L'hotel encantat, de Wilkie Collins- Tercer bloc de lectura

Aquest és el tercer bloc de lectura del llibre i serà molt diferent (espero que no decebedor)... He tardat un munt a fer-lo i em sap greu, a part que aviat em quedaré sense excuses pels meus retards, però el cert és que sempre tinc una combinació de coses que no són culpa meva i unes altres que sí que ho són totalment (com per exemple el temps que perdo al Twitter en favor de la República Catalana... Crec, sincerament, que tots els granets de sorra tenen valor i que tot el que fa cada persona, suma; per tant jo em dedico a enviar notícies a periodistes i polítics d’altres països, a retuitar coses que surten a la premsa estrangera, a intentar animar deprimits, etc.)

A més, amb tot el temps que fa que construeixo aquest post mentalment (no sabeu pas quantes vegades l’he escrit en el meu cap! Una vegada fins i tot el vaig començar materialment parlant i després em vaig oblidar de guardar el que havia fet) he variat d’estil constantment. En primer lloc tenia l’opció de fer com en el primer bloc, anar explicant el que passava, buscant alguna imatge que tingués alguna gràcia especial, però, clar, ens trobem en el bloc del desenllaç i fer això seria omplir-ho tot d’spoilers cosa que, en un llibre on hi ha “coses misterioses” quedaria lleig.

Així que al final m’he decidir per la segona opció, més fàcil de fer, perquè no incorpora cites, i que ara em resulta més còmode, doncs se m’està acabant el temps abans que en MAC vingui en persona, amb un ganivet en mà i amb un color marcadament verd. (Bé, no vull mentir, el temps ja se m’ha acabat fa dies, això no és ni la pròrroga, són els penalties!!)

Palazzi Barbaro de Venècia. Anys 80 del segle XIX
El palau de la nostra història s'hi deuria assemblar.

Bé doncs... per on anàvem? Resulta que el vell palau, antic, destartalat i fred s'ha convertit en un luxós hotel, tot arreglat, noui lluminós. Un hotel que fa goig de veure... un hotel en el que algun membre de la família de Lord Montbarry, que allí va morir, hi té interessos econòmics.

Un per un, en dies diferents, els nostres coneguts han anat arribant a l’Hotel i ara ja els hi tenim a tots, fins i tot a l'Agnès, els seus cunyats, les nenes... Els assignen habitacions i es disposen a passar la primera nit allí i és en aquest punt on veurem que les coses rares que havien començat a passar seguiran passant... però, són coses reals? Són sensacions? Són percepcions? Són sorolls? Imatges? Olors?

Alguna sí que és ben real... com despertar-se i adonar-se que tens algú al costat, assegut en una cadira, quan el fet és que havies d’estar sol a l’habitació. Però, si després d’això hi ha més aparicions no tan normals? I si quan ho expliques no et creuen? I si pensen que tot es degut a l’esgotament?

Ens trobem en un punt en que s’han d’anar aclarint tots els misteris plantejats en les dues primeres parts del llibre. Tan sols una persona sap tot el què ha passat i aquesta persona,mig vivint en deliris, decideix que el millor que pot fer és escriure-ho i, mentre ella va escrivint,  jo em faig una pregunta? M’ha agradat el llibre?

Doncs diré que no m’ha desagradat, però que ha anat de més a menys. Que els primers capítols, mentre tot s’anava preparant, mentre se’ns presentaven els protagonistes amb les seves històries personals i anàvem veient que “tot això no podia acabar bé”, vaig gaudir bastant i em vaig fer unes expectatives bastant altes... i, al final, tot m’ha semblat més fluixet.

Tot i així, he de dir que la qüestió de la desaparició del guia, el sr. Ferrari, és un embolic bastant ben buscat.

Al final tot queda aclarit. O no... Vull dir que no m’agrada haver d’acceptar com a explicació raonable i normal que tan sols determinades persones tinguin determinades percepcions, però si Mr. Collins ho va escriure així, doncs així serà.

Tots els comentaris més "específics" a l'interior...

L'hotel encantat, de Wilkie Collins- Primer bloc de lectura

Tot comença amb una visita al metge, concretament al Dr.Wybrow, molt conegut a Londres per la seva capacitat de fer bons diagnòstics. Un dia de l'any 1860, quan el doctor es disposava a sortir per fer les consultes a domicili, arriba al seu despatx una dona molt estranya. Ell, que va just de temps, mira d'eludir la visita però finalment no se'n pot desfer.

Es tracta d'una dona molt estranya, de poc més de trenta anys, amb la pal·lidesa pròpia d'un cadàver, amb uns ulls grans, negres, brillants incapaços d'expressar tendresa. El motiu de la visita es resum en aquesta pregunta: "Vol dir-me, si us plau, si estic en perill de tornar-me boja?"

Segons els autors del blog Clothes in books,aquesta podria ser la imatge
de la Comtessa Narona

El metge li respon que ell no és psiquiatra, però, tot i així no es lliura de que ella li expliqui una història sobre la seva vida. Ella és a punt de casar-se. El seu futur marit havia estat abans promès amb una cosina seva, una noia tan bona persona que el va alliberar del compromís sense fer cap drama.
Però just feia un dia, la dona havia coincidit amb la ex del seu promès a la qual no coneixia "En posar-me dreta i mirar els ulls d'aquella dona, fits en els meus, vaig sentir un calfred que em recorria de capa peus, una profunda esgarrifança, i vaig començar a tremolar com una fulla, per primera vegada a la vida vaig saber el què era sentir pànic de mort". Està tan nerviosa que ni tan sols espot posar dreta i tot el que hauria volgut és fugir

Aquí veiem els que, segons la meva impressió, són els dos principals personatges de la novel·la: La Comtessa Narona i l'Agnes Lockwood. Tota la resta, per importants que siguin, els veig com a secundaris. L’autor pretén que una representi la bondat i l’altra la maldat. El que ens podríem preguntar és “Quan algú és dolent, quina consciència té de la seva pròpia dolenteria?” i també al contrari: "Una bona persona, sap que ho és?"

En aquest cas, la dolenta seria aquesta dona amb la pal·lidesa d’un cadàver i amb uns ulls incapaços de cap tendresa i la bona la jove a la que el promès ha deixat.

I què passa en el moment en que la bondat i la maldat es troben cara a cara? És com si la Comtessa Narona veiés la seva dolenteria en contrast per la bondat que “emana” d’Agnes Lockwood. La superioritat moral de la primera promesa de Lord Montbarry fa que, tot i que la noia no digui ni faci res d'especial, la Comtessa tingui una mena d’atac de pànic. Aquest pànic és com si tingués por de sí mateixa, del que és capaç de fer. "Els seus ulls innocents descobrien en mi possibilitats de perversió ocultes de les quals no en vaig ser conscient fins que les vaig veure agitant-se en el seu esguard". Fins al punt que, quan Agnes li ofereix el seu flascó d'olor, la comtessa es desmaia. "Aquella dona innocent està destinada a tenir una influència fatal sobre la meva vida".

I bé. Arriba el dia del casament, que és descrit com una cerimònia gairebé trista. I els nuvis marxen cap a Escòcia una petita temporada.

El capítol quart de la novel·la comença amb Agnès -que viu acompanyada d'una antiga mainadera- està a casa seva, estripant les cartes del seu enamorat quan arriba a visitar-la Henry Westwick, germà petit de lord Montbarry i fidel admirador de la noia.

Hem de dir aquí que la família de Lord Montbarry és molt amplia, té un germà casat) (Stephen Robert, la dona del qual, Ella, es molt amiga d'Agnes) i dos de solters (un dels quals, Henry, és admirador d'Agnes). També té dues germanes, una casada, Lady Barbille, i una viuda, Mrs. Norbury.

