deu portar a la seva esquena, aquest "bon home"...

Gravat de la Segona Guerra carlina

En aquest tercer bloc veurem en Jordi arribar als seus vint-i-cinc anys. El què està passant a la seva vida ho posarem als comentaris...

La vida i la mort d'en Jordi Fraginals (Josep Pous i Pagès) [II]

Segon bloc de lectura.
02.- Segona part

Arxiu fotogràfic-Estudi de la Masia Catalana (Centre Excursionista de Catalunya)

Aquest segon capítol de la novel·la comença explicant la festa major d'estiu que es celebrava cada any a Mas Fraginals. Vull copiar els paràgrafs inicials que no expliquen res de la trama però en canvi deixen constància de com de ben escrita està aquesta obra i com d'entenedora n'és, amb aquesta descripció minuciosa dels preparatius de la festa:

La festa major, per Sant Esteve, era a mas Fraginals el gran esdeveniment de l'anyada. Totes les coses, passades, presents i futures, les referien a aquella data solemne, com a fita posada en el temps per situar en el curs dels anys els fets de la vida quotidiana.

Vuit dies abans ja començava l'enrenou. De primer eren els mestres de cases que entraven en dansa a fi de donar a les parets l'anyal emblanquinada. Després pujava del poble un exèrcit de dones a jornal per aconduir la casa i disposar-la a rebre la munió dels hostes. Tota la setmana era un tràfec seguit de formiguer, que la vigilant diligència de la Marianna dirigia. Mentre una part de les jornaleres netejaven els enrajolats amb fregues de sorra i gran abundor d'aigua, altres enllustraven a força de punys, fregant-los enèrgicament amb una baieta humida d'oli, els venerables mobles de noguera; i en el safareig de l'horta no paraven un moment de picar, passant bugada de la roba blanca, i a la cuina polien amb cendra i llimona el reguitzell de llums i llumeneres i totes les altres eines d'aram i de llautó que hi havia a la casa.

Quan el gros d'aquesta neteja estava llest, i tot feia goig de polit i endreçat, venien les feines delicades: les obres de planxa a càrrec del servei; el penjar a les alcoves i finestres les cortines enterques de midó; el guarnir tauletes i calaixeres amb les fines tovalles de randes i puntes; l'estendre les vànoves de ganxet i domàs en els llits de cerimònia; el cobrir els canapès amb les blanques fundes afarbalanades; i sobretot, feina la més principal i compromesa, el muntar en el cap de la sala, amb les posts i els capitells i els caixons que ja hi havia expressos, l'altar del gloriós sant Esteve, tret de la capella oberta en el gruix de la paret, on passava la resta de l'anyada, per fer-li presidir els àpats abundosos, que eren la part més important de la festa...

Arxiu fotogràfic-Estudi de la Masia Catalana (Centre Excursionista de Catalunya)

Pel que fa a la història del protagonista, veiem que aquesta festa, tan esperada cada any per la resta de la família, s'havia convertit per en Jordi Fraginals en una tortura. Obligat per la tradició, com havíem vist al capítol anterior, a seguir la carrera eclesiàstica només pel fet de ser el segon fill, se sent trist i aclaparat. No vol ser capellà però tampoc és capaç de contrariar el seu pare fent quelcom diferent del que "li toca". Amb un ànim així, és ben normal que la festa, que qualsevol festa, se li torni insuportable.

Arxiu fotogràfic-Estudi de la Masia Catalana (Centre Excursionista de Catalunya)

En aquesta ocasió però hi haurà un detall diferent que canviarà les coses. Entre els parents convidats a la festa del Mas Fraginals, hi ha anat per primera vegada l'Alberta, la filla d'un cosí llunyà de la Marianna, la mare d'en Jordi. D'una edat similar a la del nostre protagonista, els dos joves aviat s'avenen i l'alegria torna al cor del noi.

Arxiu fotogràfic-Estudi de la Masia Catalana (Centre Excursionista de Catalunya)

Una felicitat que, una vegada els dies de celebració s'han acabat i els convidats han marxat, s'estronca de cop i això fa que la tornada al seminari es converteixi en un suplici. No poder correspondre l'amor que ha nascut entre ell i l'Alberta, el fa comprendre que el tornarà un desgraciat per la resta de la seva vida i en Jordi pren una greu decisió que el seu pare no acceptarà de cap de les maneres...

Arxiu fotogràfic-Estudi de la Masia Catalana (Centre Excursionista de Catalunya)

La vida i la mort d'en Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès.- Primer bloc de lectura

Començo aquest primer bloc de lectura ben contenta. Aquest llibre va ser una de les propostes fetes per en MAC que jo vaig triar. Em va agradar l'època en que estava escrit i la petita referència que ell en va escriure, però, després, en llegir el post de presentació em va semblar veure-hi un rerefons filosòfic que vaig pensar que potser em faria l'obra una mica pesada o complicada. Res més lluny de la realitat.

