dilluns, 12 de desembre del 2016

Els papers pòstums del club Pickwick (Charles Dickens) [Presentació]

Primera edició (1836/37)

"ELS PAPERS PÒSTUMS DEL CLUB PICKWICK" és la primera novel·la de Charles Dickens (1812-1870). Amb el títol original de "The Posthumous Papers of the Pickwick Club, Containing a Faithful Record of the Perambulations, Perils, Travels, Adventures and Sporting Transactions of the Corresponding Members" fou publicada en fascicles mensuals des del març de 1836 fins l'octubre de 1837.

Retrat de Dickens (S. Lawrence - 1837)


Charles Dickens tenia 24 anys i treballava com a reporter parlamentari i periodista ocasional; pel que fa a la seva vessant més literària havia publicat, amb el pseudònim BOZ, alguns textos curts que retrataven diferents aspectes de la vida a Londres. En aquesta mateixa època, l'editorial londinenca dels Srs. Chapman i Hall havia encarregat a l'il·lustrador Robert Seymour una sèrie de "plaques esportives cockney" on s'havien de representar les aventures dels membres d'un club de la capital anglesa que sortien d'excursió a altres zones del país fent expedicions de caça i pesca on les escopetes es disparaven per accident i els hams, en comptes d'anar a l'aigua tal com tocava, quedaven enganxats als barrets o als pantalons dels protagonistes.

Per narrar aquests i altres divertits contratemps que, en forma d'historietes, es veurien a les il·lustracions, els editors van pensar en Dickens. Aquest, al principi, va al·legar que no sabia gairebé res d'aquestes activitats esportives però, malgrat tot, va acceptar l'encàrrec de posar text a aquelles imatges. Però això només va ser així en uns pocs casos, ben aviat la seva gran capacitat narrativa va provocar que s'avancés a la feina de l'il·lustrador i, la majoria de les vegades, va ser el dibuixant el que va haver d'adaptar la seva feina al que Dickens ja havia escrit. Això feu que, al revés del que havia estat planejat, la història escrita es convertís en la principal font d'interès del públic quedant les il·lustracions en un segon pla. El que comença com el relat d'una sèrie d'episodis còmics va agafant gradualment més envergadura literària. La narració de simples anècdotes va deixant pas a una trama ben lligada que ens mostra un reflex fidedigne de les reaccions dels personatges enfrontats a les vicissituds de la vida. D'aquesta manera, Dickens va acabar creant, episodi darrere episodi, una gran novel·la que ens retrata amb humor l'Anglaterra del segle XIX.

L'èxit de públic no va tardar en arribar. Del primer número es van publicar unes 400 còpies; al final, els tiratges arribaven a les 40.000. En conseqüència, i utilitzant les mateixes paraules d'un dels primers informes de l'època, Dickens "es va veure catapultat a la fama com un coet" i el llibre es va guanyar un lloc al cor dels seus lectors que des d'aleshores el citen com un dels millors de l'autor.


Mr. Pickwick es dirigeix als membres del Club (R. Seymour - 1836)

Sens dubte, bona part d'aquest èxit es deu als personatges i, sobretot, al protagonista principal. Dickens va crear a Samuel Pickwick com un heroi quixotesc i excèntric però, igual que en el personatge de Miguel de Cervantes, aquestes excentricitats no molesten al lector sinó tot el contrari perquè Dickens les aprofita també per posar a la picota als seus detractors, humiliant-los més que no fa amb l'heroi. Hi ha també un altre paral·lelisme entre els dos personatges: El Quixot té la dèria de sortir a còrrer aventures de cavalleria mentre Pickwick desitja viatjar per augmentar coneixements... però tots dos intenten complir el seu somni peti qui peti, sense defallir malgrat tot el que els va passant.