Quan Henry ja marxa, arriba a la casa la Sra.Ferrari, antiga cambrera d'Agnes, actualment casada amb un guia italià. El home no té gaire feina i a la seva muller no se li ocorre altra cosa que, assabentada que lord Montbarry i la seva esposa volen anar a passar una temporada a Itàlia. En un primer moment, Agnes es queda parada que la seva ex cambrera tingui la barra de demanar-li una cosa així però, finalment, accedeix a que es mencioni el seu nom en una carta que enviaran al lord sol·licitant la feina pel guia Ferrari.

Després d'això Agnes marxa una temporada a Irlanda amb els seus parents i amics Stephen Robert, Ella, i les seves filletes. Però tan sols tornar a Anglaterra s'assabenta que el Sr. Ferrari ha desaparegut i no tan sols això sinó que una serventa dels Montbarry també els va deixar insinuant que l'ambient que hi havia a la casa no era el millor i és que la Comtessa Narona té un germà, el Baró Rivar, que molta gent sospita que no és el seu germà.  El més estrany de tot és que Emily, la dona del guia, ha rebut una carta amb 1.000 Lliures i la nota "Com a compensació per la pèrdua del seu marit". 

Però encara no ha arribat el pitjor. Agnès mira d'ajudar la Sra. Ferrari recomanant-li al seu advocat, Mr. Troy i, mentre estan reunits, arriba el jove Henry Westwick i els dóna la notícia impactant de la mort de Lord Montbarry a Venècia, cosa que deixa molt trasbalsada la pobre Agnès.

Lord Montbarry s'havia fet unes assegurances de vida, així que les companyies asseguradores envien a Venècia uns representants per parlar amb els metges, saber de què va morir, com va estar atès, com vivia... En definitiva, tractar de comprovar que ha estat una mort natural perquè es pugui fer efectiva la pòlissa. Allí bàsicament qui els aten és el Baró Rivar, que els hi ensenya tot el que volen veure (fins i tot el seu laboratori de química, al soterrani) i els dona totes les dades que demanen.

Passats uns dies, la Sra.Ferrari s'assabenta que Lady Montbarry és a Londres i no té altra idea que anar-la a veure a l'Hotel on s'allotja. El seu aspecte físic ha empitjorat molt, va vestida de negre rigorós i la troba ajaguda com una pantera en una actitud flexible sobre un petit sofà verd.

Countess Narone on Chaise, 1953, de Gertrude Abercrombie (1909–1977)
oli sobre masonita 19.68 x 25.4 cm.

La Sra. Ferrari li parla del seu marit, de les 1.000 lliures rebudes, però la comtessa ni s'immuta... fins que, en mig de tot el discurs, a la dona del guia se li escapa que Miss Lockwood havia recomanat al seu marit a Lord Montbarry. Quan la Lady sent això es posa furiosa i comença a cridar tot exigint-li que la porti davant d'Agnes. La pobre dona no sap qué fer però mig obligada, mig espantada, agafen un cotxe fins la casa, dalt del cotxe es queda la Sra. Ferrari i Lady Montbarry baixa.. just en aquell moment, passa per davant del cotxe en Henry Westwick i la Sra. Ferrari li demana que pugi ràpidament a la casa per protegir Agnès.

I, just en aquest punt tan interessant, s'acaba el capítol X... Si teniu curiositat per saber més coses, en pocs dies apareixerà el segon bloc de lectura d'aquesta novel·la... de la qual, de moment, ja he dit prou :-)

L'hotel encantat (Wilkie Collins) [Presentació]

(Primera Edició - 1879)

L'HOTEL ENCANTAT és una novel·la escrita per William Wilkie Collins (1824 - 1889) i publicada per primera vegada en format llibre l'any 1879 (a la imatge que encapçala aquest post veiem la coberta d'aquella primera edició). Uns mesos abans, de juny a novembre de 1878, s'havia publicat en forma de serial, com era ben habitual en aquella època, a la revista "Belgravia Magazine".

Anunci de la publicació a "Belgravia Magazine"

L'hotel encantat que dóna títol al llibre és un decadent palau de Venècia reformat per poder-hi allotjar hostes. És en aquest vell edifici i en les seves estances farcides de presències sobrenaturals on l'autor farà viure als seus protagonistes uns veritables malsons creant una magnífica ambientació gòtica que encantarà als amants del gènere de terror.

Es tracta, doncs, d'una típica novel·la de fantasmes?. Sí, però no només. De forma genial, Collins combina aquestes aparicions ectoplasmàtiques amb una trama de misteri i d'investigació d'un crim. Així, l'escriptor victorià aconsegueix que la lectura barregi suspens i angoixa mentre ens condueix, amb la seva hàbil ploma, des d'un misteri quotidià fins als més insondables abismes de l'horror.

http://jkpotter.com/hotel-grim-gifs2/

De totes maneres, cal dir que no ens trobem davant d'una de les obres més destacades de l'autor. A les seves pàgines, Collins no aconsegueix el mestratge literari assolit en novel·les anteriors com "La dama de blanc" [1860] o "La pedra lunar" [1868]. Amb aquestes primeres novel·les, i gràcies al suport de la revista "All the Year Round" fundada per Charles Dickens, Wilkie Collins arribà a tenir gran èxit de vendes i un reconeixement literari que anà perdent en obres posteriors. Aquest declivi com escriptor, provocat sobretot pels seus problemes de salut (patia una forta drogodependència al làudan a causa d'una dolorosa gota reumàtica) i, posteriorment, també per la pèrdua del seu mentor i amic Dickens l'any 1870, ja es comença a apreciar quan llegim "L'hotel encantat" [1878].

Tot i això, al llegir-la encara trobarem moltes mostres de la ploma sublim i brillant que caracteritza l'autor. Ambientada l'any 1860, l'obra s'inicia amb un argument molt semblant a una novel·la romàntica anglesa fent ràpidament un gir cap al misteri i l'enigma per passar, així que l'acció es trasllada a Venècia, a transformar-se en una novel·la d'ambient gòtic. És en aquesta barreja d'estils on Collins ens demostra, un cop més, la seva gran capacitat narrativa.

Copio a continuació, el text de presentació que podem trobar a la contraportada de l'edició en català que l'Editorial Columna va publicar l'any 1994 amb traducció de Roser Berdagué:

En l'escenari misteriós i torbador de Venècia té lloc una de les històries de fantasmes més llegides i famoses de tots els temps: «L'hotel encantat».
Novel·la típica de la literatura fantàstica victoriana, a «L'hotel encantat» els elements sobrenaturals irrompen en el transcurs dels esdeveniments i en canvien l'evolució, però les normes socials es mantenen inalterables després del parèntesi fantasmal.
Només Wilkie Collins, autor de «La Dama de Blanc» i «La Pedra Lunar», podia crear uns personatges i un clímax com els que es troben a aquesta novel·la, de manera que el lector s'hi veurà absorbit fins al final de l'obra.

No es pot negar que després de llegir-la et venen ganes d'endinsar-te tot seguit en la lectura. Ho farem doncs, ens deixarem absorbir per aquesta història de fantasmes i ja veurem si aconsegueix fer-nos por gairebé un segle i mig després de ser escrita. En el meu cas, en tinc prou en que sigui capaç d'enganxar-me en la trama tal com va fer "La Pedra Lunar", l'altra novel·la de l'autor de la que també vam compartir-ne la lectura en aquest blog.

Aquesta obra que avui comencem a llegir és, en comparació a aquella, força més curta. Ocupa una mica més de 200 pàgines i l'autor la divideix en quatre parts que tenen, respectivament 4, 8, 3 i 13 capítols més una postdata final. Això fa un total de 28 + 1 capítols que comentarem en els propers posts d'aquest blog, dividits en tres blocs de lectura de següent manera:

01.- Capítols 1 a 10

02.- Capítols 11 a 20

03.- Capítols 21 a 28 i postdata final


Qui vol encarregar-se del post del primer bloc? :-))

El malalt imaginari, de Molière.- Post de lectura

Per fi em disposo a fer el post corresponent a la lectura d’aquest llibre. Tot i ser força breu, ja que es tracta d’una obra de teatre, el cert és que l’he anat llegint en diversos moments curtets el que feia que a vegades em despistés una mica i hagués de tornar uns fulls enrere.

