Propostes de lectura 2014 (I)

En un comentari al post anterior, ASSUMPTA va proposar que féssim una llista de possibles lectures per compartir en aquest blog durant l'any que ve. Em va semblar una bona idea i la vaig acceptar de seguida, però una vegada acceptada em van venir els dubtes: Quina tria faig?, Com la faig?, En què em baso per fer-la?...

Hi ha molts llibres al món i molts d'aquests m'agradaria llegir-los però és clar m'havia de centrar i per fer-ho se m'ha acudit triar entre els llibres d'una llista prèvia. I la llista on he anat és la dels llibres de la web EpubCAT.

El què he fet doncs és anar seguint el catàleg d'aquella web i anar apuntant els llibres que m'agradaria llegir. El criteris que he seguit han estat: Triar els llibres que em cridessin l'atenció, que jo NO hagués llegit abans i que tinguessin una certa solera (només n'hi ha un d'escrit aquest segle) que ens donés alguna garantia prèvia a l'hora de compartir la lectura. Em penso que m'ha sortit una llista prou variada: la meitat dels llibres són d'autors catalans, hi ha 2 novel·les d'intriga, 2 de ciència-ficció i 1 d'aventures, també trobem un parell d'obres de teatre clàssic català, una novel·la costumista i un best-seller internacional que parla de Catalunya...

No he mirat encara la disponibilitat d'aquests llibres a la biblioteca, això només cal fer-ho amb els tres que triem al final, però em sembla que no seran (la majoria d'ells, almenys) llibres difícils de trobar.

El primer pas però és escollir aquests tres llibres, així que a continuació teniu la meva llista de propostes. Cal dir que el seu ordre és l'ordre en que surten en aquella web i, per tant, que un aparegui abans que un altre no indica cap preferència per part meva. Aquests són els llibres:

	EL TERCER HOME (GRAHAM GREENE - 1949) Novel·la d'intriga, prodigi de concisió narrativa i perspicàcia en la construcció dels personatges i una de les novel·les més celebrades del seu autor.
	FAHRENHEIT 451 (RAY BRADBURY - 1953) En un futur imaginari, els bombers tenen la missió de cremar els llibres i perseguir aquells que els llegeixen. Aquest és el punt de partida de una de les novel·les més cèlebres de la ciència-ficció que descriu una civilització occidental esclavitzada per la tecnologia, els tranquil·litzants i el conformisme social.
	EL CAFÈ DE LA MARINA (J. M. DE SAGARRA - 1933) Una fita en la producció teatral de Sagarra: un títol ben representatiu del “poema dramàtic”. S'hi recreen el món i l'ambient mariners, condensats entre les quatre parets d'una taverna de pescadors, en un poble costaner, vora el cap de Creus: un microcosmos on convergeixen vides pobres, monòtones, escarrassades...
	EL CARRER ESTRET (JOSEP PLA - 1951) Una narració testimoni de la realitat quotidiana, segons l’autor és el simple resultat d’haver “passejat un mirall al llarg d’un camí” i és construïda a través d’un pintoresc mosaic de personatges, la banalitat de la vida diària dels quals es converteix en matèria literària d’una qualitat extraordinària.
	PLANILÀNDIA (EDWIN A. ABBOTT - 1884) Un clàssic de la ciència ficció, a més d’un llibre fascinant. Amb una sofisticada estratègia narrativa l’autor ens introdueix, primer, en un món bidimensional en què els seus habitants tenen establertes les seves jerarquies per les seves formes. Posteriorment, viatjarem a uns altres mons amb habitants unidimensionals o tridimensionals...
	LES CLAUS DE VIDRE (JAUME FUSTER - 1984) És aquest un llibre interactiu, on el lector pot participar en la trama intentant resoldre disset enigmes plantejats per l’autor, amb l’ajuda del detectiu Lluís Arquer, un detectiu peculiar, un perdiguer que fuma en pipa i un amant de la música clàssica.
	EL CELLER (NOAH GORDON - 2007) Un best-seller de difusió internacional que parla del món del vi i l'acció del qual passa a Catalunya. Es llegeix amb facilitat, amb elements d’aventura i de tendresa, adequat per a lectors amb ganes d’evadir-se i passar una bona estona aprenent una mica d’història.
	L'HOME QUE ES VA PERDRE (FRANCESC TRABAL - 1929) Una novel·la en la qual el protagonista agafa una neurosi progressiva que el fa perdre coses, des d'una ploma estilogràfica fins al Parlament d'Estocolm, des d'una secretària fins a un hospici de nens xinesos. Els fets poden no ser versemblants però sí ho són els personatges i la senzilla descripció d'ambients i reaccions i l'humor febrós, de situacions absurdes, d'aventures complicades que acabaran en tragèdia.
	TERRA BAIXA (ÀNGEL GUIMERÀ - 1897) La peça teatral més coneguda de Guimerà, encarna les virtuts de l’home que ha viscut enmig de la natura i que s’enfronta a una societat hostil.
	LA VOLTA AL MÓN EN 80 DIES (JULES VERNE - 1873) Un anglès de l’època victoriana, opina que es pot fer la volta al món en tan sols 80 dies. Els membres del Club al que pertany el repten a demostrar-ho, i ell hi aposta tota la seva fortuna. Farà aquest viatge acompanyat pel seu majordom i seguit d'aprop per un detectiu que el considera sospitós d'un robatori.