Altres membres del Club que dóna títol a l'obra són Nathaniel Winkle, Augustus Snodgrass i Tracy Tupman, ells tres seran els acompanyants de Mr. Pickwick, un jubilat acomodat que ha fet alguna incursió en el camp de la investigació científica, emprenent un viatge per observar la societat humana. El seu objectiu és anar anotant tot el que veuen i fer arribar aquestes notes al seu club. La ingenuïtat de tots quatre els fa caure en aventures ridícules i els converteix en presa fàcil d'alguns entabanadors, entre els quals destaca el personatge d'Alfred Jingle. Posteriorment, Pickwick contracta com a criat Samuel Weller, un noi d'extracció humil, bon coneixedor de la manera de viure de les classes populars, que de mica en mica va guanyant protagonisme en la narració ja que la seva presència permet a Dickens enriquir enormement la varietat de registres lingüístics i, gràcies a la seva relació amb el seu pare i la seva madrastra, crear altres trames paral·leles sovint de molta comicitat.

Editorial Proa - 1931
Ed. Acntravent - 2012


El Projecte Gutenberg ens ofereix a la seva web una còpia completa de la versió original de la novel·la que inclou les il·lustracions que l'acompanyaven en la seva primera edició. La podem veure AQUÍ.

Però si volem gaudir-la en el nostre idioma, tenim a la nostra disposició les dues traduccions al català que s'han fet i que veiem a les imatges que hi ha just a sobre d'aquestes línies.
La primera la va fer Josep Carner, amb el títol "Pickwick: documents pòstums del club d'aquest nom" va ser publicada per primera vegada l'any 1931 en tres volums per l'editorial PROA i ha estat reeditada posteriorment més d'una vegada.
L'altra traducció a la nostra llengua la va realitzar Miquel Casacuberta i va ser publicada per l'editorial ACONTRAVENT l'any 2012 amb el títol "Papers pòstums del club Pickwick".

Aquesta última versió és la que jo he llegit i ja en podem parlar als comentaris d'aquest post perquè aquesta, a diferència de les altres del blog, no ha estat una lectura simultània perquè l'ASSUMPTA va llegir la novel·la ja fa algun temps. Per tant, no farem altres posts de lectura sinó que compartirem les nostres impressions en aquest mateix. Per començar, només dic que estic molt satisfet d'haver-la llegit. La resta, als comentaris. :-)


13 comentaris:

  1. Doncs sí, estic molt satisfet d'haver-la llegit perquè aquesta novel·la és un gran llibre.
    Certament, va de menys a més i, a mesura que avances en la lectura, et van enganxant les aventures de Mr. Pickwick, tot un personatge. :-))

    He de dir que m'esperava més humor i encara que és veritat que moltes de les situacions es podrien definir de còmiques no he trobat que facin riure especialment. De fet, la part que més m'ha agradat no ho és gens de còmica, em refereixo a tota la història amb els advocats i la consegüent entrada a la presó del nostre protagonista. Dickens ho retrata molt bé i t'adones de la injustícia de tot plegat i de la impotència de la veritat davant la màquina judicial... com avui en dia, vaja. :-P

    És un llibre llarg (gairebé 1200 pàgines) però no es fa llarg. Es llegeix molt bé i gairebé et sap greu quan s'acaba. :-))

    ResponElimina
  2. Maaaaaaaaaac!!

    Estava escrivint un comentari i comentant també el teu magnífic post que m'ha fet recordar a la perfecció la lectura d'aquest llibre quan he volgut mirar una cosa, he clicat on no havia de clicar i he perdut tot el que duia escrit!!

    Com és tardíssim i aquest post es mereix una molt bona atenció, prefereixo deixar-ho ara i fer-lo demà al migdia... però em sabia greu marxar sense dir res perquè la passada de post que has fet no s'ho mereix :-)

    Demà esborro això i torno a començar el comentari bo!! :-))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Comentant a quarts de tres de la matinada, ja t'asseguro que jo no faria ni un clic a lloc. :-DD
      Així que no pateixis i m'espero sense problemes al teu comentari de veritat que és ben cert que aquesta novel·la es mereix que el fem ben fet. :-)

      Elimina
    2. Hahahahaha m'has fet riure de valent amb això de que "no faries ni un clic a lloc"... de fet, suposo que l'hora i va tenir part de culpa...