Un dia que tenia uns minuts lliures, anava a llegir a una cafeteria i vaig trobar una amiga que em va comentar que a ella no li agrada llegir teatre, sinó veure’l. Clar, i a mi també hehehe... però el cert és que llegint aquesta obra m’ho he passat força bé. Hi ha hagut alguns episodis en que no sols he somrigut sinó que m’han fet riure directament. Quan vaig comentar l’Avar vaig dir: “Ha estat una lectura distreta i divertida.” Doncs bé, aquest encara m’ha agradat més.

En general, l’Avar se’m va fer curt. Aquest l’he trobat més substanciós doncs, a part de la burla en sí cap una persona que, estant completament sana, no vol més que rebre tractament i atencions mèdiques prenent tot tipus de remeis, també tenim el personatge de la segona esposa del protagonista, que només està amb ell pels diners i intenta trobar la forma per apoderar-se dels diners d'ell, o el divertit episodi de com un noi ben curt de gambals pot arribar a ser metge, malgrat negar la circulació de la sang.

Ara bé, hi ha hagut una cosa que em tenia una mica desconcertada i és que en aquest llibre, a part de l’obra en sí, hi havia també una sèrie d’entreteniments, cants, balls, etc. per fer entre acte i acte i que no sabia si havia de llegir o no (o intentar-ho, clar, ja que, en alguns fragments, estan en una llengua, diguem-ne –que diria en Junqueras- no massa comprensible) i, en els fragments en castellà, es fa broma sobre petites corrupcions, etc. Doncs bé, justament, a punt d’acabar, hi ha un escena d’aquestes, sobre el nomenament d’un metge i, quan acaba, resulta que acaba també el llibre. Hi he trobat a faltar una mica de “rematada” final, però bé, tot queda clar.

Destacaré, com a un dels fragments més divertits, part l’escena VI de l’acte Segon, de la que poso el tros en que el senyor DIAFOIRUS –metge- parla del seu fill, també metge i candidat a la mà de la filla d’ARGAN (el malalt, que vol que la filla es casi amb un metge per tenir-lo ben a prop), tot i que la noia té un altre enamorat.

DIAFOIRUS. Señor, no es porque sea su padre, pero puedo deciros que tengo motivos para sentirme satisfecho de él, y que todos los que le ven lo consideren como un joven que no tiene ninguna maldad. Es cierto que no ha tenido nunca una imaginación demasiado viva, ni ese fuego de espíritu que se observa en algunos, pero es por esto precisamente por lo que siempre le he augurado un buen juicio, cualidad requerida para el ejercicio de nuestro arte. Cuando era pequeño, nunca fue lo que se dice despierto y vivaz. Siempre se le veía dulce, apacible y taciturno, sin decir esta boca es mía, ni jugar jamás a esos juegos que llaman infantiles. Tuvimos todas las fatigas del mundo para enseñarle a leer, y a los nueve años no conocía todavía las letras. "Bien -me decía a mí mismo-, los árboles tardíos son los que dan mejores frutos; se graba sobre el mármol con mucha más dificultad que sobre la arena, pero las cosas se conservan en él muchísimo más tiempo; y esta lentitud en comprender, esta pesadez de imaginación, son la señal de un buen juicio venidero. Cuando le mandé al colegio, lo sintió mucho; pero hizo frente a las dificultades, y sus educadores se hacían lenguas, cuando me veían, de su asiduidad y su trabajo. En fin, a fuerza de machacar el hierro, ha llegado gloriosamente a arrebatar sus títulos; y puedo deciros sin vanidad que, en los dos años que ha pasado en los escaños, no ha habido candidato que haya provocado más ruido que él en todas las disputas de nuestra escuela. Se ha mostrado temible, y no se celebra ningún acto al que él deje de acudir a argumentar, a todo trance, en favor de la proposición contraria. Se mantiene firme en la disputa, fuerte como un turco sobre sus principios; no suelta presa jamás cuando defiende su opinión, y persigue un razonamiento hasta los últimos recove cos de la lógica. Pero, por encima de todo, lo que me gusta de él, y en lo que sigue mi ejemplo, es que hace suyas ciegamente las opiniones de nuestros antecesores, y que nunca ha querido comprender ni escuchar las razones y experiencias de los pretendidos descubrimientos de nuestro siglo con respecto a la circulación de la sangre y otras opiniones de la misma calaña.

TOMÁS. (Saca de su bolsillo una gran tesis enrollada que ofrece a ANGÉLICA.) He sostenido contra los partidarios de la circulación una tesis que, con el permiso del señor (saludando a ARGAN), me permito ofrecer a la señorita como un homenaje que le debo de las primicias de mi ingenio.

ANGÉLICA. Señor, es para mí un trasto inútil, pues no en tiendo nada en esas cosas.

ANTOÑITA. (Tomando la tesis.) Dadme, dadme; siempre podremos aprovechar los dibujos, si se nos antoja adornar nuestro cuarto.

TOMÁS. (Saludando a ARGAN una vez más.) También con el permiso del señor, os invito a venir a presenciar, uno de estos días, por simple diversión y solaz, la disección de una mujer, sobre la que he de hacer mis comentarios.

ANTOÑITA. La diversión será agradable. Hay quien invita a ver una comedia a las personas amadas, pero ofrecer una disección es algo muchísimo más galante.

Divertit també quan el germà del "malalt" intenta convèncer-lo que els metges no saben curar les malalties, que saben que existeixen però ni idea de com tractar-les. El millor medicament és el repòs (estic bastant d'acord amb aquest germà!) i que sort té qui pot superar la malaltia i el tractament... també el moment final i el truc utilitzat per saber realment si l’esposa i la filla d’ARGAN l’estimen o no. Situació que donarà una bona sorpresa a l'ARGANT i un bon ensurt a les dues dones.

El malalt imaginari (Molière) [Presentació]

(Frontispici de l'edició de 1682)

"El malalt imaginari" és una comèdia teatral de Molière (Jean-Baptiste Poquelin / 1622 - 1673) que va ser estrenada el 10 de febrer de 1673 al "Théâtre du Palais-Royal" de París (França).

Són tres actes (respectivament de 8, 9 i 14 escenes) escrits en vers que expliquen la història d'Argant, un vell hipocondríac que està obsessionat amb la seva salut. El cuiden la seva dona i un bon grapat de metges, que només busquen heretar la fortuna de l'ancià. L'única que de debò l'estima és la seva filla Angelique i també la seva criada Toinette que vol que el seu amo s'alliberi dels seus mals de manies i recuperi les ganes de viure desemmascarant els mentiders que l'envolten.

Le malade imaginaire (Honoré Daumier - 1860)

Inspirada en la Commedia dell'arte, es tracta d'una "comèdia-ballet" concebuda originàriament amb uns interludis musicals al final de cadascun dels tres actes i una petita peça cantada al començament del segon. La música de l'obra va ser creada pel compositor barroc Marc-Antoine Charpentier i la coreografia dels ballets va anar a càrrec del ballarí Pierre Beauchamp.

