Memòries d'un cirurgià (Moisès Broggi) [IV]

Quart bloc de lectura.
ANYS DE PLENITUD (1945-2005)
1.- Tornar a començar
2.- L'entorn familiar i els amics
3.- Evolució històrica de la cirurgia

Després d'acabada la guerra, la vida d'aquí seguia sent molt difícil. A més de les repressions polítiques i policials, hi havia manca de tot: restriccions elèctriques, d'aigua, targetes de racionament. A la pobresa natural en que quedava el país després de tantes calamitats, calia afegir-hi el començament de la guerra mundial, que gairebé va coincidir amb l'acabament de la nostra. A més, en el meu cas, jo havia estat expulsat dels meus llocs de treball habituals i sense possibilitat de tornar-hi; és a dir, em trobava en unes condicions que no eren òptimes per fundar una família i, sobretot, una com la nostra, en què cada any ens venia un nou infant.

Així comença la segona part de les memòries del Dr. Broggi i, per tant, aquest bloc de lectura. En aquests primers capítols ens explica com va transcórrer la seva vida en aquests anys i en les difícils condicions que deixa veure aquest paràgraf inicial. Llegim doncs, aspectes de la seva vida quotidiana: el seu casament, el naixement dels seus fills, les visites als sogres exiliats primer a França i després a Andorra, la seva feina en clíniques privades ja que tenia vetat l'exercici de la professió als hospitals, el canvi de domicili, les vacances, les converses amb familiars i amics...

Un d'aquests coneguts era el Dr. Rosenthal, un famós metge berlinès de l'època molt entès en assumptes internacionals amb el qual el Dr. Broggi tingué grans converses parlant, per exemple, de la secta dels essenis i el naixement de les religions monoteistes, però també de la situació política i social després de la segona guerra mundial:

Després d'aquella guerra terrible que havia costat tants milions de morts, amb la ruïna d'una gran part del món, i malgrat l'esperança que amb aquella s'acabarien les guerres i els despotismes i s'imposarien arreu els principis de llibertat i justícia, s'acabà deixant les coses igual o pitjor que abans, amb el món dividit en dues superpotències, amb dos models de societat diferent, amb la impossibilitat d'entendre's i amb l'amenaça de la guerra nuclear ... Es van oblidar aquells grans principis de llibertat i benestar que havien d'assegurar la pau universal i en nom dels quals s'havia fet la guerra ... Així s'explica, entre moltes altres coses, la permanència de Franco, a qui tothom esperava que farien saltar com a usurpador del poder i pronazi declarat, però que es va mantenir gràcies a proclamar-se anticomunista acèrrim i també a causa de la situació estratègicament favorable de la península en cas d'un nou conflicte armat.


El tercer capítol d'aquest bloc és un interessant resum de la història de la cirurgia, des de que la practicaven els barbers-cirurgians de l'edat mitjana fins els grans avenços del segle XX. En destaco només dos detalls, el primer és que les operacions sense dolor no comencen fins l'any 1846 perquè abans no es coneixia l'anestèsia i l'altre és que l'any 1882 va tenir lloc la primera intervenció dins l'abdomen que es va fer a Barcelona.

[Any 1882]

[Any 1926]

[Any 1988]

Memòries d'un cirurgià, de Moisès Broggi.- Tercer bloc de lectura

Aquesta biografia que estem llegint va ser escrita originàriament, com ja sabem, en dos parts. El tercer post que ara escric es correspon amb el final del primer llibre. I, justament, vull començar amb la frase que el Dr. Broggi tria per acabar el primer volum:

"Si lleveu al món l'amor i l'amistat, tot el que en resta és menyspreable"

I és que, si alguna cosa traspua constantment aquest llibre, és la gran importància, l'immens valor que el seu autor dóna a l'amistat. Per damunt de tot, de les formes més diverses de pensar, de les ideologies més diferents, el Dr. Broggi ens demostra la seva capacitat de donar i rebre amistat sincera i, sincerament -i perdoneu-me la repetició de la paraula-, però això és bastant infreqüent i a mi m'ha semblat admirable.

Aquest tercer bloc de lectura va del final de la guerra civil espanyola fins als primers anys de la dictadura i, tal com vaig fer en el primer bloc, posaré uns fragments que em van cridar l'atenció especialment. Es tracta de la persecució de la llengua catalana.

"...desprecia cuanto ignora..."

A algun ésser humà mínimament educat, pot passar-li pel cap això?
Aquest personatge estava bé del cap?
Ja poden anar dient que mai han imposat res, ja...