Josep Pous i Pagès

En primer lloc he de dir que està escrit d'una forma que m'encanta. El català que utilitza l'autor el trobo preciós i, quan penso per què passa això, doncs crec que és per la forma de redactar més que no pas en un vocabulari especial. A mida que vaig llegint, no puc evitar pensar "Què ben escrit està!", però, en canvi, no trobo paraules enrevessades ni complicades, no hi veig cultismes farragosos, que també em podrien fer pensar que està "ben escrit", però que és "un rotllo". La bellesa, doncs, del que llegeixo bé de la forma en posar aquestes paraules que li dóna un aire de poesia que m'encanta. I això és molt curiós, perquè jo no entenc un borrall de poesia i, per tant, no en llegeixo; de fet, puc dir que és la forma literària que menys m'agrada; en canvi, trobar uns "tocs" poètics, dins uns textos en prosa, quan està fet d'una forma tan maca com fa l'autor, m'ha ben captivat.

Les descripcions, que n'hi ha, són molt ben fetes. Els diàlegs són ben resolts, autèntics, creïbles, ràpids de llegir. Així doncs, la part més lenta de la descripció es contrapesa amb la part més àgil del diàleg, les explicacions de pensaments, sensacions, fets... També en aquest punt el trobo molt bo.

I del que menys parlaré serà de l'argument, ja que no vull fer massa spoilers aquí... Ah! però he de dir que si algú vol llegir el llibre i agafa l'edició d'Edicions 62 i La Caixa, que és la que estic llegint jo (de la Bibilioteca Municipal de Reus), si us plau, que no llegeixi el pròleg d'en Jordi Castellanos! Tot ell és un immens i desconsiderat spoiler. Gràcies a ell, moltes de les coses que em vaig trobant a la novel·la ja sé què passaran. Mai he entès aquests pròlegs "aixafa-lectures".

En Jordi Fraginals és el segon fill del matrimoni format pel Mateu i la Marianna, família terratinent, molt rica. És un nen ple de vida, actiu, enamorat de la natura, de les flors, de totes les bestioles, valent i enjogassat i, també, bon nano...

Segons la tradició familiar, des de temps immemorials, el primer fill és l'hereu i el segon es fa capellà. Així doncs, en Jordi, des de ben petit, té clar quin és el seu destí. I ja el veiem, estudiant llatí amb el mossèn Llorenç, el capellà del poble, home molt intel·ligent, també apassionat de la natura i de la lectura dels clàssics. En Jordi i Mn. Llorenç s'entenen molt bé i al xicot li agrada molt ajudar al mossèn a l'hort i en tot el que no suposi estar quiet estudiant.

Amb el temps, i per les converses que tenen, el mossèn s'adona que en Jordi no serà feliç essent sacerdot, que és un error enviar-lo al seminari. Així doncs, es dirigeix a parlar amb en Mateu, el pare del noi. En Mateu escolta al bo de Mn. Llorenç però no li fa cas en absolut. Home dur i sec, acostumat a manar i a que es faci la seva voluntat, diu que el destí d'en Jordi és ser capellà i que així serà...

I ja tenim a en Jordi al seminari on, com deia Mn. Llorenç, el xicot no s'adapta i no és feliç...

La vida i la mort d'en Jordi Fraginals (Josep Pous i Pagès) [Presentació]

Josep Pous i Pagès (Figueres, 1873 – Barcelona, 1952) va ser un novel·lista, dramaturg i periodista de conviccions liberals i catalanistes molt implicat dins la cultura i la política del nostre país.

Fou director de la Institució de les Lletres Catalanes i president de l'Ateneu Barcelonès. Durant la postguerra organitzà el "Consell Nacional de la Democràcia Catalana".

És un dels representants més característics del Modernisme. Com a periodista destaquen els seus articles polítics (un d'ells el portà a la presó durant un mes l'any 1909), com a dramaturg escrigué una trentena d'obres i també va conrear altres gèneres literaris com narrativa breu, prosa poètica, reculls de conferències i novel·la.

I precisament és una de les seves novel·les la que hem triat per compartir-ne la lectura en aquesta ocasió.

Es tracta de "La vida i la mort d'en Jordi Fraginals" (1912), obra d'una maduresa incontestable que fou l'última novel·la que va publicar i que és la més important i coneguda de la seva bibliografia.

Per presentar-la, copiaré dos textos. El primer d'ells, que és la part inicial del pròleg que per aquest llibre va escriure Jordi Castellanos, el trobem a la contraportada de l'edició que jo llegiré:

De fet, "La vida i la mort d'en Jordi Fraginals" és una plasmació completa de les teories individualistes del Modernisme, que plantegen un problema d'abast universal: el de la llibertat humana enfront del determinisme de l'ambient. 
La novel·la de Pous i Pagès presenta una "vida", des que comença fins que s'acaba, entesa com a lluita per escapar al destí imposat des de fora: la voluntat i la llibertat contra les coaccions socials i el determinisme de la natura. En definitiva, l'individu -cadascun dels individus- és l'única arma que té la humanitat per construir-se la seva pròpia història.

I el segon el va escriure el mateix autor a l'octubre de 1926 i està inclòs al llibre en forma de prefaci de la novel·la com un "ADVERTIMENT PRELIMINAR":

Aquest llibre és la història de les lluites d'un home que volgué fer-se el seu destí. Davant de la mort, la batalla darrera, no hi pot haver en aquest món victòria. Ell arriba tanmateix a superar la tragèdia d'aquesta suprema negació, aferrat a la certesa que una part no moridora de la seva personalitat perdurarà en els seus fills i en els fills dels seus fills, tant que no fineixi la seva descendència. És, en certa manera, el seu últim i més fort triomf.
Altrament el llibre vol restar igualment distant de l'optimisme que del pessimisme. Optimisme i pessimisme miren les coses del món, l'un amb vidres fumats, l'altre amb vides de color de rosa. La visió és igualment fragmentària i, per tant, falsa. Voler retenir de la vida només les dolors, igual que recollir-ne tan sols les gaubances, és fer sumes parcials. No pot ésser que no surtin esguerrats els comptes.
I aquesta posició del llibre és principalment una posició d'humilitat. Optimisme i pessimisme volen judicar de coses que no coneixem, que segurament no podrem mai conèixer. Grotesc ensuperbiment! Sovint, en últim terme, no són altre que subconscient justificació de personals inclinacions, excusa de personals febleses. Què en sabem, nosaltres homes, de l'essència de la vida?. Què en sabem de les seves raons profundes?