El pare Goriot (Honoré de Balzac) [IV]

Quart bloc de lectura i últim.
Capítol IV - LA MORT DEL PARE

Eugène de Rastignac vetllant al vell Goriot, greument malalt.

Hem arribat a l'últim bloc de lectura i amb ell a l'últim capítol del llibre que porta per títol "La mort del pare".

El gran drama en que s'ha convertit la vida del pare Goriot arriba al seu punt culminant quan, assabentat dels grans deutes que tenen les seves filles, cau greument malalt del disgust que li provoca no poder fer res, arruïnat com està, per solucionar-ho.

I mentre anem llegint com evoluciona la malaltia del vell protagonista, l'autor ens explica com el "tout París" (i entre ells les dues filles de Goriot) es prepara per assistir a una gran festa a la mansió de la vescomtessa de Beauséant.

Goriot agonitza acompanyat d'Horace de Biachon, un jove estudiant de medicina que intenta guarir-lo aplicant-li sinapismes (pegats de mostassa), i del jove Eugène de Rastignac, l'únic amic que li queda al malalt i que farà el possible per a que el pobre vell pugui veure les seves filles abans del trist final que ens indica el títol del capítol. Veurem si ho aconsegueix i ho comentarem aquí mateix.

*********************************************************

Per acabar, i com ja s'ha convertit gairebé en una tradició en aquest blog quan arriba l'últim bloc de lectura, no podia faltar una visita al YouTube per trobar una pel·lícula basada en la novel·la:

Una versió en francès, idioma original del llibre, protagonitzada per Charles Aznavour. I complementada aquesta vegada per una versió del llibre en format àudio en espanyol. Una lectura del més essencial de l'obra que pertany a la col·lecció d'àudio-llibres "Mi novela favorita":

El pare Goriot, d'Honoré de Balzac (3r. bloc)

Goriot agenollat davant la seva filla petita, Delphine,
i Eugène de Rastignac que observa l'escena.
Les filles del pobre vell Goriot ho accepten tot
sense donar res a canvi.

Quines coses tan rares té la vida, no? Fa un parell d'anys aquesta novel·la no m'hauria "durat" ni quinze dies (segur que menys) i ara porto ja gairebé un mes i mig llegint-la. Dir això pot semblar una molt mala propaganda per l'obra... doncs no, si us plau, no vull que sembli això en absolut perquè, el cert, és que el llibre m'ha enganxat. Tot i així passen dies en que potser no en puc llegir una pàgina (sempre m'ha sabut greu agafar un llibre per llegir dues pàgines i mitja, jo necessito poder dedicar-hi una estoneta tranquil·la... i així vaig)

Quina història tan estranya la que ens va explicant Balzac... La contraposició entre un amor extraordinàriament generós (l'amor d'un pare) i un egoisme extrem (de les filles envers aquest pare) i, entremig, una societat bastant podrida, amb uns valors raríssims.

En aquest capítol, a part d'anar veient com la història d'amor entre Delphine -que està casada amb un banquer- i Eugène -que, de moment, sembla que només té que deutes- va tirant endavant, amb el consentiment total del Pare Goriot, que el que vol és veure feliç la seva nena i res més.

Descobrim també que un dels dispesers de la Casa Vauquer no és qui semblava ser... un que ja deia jo que no em queia gens bé i que està relacionat amb coses que potser afectin el desenllaç...