Entremig de les interessants històries viscudes per ell mateix, moltes vegades el Dr. Broggi ens introdueix a alguns personatges que ell mateix considera dignes de ser recordats. Em va impressionar moltíssim la història d'aquell home bo de la Plaça Tetuan... "tenia tot l'aire venerable d'un apòstol... volia ajudar a uns grups de gent que vivien en situació de misèria extrema... llegim-ho tal com ell ho explica:

Doncs bé, ara us explicaré una cosa... Deixant de banda la política, el fet de pertànyer al partit A o al partit B, en Xavier Trias és un home que sempre, sempre m'ha inspirat honradesa i honestedat. D'aquelles persones que es poden equivocar, com tothom, però per les que posaria la mà al foc. I no sé per què ni d'on em venia aquest pensament. Ni el conec, ni l'he vist mai en persona. Quan fa poc, per part de determinada premsa estatal es va dubtar d'ell adjudicant-li uns comptes amagats i tal jo vaig dir "En Trias?... Segur que no!"... I jo mateixa em sorprenia en aquesta defensa, però és que alguna cosa en ell em transmetia que ell no podia ser un polític corrupte. Quan, en llegir aquesta història, em vaig adonar que es parlava del seu avi, del seu pare i, finalment, d'ell mateix, vaig sentir reforçades les meves intuïcions. Em direu que no vol dir res. Probablement... Però les meves sensacions són les que són ;-)

En fi, de tot això... i més, en podem parlar als comentaris :-)

Memòries d'un cirurgià (Moisès Broggi) [II]

Segon bloc de lectura.
MEMÒRIES D'UN CIRURGIÀ (1908-1945)
3.- Començament de la Guerra Civil
4.- Al front

GUERNICA (Picasso - 1937)

Els dos capítols de la biografia del Dr. Broggi que formen aquest segon bloc de lectura estan dedicats a la Guerra Civil Espanyola.

El primer ens parla de com es va viure a Barcelona l'alçament militar del 18 de juliol de 1936 i com, derrotat aquest en un primer moment, la ciutat va quedar en mans de l'actuació indiscriminada dels anarquistes:

... grups de milicians armats es distribuïren per barris, formant les tristament cèlebres Patrulles de Control, que es dedicaven a registrar domicilis entre aquelles famílies que creien que eren de dretes o que amagaven algun clergue, o simplement que tenien alguna cosa que els pogués comprometre, com cartes, diaris, imatges o estampes religioses; aleshores se les emportaven a les seves presons particulars i en feien el que volien ... En aquestes condicions, el poder de la Generalitat era d'una completa nul·litat...

El Dr. Broggi viu aquesta època treballant al recentment creat servei d'urgències de l'Hospital Clínic amb molta més feina de l'habitual, per la gran quantitat de morts i ferits que es produïen cada dia, però que funcionava perfectament adaptant-se a les tràgiques circumstàncies. Un exemple d'això, fou la creació d'un banc de sang per primera vegada en la història que tan necessari seria després per atendre els ferits a la guerra.

(galeriametges.cat)

El segon capítol d'aquest bloc ens explica com el Dr. Broggi s'incorpora al front com a cap d'equip quirúrgic a les Brigades Internacionals. Lloc des del que viu, de primera mà, la crueltat de la guerra:

... Tots sabem per experiència pròpia els horribles excessos de què fou capaç la gent sense el fre de l'autoritat, sobretot quan aquesta mancança donà temps als assassins per organitzar-se en forma de bandes dedicades a matar, al pillatge i als incendis, que és el que va passar al nostre territori. Ara bé, tothom veia com a l'altre costat també passava el mateix, amb l'agreujant que allí tot es feia amb l'anuència de la mateixa autoritat...

... malgrat els errors comesos pels republicans, els militars eren els grans responsables de tot el que havia passat, i havien deixat el país indefens, desprotegit i en mans de les masses incontrolades...

Llegim doncs com el Dr. Broggi va viure la guerra fent de cirurgià als hospitals de campanya, que per primera vegada es van instal·lar el més a prop possible del front i, fins i tot, es van fer mòbils amb la novetat dels Auto-Chir, una completa sala d'operacions ambulant muntada dins d'un camió.

Un relat colpidor que acaba, pel que fa a aquest segon bloc de lectura, amb el trencament del front d'Aragó i la conseqüent ordre de retirada immediata de l'exèrcit de la República. És aleshores quan el Dr. Broggi es cridat a Barcelona amb destí al Departament de Sanitat de l'Exèrcit i es posa d'aquesta manera el punt i final a les seves peripècies (així ho diu ell mateix) al front, formant part de les Brigades Internacionals.

Memòries d'un cirurgià, de Moisès Broggi.- Primer bloc de lectura

Estem llegint les memòries d'una persona fora de sèrie. Portava ben poques pàgines que el Dr. Broggi ja em tenia profundament captivada. M'agrada la seva forma de pensar i de fer però, sobre tot, m'agrada la seva forma de ser.

Moisès Broggi va començar a escriure les seves memòries passats els noranta. Em fa somriure pensar-ho. S'ha de ser optimista i positiu per fer-ho. Jo, que en tinc cinquanta-dos (i onze mesos exactes, fets avui) penso que "hi ha tantes coses que ja no podré fer!"... Potser em convenia una bona dosi de Dr. Broggi :-)

Dotat d'una memòria meravellosa (i suposo que d'unes bones agendes i blocs de notes) ens explica la seva vida des de la més tendra infantesa. Molts dels carrers i llocs que descriu de Barcelona són coneguts per mi i, des d'un punt de vista subjectiu, em fa il·lusió pensar que mon pare (al Cel ja des de fa nou anys) era tan sols nou anys més jove que el Dr. Broggi i que, per tant, moltes de les coses que ell explica de jovenet, el meu pare les va viure de petit... i això me'l fa molt proper.

Coneixedor de les persones més diverses i interessants, persones que triomfen i d'altres que fracassen, persones de gran fortuna i persones sense recursos, ell no valora mai les circumstàncies sinó la persona per donar la seva amistat.