(elblocdelclub.blogspot.com)

La novel·la té 252 pàgines dividides en 5 capítols d'una cinquantena de pàgines cadascun d'ells. Sembla lògic aprofitar aquesta divisió i fer coincidir els posts de lectura on l'anirem comentant amb aquestes cinc parts en que l'autor estructura la novel·la. De la següent manera:

01.- Primera part

02.- Segona part

03.- Tercera part

04.- Quarta part

05.- Cinquena part


Qui vol encarregar-se del post del primer bloc? :-))

Memòries d'un cirurgià, de Moisès Broggi.- setè bloc de lectura

I acabem aquí un llarg viatge, molt llarg. Un viatge que dura cent quatre anys, els que va viure aquesta persona tan especial que ha estat, i és, el Dr. Broggi. En aquestes memòries hem trobat de tot i molt variat, i això és el que les ha fet tan interessants. A part dels fets objectius, dels avanços mèdics, de la situació política de cada moment, el Dr. Broggi ha compartit també amb tots nosaltres les seves reflexions sobre coses importantíssimes i ho ha fet amb una humilitat i una bondat que emocionen.

He tardat molt en llegir el llibre (he de dir que he fet una mica de trampa ja que, per qüestions d’un llibre que em van deixar i que s’havia de tornar a la biblioteca, durant uns dies vaig fer un canvi de lectura... No li vaig dir res a en MAC perquè no m’assassinés directament. Ell és una bona persona i tampoc cal portar la gent al límit de la seva paciència ;-)

D’altre banda, el ritme lent al que he llegit aquest llibre –i això de veritat que no és excusa sinó crua realitat- ha vingut també motivat per la tipografia que m’ha semblat un xic petita i perquè la que escriu aquestes línies ja fa temps que necessitaria un canvi d’ulleres. Tot i així, avui –sí, aquesta tarda!- quan llegia les darreres frases de les memòries i tancava el llibre, em sabia greu. Dr. Broggi, el trobaré a faltar. A vostè i la seva honestedat, la seva sinceritat i sencillesa.

No sé què remarcar d’aquest darrer bloc doncs ha estat un dels que més m’ha agradat. En fer-se gran i mirar enrere, són moltes les reflexions que li venen al cap i, poder-les llegir, ha estat un autèntic privilegi. Ell, com a científic, va ser membre de diversos grups en els que es tractava temes tan importants com les armes nuclears (de les que estava radicalment en contra), l’ecologia, la lluita contra la fam... És quan ens parla d’aquests temes que jo he descobert també el Moisès Broggi filòsof. Deixo aquí uns paràgrafs que m’han arribat molt endins:

“Per concebre esperances, l’Home hauria de poder dominar els seus instints i tendències egoistes i aturar a temps el camí seguit fins ara, marcat per l’agressivitat i el consumisme desbocat, ja que, segons tots els pronòstics, això ens porta a la ruïna de les reserves naturals, a la guerra i al desastre. N’hauria de seguir un altre de diferent, amb més espiritualitat i menys apetència pels bens materials, amb més amor i menys odi, amb més altruisme i menys egoisme. Naturalment que això representaria una veritable mutació de la mentalitat humana, i el sol fet d’enunciar-ho és entrar en el terreny de la utopia; però les amenaces són tan grans, el repte amb el qual s’enfronta la humanitat és tan greu, que creiem que no sols estem autoritzats a parlar d’utopies, sinó també a lluitar-hi” (Resum fet per ell de les conclusions del Congrés de Prato, convocat per la secció italiana de la Societat de Metges contra la Guerra nuclear)

Més endavant, a dos pàgines del final, ens deixa aquesta profunda reflexió:

“Segons les més antigues doctrines filosòfiques, hi ha dues maneres de concebre el Jo. Una és identificar-lo amb el nostre cos material, amb els seus instints primitius, desitjos i passions, manera de pensar que considera la persona com a quelcom únic, apartada de totes les altres coses; és la més freqüent i és la font de l’egoisme i de totes les calamitats; segons aquesta doctrina, després de la mort tot s’ha acabat i no queden més que pols cendres. En l’altra forma, que és la menys freqüent, la ment sap identificar-se amb la part més elevada de l’esperit, aquella part amagada que tots portem a dintre i que es confon amb l’esperit universal. Així és com el savi considera i estima tot el que l’envolta, éssers vius i natura, com si fossin el propi Jo, i veu tot el mal que es fa com si l’hi fessin a ell mateix. Així és com hauríem de sentir i pensar tots, sobre tot aquells que tinguessin en les seves mans la direcció d’una administració global.”