      Resulta que el mossèn de la Parròquia em va donar permís per vendre postals (de fet, va ser una idea seva que li agraeixo molt) i he estat uns dies fent moltes postals i punts de llibre). Finalment me n'han sobrat, clar, però ja torno a tenir els horaris "destarotats"... Bé, tanco aquest comentari i vaig a fer-ne un com cal, que tu no tens cap culpa dels meus negocis en negre (Holaaa, Montoro!... Cállate o dame un curro como Dios manda)

      Elimina
  3. Llegint el teu post vaig recordar perfectament tot el que anaves explicant. Com ja saps, Dickens em fascina i veure que tu t'havies documentat tan bé per conèixer tota la història del "Pickwick" em va fer una il·lusió molt gran. Recordo quan, en algun pròleg o petita biografia de l'autor vaig llegir això de l’editor que volia que, a partir d’unes il·lustracions, l’escriptor anés fent uns capítols graciosos. Em va sorprendre moltíssim perquè jo sempre he pensat que la il•lustració acompanya al text i no al revés, clar que segur que hi ha molts casos en que això es podria discutir. La qüestió és que el jove Dickens no estava per experiments, ell volia escriure de coses que coneixia i les anècdotes dels membres d’un club de caça i pesca no l’animaven massa. L’entenc perfectament.

    En segon lloc, vull dir que estic contentíssima que hagis llegit la traducció de Miquel Casacuberta i no la de Josep Carner. N’he parlat un munt de vegades del tema però, en la meva opinió, en Josep Carner, amb la millor intenció del món respecte a la llengua catalana, va fer un flac favor al pobre Dickens. L’autor anglès arribava a totes les classes socials perquè el seu llenguatge, extraordinàriament correcte, intel·ligent, irònic era, també, planer i proper. La gran majoria de la població anglesa podia entendre el “nivell” de la llengua de Dickens, mentre que la gran majoria de la població catalana no pot (podem) entendre el català de Josep Carner. Em sap greu, però és la pura realitat. Volent enriquir la llengua catalana l’omplia de cultismes, arcaismes, localismes i tota mena d’ismes rebuscats que van aconseguir que el lector català pensés que Dickens era un autor molt difícil de llegir.

    Copio un fragment d’un article d’Eva Vàzquez a El Punt Avui:

    Hi ha unes quantes maneres de saltar per l'ull d'una escala, però possiblement la més refistolada de totes és la que proposava Josep Carner, que preferia “llenegar per la barana” allà on Charles Dickens havia escrit amb claredat britànica que simplement baixava d'una revolada. Agafar un refredat, d'altra banda, pot arribar a ser una experiència d'allò més lírica si pel fet d'exposar-se a la intempèrie a uns senyors “els escauria una tremebunda possibilitat que la serena els encadarnés”, i no que “they stood a considerable chance of catching colds in their heads”, com humilment proposava Dickens. Però el cas és que els lectors catalans no han conegut altra manera de baixar les escales ni de constipar-se que no fos aquesta que Carner va concebre fa més de vuitanta anys per a la seva traducció d'Els papers pòstums del Club Pickwick, la primera novel·la del jove Dickens. Fins ara.

    ResponElimina
  4. (... segueixo...)

    I anem al contingut. En realitat és com un llibre d’aventures. Els protagonistes surten d’un embolic per ficar-se en un altre. Això, que als primers capítols resulta una mica caòtic, al final va quedant ben lligat.

    Una de les coses que em va agradar molt del llibre és el tema de les “Mini històries” que té al seu interior. De tant en tant, els protagonistes coneixen algun subjecte, en alguna tasca, en alguna convenció, on sigui, que els explica alguna experiència curiosa o misteriosa que ha viscut. Són històries que comencen i acaben, com contes dins del llibre. M’encanta quan Dickens fa això. Durant un temps et té entretingut amb quelcom ben diferent del que llegies i, després, torna a agafar el fil de les aventures dels membres del Club Pickwick. Suposo que el jove Dickens de tant en tant necessitava treure a passejar la seva imaginació desbordant inventant un conte de fantasmes que col·locava allí en mig i els seus lectors tan feliços.