Àngel Rodergas era carlí, militant actiu. Mosès Broggi no compartia pas les seves idees, però mireu què diu d'ell:

És impossible fer un "resum" d'unes memòries, doncs tot és important. Però si una altre cosa volia remarcar és que, com diem tantes vegades, "la història es repeteix" i que, en alguns paràgrafs, llegint la història del Dr. Broggi -la nostra història!- em semblava de la més rabiosa actualitat. Mirem sinó què va passar amb la magnífica reforma de la Universitat a Catalunya. Resulta que va durar molt poc, molt poc...

La brillant documentació del llibre, fins i tot busca arrels d'alguns fets abans del naixement de l'autor:

En fi, no segueixo posant "retalls" o posaré tot el llibre... Més val avançar, seguir endavant en aquestes memòries per seguir admirant el personatge i, també, aprenent molt d'ell.

Memòries d'un cirurgià (Moisès Broggi) [Presentació]

No és fins ara, ja ben passats els noranta, que em poso a escriure amb el temor d'haver-m'hi posat massa tard i que el temps no em permeti d'acomplir la intenció d'explicar les moltes coses que he vist, les persones que he conegut i els canvis que s'han produït en el curs d'aquests anys que estan capgirant el món.

En aquests moments apareixen a la meva vista les coses que he viscut més intensament, les unes nítides, talment com si fessin part de la mateixa realitat actual, i d'altres, en canvi, en forma confusa, com si es trobessin embolcallades per una boira espessa. També em venen a la memòria les penes i les alegries passades, així com aquelles il·lusions de la joventut que no han deixat mai d'acompanyar-me.

La meva generació ha estat, sens cap mena de dubte, una generació privilegiada per la gran quantitat i especial rellevància dels progressos de la ciència i de la tècnica que hem vist produir-se i que han canviat l'aspecte del món i el destí de la humanitat.

...

Per la meva part, jo, que he viscut aquests anys tan plens de canvis i d'innovacions, he de confessar que el que més m'ha impressionat i commogut no han estat els meravellosos i prometedors esdeveniments tècnics i científics, sinó les persones amb qui m'he topat i he tingut ocasió de tractar en el curs de tots aquests anys, que m'han donat suport, que he estimat i que m'han donat mostres d'afecte i d'estimació, fins al punt que considero que molts són veritables àngels protectors. Confesso que aquest relació humana és el que de debò ha il·luminat i donat sentit i alegria a la meva vida, per sobre de tota la resta. (Moisès Broggi, 2001)

Acabem de llegir un extracte del prefaci del llibre de memòries del Dr. Moisès Broggi i Vallès (1908 - 2012) publicat originàriament en dues parts: "Memòries d'un cirurgià [1908/1945]" (Edicions 62 - 2001) i "Anys de plenitud [1945/2005]" (Edicions 62 - 2005) que després es van publicar conjuntament a "Memòries d'un cirurgià" (Edicions 62 - 2011)

Aquest és el llibre que hem triat en aquesta ocasió per fer-ne una lectura conjunta. Llegint la vida d'aquest insigne metge i pacifista català llegirem també la nostra història i la del nostre país doncs el Dr. Broggi fou un observador privilegiat d'esdeveniments cabdals de la mateixa i ens els explica, tal com diu a la contraportada del primer volum, amb una "mirada curiosa i lúcida ... que esdevé cada vegada més sàvia, el que ens atrau i enriqueix fins al final en aquestes memòries tan personals i d'un extraordinari interès col·lectiu".

Per anar obrint boca, podem veure l'entrevista que Josep Maria Espinàs va fer al Dr. Broggi pel programa "Identitats" de TV3 l'any 1988:

IDENTITATS (TV3 - 02/07/1988)
Entrevista a Moisès Broggi

Tinc la impressió que aquesta serà una lectura molt interessant que gaudirem força. Ho anirem veient i comentant aquí mateix, i per fer-ho se m'ha acudit dividir el llibre en 7 blocs de lectura d'unes 100 pàgines cadascun. Copio a continuació l'índex, ressaltant en diferents colors aquests blocs de lectura:

MEMÒRIES D'UN CIRURGIÀ (1908-1945)
01.- Infantesa i joventut
02.- Estudis universitaris i d'especialitat

03.- Començament de la guerra civil
04.- Al front

05.- Final de la guerra
06.- La pau dels vencedors
07.- Epíleg

ANYS DE PLENITUD (1945-2005)
01.- Tornar a començar
02.- L'entorn familiar i els amics
03.- Evolució històrica de la cirurgia

04.- Alguna dedicació específica i personal en la cirurgia
05.- Els anys cinquanta i problemes de postguerra
06.- Els anys seixanta i l'entrada a la Real Acadèmia

07.- Fins a la transició política
08.- Vida acadèmica i alguns temes tractats

09.- Els anys vuitanta
10.- Darrera etapa i algunes preocupacions

Qui vol encarregar-se del post del primer bloc? :-))

Les claus de vidre, de Jaume Fuster.- Tercer Bloc de lectura

I acabem ja amb el que ha estat un divertit joc de resoldre enigmes amb els sis darrers relats del llibre... Anem a recordar una mica de què anava cada història i a dins, als comentaris, veurem quina ha estat la "clau" per resoldre cada cas:

12.- Fiat lux : En Joan Romaní té problemes en el seu matrimoni i la seva dona ha marxat de casa. Com no sap on és, confia en el saber del nostre amic Arquer per trobar-la. Quan el detectiu l'informa d'on viu sembla que el cas ha acabat però no és així. El Sr. Romaní torna a trucar en Lluís Arquer perquè no para de trucar la noia i aquesta no respon. Personats al pis on ella és, la troben morta. Què ha passat?