Els noms dels personatges principals són reveladors del seu caràcter (Angelique és la bona filla, Fleurant [de flor] prepara remeis a partir d'herbes, etc). Cadascú d'ells representa una figura tipus però estan descrits amb realisme, fet que no exclou en cap moment la comicitat present a tota l'obra que és una crítica humorística als metges i a la medicina d'aquella època. Aquesta és la llista completa dels personatges que apareixen al text:

PERSONATGES
ARGAN, malalt imaginari
BÉLINE, segona esposa d'Argan
ANGÉLIQUE, filla d'Argan i enamorada de Cléante
LOUISON, filla petita d'Argan i germana d'Angélique
BÉRALDE, germà d'Argan
CLÉANTE, enamorat d'Angélique
Monsieur DIAFOIRUS, metge
THOMAS DIAFOIRUS, fill del metge i pretendent d'Angélique
Monsieur PURGON, metge d'Argan
Monsieur FLEURANT, apotecari
Monsieur DE BONNEFOY, notari
TOINETTE, serventa

També en aquesta ocasió podem reservar-nos, després de llegir el llibre, una estona per gaudir de la representació teatral que d'aquesta obra en van fer al seu moment al programa de teatre per televisió "ESTUDIO 1" de Televisió Espanyola:

Hi ha un altre fet destacat que no podem deixar de comentar en aquest post de presentació. "El malalt imaginari" va ser l'última comèdia teatral escrita per Molière. L'autor francès que també feia d'actor, representava el paper d'Argant des de l'estrena de l'obra i el dia de la seva quarta representació es va sentir molt indisposat. Va poder acabar la feina d'aquell dia dissimulant el dolor i, quan van baixar el teló, va caure desmaiat. Els metges el van portar de seguida a casa on, poques hores després, moria. En aquella ocasió, Molière portava roba de color groc i això va provocar la superstició sobre la mala sort d'aquest color que els actors teatrals han conservat fins els nostres dies. A la sala Richelieu de la "Comédie Française", s'exposa la butaca que el genial dramaturg francès va fer servir durant la que seria la seva darrera representació de l'obra:

No deixem, però, que aquest fet luctuós ens marqui la lectura que avui comencem. Segur que gaudirem d'aquesta divertida obra que, al no ser gaire llarga, comentarem en un únic post de lectura.

Qui vol encarregar-se de fer-lo? :-))

Els papers pòstums del club Pickwick (Charles Dickens) [Presentació]

Primera edició (1836/37)

"ELS PAPERS PÒSTUMS DEL CLUB PICKWICK" és la primera novel·la de Charles Dickens (1812-1870). Amb el títol original de "The Posthumous Papers of the Pickwick Club, Containing a Faithful Record of the Perambulations, Perils, Travels, Adventures and Sporting Transactions of the Corresponding Members" fou publicada en fascicles mensuals des del març de 1836 fins l'octubre de 1837.

Retrat de Dickens (S. Lawrence - 1837)

Charles Dickens tenia 24 anys i treballava com a reporter parlamentari i periodista ocasional; pel que fa a la seva vessant més literària havia publicat, amb el pseudònim BOZ, alguns textos curts que retrataven diferents aspectes de la vida a Londres. En aquesta mateixa època, l'editorial londinenca dels Srs. Chapman i Hall havia encarregat a l'il·lustrador Robert Seymour una sèrie de "plaques esportives cockney" on s'havien de representar les aventures dels membres d'un club de la capital anglesa que sortien d'excursió a altres zones del país fent expedicions de caça i pesca on les escopetes es disparaven per accident i els hams, en comptes d'anar a l'aigua tal com tocava, quedaven enganxats als barrets o als pantalons dels protagonistes.

Per narrar aquests i altres divertits contratemps que, en forma d'historietes, es veurien a les il·lustracions, els editors van pensar en Dickens. Aquest, al principi, va al·legar que no sabia gairebé res d'aquestes activitats esportives però, malgrat tot, va acceptar l'encàrrec de posar text a aquelles imatges. Però això només va ser així en uns pocs casos, ben aviat la seva gran capacitat narrativa va provocar que s'avancés a la feina de l'il·lustrador i, la majoria de les vegades, va ser el dibuixant el que va haver d'adaptar la seva feina al que Dickens ja havia escrit. Això feu que, al revés del que havia estat planejat, la història escrita es convertís en la principal font d'interès del públic quedant les il·lustracions en un segon pla. El que comença com el relat d'una sèrie d'episodis còmics va agafant gradualment més envergadura literària. La narració de simples anècdotes va deixant pas a una trama ben lligada que ens mostra un reflex fidedigne de les reaccions dels personatges enfrontats a les vicissituds de la vida. D'aquesta manera, Dickens va acabar creant, episodi darrere episodi, una gran novel·la que ens retrata amb humor l'Anglaterra del segle XIX.

L'èxit de públic no va tardar en arribar. Del primer número es van publicar unes 400 còpies; al final, els tiratges arribaven a les 40.000. En conseqüència, i utilitzant les mateixes paraules d'un dels primers informes de l'època, Dickens "es va veure catapultat a la fama com un coet" i el llibre es va guanyar un lloc al cor dels seus lectors que des d'aleshores el citen com un dels millors de l'autor.

Mr. Pickwick es dirigeix als membres del Club (R. Seymour - 1836)

Sens dubte, bona part d'aquest èxit es deu als personatges i, sobretot, al protagonista principal. Dickens va crear a Samuel Pickwick com un heroi quixotesc i excèntric però, igual que en el personatge de Miguel de Cervantes, aquestes excentricitats no molesten al lector sinó tot el contrari perquè Dickens les aprofita també per posar a la picota als seus detractors, humiliant-los més que no fa amb l'heroi. Hi ha també un altre paral·lelisme entre els dos personatges: El Quixot té la dèria de sortir a còrrer aventures de cavalleria mentre Pickwick desitja viatjar per augmentar coneixements... però tots dos intenten complir el seu somni peti qui peti, sense defallir malgrat tot el que els va passant.

Altres membres del Club que dóna títol a l'obra són Nathaniel Winkle, Augustus Snodgrass i Tracy Tupman, ells tres seran els acompanyants de Mr. Pickwick, un jubilat acomodat que ha fet alguna incursió en el camp de la investigació científica, emprenent un viatge per observar la societat humana. El seu objectiu és anar anotant tot el que veuen i fer arribar aquestes notes al seu club. La ingenuïtat de tots quatre els fa caure en aventures ridícules i els converteix en presa fàcil d'alguns entabanadors, entre els quals destaca el personatge d'Alfred Jingle. Posteriorment, Pickwick contracta com a criat Samuel Weller, un noi d'extracció humil, bon coneixedor de la manera de viure de les classes populars, que de mica en mica va guanyant protagonisme en la narració ja que la seva presència permet a Dickens enriquir enormement la varietat de registres lingüístics i, gràcies a la seva relació amb el seu pare i la seva madrastra, crear altres trames paral·leles sovint de molta comicitat.

Editorial Proa - 1931

Ed. Acntravent - 2012

El Projecte Gutenberg ens ofereix a la seva web una còpia completa de la versió original de la novel·la que inclou les il·lustracions que l'acompanyaven en la seva primera edició. La podem veure AQUÍ.

Però si volem gaudir-la en el nostre idioma, tenim a la nostra disposició les dues traduccions al català que s'han fet i que veiem a les imatges que hi ha just a sobre d'aquestes línies.
La primera la va fer Josep Carner, amb el títol "Pickwick: documents pòstums del club d'aquest nom" va ser publicada per primera vegada l'any 1931 en tres volums per l'editorial PROA i ha estat reeditada posteriorment més d'una vegada.
L'altra traducció a la nostra llengua la va realitzar Miquel Casacuberta i va ser publicada per l'editorial ACONTRAVENT l'any 2012 amb el títol "Papers pòstums del club Pickwick".

Aquesta última versió és la que jo he llegit i ja en podem parlar als comentaris d'aquest post perquè aquesta, a diferència de les altres del blog, no ha estat una lectura simultània perquè l'ASSUMPTA va llegir la novel·la ja fa algun temps. Per tant, no farem altres posts de lectura sinó que compartirem les nostres impressions en aquest mateix. Per començar, només dic que estic molt satisfet d'haver-la llegit. La resta, als comentaris. :-)

Orgull i prejudici, de Jane Austen.- Tercer bloc de lectura

Benvolguts,

Aquest post tindrà forma de carta. Estic fatal, molt refredada, amb febre, tossint esternudant, em ploren els ulls i encara guipo menys el que estic escrivint, però ja no volia deixar passar més dies sense fer aquest darrer bloc de lectura. Si ja fa gairebé quinze dies que vàrem acabar el llibre!