    Dius que t’esperaves més humor i és que, certament, el llibre, tot i estar impregnat d’una visió irònica tot ell, no sempre pretén fer riure. Més que graciós és enginyós. Senyales el tema que porta al pobre protagonista a la presó: Un incompliment de promesa de matrimoni! El cas és, veritablement, kafkià tal com s’explica... però segur que la realitat era així, vull dir que la norma segur que existia i que més d’una demanda d’aquestes es deuria tramitar (Dickens havia treballat en els Jutjats abans de treballar als diaris, era molt bon taquígraf, i el temps que havia estat treballant al món de la “justícia” és el que el fa moltes vegades parlar-ne tant “bé”)

    Si jo hagués de senyalar alguna de les aventures que em va cridar especialment l’atenció parlaria de quan van a parar a un poble en ple procés electoral. Em va semblar genial!!... Estava llegint una cosa escrita fa 180 anys i semblava que ho hagués escrit algú les passades eleccions.

    En fi, de moment ho deixo aquí... Ja em diràs què et semblen aquests contes dins el fil principal de la història (crec que potser alguns ja els hauries llegit, no? Perquè crec recordar que tu havies llegit un llibre on havien editat petites històries d’aquestes que Dickens posava als seus llibres. Aquest no és l’únic en que ho fa!)

    ResponElimina
  5. Enllaç a l'article d'Eva Vàzquez sencer:

    http://www.elpuntavui.cat/article/5-cultura/19-cultura/525707-dickens-al-natural.html

    ResponElimina
  6. El post el vaig escriure, com totes els altres de presentació, poc abans de començar la lectura. M'agrada encarar-los sense coneixements previs i descobrir informació que gairebé sempre em fa més interessant el llibre en qüestió i provoca que l'agafi amb més ganes. En aquest cas també va ser així, sens dubte, però em va quedar la sensació de que seria un llibre còmic i, tens tota la raó, més que buscar l'acudit el que fa és explicar les històries amb ironia i enginy. Cosa que està molt bé, sigui dit de passada. :-))

    Pel que fa a la traducció, jo vaig llegir el "Tom Sawyer" de Josep Carner i encara que recordo que, dins el context, el seu català no se'm va fer molt difícil de seguir si que reconec que en alguns casos vaig haver de consultar el vocabulari que acompanyava aquella edició. Copio el que jo mateix vaig escriure al post de presentació d'aquell llibre: El meu exemplar té 208 pàgines, de les quals les 8 últimes són de vocabulari. Josep Carner fa servir paraules com "acalar", "anar llatí", "aporrinar", "arrapissar", "arrossinat" o "atarantador" (i això només de les començades per "a") que necessiten 'una mica' d'explicació. . Si per a les 200 pàgines de "Tom Sawyer" en calien 8 de vocabulari, imagina't les del "Pickwick". :-P
    La traducció que he llegit ara no té aquest problema, està feta en un català "normal" i molt entenedor. Com a prova he buscat una de les frases que cita Eva Vàzquez al seu article. Al capítol XIX del llibre, Dickens escriu: “they stood a considerable chance of catching colds in their heads”, Josep Carner ho tradueix així: “els escauria una tremebunda possibilitat que la serena els encadarnés” i Miquel Casacuberta opta per “tenien una possibilitat considerable de pescar un bon refredat”. Estic d'acord amb tu... jo també me n'alegro d'haver pogut llegir aquesta última versió. :-DD