13.- El rapte de les Sabines : El Sr. Casajoana-Müller és un ric empresari. El seu fill, un noi jove, ha estat segrestat i està disposat a pagar el que calgui per tal de retrobar-lo però abans de fer el pagament vol assegurar-se que el noi és viu. Aquesta serà la funció d'en Lluís Arquer. S'estableix el contacte entre ambdues parts i el detectiu, amb els ulls embenats, és conduït al lloc on es troba la víctima...

14.- La festa : Un ex-company de classe d'en Lluís Arquer ha arribat ben amunt en el món de la política i és cap d'un partit polític d'esquerres. A la festa d'aquest partit hi ha molts convidats, entre ells el nostre amic detectiu. En plena celebració es produeix un robaoitori

15.- La finestra tancada : En Lluís Arquer es convidat a un Monestir per assessorar els monjos en un sistema de seguretat. Tenen objectes d'art, llibres, etc. de valor i volen que tot estigui segur. Abans de sopar veu que, a part d'ell, hi ha quatre hostes més: un capellà de poble que ha anat a visitar els monjos, un noi de cabells llargs i dos excursionistes. En plena nit desperten en Lluís (amb el fred que fa!) resulta que el noi de cabells llargs s'ha suïcidat!

16.- Mas Obac : Héctor Villalba és un escriptor de gran èxit, un dels valors més grans d'una editorial no massa gran però prestigiosa. És sudamericà, exiliat, i ha estat un temps resident a París. Ara, a punt d'acabar una nova obra, s'instal·la a Catalunya, en un Mas que encara està essent acabat de reformar. I, de cop, desapareix. On és? Què ha passat? Això ho descobrirà el nostre admirat Lluís Arquer.

17.- La lluna en un cove : Aquesta vegada no es ni un polític, ni un pintor, ni un escriptor. Qui ha desaparegut és un músic de Rock. El busquen per diferents llocs i, finalment, apareix... mort. Tot sembla indicar suïcidi,,,

Reflexionem una mica i demà, a dins... "la resposta" ;-)

Les claus de vidre (Jaume Fuster) [II]

Segon bloc de lectura.
Casos 6 a 11

Aquest llibre és un recull de relats policíacs, això no es pot negar, però jo l'he llegit més com si fos una recopilació d'enigmes laterals perquè, de fet, sobretot es tracta d'això, de llegir cada cas intentant descobrir les pistes que ajuden a resoldre cada enigma.

Per això, quan m'he posat a fer aquest post, el primer que m'ha vingut al cap és presentar els sis casos d'aquest bloc de lectura com si es tractés de presentar uns enigmes al XAREL-10. He intentat reflectir el més essencial de cada relat de Jaume Fuster i, justament per això, poden faltar dades per treure'n l'entrellat. Unes dades que, evidentment, haureu de buscar al llibre.

M'he atrevit també, igual com faig al meu blog, a classificar-los segons la seva dificultat. Naturalment i com sempre dic, aquesta és una classificació subjectiva que he fet basant-me en la meva impressió després de llegir els relats complets.

Aquí els teniu:

Cas nº 6: ASSEGURANÇA DE VIDA

En Lluís Arquer acompanya a un amic seu que treballa per una companyia d'assegurances a investigar un accident de trànsit. Francesc Rotger, de 52 anys d'edat, veí de Barcelona, casat i sense fills, amb una salut excel·lent malgrat una certa tendència a l'obesitat i tenir tres diòptries a l'ull esquerre i dues i mitja a l'ull dret s'ha estimbat amb el seu cotxe a les costes del Garraf. Quan el detectiu arriba al lloc de l'accident estan traient el cotxe de l'aigua, un R-12 color verd poma amb el morro aixafat pel patac, dins encara es veu, al seient del conductor i subjectat pel cinturó, el cadàver del senyor Rotger. Un examen del que hi ha, i també del que no hi ha, dins del cotxe permetrà a Lluís Arquer descobrir que el que semblava un accident és, realment, un assassinat.
(Nivell FÀCIL)

Cas nº 7: CORNUT I PAGAR EL BEURE

La senyora Miró de Rodergues, esposa del diputat del Parlament de Catalunya, portaveu del seu grup i prohom de la pàtria, Jacint Rodergues, sospita que el seu marit li és infidel i encarrega a Lluís Arquer que en faci el seguiment. Després d'alguns dies de feina, el detectiu troba les proves concloents, unes fotografies, que demostren l'adulteri i cita a la seva clienta per fer-n'hi entrega. Aquesta es presenta a recollir-les tal com correspon a una senyorassa com ella, tibada com un pal de bandera, digna consort d'un polític de dretes enjoiada amb un rellotge de platí amb diamants a la ma dreta i una polsera que semblava una cadena d'àncora de vaixell a l'esquerra. Però un detall farà adonar al detectiu que aquella dona no és qui diu ser.
(Nivell DIFÍCIL)