Doncs bé, vaig passar uns dies a Barcelona, a casa la mare, i allí va ser on vaig acabar la lectura. No havien passat ni vint-i-quatre hores que, mirant l'arxiu de pel·lícules que ma germana té gravades al seu vídeo (bé, no sé on les té gravades, a una mena de disc dur, no sé) era aquesta!! Així que ràpidament vaig pensar en que la podríem veure i que em faria il·lusió poder-ho explicar aquí.

He de dir que jo sóc de les que s'enfaden moltíssim quan veig que una pel·lícula canvia coses d'un llibre. Doncs bé, aquí hi ha alguns petits canvis, però són tan petits i amb tan poca importància, que es justifiquen perfectament (en algun cas per reduir el número de personatges que no són importants i en altre cas per donar uns escenaris de fons més bonics a algunes escenes) però res del que és essencial, res en absolut queda modificat. Per exemple, Mr. Charles Bingley té dues germanes, una casada i una soltera (que està enamorada de Mr. Darcy), doncs bé, a la pel·li la casada no surt.

En aquesta tercera part pren bastant protagonisme la germana petita de les cinc noies Bennet. De fet, les dues petites són dos caps buits que només pensen en festes, balls i en com en són de guapos els soldats amb l'uniforme. Finalment, amb tan sols quinze anys d'edat Kitty en fa una de grossa. L'honor de tota la família queda compromès i a ella sembla que tant se li en dóna. Sort que hi haurà persones, tant familiars com amics, que faran tot el possible perquè la situació s'arregli el millor possible, demostrant amb això moltes coses (que es poden dir als comentaris però no aquí...)

I al final de tot... Acaba com pensàvem? Doncs la resposta al primer comentari!

Us saluda febril i espessa (amb el Barça que empata a casa "de fons" però que esperem que s'arregli amb els vint-i-cinc minuts que queden) la vostra amiga,

Assumpta

Orgull i prejudici, de Jane Austen.- Primer bloc de lectura

Estem ja en plena lectura d'aquest clàssic de la literatura universal. En haver dividit el llibre en tres blocs, n'hem llegit ja una tercera part, cosa que ens dóna ja una idea claríssima del llibre: l'estil, l'argument, els personatges, etc.

En primer lloc vull senyalar que penso que aquesta història es pot llegir de dues formes diferents. De fet, no té res de complicada, els capítols són molt breus i s'avança sense entrebancs per tant, una primera forma de llegir-la, sense aturar-nos massa a aprofundir, ens podria fer pensar que ens trobem davant una novel·leta rosa amb personatges superficials, buits i, en molts casos, bastant ximplets.

Ara bé, tal com va dir en MAC al post de presentació, aquest llibre, en realitat, el que té és una crítica molt gran a la societat anglesa de l'època: o sigui que, si veiem gent superficial i buida és perquè l'autora ens està dient "la gent és superficial i buida".

L'aristocràcia viu de renda. Les persones són conegudes per nom, cognoms i... "té una renda de tantes lliures anuals" i la riquesa, perquè sigui considerada més noble i digna, ha de venir de les terres. Si algú disposa d'una posició econòmica còmoda, però l'ha aconseguit treballant no és en absolut tan "bo" com aquell a qui les seves rendes li venen de les propietats.

La funció de les dones és la de trobar un bon marit que les mantingui i, com més ric sigui el marit, millor, és clar. Això també és criticat per l'autora que ens presenta una protagonista (Lizzy Bennet) que ben aviat rebutjarà una proposta de matrimoni del cosí Collins, proposta que era econòmicament molt bona, però que a ella no li interessa.

Però, comencem pel principi. Si, com deia, la funció de les dones era trobar un marit ric, imaginem l'alegria de la Sra. Bennet, mare de cinc filles per casar, quan sap que al comtat on viu s'hi trasllada un jove ric i solter, Mr. Bingley. Qui li comunica és el seu marit. Us poso tres imatges retallades d'un vídeo d'una de les pel·lícules que s'ha fet de l'obra on: 1.- La mare remarca la renda del nou veí. 2 i 3.- Les filles, que escolten d'amagat, s'alegren en saber que és solter.

Us vaig a presentar les cinc germanes:

Començant per l'esquerra, tenim a la mare, la Sra. Bennet, xerraire, ximpleta, però bona dona, després la germana gran: Jane, una noia dolça i bona, que mai pensa malament de ningú. Sembla ser que el Sr. Bingley es fixarà en ella... Kitty, la quarta germana; Mary, la tercera; Lizzy, la segona i més important protagonista del llibre i Lydia, la menor, que encara no ha fet els setze anys.

Quan Mr. Bingley arriba al comtat no ho fa sol, ho fa amb les seves dues germanes: una casada i l'altre soltera, el cunyat i un amic, més ric que ell, anomenat Mr. Darcy, el qual es presenta seriós, arrogant, bastant antipàtic. Les dues germanes es fan molt amigues de Jane, la germana gran, que bona noia com és, creu fermament en la seva amistat. Però la Lizzy no ho veu tot tan clar...

Les relacions entre tots ells, més l'aparició de nous personatges, com el cosí Collins, pastor protestant que vol trobar muller preferentment entre les seves cosines; Charlotte, millor amiga de Lizzy, Mr. Wickham, jove militar que es fa amic de les noies i que els parla malament de Mr. Darcy, i oncles, ties, cosins i parents, van entreteixint una xarxa en la que els valors citats al principi sempre estan ben presents.

Personalment, m'està agradant força... clar que, amb els ingredients que té (localització, ambient, època, etc.) ja tenia tots els punts a favor :-)

Orgull i Prejudici (Jane Austen) [Presentació]

En aquesta ocasió, hem triat per compartir-ne la lectura tot un clàssic de la literatura. Es tracta de la novel·la "Orgull i Prejudici", publicada per primera vegada l'any 1813, és l'obra més popular i més apreciada per la crítica de les que va escriure Jane Austen.

"És una veritat universalment coneguda
que un home solter, en possessió d’una
gran fortuna, cal que desitgi tenir muller."

Així comença, amb aquest impactant frase, un llibre que ens explica l'arribada d'un jove atractiu, ric i... solter a una petita vila anglesa i com aquest fet desperta les ambicions dels veïns que veuen el nouvingut com un bon partit per casar-hi les filles. En desenvolupar aquest argument, la saviesa de l’autora ens ofereix una excel·lent comèdia de costums, sòbria i penetrant, que arriba fins al cor irracional de l’orgull i el prejudici. No és doncs, només una història romàntica sinó que va força més enllà. Mentre llegim aquesta història d'amor intens i, de vegades, complicat també ens trobarem un retrat gairebé perfecte de la societat anglesa de l'època i una crítica a com podia arribar a ser d'hipòcrita i ridícula. La força de l'obra recau en els seus personatges, acuradament perfilats, i en els seus diàlegs intensos, mordaços i profunds que, utilitzant un sentit de l'humor a estones irònic, ens fan evidents els defectes d'aquella societat orgullosa i plena de prejudicis.