D'altre banda, a la Pensió hi ha una noia jove i bona, enamorada també de l'Eugène, es tracta de Victorine Taillefer. Fins ara una persona sense recursos econòmics, molt humil, però que, per una "desgraciada" circumstància sembla ser que podrà ser molt rica. Serà possible? Aquest és un tema que, quan escric aquestes línies, encara no s'ha arreglat...

Com ho faria jo?... Bé, això és totalment personal i poso aquí només per riure una mica veient què passarà després amb les meves suposicions:

L'Eugéne s'adona que les germanes Goriot, malgrat la seva bellesa deslumbrant i el seu món de somni, són unes materialistes que no valen res. S'aparta d'elles i s'apropa a la Victorine -això que hagi d'heretar li dóna un toc especial hehe- (i més si pensem com s'ha arribat a aquesta herència) i tots dos arriben a estimar-se molt i a ser molt feliços.

L'he encertat? Sí o no? Ja ho veurem... No es perdin el proper capítol de: PAPA GORIOT!! ;-))

El pare Goriot (Honoré de Balzac) [II]

Segon bloc de lectura.
Capítol II - L'ENTRADA AL MÓN

Rastignac i Vautrin al pati de la Pensió Vauquer

Comencem el segon bloc de lectura d'aquest clàssic d'Honoré de Balzac que correspon, si el llibre que llegim està dividit en capítols, al segon capítol de la novel·la.

Aquest segon capítol porta per títol L'entrada al món i es refereix a l'intent d'accedir a l'ambient de l'alta societat parisenca per part d'Eugène de Rastignac, el jove estudiant de dret arribat a la capital des d'una petita ciutat de províncies.

És un jove ambiciós per això no dubta en demanar més diners a la seva família, uns petits propietaris rurals que ja han fet un esforç econòmic prou gran per enviar al fill a estudiar a París, però també és un jove de bon cor i per això no veu gens clara una proposició que li fa Vautrin, un altre estadant de la pensió Vauquer, que li permetria entrar en aquella alta societat però mitjançant mètodes clarament delictius.

Llegirem que decidirà Eugène en aquest sentit i com es va introduint, gràcies en un primer moment a les influències d'una parenta seva, la vescomtessa de Beauséant,  en el món de les festes a les mansions de la noblesa i en els luxosos teatres de París, com el dels Italiens que veiem a la imatge. Un món de luxe certament però més que res fet d'aparences, de moltes aparences. Veurem també com augmenta la seva relació amb el pare Goriot ara que es comença a tractar amb les seves filles, sobretot amb una d'elles.

Ho veurem, ho llegirem i després ho comentarem aquí mateix. :-)

Le Théâtre Italien de París - Gravat de C. Mottram segons un dibuix d'Eugène Lami

El pare Goriot, d'Honoré de Balzac (1r. bloc)

Comencem els comentaris de la lectura d'aquest clàssic que, de moment, està aportant una sèrie de sorpreses com són les diferents traduccions del títol (quan la versió original i el contingut de la història, deixa ben clar que estem parlant d'algú que és "Pare") o la divisió -o no- en capítols del text. Espero que estiguem llegint el mateix llibre!! ;-)

El primer que trobem és una descripció del que, de moment, ha estat l'escenari principal de la història, la Maison Vauquer, una pensió que, tot i que l'autor descriu com de poca categoria (al principi, sembla que ha de ser un lloc horrible i tètric, brut, deixat...), el cert és que a mi tampoc m'ho sembla tant. Clar que, potser aquest ambient decadent de la Casa Vauquer s'accentua quan comencem a visitar palaus i palauets de la noblesa parisenca.

Balzac ens va descrivint tots els hostes de la pensió, el pis que ocupen (com més amunt, més petita l'habitació i menys categoria), i una mica d'història de la seva vida. Es pot fer lent però, com no és gens complicat, va passant bé ;-)

Un dels hostes, el Sr. Goriot és un ex-fideuer, vidu, que amb els seus negocis ha aconseguit reunir una bona quantitat de diners. Així doncs, podem dir que és un home ric. Què fa, doncs, a un lloc com la Casa Vauquer? Doncs resulta que el bon home ha repartit els seus diners entre les seves dues filles, a les que ha consentit tots els capricis que han volgut i ara, ja gran, i amb una renda suficient, espera gaudir d'una vellesa tranquil·la.