Cas nº 8: PRESENTIS AL MOSTRADOR D'INFORMACIÓ

La Carme Vilalta contracta a Lluís Arquer per trobar al seu xicot, en Josep Viladomat, que ha desaparegut. Les investigacions del detectiu el porten, a la fi, a localitzar-lo a Mallorca on s'ha escapat per fer de pintor que és el que realment li agrada. En Lluís Arquer avisa a la seva clienta, aquesta arriba a Ses Illes per parlar amb en Josep i així el detectiu dóna per acabada la seva feina. O això és el que es pensa perquè, quan està a punt d'agafar l'avió que l'ha de portar de retorn a Barcelona, rep una trucada de la Carme dient-li que ha trobat mort al seu enamorat. Quan Arquer arriba a l'estudi del pintor, el troba estenallat a terra damunt d'una gran taca vermella. De seguida comprova que no és sang, sinó només pintura vermella que s'ha vessat. Tot sembla indicar que el pobre noi ha relliscat amb la pintura i ha mort d'un cop de cap a terra. De totes maneres, ja sabem que les aparences enganyen i només veient el cadàver podem adonar-nos que les coses no han anat com algú vol fer-nos creure.
(Nivell FÀCIL)

Cas nº 9: MARÇ MARÇOT, MATA LA VELLA I LA JOVE SI POT

A una torre de Vallvidrera hi viuen la senyora Valldaura de la Bellacasa i Comagelada, amb més anys que cognoms, i la seva jove. Sogra i nora no s'entenen gaire i la vella ha fet venir a Lluís Arquer perquè sospita que la jove la vol enverinar. Però quan la nora li porta un got de llet, la sogra se la beu sense problemes i, fins i tot, li'n dóna la meitat al seu gat. Això fa que el detectiu no s'acabi de creure les sospites de la dona i no accepti el cas. Però pocs dies després, la vella apareix morta deixant una nota on acusa la seva nora. Quan Arquer i la policia busquen proves per la torre, troben que la jove també és morta. En aquella casa només ha quedat viu el gat. De totes maneres, la nota d'un moribund no sempre ha de dir tota la veritat...
(Nivell FÀCIL)

Cas nº 10: DE LLIBRES I PARAIGÜES NO SE'N TORNEN GAIRES

Un valuós incunable ha estat robat. Els últims estudiosos que han tingut accès a la sala on es custodiava el llibre, la versió catalana del Necromicó de l'àrab foll Abdul Alhazred feta per Anselm Turmeda, són un professor de la Sorbona i un altre de Yale però ells expliquen que van deixar el llibre tal com el van trobar i que en acabar, com que es van oblidar de tornar la clau al bidell, la van deixar a un altre professor, aquest de la Universitat Autònoma de Madrid que havia dit que estava interessat en estudiar l'incunable aquell mateix dia. Interrogat el madrileny, admet que va rebre la clau però explica que al final va ajornar les seves intencions fins l'endemà perquè va preferir anar primer a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona per consultar l'ortografia del poema de Rois de Corella en l'exemplar de "Les trobes en lahors de la Verge Maria". La llàstima és que l'endemà, el llibre ja havia desaparegut... En Lluís Arquer no n'entén gaire de llibres incunables però sí sap quan algú intenta encolomar-li alguna guatlla i per això no ha tardat gaire a descobrir el lladre.
(Nivell DIFÍCIL)

Cas nº 11: MÚSIC PAGAT FA MAL SO

En Lluís Arquer ha estat contractat per fer de guardaespatlles d'un pianista famós que ha vingut a fer un concert a Barcelona. El detectiu s'instal·la a la torre de Pedrables on viu el músic durant la seva estada a Catalunya, junt amb una cuinera, dues minyones, la secretària del pianista i el seu ajuda de cambra, i es disposa a fer la seva feina vigilant la rutina diària del seu client. Tot va com una seda, fins que el matí abans del concert i mentre el mestre esta assajant, demanen al detectiu que vagi a recollir el frac del músic perquè, amb els nervis de l'estrena, ningú ha pogut fer-ho. No fa gaire que en Lluís Arquer ha sortit quan rep una trucada per fer-lo tornar urgentment. El pianista ha estat assassinat mentre assajava, algú l'ha agafat per sorpresa i d'un cop al clatell l'ha deixat mort damunt del mateix piano on estava tocant. Així el troba el detectiu, amb el cap encara sobre les tecles, i comença a investigar. Ningú sembla saber res: el mànager havia sortit a fer uns encàrrecs, la secretària tampoc hi era, l'ajuda de cambra estava preparant el bany i, quan ha sentit que el pianista acabava de tocar, s'ha estranyat de que no vingués i l'ha trobat mort, les minyones i la cuinera diuen que no han sentit res... Tot i així, el detectiu ja sap qui és l'assassí...
(Nivell DIFÍCIL)

Les claus de vidre, de Jaume Fuster.- Primer Bloc de lectura

Estem fent aquests dies la lectura d'un llibre una mica diferent doncs, a més de contenir una sèrie de relats "de detectius", ens aporta un joc, i és que cada història és un enigma. Curiosament, no es tracta d'endevinar culpables, no. Això ja ho ens ho donen resolt. El que es tracta és de descobrir, sabent la història i el desenllaç, quina ha estat la pista clau que ha portat al gran detectiu Lluís Arquer a resoldre el misteri.