Memòries d'un cirurgià, de Moisès Broggi.- Cinquè bloc de lectura

Seguim avançant en la lectura d'aquesta obra, que és com seguir avançant en la lectura d'un llibre d'història, tot i que explicada a partir de la vida d'un personatge i de les seves experiències. Al tractar-se d'un cirurgià i de les seves memòries, és normal que, a més de les reflexions generals sobre l'entorn històric -que és la part del llibre que més m'agrada- també hi trobem diferents capítols sobre l'evolució de la medicina que, tot i que a vegades costen una mica més d'entendre (tampoc massa, sincerament), també ajuden moltíssim a veure que el món ha evolucionat una barbaritat durant el segle XX.

El tema de les especialitzacions mèdiques és un del que més ha canviat. El Dr. Broggi ens explica que, quan ell va començar, el fet de ser cirurgià abraçava tota la gran possibilitat, per la causa que fos, que tenia una persona de passar per una sala d'operacions. Posteriorment és com si la pràctica de la medicina s'hagués anat fragmentant. Això té avantatges però també algun inconvenient, com és el coneixement general que els cirurgians "d'abans" tenien del funcionament de tot el cos humà, cosa que podia ajudar a l'hora dels diagnòstics.

Una aportació pròpia del Dr. Broggi va ser en l'àmbit de l'hernia engonal. Les explicacions que ens fa -tant ara com en tot el llibre- deixen ben palès el fet de la seva constant formació i les ganes d'anar aprenent i avançant. El seu interès per estudis, novetats de les que tenia notícia, congressos mèdics, és constant i no s'atura mai.

Un altre tret que hem ressenyat de la personalitat del Dr. Broggi, en els diferents blocs en els que anem estudiant les seves memòries, és la valoració tan gran de l'amistat. La seva participació a la Guerra civil el va fer conèixer persones de molts llocs del món (a les Brigades Internacionals) i l'amistat que llavors va néixer es manté al llarg dels anys, de forma tan ferma que es van intercanviant diverses trobades entre ells, ja sigui aprofitant congressos mèdics als que el Doctor assisteix o, a vegades, com a alguns jorns de vacances. En aquest punt em va fer gràcia un comentari que diu que "sembla que es passava la vida de viatge" i explica que, en realitat, eren molts pocs dies a l'any, mentre que, a l'hora de treballar, fins i tot molts caps de setmana estava al peu del canó.

Anècdotes personals i familiars com la compra d'un nou cotxe, algun canvi de residència, l'ajut dels amics i coneguts per anar trobant feines -ja que, com a participant a la guerra en el bàndol republicà, qualsevol càrrec "oficial" li estava vetat- fan veure constantment les ganes de tirar endavant i la lluita per sortir-se'n.

Alguns dels amics que cita serien dignes, per ells mateixos, de tenir biografies que, de bon segur, serien interessantíssimes de llegir. Personatges d'allò més variat van desfilant per les memòries del Dr. Broggi, que amb una capacitat per recordar els més petits detalls, ens els va presentant. Penso, per exemple, en els Alier: L'any 39 Emili Alier es va exiliar a Veneçuela, però allí li exigien convalidar el títol de metge per poder exercir (cosa que representava un temps d'estudis), altrament tenia l'opció d'anar a exercir a un poblat on manqués l'assistència sanitària, llavors, al cap d'un temps, se li concediria el permís per exercir a tot el país. Va anar a un poblat anomenat Barlovento, cara al mar de les Antilles, amb un clima insuportable de calor i humitat. Van aguantar allí fins que un dia es va presentar una plaga de formigues devoradores que ho destruïen tot. Tota la gent fugí i ells també. Uns amics els ajudaren a aconseguir la forma de sortir del país. Llavors van marxar cap a Austràlia, però no van trobar forma de permanència. Allí els hi van indicar que a Nova Guinea hi havia una illa habitada per melanesis i papús on serien ben rebuts perquè, en quant a sanitat, faltava de tot... En fi, la història dels Alier continua extraordinàriament sorprenent i interessant al llarg d'unes quantes pàgines.

El Port de la Selva

Pel que respecta a Catalunya, els lligams familiars amb El Port de la Selva fan que també dediqui alguns capítols a aquesta localitat en el que ens explica la forma de vida i costums durant anys, abans del boom turístic, La pesca i conserva de les tonyines, amb la implicació de tot el poble, tenien un sistema propi i molt interessant de dur-se a terme.

Els inicis del Mercat Comú, feien pensar en que, potser, s'acabaria impulsant el canvi de règim tan desitjat a Espanya, però les coses no havien d'anar tan ràpidament...

L'any 1966 va esdevenir membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, on va ocupar el lloc que havia deixat vacant el Dr. Joaquim Trias, sogre del Dr. Broggi. Ell, que havia estat marginat de qualsevol càrrec públic, rebia així el reconeixement de l'Acadèmia, organisme que s'havia pogut mantenir independent, al marge de tota tempesta política.

Memòries d'un cirurgià, de Moisès Broggi.- Tercer bloc de lectura

Aquesta biografia que estem llegint va ser escrita originàriament, com ja sabem, en dos parts. El tercer post que ara escric es correspon amb el final del primer llibre. I, justament, vull començar amb la frase que el Dr. Broggi tria per acabar el primer volum:

"Si lleveu al món l'amor i l'amistat, tot el que en resta és menyspreable"

I és que, si alguna cosa traspua constantment aquest llibre, és la gran importància, l'immens valor que el seu autor dóna a l'amistat. Per damunt de tot, de les formes més diverses de pensar, de les ideologies més diferents, el Dr. Broggi ens demostra la seva capacitat de donar i rebre amistat sincera i, sincerament -i perdoneu-me la repetició de la paraula-, però això és bastant infreqüent i a mi m'ha semblat admirable.