Jane Austen (1775 - 1817)

A veure com anirà la cosa, tinc ganes de començar un llibre que segurament no hauria llegit mai si no fos per l'oportunitat que ens dóna aquesta lectura compartida però que ara agafo amb interès perquè, si més no, té l'aval de ser un dels clàssics imprescindibles de la literatura anglesa, d'haver-se convertit en un gran èxit tant de lectors com de crítica i d'haver estat adaptada al cinema i a la televisió. En aquest sentit, enllaço a continuació el vídeo de presentació que en va fer, l'any 2013, el programa "VIA LLIBRE" de TV3 per celebrar el bicentenari de la primera edició:

Jo en llegiré la versió catalana amb traducció d'Eulàlia Preses, una edició que ocupa unes 400 pàgines dividides en 3 parts d'un centenar llarg de pàgines cadascuna d'elles. En un primer moment, trobo que el millor és aprofitar aquesta divisió i fer coincidir els posts de lectura amb aquestes tres parts en que l'autora va dividir la seva obra. Sempre tenim l'opció de poder canviar-ho segons com ens vagi la lectura però inicialment deixem els posts de lectura previstos de la següent manera:

01.- Primera part

02.- Segona part

03.- Tercera part


Qui vol encarregar-se del post del primer bloc? :-))

Les aventures de Huckleberry Finn, de Mark Twain, (1r. bloc)

Primer bloc de lectura: Capítols 1 al 16

Així comença aquest nou llibre de Mark Twain. Huckleberry Finn es presenta a sí mateix dient que si no hem llegit "Les aventures de Tom Sawyer" segur que mai haurem sentit parlar d'ell... així que, en dos o tres paràgrafs ens explica com va acabar l'altre novel·la perquè sapiguem situar el començament d'aquesta i no ens trobem amb coses que ens resultin desconcertants (Per exemple, per què Huck Finn, un noi del carrer és immensament ric i viu afillat per la vídua Douglas?)

Un cop ens ha posat en situació, comença la narració de les seves aventures, de forma molt àgil i "com si res" t'explica tot el que li va passant.

En primer lloc l'arribada d'un nou personatge, el seu pare, un vagabund alcoholitzat que té al fill totalment abandonat i que només torna al poble en arribar a les seves oïdes que el noi va trobar un tresor i ara és ric.

L'home mira d'aconseguir d'en Huck els diners i, finalment, el "segresta". A en Huck això de viure de nou a l'aire lliure no li és massa desagradable, però les pallisses que li pega son pare en els moments de borratxera no les suporta, així que finalment aconsegueix escapar-se amb un pla molt ben pensat que fa tothom el cregui mort (així ja no el buscaran més i el deixaran tranquil)

En Huck, ja lliure, va a refugiar-se a la mateixa illa on s'havia amagat un parell de vegades amb en Tom Sawyer. De fet, no sé com a ningú se li ocorre anar a buscar-lo directament allí, doncs sembla ser el lloc on tothom s'amaga hehehe ja que, quan es creia salvat de tots, descobreix que no és sol a l'illa sinó que també hi ha el negre Jim, propietat de la Srta. Watson -amiga de la viuda Douglas- que s'ha escapat en haver sentit en una conversa que la seva mestressa el volia vendre.

Arriba un dia que sospiten que algú els pot trobar a l'illa i de Jackson i, en un rai, que és com una plataforma de fustes lligades que flota, a la que en Jim havia construït com una tenda (wigwam) al damunt comencen a baixar pel riu Mississippi. L'esperança d'en Jim és arribar a Cairo, ciutat d'un Estat on no existeix l'esclavitut per, així, poder aconseguir la llibertat.

Malauradament, una nit de molta boira, passen de llarg de Cairo...

Durant tot el viatge, passem per moltíssimes aventures, tempestes fortíssimes, trobada de vaixells a punt d'enfonsar-se, baixades a terra ferma d'en Huck, fins i tot disfressat, per saber on es troben...

També, al llarg de tota la història anem aprenent la quantitat de supersticions que coneixen els negres, les coses que porten bona sort o mala sort i com els van afectant...

Bé, que el llibre enganxa moltíssim i ja tinc ganes de seguir!! A veure si avui avanço una mica més ;-)

Les aventures d'en Huckleberry Finn (Mark Twain) [Presentació]

Comencem les lectures compartides de 2014 amb "Les aventures d'en Huckleberry Finn" (Mark Twain - 1884), una novel·la d'aventures juvenils que explica els fets ocorreguts cronològicament just després del final de "Les aventures de Tom Sawyer" que ja vam llegir i comentar aquí mateix fa uns mesos.
Es tracta doncs d'una mena de continuació d'aquell llibre, tornarem a saber les coses que els passen al dos amics Tom i Huck, llegint una obra que es considera una de les Grans Novel·les Americanes i també l'obra mestra de Twain. En les seves pàgines, l'autor ens parla del racisme i la superstició cap als esclaus que tenien els estatunidencs del sud. Mark Twain escriu una sàtira sobre l'esclavisme que suposa per a ell un punt i apart respecte les seves obres anteriors, doncs inicia aquí una mirada pessimista sobre la humanitat que anirà creixent en els altres llibres d'aquest geni de la literatura universal, considerat per alguns el Dickens nord-americà.

La imatge que encapçala el post és un volum de la primera edició del llibre publicada per l'editorial Charles L. Webster & Co que va fundar el mateix Twain. No cal que us digui que no és l'edició que llegiré jo, però m'ha semblat adient posar-la perquè he trobat la publicitat amb que es presentava aquest llibre i que val la pena llegir. És aquesta, amb la traducció a continuació:

L'últim llibre de Mark Twain
LES AVENTURES D'EN HUCKLEBERRY FINN
El company de Tom Sawyer

Cadascuna de les línies és fresca i nova. CAP frase d'aquest llibre ha aparegut mai impresa en qualsevol altra forma. Totes les il·lustracions són noves, i es van fer expressament per a aquest llibre amb grans despeses.

ESCRIT EN L'ESTIL MARK TWAIN DE SEMPRE

Aquest llibre és simplement irresistible, i així ho diu un autor de FAMA MUNDIAL i de GRAN AUTORITAT, que ha llegit el manuscrit: "És el llibre més brillant i més humorístic que Mark Twain ha escrit mai"

UN LLIBRE PER ALS JOVES I ELS VELLS,
ELS RICS I ELS POBRES

Una cura per la malenconia. Nou desenes parts dels nostres mals es deuen a una ment sobrepassada, a un cervell sobrecarregat o a imaginaris problemes que mai no arriben. Un llibre divertit és una panacea més agradable que les medecines i menys costosa que les factures dels metges.

UNA MINA D'HUMOR

Farcit d'incidents alarmants i fugides per un pèl. Amb 366 pàgines i 174 il·lustracions originals té gairebé UN CENTENAR MÉS de pàgines que "Les aventures de Tom Sawyer" i catorze il·lustracions més, amb millor impressió i més atractiva enquadernació, en canvi s'ofereix al mateix preu.

ES VEN NOMÉS PER SUBSCRIPCIÓ
Preu d'enquardenació en tela fina i vores llises ...... $ 2,75
Cuir estil Biblioteca, vores amb esquitxos ...... 3,25
"Half Morocco", vores estil marbre ....... 4,25
Nota: L'enquadernació en tela és en color blau o verd oliva.
S'enviarà en verd a menys que s'ordeni el contrari

PUBLICAT PER CHARLES L. WEBSTER & CO - NEW YORK CITY

Les persones que ens indiquin el seu nom a les pàgines en blanc d'aquest fullet informatiu es consideraran abonades a l'obra.
No es necessari cap pagament, fins el moment de lliurament del llibre.
No acceptem cap responsabilitat si, al rebre el llibre, aquest no és igual, en algun aspecte, a la descripció donada o als exemples mostrats.

No es pot negar que et venen ganes de llegir-lo. :-))
Nosaltres ho farem aquí. En el meu cas, ho faré a partir d'una versió per ebook d'una edició en espanyol on no he pogut trobar ni l'editorial ni el traductor. Ja veurem com anirà.
El que si he trobat és l'índex, i aquest ens diu que el llibre té 43 capítols prou curts per dividir la lectura en tres blocs d'una mica més de 100 pàgines cadascun:

1r. bloc - Capítols 1 a 16

2n. bloc - Capítols 17 a 28

3r. bloc - Capítols 29 a FINAL

Qui vol encarregar-se del post del primer bloc? :-))

El pare Goriot, d'Honoré de Balzac (3r. bloc)

Goriot agenollat davant la seva filla petita, Delphine,
i Eugène de Rastignac que observa l'escena.
Les filles del pobre vell Goriot ho accepten tot
sense donar res a canvi.