A mi, que m'agrada llegir, m'agraden els relats, m'agraden els detectius i m'agraden els enigmes, he de dir que... el llibre m'està agradant! (Lògic, no?) Així que m'he posat el meu vestit especial de perdiguera i us explicaré amb un parell de frases de què va cada un d'aquests primers enigmes.

Ah, però abans, afegir que al llibre totes les solucions van juntes al final, així que un pot triar entre anar a mirar després de cada relat quina era la clau o bé pot anar llegint i, només quan ja ha acabat tota l'obra, si veu que hi ha algun cas en el que no acaba de treure l'entrellat, dirigir-se al capítol amb les solucions. Jo he optat pel segon sistema, o sigui que, en aquests moments no sé pas si els que crec que he resolt els he encertat o no.

Els relats que corresponen a aquest primer bloc són aquests:

01.- Farina de fer nones: Un home de classe alta vol que el seu fill, un noi universitari i que està ficat en un munt d'embolics, torni a casa. Quan en Lluís Arquer el troba, es mort d'una sobredosi. El nostre detectiu ràpidament s'adona que no ha estat accidental sinó un assassinat. Aquest estic segura que l'encerto. Em va semblar força fàcil.

02.- La Marieta de Bolvir: Una dona humil, de poble, busca la seva filla que va anar a Barcelona a servir. Finalment li diuen que la noia ha marxat a l'estranger, però ell s'adona que, justament, qui li està dient això és la pròpia noia que buscava! Aquest també crec que l'he encertat, també vaig veure ràpidament la pista.

03.- La ruta dels almogàvers: En Lluís Arquer es contractat per vigilar un cantant en hores baixes el qual, per millorar la inspiració, fa una ruta en vaixell pel Mediterrani. Al noi li ve la inspiració musical però tot el que ha gravat ha desaparegut! El nostre detectiu enseguida encerta qui ha amagat el material. He de confessar que no en tinc ni idea.

04.- No dispareu contra el burgès: Davant d'un conflicte sindical, un empresari contracta en Lluís Arquer perquè el protegeixi. Malgrat això, l'empresari pateix un atemptat però el nostre heroi descobreix que ha estat fingit pel mateix empresari. Aquest tampoc l'acabo de veure.

05.- Algú té un llumí?: Uns científics investiguen un nou sistema d'il·luminació, però els disquets (entranyables i enyorats disquets!) on guardaven informació, han desaparegut! Qui ha estat? En Lluís Arquer descobreix que ha estat "algú de dins"... i jo crec que sé com ho ha fet. No el tinc tan clar com els dos primers, però crec que l'encerto.

Les solucions (les "meves") al primer comentari!!

Les claus de vidre (Jaume Fuster) [Presentació]

Jaume Fuster i Guillemó (Barcelona, 1945 - L'Hospitalet de Llobregat, 1998) va ser un escriptor genuí, amb voluntat de ser-ho i de crear lectors per tal que la literatura catalana pogués arribar al màxim de públic possible. En aquest sentit, la seva obra literària va tractar temàtiques diverses (novel·les policíaques, ficció mitològica, periodisme polític, impacte dels mass-media, etc). Destaca també la seva notable tasca de traductor i d'articulista als principals mitjans de comunicació catalans, així com l'aportació que va fer en el camp audiovisual, com a guionista televisiu i cinematogràfic.

A l'estudi "Teoría e historia de las sagas policiales en la literatura española contemporánea (1972-2007)", escrit per Javier Sánchez Zapatero i per Àlex Martín Escribà, coordinadors del Congrés de Novel·la i Cinema Negre de la Universitat de Salamanca i publicat a Dicenda - Cuadernos de Filología Hispánica (2010 - vol. 28, 289-305) podem llegir:
"... Al hablar de la primera saga policial de la década de los setenta se ha de hacer referencia a un escritor que frecuentemente es olvidado como antecesor del siempre citado Manuel Vázquez Montalbán. Se trata de Jaume Fuster, que establece dos sagas claramente diferenciadas dentro de su narrativa, compuesta también en catalán. La primera está protagonizada por el investigador ocasional Enric Vidal, un personaje que participa en dos novelas: De mica en mica s’omple la pica [El procedimiento] (1972), novela fundacional que marcó el resurgir del género tras el ostracismo al que fue condenado por la política cultural franquista, y La Corona Valenciana [La Corona Valenciana] (1982), una novela dedicada a Rafael Tasis ... La otra saga de Fuster la interpreta el detective Lluís Arquer, un “tipo duro” que protagonizó tres aventuras con los títulos Les claus de vidre [Las llaves de cristal] (1984), Sota el signe de sagitari [Bajo el signo de la sagitario] (1986) y Vida de gos i altres claus de vidre [Vida de perro y otras llaves de cristal] (1989). A pesar de que los dos personajes creados por Fuster se desplazan de forma constante para resolver sus casos, apareciendo en sus novelas escenarios urbanos de toda Europa y de Estados Unidos, la ciudad de Barcelona vertebra las dos sagas desde el punto de vista espacial. Los protagonistas se mueven por todo tipo de espacios de la capital catalana, conformando así un entramado laberíntico que permite observar la ciudad en todas sus variantes y que se podría definir, tal y como han hecho algunos críticos como Jordi Castellanos, como de “costumbrismo urbano” (J. Castellanos, p. 154).
Después de la aparición de la obra de Fuster, Vázquez Montalbán, padre indiscutible de la novela negra española y admirador del escritor catalán, creó al investigador iconoclasta y gourmet Pepe Carvalho, el protagonista de la saga más importante del género español..."