Aquest tercer bloc de lectura va del final de la guerra civil espanyola fins als primers anys de la dictadura i, tal com vaig fer en el primer bloc, posaré uns fragments que em van cridar l'atenció especialment. Es tracta de la persecució de la llengua catalana.

"...desprecia cuanto ignora..."

A algun ésser humà mínimament educat, pot passar-li pel cap això?
Aquest personatge estava bé del cap?
Ja poden anar dient que mai han imposat res, ja...

Entremig de les interessants històries viscudes per ell mateix, moltes vegades el Dr. Broggi ens introdueix a alguns personatges que ell mateix considera dignes de ser recordats. Em va impressionar moltíssim la història d'aquell home bo de la Plaça Tetuan... "tenia tot l'aire venerable d'un apòstol... volia ajudar a uns grups de gent que vivien en situació de misèria extrema... llegim-ho tal com ell ho explica:

Doncs bé, ara us explicaré una cosa... Deixant de banda la política, el fet de pertànyer al partit A o al partit B, en Xavier Trias és un home que sempre, sempre m'ha inspirat honradesa i honestedat. D'aquelles persones que es poden equivocar, com tothom, però per les que posaria la mà al foc. I no sé per què ni d'on em venia aquest pensament. Ni el conec, ni l'he vist mai en persona. Quan fa poc, per part de determinada premsa estatal es va dubtar d'ell adjudicant-li uns comptes amagats i tal jo vaig dir "En Trias?... Segur que no!"... I jo mateixa em sorprenia en aquesta defensa, però és que alguna cosa en ell em transmetia que ell no podia ser un polític corrupte. Quan, en llegir aquesta història, em vaig adonar que es parlava del seu avi, del seu pare i, finalment, d'ell mateix, vaig sentir reforçades les meves intuïcions. Em direu que no vol dir res. Probablement... Però les meves sensacions són les que són ;-)

En fi, de tot això... i més, en podem parlar als comentaris :-)

Memòries d'un cirurgià, de Moisès Broggi.- Primer bloc de lectura

Estem llegint les memòries d'una persona fora de sèrie. Portava ben poques pàgines que el Dr. Broggi ja em tenia profundament captivada. M'agrada la seva forma de pensar i de fer però, sobre tot, m'agrada la seva forma de ser.

Moisès Broggi va començar a escriure les seves memòries passats els noranta. Em fa somriure pensar-ho. S'ha de ser optimista i positiu per fer-ho. Jo, que en tinc cinquanta-dos (i onze mesos exactes, fets avui) penso que "hi ha tantes coses que ja no podré fer!"... Potser em convenia una bona dosi de Dr. Broggi :-)

Dotat d'una memòria meravellosa (i suposo que d'unes bones agendes i blocs de notes) ens explica la seva vida des de la més tendra infantesa. Molts dels carrers i llocs que descriu de Barcelona són coneguts per mi i, des d'un punt de vista subjectiu, em fa il·lusió pensar que mon pare (al Cel ja des de fa nou anys) era tan sols nou anys més jove que el Dr. Broggi i que, per tant, moltes de les coses que ell explica de jovenet, el meu pare les va viure de petit... i això me'l fa molt proper.

Coneixedor de les persones més diverses i interessants, persones que triomfen i d'altres que fracassen, persones de gran fortuna i persones sense recursos, ell no valora mai les circumstàncies sinó la persona per donar la seva amistat.

Àngel Rodergas era carlí, militant actiu. Mosès Broggi no compartia pas les seves idees, però mireu què diu d'ell:

És impossible fer un "resum" d'unes memòries, doncs tot és important. Però si una altre cosa volia remarcar és que, com diem tantes vegades, "la història es repeteix" i que, en alguns paràgrafs, llegint la història del Dr. Broggi -la nostra història!- em semblava de la més rabiosa actualitat. Mirem sinó què va passar amb la magnífica reforma de la Universitat a Catalunya. Resulta que va durar molt poc, molt poc...

La brillant documentació del llibre, fins i tot busca arrels d'alguns fets abans del naixement de l'autor:

En fi, no segueixo posant "retalls" o posaré tot el llibre... Més val avançar, seguir endavant en aquestes memòries per seguir admirant el personatge i, també, aprenent molt d'ell.

Memòries d'un cirurgià (Moisès Broggi) [Presentació]

No és fins ara, ja ben passats els noranta, que em poso a escriure amb el temor d'haver-m'hi posat massa tard i que el temps no em permeti d'acomplir la intenció d'explicar les moltes coses que he vist, les persones que he conegut i els canvis que s'han produït en el curs d'aquests anys que estan capgirant el món.

En aquests moments apareixen a la meva vista les coses que he viscut més intensament, les unes nítides, talment com si fessin part de la mateixa realitat actual, i d'altres, en canvi, en forma confusa, com si es trobessin embolcallades per una boira espessa. També em venen a la memòria les penes i les alegries passades, així com aquelles il·lusions de la joventut que no han deixat mai d'acompanyar-me.