Una de les coses que millor retrata el llibre és la naturalesa humana: Aquestes filles ambicioses, enlloc d'estar agraïdes al pare, li tanquen les portes de casa seva (una s'ha casat amb un noble i l'altre amb un banquer) i, a més, encara li van xuclant tots els diners que poden per anar pagant despeses en les que s'emboliquen. Amb la qual cosa el pobre Pare Goriot ha d'anar venent tots els records que tenia (coberteries de plata, jocs de cafè...). Els altres habitants de casa Vauquer el veuen com si fos un vell verd (si, al principi, una de les seves filles el va a veure -per demanar diners, és clar- tothom imagina que "és una amiga" i si ell, tot orgullós -doncs les estima moltíssim- diu "era la meva filla",  no el creuen. No comprenen el que veritablement passa el pobre home i el menyspreen.

Un altre dels hostes és el jove Eugène de Rastignac que, amb l'esforç econòmic de la seva família, és a París estudiant Dret. Aquest noi, ple de bones intencions i principis, poc a poc es va sentint atret pel luxe i la bona vida de les classes altes de París... aquí estem, just quan Eugène ha demanat diners a la mare i germanes per poder disposar de més mitjans per moure's en societat.

Si Eugène fos un personatge dickensià estic segura que s'arruïnaria totalment (ell i a la família) però com no ho és, haurem d'esperar a veure què passa...

El millor del llibre (doncs la història de fons és súper senzilla i es podria escriure el mateix de forma més resumida) són algunes reflexions que va fent... per exemple aquesta:

-Això significa -va dir l'Eugène amb un to de repugnància- que el vostre París és un fanguissar.
-Sí, és un fanguissar força curiós -prosseguí en Vautrin-. Els qui s'enfanguen amb cotxe són gent com cal, els qui s'enfanguen a peu són uns bergants. Si hom té la mala sort d'afanar qualsevol fotesa, el mostraran a la plaça del Palau de Justícia com una curiositat. Si hom roba un milió, als salons el tindran per model de grans virtuts. I per tal de mantenir aquesta mena de moral paguem entre tots trenta milions a la gendarmeria i a la justícia. Fa gràcia, oi?

O uns comentaris en que ens demostra com ens és molt més fàcil ser amables i caritatius amb persones desconegudes que amb la gent del nostre entorn. Sincerament, crec que en aquestes frases, Balzac, ho clava.

El pare Goriot (Honoré de Balzac) - [Presentació]

Ha començat el novembre i això vol dir que, seguint el ritme de fer una lectura conjunta cada dos mesos, ha arribat el torn de llegir "El pare Goriot" (Honoré de Balzac - 1835). Un clàssic de la literatura francesa que ens parla dels lligams familiars i la societat en el París del segle XIX.

El títol original francès és "Le père Goriot", al meu entendre prou clar i entenedor però malgrat això ha sofert diverses adaptacions segons la llengua al que s'ha traduït. Així en català trobem "El pare Goriot" i "El vell Goriot", igual que en anglès ("Father Goriot" - "Old Goriot"). Opcions que encara s'amplien amb una nova variant en espanyol, on s'ha publicat com "El padre Goriot", "Papá Goriot" i "El tío Goriot". Curiós, si més no.

L'exemplar que jo llegiré pertany a l'edició que l'editorial Proa va fer l'any 2001 per la seva col·lecció de Clàssics Universals. Té 325 pàgines, les 50 primeres corresponen a una introducció sobre l'obra i els personatges de Balzac escrita per Gabriel Oliver i les 275 restants són la novel·la pròpiament dita traduïda al català per Maria Bohigas que opta pel títol "El vell Goriot". Us copio a continuació el text de presentació de la contraportada:

"El vell Goriot" (1835) és una de les obres més importants de tota la producció narrativa de Balzac. És, a més, la novel·la que obre, amb la presència de personatges com Rastignac i Vautrin, el gran cicle narratiu de "La Comèdia humana", amb el qual l'autor crea tot un món i fa una gran crònica històrica i narrativa de la societat francesa de la primera meitat del segle XIX.
El vell Goriot, un comerciant jubilat, viu pendent de l'estimació i l'amor de les seves dues filles, Anastàsia i Delfina, a les quals ha dedicat la vida i tots els diners. Però aquest amor apassionat del pare mai no serà correspost.