Quines coses tan rares té la vida, no? Fa un parell d'anys aquesta novel·la no m'hauria "durat" ni quinze dies (segur que menys) i ara porto ja gairebé un mes i mig llegint-la. Dir això pot semblar una molt mala propaganda per l'obra... doncs no, si us plau, no vull que sembli això en absolut perquè, el cert, és que el llibre m'ha enganxat. Tot i així passen dies en que potser no en puc llegir una pàgina (sempre m'ha sabut greu agafar un llibre per llegir dues pàgines i mitja, jo necessito poder dedicar-hi una estoneta tranquil·la... i així vaig)

Quina història tan estranya la que ens va explicant Balzac... La contraposició entre un amor extraordinàriament generós (l'amor d'un pare) i un egoisme extrem (de les filles envers aquest pare) i, entremig, una societat bastant podrida, amb uns valors raríssims.

En aquest capítol, a part d'anar veient com la història d'amor entre Delphine -que està casada amb un banquer- i Eugène -que, de moment, sembla que només té que deutes- va tirant endavant, amb el consentiment total del Pare Goriot, que el que vol és veure feliç la seva nena i res més.

Descobrim també que un dels dispesers de la Casa Vauquer no és qui semblava ser... un que ja deia jo que no em queia gens bé i que està relacionat amb coses que potser afectin el desenllaç...

D'altre banda, a la Pensió hi ha una noia jove i bona, enamorada també de l'Eugène, es tracta de Victorine Taillefer. Fins ara una persona sense recursos econòmics, molt humil, però que, per una "desgraciada" circumstància sembla ser que podrà ser molt rica. Serà possible? Aquest és un tema que, quan escric aquestes línies, encara no s'ha arreglat...

Com ho faria jo?... Bé, això és totalment personal i poso aquí només per riure una mica veient què passarà després amb les meves suposicions:

L'Eugéne s'adona que les germanes Goriot, malgrat la seva bellesa deslumbrant i el seu món de somni, són unes materialistes que no valen res. S'aparta d'elles i s'apropa a la Victorine -això que hagi d'heretar li dóna un toc especial hehe- (i més si pensem com s'ha arribat a aquesta herència) i tots dos arriben a estimar-se molt i a ser molt feliços.

L'he encertat? Sí o no? Ja ho veurem... No es perdin el proper capítol de: PAPA GORIOT!! ;-))

El pare Goriot, d'Honoré de Balzac (1r. bloc)

Comencem els comentaris de la lectura d'aquest clàssic que, de moment, està aportant una sèrie de sorpreses com són les diferents traduccions del títol (quan la versió original i el contingut de la història, deixa ben clar que estem parlant d'algú que és "Pare") o la divisió -o no- en capítols del text. Espero que estiguem llegint el mateix llibre!! ;-)

El primer que trobem és una descripció del que, de moment, ha estat l'escenari principal de la història, la Maison Vauquer, una pensió que, tot i que l'autor descriu com de poca categoria (al principi, sembla que ha de ser un lloc horrible i tètric, brut, deixat...), el cert és que a mi tampoc m'ho sembla tant. Clar que, potser aquest ambient decadent de la Casa Vauquer s'accentua quan comencem a visitar palaus i palauets de la noblesa parisenca.

Balzac ens va descrivint tots els hostes de la pensió, el pis que ocupen (com més amunt, més petita l'habitació i menys categoria), i una mica d'història de la seva vida. Es pot fer lent però, com no és gens complicat, va passant bé ;-)

Un dels hostes, el Sr. Goriot és un ex-fideuer, vidu, que amb els seus negocis ha aconseguit reunir una bona quantitat de diners. Així doncs, podem dir que és un home ric. Què fa, doncs, a un lloc com la Casa Vauquer? Doncs resulta que el bon home ha repartit els seus diners entre les seves dues filles, a les que ha consentit tots els capricis que han volgut i ara, ja gran, i amb una renda suficient, espera gaudir d'una vellesa tranquil·la.

Una de les coses que millor retrata el llibre és la naturalesa humana: Aquestes filles ambicioses, enlloc d'estar agraïdes al pare, li tanquen les portes de casa seva (una s'ha casat amb un noble i l'altre amb un banquer) i, a més, encara li van xuclant tots els diners que poden per anar pagant despeses en les que s'emboliquen. Amb la qual cosa el pobre Pare Goriot ha d'anar venent tots els records que tenia (coberteries de plata, jocs de cafè...). Els altres habitants de casa Vauquer el veuen com si fos un vell verd (si, al principi, una de les seves filles el va a veure -per demanar diners, és clar- tothom imagina que "és una amiga" i si ell, tot orgullós -doncs les estima moltíssim- diu "era la meva filla",  no el creuen. No comprenen el que veritablement passa el pobre home i el menyspreen.

Un altre dels hostes és el jove Eugène de Rastignac que, amb l'esforç econòmic de la seva família, és a París estudiant Dret. Aquest noi, ple de bones intencions i principis, poc a poc es va sentint atret pel luxe i la bona vida de les classes altes de París... aquí estem, just quan Eugène ha demanat diners a la mare i germanes per poder disposar de més mitjans per moure's en societat.

Si Eugène fos un personatge dickensià estic segura que s'arruïnaria totalment (ell i a la família) però com no ho és, haurem d'esperar a veure què passa...

El millor del llibre (doncs la història de fons és súper senzilla i es podria escriure el mateix de forma més resumida) són algunes reflexions que va fent... per exemple aquesta:

-Això significa -va dir l'Eugène amb un to de repugnància- que el vostre París és un fanguissar.
-Sí, és un fanguissar força curiós -prosseguí en Vautrin-. Els qui s'enfanguen amb cotxe són gent com cal, els qui s'enfanguen a peu són uns bergants. Si hom té la mala sort d'afanar qualsevol fotesa, el mostraran a la plaça del Palau de Justícia com una curiositat. Si hom roba un milió, als salons el tindran per model de grans virtuts. I per tal de mantenir aquesta mena de moral paguem entre tots trenta milions a la gendarmeria i a la justícia. Fa gràcia, oi?

O uns comentaris en que ens demostra com ens és molt més fàcil ser amables i caritatius amb persones desconegudes que amb la gent del nostre entorn. Sincerament, crec que en aquestes frases, Balzac, ho clava.

El pare Goriot (Honoré de Balzac) - [Presentació]

Ha començat el novembre i això vol dir que, seguint el ritme de fer una lectura conjunta cada dos mesos, ha arribat el torn de llegir "El pare Goriot" (Honoré de Balzac - 1835). Un clàssic de la literatura francesa que ens parla dels lligams familiars i la societat en el París del segle XIX.

El títol original francès és "Le père Goriot", al meu entendre prou clar i entenedor però malgrat això ha sofert diverses adaptacions segons la llengua al que s'ha traduït. Així en català trobem "El pare Goriot" i "El vell Goriot", igual que en anglès ("Father Goriot" - "Old Goriot"). Opcions que encara s'amplien amb una nova variant en espanyol, on s'ha publicat com "El padre Goriot", "Papá Goriot" i "El tío Goriot". Curiós, si més no.