La meva generació ha estat, sens cap mena de dubte, una generació privilegiada per la gran quantitat i especial rellevància dels progressos de la ciència i de la tècnica que hem vist produir-se i que han canviat l'aspecte del món i el destí de la humanitat.

...

Per la meva part, jo, que he viscut aquests anys tan plens de canvis i d'innovacions, he de confessar que el que més m'ha impressionat i commogut no han estat els meravellosos i prometedors esdeveniments tècnics i científics, sinó les persones amb qui m'he topat i he tingut ocasió de tractar en el curs de tots aquests anys, que m'han donat suport, que he estimat i que m'han donat mostres d'afecte i d'estimació, fins al punt que considero que molts són veritables àngels protectors. Confesso que aquest relació humana és el que de debò ha il·luminat i donat sentit i alegria a la meva vida, per sobre de tota la resta. (Moisès Broggi, 2001)

Acabem de llegir un extracte del prefaci del llibre de memòries del Dr. Moisès Broggi i Vallès (1908 - 2012) publicat originàriament en dues parts: "Memòries d'un cirurgià [1908/1945]" (Edicions 62 - 2001) i "Anys de plenitud [1945/2005]" (Edicions 62 - 2005) que després es van publicar conjuntament a "Memòries d'un cirurgià" (Edicions 62 - 2011)

Aquest és el llibre que hem triat en aquesta ocasió per fer-ne una lectura conjunta. Llegint la vida d'aquest insigne metge i pacifista català llegirem també la nostra història i la del nostre país doncs el Dr. Broggi fou un observador privilegiat d'esdeveniments cabdals de la mateixa i ens els explica, tal com diu a la contraportada del primer volum, amb una "mirada curiosa i lúcida ... que esdevé cada vegada més sàvia, el que ens atrau i enriqueix fins al final en aquestes memòries tan personals i d'un extraordinari interès col·lectiu".

Per anar obrint boca, podem veure l'entrevista que Josep Maria Espinàs va fer al Dr. Broggi pel programa "Identitats" de TV3 l'any 1988:

IDENTITATS (TV3 - 02/07/1988)
Entrevista a Moisès Broggi

Tinc la impressió que aquesta serà una lectura molt interessant que gaudirem força. Ho anirem veient i comentant aquí mateix, i per fer-ho se m'ha acudit dividir el llibre en 7 blocs de lectura d'unes 100 pàgines cadascun. Copio a continuació l'índex, ressaltant en diferents colors aquests blocs de lectura:

MEMÒRIES D'UN CIRURGIÀ (1908-1945)
01.- Infantesa i joventut
02.- Estudis universitaris i d'especialitat

03.- Començament de la guerra civil
04.- Al front

05.- Final de la guerra
06.- La pau dels vencedors
07.- Epíleg

ANYS DE PLENITUD (1945-2005)
01.- Tornar a començar
02.- L'entorn familiar i els amics
03.- Evolució històrica de la cirurgia

04.- Alguna dedicació específica i personal en la cirurgia
05.- Els anys cinquanta i problemes de postguerra
06.- Els anys seixanta i l'entrada a la Real Acadèmia

07.- Fins a la transició política
08.- Vida acadèmica i alguns temes tractats

09.- Els anys vuitanta
10.- Darrera etapa i algunes preocupacions

Qui vol encarregar-se del post del primer bloc? :-))

Les claus de vidre, de Jaume Fuster.- Tercer Bloc de lectura

I acabem ja amb el que ha estat un divertit joc de resoldre enigmes amb els sis darrers relats del llibre... Anem a recordar una mica de què anava cada història i a dins, als comentaris, veurem quina ha estat la "clau" per resoldre cada cas:

12.- Fiat lux : En Joan Romaní té problemes en el seu matrimoni i la seva dona ha marxat de casa. Com no sap on és, confia en el saber del nostre amic Arquer per trobar-la. Quan el detectiu l'informa d'on viu sembla que el cas ha acabat però no és així. El Sr. Romaní torna a trucar en Lluís Arquer perquè no para de trucar la noia i aquesta no respon. Personats al pis on ella és, la troben morta. Què ha passat?

13.- El rapte de les Sabines : El Sr. Casajoana-Müller és un ric empresari. El seu fill, un noi jove, ha estat segrestat i està disposat a pagar el que calgui per tal de retrobar-lo però abans de fer el pagament vol assegurar-se que el noi és viu. Aquesta serà la funció d'en Lluís Arquer. S'estableix el contacte entre ambdues parts i el detectiu, amb els ulls embenats, és conduït al lloc on es troba la víctima...

14.- La festa : Un ex-company de classe d'en Lluís Arquer ha arribat ben amunt en el món de la política i és cap d'un partit polític d'esquerres. A la festa d'aquest partit hi ha molts convidats, entre ells el nostre amic detectiu. En plena celebració es produeix un robaoitori

15.- La finestra tancada : En Lluís Arquer es convidat a un Monestir per assessorar els monjos en un sistema de seguretat. Tenen objectes d'art, llibres, etc. de valor i volen que tot estigui segur. Abans de sopar veu que, a part d'ell, hi ha quatre hostes més: un capellà de poble que ha anat a visitar els monjos, un noi de cabells llargs i dos excursionistes. En plena nit desperten en Lluís (amb el fred que fa!) resulta que el noi de cabells llargs s'ha suïcidat!