El llibre es divideix en quatre capítols (que en el meu exemplar tenen 88, 70, 58 i 58 pàgines respectivament) per tant em sembla lògic fer-los correspondre amb els blocs de lectura i dividir el llibre en quatre posts, de la següent manera:

1r. bloc - Capítol I - Una dispesa

2n. bloc - Capítol II - L'entrada al món

3r. bloc - Capítol III - Enreda-la-Mort

4t. bloc - Capítol IV - La mort del pare

Qui vol encarregar-se del post del primer bloc? :-))

Les aventures de Tom Sawyer, de Mark Twain (3r. i últim bloc)

3r. bloc de lectura
Capítols XXVI a XXXVI (final)

Volia fer aquest post quan hagués vist la pel·lícula que en Mac va citar en un comentari al post anterior, però mai no tinc temps i, com no vull eternitzar l'espera d'aquest post, el que faré serà posar el film aquí per mirar-lo tranquil·lament quan pugui i ara fer el post.

Així doncs, aquí tenim, sencereta, doblada en castellà, LES AVENTURES DE TOM SAWYER, amb un actor que s'adapta molt bé al Tom que jo sempre imagino:

En aquesta tercera part trobem noves aventures d'en Tom i els seus amics, així com el desenllaç d'algunes que havien començat abans. Entre elles en destaquen dues:

- La idea d'en Tom -amb l'ajut d'en Huck- de buscar un tresor. Sabent -perquè així ho expliquen els llibres d'aventures- que molts bandolers deixaven els seus botins (cofres plens de diners, joies, etc) enterrats i que després, per la causa que fos no els podien anar a recuperar, els dos nois creuen que és possible que, cavant a determinats llocs especials, acabin trobant-ne un.

- Una festa-excursió organitzada per la Becky Thatcher amb un gran grup de companys i companyes de l'escola en la que acaben perduts en una cova.

Una molt joveneta Jodie Foster
va interpretar Becky Thatcher al film de l'any 1973

No explicaré els dos finals, clar... al menys aquí al post. En podem parlar als comentaris ;-)

Després de llegir el llibre, la sensació que m'ha quedat és que l'acció, l'emoció, tot va in crescendo al llarg de la història. Les primeres coses que ens explica d'en Tom i el seu entorn són més senzilles, més "coses de nens" fins que arriba el moment en que, per causa de les seves trapelleries, es troben implicats en problemes seriosos. Ells, però, mai deixen de ser nens (o adolescents)... les seves reaccions són ben trobades i el que s'explica es pot imaginar com possiblement cert. Es tracta d'un bon nano, un belluguet inquiet, amb una imaginació desbordant, però noble i valent.

En resum, m'ha agradat força! La recomano!

Les aventures de Tom Sawyer (Mark Twain) [II]

Segon bloc de lectura.
Capítols XI al XXV

Continuem amb el relat d'aquestes Aventures de Tom Sawyer. Com explicava l'ASSUMPTA al post del primer bloc de lectura, al capítol X els dos nois protagonistes són testimonis d'un fet molt greu que els deixa ben astorats i sense saber que fer. Aquesta "aventura" no buscada per ells pot portar greus conseqüències i implicacions amb el món dels adults on els nois no voldrien entrar però ho hauran de fer, com descobrirem més endavant.

A aquest maldecap se li afegeix que la Becky Tatcher, la nena que li agrada a en Tom, es posa malalta i això també fa emmalaltir al nostre protagonista. Un decandiment melangiós que no pot guarir cap de les medecines de la tieta Polly. I a sobre, quan la noia torna per fi a l'escola sembla que ha deixat de fer-li cas. Això el fa convèncer que ningú l'estima i pren el determini de desaparèixer. Ell, en Huck i el seu amic Joe Harper s'escapen de casa per anar a fer de pirates a l'illa de Jackson, una illa fluvial que hi ha al mig del riu Mississippí. Les aventures dels tres nens en aquella illa, les conseqüències de la seva fugida entre els seus familiars i el seu retorn "triomfal" omplen gran part d'aquest segon bloc de lectura.

Però això no es tot, amb la tornada a la vida normal no s'acaben les aventures. En un principi l'assumpte amb la Becky encara no s'ha arreglat però aviat ho farà, en Tom tindrà una oportunitat per demostrar el seu amor per la noia. Pel que fa a l'escola, estan a punt d'arribar les vacances d'estiu i el mestre es torna més sever amb els seus alumnes. Vol que l'escola es llueixi el dia dels exàmens i els càstigs augmenten. Això provoca una revenja dels estudiants que, amb en Tom al capdavant, li faran una "broma" davant de tothom just el dia dels exàmens finals.