L'exemplar que jo llegiré pertany a l'edició que l'editorial Proa va fer l'any 2001 per la seva col·lecció de Clàssics Universals. Té 325 pàgines, les 50 primeres corresponen a una introducció sobre l'obra i els personatges de Balzac escrita per Gabriel Oliver i les 275 restants són la novel·la pròpiament dita traduïda al català per Maria Bohigas que opta pel títol "El vell Goriot". Us copio a continuació el text de presentació de la contraportada:

"El vell Goriot" (1835) és una de les obres més importants de tota la producció narrativa de Balzac. És, a més, la novel·la que obre, amb la presència de personatges com Rastignac i Vautrin, el gran cicle narratiu de "La Comèdia humana", amb el qual l'autor crea tot un món i fa una gran crònica històrica i narrativa de la societat francesa de la primera meitat del segle XIX.
El vell Goriot, un comerciant jubilat, viu pendent de l'estimació i l'amor de les seves dues filles, Anastàsia i Delfina, a les quals ha dedicat la vida i tots els diners. Però aquest amor apassionat del pare mai no serà correspost.

El llibre es divideix en quatre capítols (que en el meu exemplar tenen 88, 70, 58 i 58 pàgines respectivament) per tant em sembla lògic fer-los correspondre amb els blocs de lectura i dividir el llibre en quatre posts, de la següent manera:

1r. bloc - Capítol I - Una dispesa

2n. bloc - Capítol II - L'entrada al món

3r. bloc - Capítol III - Enreda-la-Mort

4t. bloc - Capítol IV - La mort del pare

Qui vol encarregar-se del post del primer bloc? :-))

Les aventures de Tom Sawyer (Mark Twain) - [Presentació]

Aquesta de la imatge és la portada de la primera edició en català de "Les aventures de Tom Sawyer" (Mark Twain - 1876), publicada l'any 1918 per Editorial Catalana i amb la traducció de Josep Carner. Del mateix traductor, el 1937 se'n publicà dins la col·lecció Univers una nova edició i encara una altra el 1953 a càrrec de l'Editorial Selecta. L'any 1982, Edicions de La Magrana feu servir també la traducció de Josep Carner (la de l'edició de 1937 degudament corregida d'errors tipogràfics) per publicar la novel·la en la seva col·lecció "L'Esparver" d'autors clàssics.

I aquesta edició de 1982 és la que avui mateix he tret de la biblioteca i que jo llegiré en la lectura conjunta que ara comencem d'aquesta coneguda novel·la d'aventures juvenils que ens explica uns mesos en la vida de Tom Sawyer i el seu amic Huckleberry Finn. Uns nens que viuen en una petita ciutat prop del riu Mississipí a mitjans segle XIX i que contemplen el món d'una manera molt diferent a la dels adults amb qui han de conviure, fet que els permet sortir airosos de les moltes aventures que els toca viure en aquest llibre. Us copio a continuació el prefaci de la novel·la, escrit pel mateix autor:

La major part de les aventures en aquest llibre succeïren de bo de bo; una o dues són experiments de la meva collita; la resta pertanyen a minyons que m'eren companys d'escola. Huck Finn és tret de la vida real; Tom Sawyer també, però no d'un individu: és una combinació de les característiques de tres nois que jo vaig conèixer; així és que pertany a l'ordre arquitectònic compost.
Les estranyes supersticions a les quals hom fa referència, predominaven totes entre nois i esclaus de l'oest en el període d'aquesta història; és a dir, fa trenta o quaranta anys.
Encara que el meu llibre s'adreça sobretot al divertiment de nois i noies, espero que això no serà causa que el defugin homes i dones, perquè part del meu propòsit ha estat mirar de fer plaent memòria als adults d'allò que un dia foren, i de com sentiren i pensaren i parlaren, i en quines singulars empreses s'esmerçaren de vegades.
(Mark Twain - Hartford - 1876)

Per la nostra part, no només no el defugim sinó que n'agafem la lectura amb ganes. Una lectura que, com sempre, dividirem en uns quants blocs que es convertiran en posts d'aquest blog.
El meu exemplar té 208 pàgines, de les quals les 8 últimes són de vocabulari. Josep Carner fa servir paraules com "acalar", "anar llatí", "aporrinar", "arrapissar", "arrossinat" o "atarantador" (i això només de les començades per "a") que necessiten una mica d'explicació.
En conseqüència, els 36 capítols de la novel·la ocupen 200 pàgines que proposo dividir en tres blocs d'unes 70 pàgines cadascun i de la següent manera:

1r. bloc - Capítols I a X (pàg. 6 a 70)

2n. bloc - Capítols XI a XXV (pàg. 70 a 137)

3r. bloc - Capítols XXVI a XXXVI (pàg. 137 a 199)

Qui vol encarregar-se del post del primer bloc? :-))

Comencem la lectura de Bleak house!

Per fi!! Per fi comencem a llegir aquesta fantàstica obra de Dickens! Som molt afortunats perquè la podem llegir en català (cosa que, desgraciadament, no passa amb totes les novel·les del gran autor anglès, per vergonya de les editorials catalanes) i, a més, podem triar entre dues versions, les dues molt bones segons m'ha comentat una persona que hi entén molt. Jo n'he llegit una i ara llegiré l'altra. Serà com una re-lectura, "però diferent".

- Fins ara teniem "El Casalot", en traducció de Xavier Pàmies. Era una edició que costava un ronyó i part de l'altre, però darrerament ha sortit a Labutxaca i resulta molt més econòmica (surt per menys d'una tercera part del que costava en edició de tapa dura). Té 1.118 pàgines.

- I ara també tenim "Casa Inhòspita", en traducció de Josep Tebé, que ha estat publicant VilaWeb, de forma totalment gratuïta, gràcies al permís de la família de Josep Tebé, en fascicles setmanals. Són 764 fulls al pdf.

El llibre consta de 67 capítols i la veritat és que no sabia com dividir-ho, però bé, finalment proposaria fer els següents blocs:

1.- Capítols 1 al 8
2.- Capítols 9 al 16
3.- Capítols 17 al 24
4.- Capítols 25 al 34
5.- Capítols 35 al 44
6.- Capítols 45 al 54
7.- Capítols 55 al 67


Comencem demà dijous, dia 13 de setembre. Jo mateixa ja faré el primer bloc tan bon punt hagi llegit els primers vuit capítols. Si hi ha algun voluntari per fer el segon bloc, doncs ja ho pot dir.

Recordeu que al post és millor no dir massa cosa sobre l'argument, però que als comentaris hi podem posar tots els "spoilers" que vulguem :-)


Crec que gaudirem moltíssim d'aquesta lectura. Al menys així ho espero!! :-)

Proposta agosarada: Dostoievski.

Aquest any, degut a la crisi, puc comprar molt pocs llibres. De fet, sort tinc dels que em van regalar el desembre per l’aniversari, gener per reis i tres que he rebut pel meu sant. A part d’això, estic “tirant molt” de biblioteca (com, per exemple, per llegir El Hobbit o l’Ocell de Foc) i de llibres que ja tenia a casa, obres que en Josep Lluís va comprar fa temps però que a mi mai m’havien atret gens ni mica (com, per exemple, El Proceso, de Kafka).

Fa uns dies, parlant amb un amic, em va dir que un dels millors llibres que havia llegit mai és “Els germans Karamàzov” de Dostoievski. Aquest llibre, en castellà, en una edició de butxaca d’Alianza Editorial, el tenim a casa. En Josep Lluís el va llegir fa cosa d’un any i mig, així que m’he proposat llegir-lo jo també. Té més de 1.200 pàgines, però no m’espanta.


Algú s’apuntaria a una lectura conjunta? No corre cap pressa. El llibre el tinc a la prestatgeria, no té cames, així que no marxarà. M’és igual esperar un mes, com dos, si a algú li fa il·lusió, jo m’espero, que tinc altres projectes també molt interessants (Llegir L’assassinat de Roger Ackroyd en anglès, per exemple).

En fi, ja direu quelcom o alguna cosa :-D

Apunts per al capítol V d'Els germans Karamàzov

Oliver Twist, Charles Dickens

En breu començaré a llegir Oliver Twist, de Charles Dickens, en traducció al català de Pau Romeva. El meu és de Labutxaca, igual que el de la foto que he posat

És un dels llibres de Dickens que em van regalar pel meu passat aniversari.

Algú s'hi apunta? :-)