16.- Mas Obac : Héctor Villalba és un escriptor de gran èxit, un dels valors més grans d'una editorial no massa gran però prestigiosa. És sudamericà, exiliat, i ha estat un temps resident a París. Ara, a punt d'acabar una nova obra, s'instal·la a Catalunya, en un Mas que encara està essent acabat de reformar. I, de cop, desapareix. On és? Què ha passat? Això ho descobrirà el nostre admirat Lluís Arquer.

17.- La lluna en un cove : Aquesta vegada no es ni un polític, ni un pintor, ni un escriptor. Qui ha desaparegut és un músic de Rock. El busquen per diferents llocs i, finalment, apareix... mort. Tot sembla indicar suïcidi,,,

Reflexionem una mica i demà, a dins... "la resposta" ;-)

Les claus de vidre, de Jaume Fuster.- Primer Bloc de lectura

Estem fent aquests dies la lectura d'un llibre una mica diferent doncs, a més de contenir una sèrie de relats "de detectius", ens aporta un joc, i és que cada història és un enigma. Curiosament, no es tracta d'endevinar culpables, no. Això ja ho ens ho donen resolt. El que es tracta és de descobrir, sabent la història i el desenllaç, quina ha estat la pista clau que ha portat al gran detectiu Lluís Arquer a resoldre el misteri.

A mi, que m'agrada llegir, m'agraden els relats, m'agraden els detectius i m'agraden els enigmes, he de dir que... el llibre m'està agradant! (Lògic, no?) Així que m'he posat el meu vestit especial de perdiguera i us explicaré amb un parell de frases de què va cada un d'aquests primers enigmes.

Ah, però abans, afegir que al llibre totes les solucions van juntes al final, així que un pot triar entre anar a mirar després de cada relat quina era la clau o bé pot anar llegint i, només quan ja ha acabat tota l'obra, si veu que hi ha algun cas en el que no acaba de treure l'entrellat, dirigir-se al capítol amb les solucions. Jo he optat pel segon sistema, o sigui que, en aquests moments no sé pas si els que crec que he resolt els he encertat o no.

Els relats que corresponen a aquest primer bloc són aquests:

01.- Farina de fer nones: Un home de classe alta vol que el seu fill, un noi universitari i que està ficat en un munt d'embolics, torni a casa. Quan en Lluís Arquer el troba, es mort d'una sobredosi. El nostre detectiu ràpidament s'adona que no ha estat accidental sinó un assassinat. Aquest estic segura que l'encerto. Em va semblar força fàcil.

02.- La Marieta de Bolvir: Una dona humil, de poble, busca la seva filla que va anar a Barcelona a servir. Finalment li diuen que la noia ha marxat a l'estranger, però ell s'adona que, justament, qui li està dient això és la pròpia noia que buscava! Aquest també crec que l'he encertat, també vaig veure ràpidament la pista.

03.- La ruta dels almogàvers: En Lluís Arquer es contractat per vigilar un cantant en hores baixes el qual, per millorar la inspiració, fa una ruta en vaixell pel Mediterrani. Al noi li ve la inspiració musical però tot el que ha gravat ha desaparegut! El nostre detectiu enseguida encerta qui ha amagat el material. He de confessar que no en tinc ni idea.

04.- No dispareu contra el burgès: Davant d'un conflicte sindical, un empresari contracta en Lluís Arquer perquè el protegeixi. Malgrat això, l'empresari pateix un atemptat però el nostre heroi descobreix que ha estat fingit pel mateix empresari. Aquest tampoc l'acabo de veure.

05.- Algú té un llumí?: Uns científics investiguen un nou sistema d'il·luminació, però els disquets (entranyables i enyorats disquets!) on guardaven informació, han desaparegut! Qui ha estat? En Lluís Arquer descobreix que ha estat "algú de dins"... i jo crec que sé com ho ha fet. No el tinc tan clar com els dos primers, però crec que l'encerto.

Les solucions (les "meves") al primer comentari!!

Les claus de vidre (Jaume Fuster) [Presentació]

Jaume Fuster i Guillemó (Barcelona, 1945 - L'Hospitalet de Llobregat, 1998) va ser un escriptor genuí, amb voluntat de ser-ho i de crear lectors per tal que la literatura catalana pogués arribar al màxim de públic possible. En aquest sentit, la seva obra literària va tractar temàtiques diverses (novel·les policíaques, ficció mitològica, periodisme polític, impacte dels mass-media, etc). Destaca també la seva notable tasca de traductor i d'articulista als principals mitjans de comunicació catalans, així com l'aportació que va fer en el camp audiovisual, com a guionista televisiu i cinematogràfic.