Aquests exàmens finals reunien a l'escola, brillantment il·luminada i agençada amb garlandes (tal com veiem a la imatge), els dignataris del poble i els parents dels alumnes per escoltar com els nois i les noies llegien davant d'ells els exercicis que havien preparat per a l'ocasió. Aquests exercicis consistien en redaccions i poemes plens, com ens diu l'autor, d'un doll opulent i malversador de bell llenguatge. Com exemple, copio a continuació la primera estrofa d'un dels poemes. Cosa que també ens servirà per comparar la traducció de Josep Carner que jo estic llegint amb la més actual que està llegint l'Assumpta:

L'ADÈU D'UNA DONZELLA DEL MISSURI A L'ALABAMA

Adéu, mon Alabama!. Mon amor pregon!
Però per una estona et tinc que abandonar.
Tristes idees, tristes, sento en el cor niar;
memòries arborades s'acoblen en mon front.
Que jo per tes boscúries aní, totes florides;
vora el Tallapoosa vaig córrer, llegir vaig;
he oït del Talassee les ones enfurides,
i el flanc del bell Coosa he vist de l'alba al raig.

Amb l'escola acabada arriben les vacances, encara que de moment en Tom no les gaudeix gaire. La Becky ha marxat, el noi agafa el xarampió i a sobre encara li pesa a la consciència el que ell i en Huck van veure al cementiri. Per sort, aquest tema es pot solucionar en el judici que ben aviat es durà a terme. Però aquest judici té un final inesperat que fa que aquesta solució no sigui la que el nostre protagonista esperava i que el problema encara no quedi resolt.

Haurem d'esperar al proper i últim bloc de lectura per saber com acaba tot, que li passa a en Tom i com continuen les seves aventures!

Les aventures de Tom Sawyer, de Mark Twain (1r. bloc)

Bloc 1r. Capítols I al X

Després del breu parèntesi per l'adhesió d'aquest Blog a la Via de Blogs enllaçats per la Independència, comencem ja amb els primers comentaris en aquesta esperada lectura compartida.

Aquest és un llibre que em feia moltíssima il·lusió rellegir, doncs ho vaig fer en castellà fa molts, molts anys, uns trenta-cinc.

L'edició que jo llegeixo és de "La Galera" i té 271 pàgines. El capítol X acaba a la pàgina 96.

Tom Sawyer és un adolescent que viu en una petita ciutat, prop del riu Mississipí, amb la seva tieta Polly i els seus cosins Sid y Mary. En Tom és un trapella, però un trapella simpàtic i intel·ligent. S'avorreix a classe i li agrada molt més jugar a l'aire lliure, pujar als arbres, nedar...

Jackie Coogan, vuit anys després de protagonitzar
Oliver Twist, va ser el Tom Sawyer de l'any 1930 al cinema.

Les primeres coses que se'ns expliquen d'en Tom són bastant normals en un adolescent... Una mica desobedient, però bon nano. Falta a l'escola de tant en tant, mira d'entabanar els seus amics per aconseguir alguns dels seus tresors (algun pom de porta, o un escarabat mort), es sent perdudament enamorat d'una companya d'escola.

Evidentment, quan el renyen es sent l'ésser més desgraciat del món i imagina què passaria si estès molt malalt o morís (Em fan molta gràcia aquestes escenes perquè jo mateixa ho havia pensat infinitat de vegades a aquestes edats. Quin adolescent no es sent injustament tractat i pensa que, si no hi fos, llavors s'adonarien de la gran pèrdua que representa?)

L'actor Tommy Kelly: Tom Sawyer a la pel·lícula de 1938

És justament al Capítol X que el llibre fa un pas més i el que viuen en Tom i el seu amic Huckleberry Finn una nit que han anat al Cementiri a fer una mena d'encantament -que representa que és molt bo per curar els grans- ja no és d'aquelles coses que poden passar a tothom... Veuen quelcom molt greu... què fer?

L'actor Johnny Withaker: Tom Sawyer 
a la pel·lícula musical de 1974

Doncs no us ho puc dir... haurem d'esperar propers capítols d'aquesta novel·la en la qual he entrat totalment i que m'està fent passar molt bones estones ;-)

Fem via!

