 |
| Per allí on passen els marcians tot queda destruït i apareix una vegetació de color vermell. De totes formes aquesta vegetació no s'adapta a la terra i acaba morint ràpid... |
Per tant, tan sols deixaré una opinió personal de "sensacions" i ja en parlarem més en profunditat en els comentaris.
En primer lloc dir que, com em passa gairebé sempre, estic contenta d'haver llegit el llibre. És un clàssic i crec que aquests llibres s'han de llegir i conèixer. No m'ha desagradat. De totes formes, jo havia llegit un altre llibre del mateix autor "La máquina del tiempo" i em va agradar més. En aquell cas la "ficció" predominava clarament sobre la "ciència", tot era molt més fantàstic; mentre que aquesta novel·la té alguna cosa que me la fa veure com més real (de fet, la gent que l'escoltava per la ràdio es va pensar que els marcians ens envaïen de veritat!) i, si la observo així, com quelcom que és possible creure, llavors em sembla massa irreal.
Moltes de les coses que es diuen dels marcians em fan gairebé sentir llàstima per aquests pobres éssers tan terriblement lletjos a la vista humana:
I es que, quan es parla d'ells, tan evolucionats, tan "cerebrals", tan intel·ligents... però sense cap mena de "vida social". I no ho dic per fer broma, no, que ho dic ben seriosament. Per què serveix tant de coneixement si no tens sentiments, si no vius cap emoció, si no et relaciones amb els demés, si no saps què és l'amistat o l'amor... Valdria la pena viure així? Pot un marcià estar content o trist? I si no "sent" res... què és? Una mena de màquina?... Fins i tot els animals tenen una vida més interessant que aquests pobres marcians d'H. G. Wells. Per aquí és on més fluix he trobat el llibre.
La millor part: Tot el que "saben fer" els marcians: El raig de calor, el fum negre, els cilindres enviats amb tanta exactitud, la manera d'anar creant les pròpies màquines que necessitaran...
Jo també estic content d'haver llegit el llibre i he de dir que a mi sí que m'ha agradat força. M'ha agradat, certament, la part que explica el que "saben fer" els marcians però també ho ha fet i, fins i tot diria que més, la resta.
ResponEliminaEn el meu cas, el que més destaco del llibre és la manera com els protagonistes encaren la invasió marciana. No parlo del narrador que simplement va explicant el que li passa sinó de l'artiller i el vicari que l'autor fa servir d'exemples extrems. Per a mi aquest últim representa la gent de poder (és un home d'església però també podria ser un polític) que no es veu capaç d'afrontar la seva responsabilitat superat en tot moment per les circumstàncies. L'artiller, en canvi i com exemple de la gent més "normal" si que ho fa però la solució que troba tampoc diu gaire a favor de la humanitat.
Coincideixo amb tu que l'evolució dels marcians convertits només en cervells amb potes que han eliminat les "coses supèrflues" que tenim els humans incloent-hi els sentiments tampoc la voldria per a mi, ha de ser molt trist viure així. Malgrat això, aquest detall li serveix a l'autor per explicar la seva implacabilitat i el fet de que vegin els humans com nosaltres veiem els animals que cacem per menjar sense cap remordiment.
Pel que fa al final de la novel·la, que aquí ja en podem parlar, crec que està molt ben trobat. La manera com la Terra venç la invasió la vaig trobar una genialitat. Allò que no pot fer l'espècie més evolucionada del planeta amb totes les seves armes i tecnologia, ho aconsegueixen els éssers més ínfims, els bacteris. Molt bo. :-)
Holaaaa!!
EliminaHehehe en el post faig trampa!! No explico com acaben desapareixent els marcians però explico el tema de les herbes vermelles que, en definitiva, dóna una pista enorme sobre el tema :-DD
A mi també m'agrada molt el final!! Que aquells éssers tot cervell, amb les seves màquines -les que porten i les que fabriquen a la Terra- acaben essent destruïts per éssers microscòpics que a nosaltres no ens haurien fet res perquè ja hi estem immunitzats.
És molt possible que sigui com tu dius i que aquest fet de no tenir sentiments sigui per demostrar que així és com actuem nosaltres davant dels animals que mengem... però, tot i així, jo trio ser terrícola! :-DD
Jo, en un primer moment, també trio ser terrícola. Ara bé, en cas de que estigui a punt de ser menjat de viu en viu per un membre poc sensible d'una raça superior, em demano poder replantejar-m'ho. :-DDD
ResponEliminaJa tenim un altre llibre al sarró. Ara deixem descansar el blog però només unes setmanes. Si no hi ha res de nou, tornem el primer dilluns de setembre amb el "Pigmalió". :-))
Ja en tinc ganes!! :-DD
EliminaL'he vist al teatre amb al LLOLL... i em va agradar molt ;-)