    Les històries curtes que apareixen, aquí i allà, dins la novel·la apart de la trama general estan molt bé. Admeto que algunes vegades, quan estàs enganxat a la història dels membres del club, t'estimaries més que no hi fossin però això només és una primera impressió. Són prou curtes per no fer-te perdre el fil i, evidentment, també molt interessants de llegir. Efectivament, com recordes, ja n'havia llegit alguna. Per celebrar l'Any Dickens (el 2012, com passa el temps) vaig triar "UNA HISTÒRIA DE DUES CIUTATS" i "PER A LLEGIR QUAN ES FA FOSC", aquest últim llibre és un recull de contes de fantasmes de l'autor i un d'ells és aquell que explica una aventura amb uns carruatges de correus fantasmagòrics publicada originàriament al capítol XLIX del Pickwick. Per cert, recordes que d'aquest conte en vaig fer un enigma sobre l'expressió "dead letters" que, en aquell cas, traduïen com "cartes amb adreça equivocada i sense remitent"?. Doncs Casacuberta tria una opció més directa i ho deixa com "lletres mortes". M'agradaria saber com ho va traduir Carner. :-))

    Vaig destacar la trama dels advocats però també és veritat que aquesta que dius de les eleccions no es queda gens enrere, amb els dos directors de diari que estan "a matar" i que més endavant Dickens torna a fer aparèixer. :-DD

    És un gran llibre, certament, estic content d'haver-lo llegit. :-)

    ResponElimina
  7. Sens dubte aquesta novel·la hauria donat per una bona colla de comentaris però està bé tancar-ho dient que val la pena haver-la llegit i que és un d'aquells clàssics que, per poc que es pugui, no ens hem de deixar perdre. :-)

    Vull aprofitar també per dir que he solucionat "l'enigma" que jo mateix em vaig autoplantejar al meu comentari anterior. He localitzat una còpia del tercer volum de "Pickwick: documents pòstums del club d'aquest nom" (Ed. Proa - 1931) i a la seva pàgina 949 trobem com Josep Carner tradueix l'expressió "dead letters". Com podem comprovar AQUÍ, Carner opta també per dir-ne "lletres mortes" i afegeix a peu de pàgina una nota on explica que així s'anomenen en anglès les tirades al rebuig.

    ************

    I enllestida així aquesta temporada del "Silenci, estem llegint" cal que parlem de l'any que ve. Què fem?. He d'admetre que jo tinc dubtes. M'ho passo bé en aquest blog compartint lectures però de vegades sembla que s'estigui convertint en una obligació i això no ho voldria de cap manera. Abans de fer-ho "per força" o "perquè toca" preferiria que ens aturéssim i que deixéssim el blog en pausa per tornar-lo a posar en marxa quan, de veritat, tinguéssim ganes de compartir un llibre i de comentar-lo, només nosaltres dos o amb altres companys blogaires com als inicis del blog.
    Si decidim fer això, sóc conscient que aquesta intenció de tornar a obrir aquest blog de tant en tant podria quedar-se només en això, una intenció i no cal dir que també em sabria greu. Aquest és el dubte que tinc i que et deia abans, et repeteixo la pregunta: Què fem? Ens aturem aquí o preparo un post amb propostes per publicar-lo a primers de gener i provem de continuar un any més compartint lectures?. Ja em diràs el què.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Et vaig a respondre amb TOTA la sinceritat del món: Tot i que sé que sóc la pitjor companyia que hi pot haver per un Blog de Lectures (sobre tot els darrers dos anys, al principi tot anava millor), jo seguiria.

      Tinc una sèrie de problemes i problemets (moltes vegades ocasionats per mi mateixa i que no sé com arreglar) que fan que em retardi en les lectures, que comenti tard, que pugui passar-me un mes des de que acabo un llibre a que faig el post. Vist des de fora, això pot donar una imatge de "passotisme" o de falta d'interès una mica "lletja", però no és així, és justament al contrari. Puc dir que "gràcies" a aquest blog encara, de tant en tant, llegeixo alguna cosa.

      Des de que vaig acabar Pigmalió que no he llegit res més. Això, fa uns anys seria impensable en mi.