En aquest blog i per compartir-ne la lectura en aquesta ocasió, hem triat el seu llibre titulat "LES CLAUS DE VIDRE" (1984), un dels més destacats dins la producció de temàtica policíaca de l'autor. Es tracta d'un llibre interactiu on se'ns plantegen disset casos del detectiu Lluís Arquer, un peculiar perdiguer que fuma en pipa i és amant de la música clàssica.

Jaume Fuster ret, amb aquest llibre, un particular doble homenatge a dos destacats autors del gènere de misteri. El primer el veiem en el mateix títol, manllevat d'una de les obres cabdals de la novel·la negra, "La clau de vidre" (Dashiell Hammett - 1931), i l'altre es troba en el nom del detectiu protagonista ja que Lluís Arquer és una adaptació al català del mític Lew Archer creat per Ross Macdonald. A aquest personatge i autor, el propi Jaume Fuster els anomena, respectivament, cosí germà i oncle del seu protagonista, tal com podem llegir en els agraïments del llibre.

Una primera versió de les històries que apareixen en aquesta obra va ser publicada, entre el 25 de desembre de 1982 i el 17 de juny de 1983, a la revista 'El Món'. Després el mateix autor en feu, per aquest llibre publicat per primera vegada l'any 1984, la versió definitiva d'aquesta selecció de disset relats negres que ens porten a diferents espais de la societat barcelonina de l'època: del món de la droga al dels concerts de rock, de la burgesia industrial a la política, del món de la pintura al de la música, d'un plàcid monestir al mig de la Mediterrània a un creuer de luxe. Sempre envoltats de la violència social, de la ironia i de la duresa que comporta el gènere i amb l'afegit del joc que Fuster, a més, ens proposa a cada relat.
Aquestes històries també van servir de base per un concurs de televisió, emès per TV3 l'estiu de 1986, que amb el mateix títol presentava cada setmana un episodi protagonitzat per Jaume Comes en el paper de Lluís Arquer on s'escenificava un cas policíac que tres parelles de concursants havien d'intentar resoldre amb les pistes que els donaven.

I és aquest mateix joc, el que ens proposa Jaume Fuster quan ens posem a llegir aquesta obra que, com ja he dit, vol ser un llibre interactiu que busca la implicació del lector. Així ens ho expliquen a la introducció:
"L'autor i l'editor us proposen un joc. Lluís Arquer, detectiu privat, resol, en cadascuna d'aquestes claus de vidre, un misteri a través de determinats mecanismes de deducció, a partir d'elements que es troben en la història. Un cop llegida cada aventura de Lluís Arquer, doncs, us desafien a buscar les pistes que han solucionat el cas. Si no les trobeu, al final del llibre hi ha les disset claus. Abans de buscar-les, però, penseu-hi una mica, rellegiu si cal, la història i intenteu resoldre el misteri vosaltres mateixos"

.

Llegirem doncs i també farem de detectius, i ho anirem explicant en els següents posts. El llibre no és gaire llarg, té 162 pàgines, per això dividirem la seva lectura en només tres blocs d'una mitja dotzena de relats cadascun. Copio a continuació l'índex, ressaltant en diferents colors aquests blocs de lectura:

00.- Un pany rovellat (Pròleg)
01.- Farina de fer nones
02.- La Marieta de Bolvir
03.- La ruta dels almogàvers
04.- No dispareu contra el burgès
05.- Algú té un llumí?

06.- Assegurança de vida
07.- Cornut i pagar el beure
08.- Presenti's al mostrador d'informació
09.- Març marçot, mata la vella i la jove si pot
10.- De llibres i paraigües no se'n tornen gaires
11.- Músic pagat fa mal so

12.- Fiat lux
13.- El rapte de les Sabines
14.- La festa
15.- La finestra tancada
16.- Mas Obac
17.- La lluna en un cove

ZZ.- Les claus de vidre (Solucions)


Qui vol encarregar-se del post del primer bloc? :-))

La volta al món en vuitanta dies, de Jules Verne.- Cinquè -i darrer- bloc de lectura - Capítols XXX al XXXVII

I arribem al final d'aquesta gran i magnífica aventura! Encapçalo el post amb un dibuixet que vaig fer per seguir als nostres amics. De fet, el vaig imprimir d'Internet però, perquè quedés més clar, el vaig pintar i marcar la línia de tota la ruta, afegint un nom important que hi faltava.

El meu problema és que jo recordava la cançó de Mocedades, que diu:

Son ochenta días son

ochenta nada más,

para dar la vuelta al mundo

Londres, Suez, tambien Hong Kong, Bombay,

Hawai Tijuana y Singapour.