A l'estudi "Teoría e historia de las sagas policiales en la literatura española contemporánea (1972-2007)", escrit per Javier Sánchez Zapatero i per Àlex Martín Escribà, coordinadors del Congrés de Novel·la i Cinema Negre de la Universitat de Salamanca i publicat a Dicenda - Cuadernos de Filología Hispánica (2010 - vol. 28, 289-305) podem llegir:
"... Al hablar de la primera saga policial de la década de los setenta se ha de hacer referencia a un escritor que frecuentemente es olvidado como antecesor del siempre citado Manuel Vázquez Montalbán. Se trata de Jaume Fuster, que establece dos sagas claramente diferenciadas dentro de su narrativa, compuesta también en catalán. La primera está protagonizada por el investigador ocasional Enric Vidal, un personaje que participa en dos novelas: De mica en mica s’omple la pica [El procedimiento] (1972), novela fundacional que marcó el resurgir del género tras el ostracismo al que fue condenado por la política cultural franquista, y La Corona Valenciana [La Corona Valenciana] (1982), una novela dedicada a Rafael Tasis ... La otra saga de Fuster la interpreta el detective Lluís Arquer, un “tipo duro” que protagonizó tres aventuras con los títulos Les claus de vidre [Las llaves de cristal] (1984), Sota el signe de sagitari [Bajo el signo de la sagitario] (1986) y Vida de gos i altres claus de vidre [Vida de perro y otras llaves de cristal] (1989). A pesar de que los dos personajes creados por Fuster se desplazan de forma constante para resolver sus casos, apareciendo en sus novelas escenarios urbanos de toda Europa y de Estados Unidos, la ciudad de Barcelona vertebra las dos sagas desde el punto de vista espacial. Los protagonistas se mueven por todo tipo de espacios de la capital catalana, conformando así un entramado laberíntico que permite observar la ciudad en todas sus variantes y que se podría definir, tal y como han hecho algunos críticos como Jordi Castellanos, como de “costumbrismo urbano” (J. Castellanos, p. 154).
Después de la aparición de la obra de Fuster, Vázquez Montalbán, padre indiscutible de la novela negra española y admirador del escritor catalán, creó al investigador iconoclasta y gourmet Pepe Carvalho, el protagonista de la saga más importante del género español..."

En aquest blog i per compartir-ne la lectura en aquesta ocasió, hem triat el seu llibre titulat "LES CLAUS DE VIDRE" (1984), un dels més destacats dins la producció de temàtica policíaca de l'autor. Es tracta d'un llibre interactiu on se'ns plantegen disset casos del detectiu Lluís Arquer, un peculiar perdiguer que fuma en pipa i és amant de la música clàssica.

Jaume Fuster ret, amb aquest llibre, un particular doble homenatge a dos destacats autors del gènere de misteri. El primer el veiem en el mateix títol, manllevat d'una de les obres cabdals de la novel·la negra, "La clau de vidre" (Dashiell Hammett - 1931), i l'altre es troba en el nom del detectiu protagonista ja que Lluís Arquer és una adaptació al català del mític Lew Archer creat per Ross Macdonald. A aquest personatge i autor, el propi Jaume Fuster els anomena, respectivament, cosí germà i oncle del seu protagonista, tal com podem llegir en els agraïments del llibre.

Una primera versió de les històries que apareixen en aquesta obra va ser publicada, entre el 25 de desembre de 1982 i el 17 de juny de 1983, a la revista 'El Món'. Després el mateix autor en feu, per aquest llibre publicat per primera vegada l'any 1984, la versió definitiva d'aquesta selecció de disset relats negres que ens porten a diferents espais de la societat barcelonina de l'època: del món de la droga al dels concerts de rock, de la burgesia industrial a la política, del món de la pintura al de la música, d'un plàcid monestir al mig de la Mediterrània a un creuer de luxe. Sempre envoltats de la violència social, de la ironia i de la duresa que comporta el gènere i amb l'afegit del joc que Fuster, a més, ens proposa a cada relat.
Aquestes històries també van servir de base per un concurs de televisió, emès per TV3 l'estiu de 1986, que amb el mateix títol presentava cada setmana un episodi protagonitzat per Jaume Comes en el paper de Lluís Arquer on s'escenificava un cas policíac que tres parelles de concursants havien d'intentar resoldre amb les pistes que els donaven.

I és aquest mateix joc, el que ens proposa Jaume Fuster quan ens posem a llegir aquesta obra que, com ja he dit, vol ser un llibre interactiu que busca la implicació del lector. Així ens ho expliquen a la introducció:
"L'autor i l'editor us proposen un joc. Lluís Arquer, detectiu privat, resol, en cadascuna d'aquestes claus de vidre, un misteri a través de determinats mecanismes de deducció, a partir d'elements que es troben en la història. Un cop llegida cada aventura de Lluís Arquer, doncs, us desafien a buscar les pistes que han solucionat el cas. Si no les trobeu, al final del llibre hi ha les disset claus. Abans de buscar-les, però, penseu-hi una mica, rellegiu si cal, la història i intenteu resoldre el misteri vosaltres mateixos"

.

Llegirem doncs i també farem de detectius, i ho anirem explicant en els següents posts. El llibre no és gaire llarg, té 162 pàgines, per això dividirem la seva lectura en només tres blocs d'una mitja dotzena de relats cadascun. Copio a continuació l'índex, ressaltant en diferents colors aquests blocs de lectura:

00.- Un pany rovellat (Pròleg)
01.- Farina de fer nones
02.- La Marieta de Bolvir
03.- La ruta dels almogàvers
04.- No dispareu contra el burgès
05.- Algú té un llumí?

06.- Assegurança de vida
07.- Cornut i pagar el beure
08.- Presenti's al mostrador d'informació
09.- Març marçot, mata la vella i la jove si pot
10.- De llibres i paraigües no se'n tornen gaires
11.- Músic pagat fa mal so

12.- Fiat lux
13.- El rapte de les Sabines
14.- La festa
15.- La finestra tancada
16.- Mas Obac
17.- La lluna en un cove

ZZ.- Les claus de vidre (Solucions)


Qui vol encarregar-se del post del primer bloc? :-))