      Aquest any 2016 hi ha dos o tres llibres que he començat i no he pogut continuar i allí s'han quedat. Provaré d'agafar-los el 2017.

      Els meus mals es poden resumir dient que estic sempre cansada. Crec que és gener o febrer (ho tinc apuntat a l'agenda) que tinc visita a la reumatòloga i li faré cas provant una medicació nova. Tan sols pot passar que em carregui el fetge, però res més (glubs!) però espero poder dormir una mica millor. Actualment la meva "qualitat" de son és repulsiva.

      En fi, que, si a tu no se't fa molt pesat, jo seguiria... ;-))

      Elimina
  8. En sóc conscient, perquè me n'has parlat altres vegades, d'aquests problemes sobretot de salut que fan que no puguis mantenir actualment un ritme lector semblant al d'anys enrere per tant en cap moment he pensat que passessis o que no tens interès per aquest blog (tot el contrari, si encara és "viu" és perquè a tu i a mi ens interessa i molt) però també sent del tot sincer he d'admetre que és justament això que tu també reconeixes, que tardis vàries setmanes a fer un post després d'acabar la lectura per exemple, el que m'ha provocat els dubtes que t'he plantejat.

    Tot i així, també et sóc del tot sincer quan et dic que això tampoc és una cosa tan greu que ens impedeixi fer funcionar el blog, de fet no ens ho impedit fins ara i els llibres els hem anat acabant i comentant tots, no?. Així que, si tu vols provar-ho un any més no seré jo qui em tiri enrere. Tot sigui per fer-te llegir... :-DD

    Dilluns que ve és el primer de 2017 i, òbviament, també el primer dilluns del mes de gener així que serà aleshores quan publicaré la llista de propostes perquè triïs el que llegirem la temporada que ve, i tant que sí. :-))

    ResponElimina
  9. Ja tinc ganes que sigui dilluns, per veure les teves propostes!! :-))

    De fet, no ho podré veure fins dilluns al vespre, però el mateix dia ja tinc ganes de mirar-les per poder decidir quines trio! ;-))

    I moltes gràcies per la paciència! :-)

    Moltes d'aquestes coses no tenen res a veure amb la voluntat, la capacitat d'organitzar-se, etc. però estic segura que fent un esforç, tinc capacitat de millora i que, si milloro, em sentiré més contenta i tot serà com una roda. Moltes d'aquestes coses (per exemple, la fibromiàlgia) tenen efectes "realment" físics (el dolor és el dolor, i és absolutament cert) però igualment estic convençuda que tenen una important vessant psicològica (i amb això no vull dir que "és sensació de dolor però no... i bla, bla)... no, el que vull dir és que si un es deprimeix TOT va pitjor i si un lluita i s'esforça, pot aconseguir sentir-se veritablement millor. Potser molta gent no estaria d'acord, però jo en tinc una experiència llarguíssima i, en el meu cas, sé que és així.

    Bé, no m'enrotllo més... :-))

    ResponElimina
  10. D'això que dius jo n'estic totalment convençut. És cert que només amb voluntat no pots guarir una malaltia com aquesta però posar-hi aquesta voluntat, aquest esforç de no deixar-se vèncer segur que ajuda a tirar endavant i arribar, potser no on arribaríem sense estar malalts, però sens dubte molt més enllà del que faríem si caiem en la depressió del "no puc" sense provar-ho. I si, pel que fa a les lectures, que continuem compartint llibres en aquest blog t'ajuda a comprovar que "sí que pots" doncs benvingut sigui el blog silenciós. :-)

    Pel que fa al post del dilluns, dir-te que ja el tinc gairebé enllestit i que se m'ha acudit una idea per fer-lo enguany que és completament diferent al que havíem fet fins ara. Bé, completament potser no perquè també hi haurà llibres per triar... però no ben bé. ;-)
    No dic res més que vull que sigui una sorpresa i, a més, així et tinc amb l'ai al cor fins l'any que ve (literalment). :-DD

    ResponElimina