I, en començar a llegir, creia que, d'alguna manera, havien de passar per Hawai i per Tijuana però no és així. La ruta és la que es veu al mapa. Tan interessant que és la història, no entenc perquè no poden ser fidels al llibre original. Però aquestes són lamentacions que sempre tinc. Sempre em queixo del mateix, de la falta de fidelitat de les pel·lícules als llibres (i no diguem de les de cinema, amb corridas de toros i tot!!... Pobre Passepartout!!)

En fi, anem per feina! El tren en el que viatjaven els nostres amics havia patit un atac dels indis i, després d'haver fet una acció molt valenta que aconsegueix desenganxar uns vagons del tren i salvar tothom, s'adonen que en Passepartout ha desaparegut! Però no patim, el seu amo no l'abandonarà, junt amb un grup de soldats surten a cavall a buscar-lo, enmig d'un fred intens, molt intens, i el poden rescatar. Però, i el temps perdut? Doncs es podrà recuperar viatjant d'una forma molt original, però no us ho explico aquí!

El fet és que podríem dir que sembla que ens apropem plàcidament al final del viatge i que el nostre heroi, el cavaller anglès Phileas Fogg, però no és així. Encara li costarà poder arribar a Liverpool, però arribarà. Ell va lluitant i superant. El que no espera és l'entrebanc pitjor de tots, el que es trobarà quan ja és a punt d'arribar, quan ja és a terra anglesa...

Sí, quan ja li queda el més senzill: arribar a Londres, una dificultat que podria ser insuperable li pot fer perdre la seva aposta. Fix, el policia que té ficat entre cella i cella que Mr. Fogg és el lladre del Banc d'Anglaterra, el deté i, allí, al calabós, veu, impotent, com el temps passa inexorable. Quan es demostra que en Fix s'ha equivocat, tot sembla perdut. Han passat els 80 dies... i, quan arriben a Londres, ni es molesten en anar al Club, van directament a casa i, allí...

Ei, no ho penso pas explicar tot, si voleu saber com acaba, llegiu el llibre i passeu-ho tan bé com jo ho he passat! ;-)

La volta al món en 80 dies (Jules Verne) [IV]

Quart bloc de lectura.
Capítols XXIV a XXIX

Hem arribat al capítol XXIV i això vol dir que n'hem llegit aproximadament uns 2/3 del total (23 de 37). En Phileas Fogg ha recorregut també uns 2/3 del seu trajecte (17.500 milles de 26.000) consumint gairebé la mateixa proporció de dies (52 de 80). Malgrat això, realment només hem circumval·lat la meitat del globus terraqüi i encara ens queda rodejar l'altra meitat (exactament tota la que es veu a la imatge que encapçala aquest post). Per sort, aquesta part final és en "línia recta" i sembla que el temps que queda serà suficient per arribar a bon terme.

Comencem doncs aquest bloc de lectura amb els nostres protagonistes altra vegada junts, continuant aquest gran viatge. En aquesta ocasió, ho fan embarcats dalt el "General Grant", un vaixell de vapor amb rodes de pales de la companyia Pacific Mail Steam que els ha de portar fins a San Francisco (USA) creuant l'oceà Pacífic en 22 dies.

Pacific Mail Steam Ship Company (PMSSC)

Steamer "CHINA", vaixell de vapor amb rodes de pales construït per a la ruta transpacífica, entre San Francisco i Yokohama, de la companyia PMSSC (litografia original - 1867)

Arribats a San Francisco, només tenen unes hores de descans que aprofitaran per fer un bon dinar a l'hotel International on uns negres, d'un color negre d'allò més negre, els van servir una gran quantitat de plats lil·liputencs (v.o.: servis dans des plats lilliputiens par des nègres du plus beau noir). També aprofitaran per recórrer la ciutat, on es "trobaran" amb l'inspector Fix (ara convertit en un aliat) i es veuran immersos en un míting força mogut mentre, per la seva banda, en Passapertot s'encarrega de comprar armes perquè ha sentit parlar de sioux i de pawnies, que aturen els trens com si fossin bandolers (v.o.: de Sioux et de Pawnies, qui arrêtent les trains comme de simples voleurs espagnols).

Però està clar que ni uns indis (per molt bandolers o lladres espanyols que siguin ;-D) ni qualsevol altre possible perill pot impedir que els nostres amics pugin al tren de la Pacífic Railroad que els ha de portar a Nova York en només 7 dies.

Fullet de la "Pacific Railroad", unió de les companyies "Central Pacífic" i "Union Pacífic", que mostra el detall d'un vagó per dins. (1871)

Locomotora de la "Pacífic Railroad" a prop de Salt Lake City (Utah - 1869)

Naturalment, el que també hem de tenir ben clar (que per alguna cosa estem llegint un llibre d'aventures) és que aquest trajecte en tren no serà tan tranquil com segurament els protagonistes haurien desitjat. No explicaré aquí tot el que els passa, només us deixo algunes descriptives imatges extretes de la primera edició de la novel·la i els detalls ja els trobareu al llibre.

Com veieu no falten emocions en els capítols d'aquest bloc. Estan plens d'aventures que els nostres amics viuran junts amb l'objectiu final d'acabar el viatge dins el termini imposat.

Espereu... he dit "junts"?.

Doncs tenim un problema perquè, al final del capítol XXIX, en Passapertot ha desaparegut. L'última vegada que se'l va veure estava fent això...