Manuel de Pedrolo (1918 - 1990) fou un escriptor català extraordinàriament fecund. La seva activitat literària comprèn la poesia, el teatre, els articles periodístics i, naturalment, també la narració amb una gran quantitat de novel·les i contes publicats. Una vasta producció que tracta multitud d'aspectes, va escriure novel·les policíaques, simbòliques, de ciència ficció, etc i els seus temes són també molt variats: l'alineació en les societats occidentals, les repressions sexuals i polítiques, la incomunicació humana, la visió d'un món futur, els conflictes socials i molts d'altres. L'objectiu de Pedrolo va ser donar una àmplia visió de la vida catalana en totes les seves manifestacions.

És sens dubte un dels més grans escriptors catalans contemporanis que potser no ha estat prou reivindicat al nostre país on hi ha gent que només el coneix per ser l'autor del "Mecanoscrit del segon origen". Per això, des d'aquest modest blog de lectura, volem aprofitar l'ocasió que ens brinda la Diada Nacional de Catalunya per dedicar-li aquest post. Fet que ens sembla ben adient, ja que Pedrolo tenia les idees ben clares sobre el nostre fet nacional, defensava que la independència dels Països catalans era l'única forma possible de mantenir vives la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra manera de ser. Va arribar a dir que hauria deixat cremar tota la seva obra a canvi de l'alliberament nacional.

Acabem amb una citació del seu llibre "Cròniques d'una ocupació" (1989):

La llibertat no és fer el que vulguis,
és no haver de fer allò que volen els altres

I hem de FER VIA si volem aconseguir aquesta llibertat!!

Pel proper dimecres, 11 de setembre de 2013 DIADA NACIONAL de CATALUNYA, hi ha convocada la VIA CATALANA, una gran cadena humana que unirà el nostre país de nord a sud.

El blog "BLOG-VIA CAP A LA INDEPENDÈNCIA" ens proposa que els blogaires participem d'aquesta festa amb una altra cadena, en aquest cas virtual, enllaçant els nostres blogs.

Aquest post forma part d'aquesta cadena virtual
que ve d'un post al blog
Si dubto és que sóc, si penso és que sóc
i que continua amb un altre post al blog
MARC PEIRON

Clicant el logo veureu tots els blogs
adherits a aquesta iniciativa

Les aventures de Tom Sawyer (Mark Twain) - [Presentació]

Aquesta de la imatge és la portada de la primera edició en català de "Les aventures de Tom Sawyer" (Mark Twain - 1876), publicada l'any 1918 per Editorial Catalana i amb la traducció de Josep Carner. Del mateix traductor, el 1937 se'n publicà dins la col·lecció Univers una nova edició i encara una altra el 1953 a càrrec de l'Editorial Selecta. L'any 1982, Edicions de La Magrana feu servir també la traducció de Josep Carner (la de l'edició de 1937 degudament corregida d'errors tipogràfics) per publicar la novel·la en la seva col·lecció "L'Esparver" d'autors clàssics.

I aquesta edició de 1982 és la que avui mateix he tret de la biblioteca i que jo llegiré en la lectura conjunta que ara comencem d'aquesta coneguda novel·la d'aventures juvenils que ens explica uns mesos en la vida de Tom Sawyer i el seu amic Huckleberry Finn. Uns nens que viuen en una petita ciutat prop del riu Mississipí a mitjans segle XIX i que contemplen el món d'una manera molt diferent a la dels adults amb qui han de conviure, fet que els permet sortir airosos de les moltes aventures que els toca viure en aquest llibre. Us copio a continuació el prefaci de la novel·la, escrit pel mateix autor:

La major part de les aventures en aquest llibre succeïren de bo de bo; una o dues són experiments de la meva collita; la resta pertanyen a minyons que m'eren companys d'escola. Huck Finn és tret de la vida real; Tom Sawyer també, però no d'un individu: és una combinació de les característiques de tres nois que jo vaig conèixer; així és que pertany a l'ordre arquitectònic compost.
Les estranyes supersticions a les quals hom fa referència, predominaven totes entre nois i esclaus de l'oest en el període d'aquesta història; és a dir, fa trenta o quaranta anys.
Encara que el meu llibre s'adreça sobretot al divertiment de nois i noies, espero que això no serà causa que el defugin homes i dones, perquè part del meu propòsit ha estat mirar de fer plaent memòria als adults d'allò que un dia foren, i de com sentiren i pensaren i parlaren, i en quines singulars empreses s'esmerçaren de vegades.
(Mark Twain - Hartford - 1876)

Per la nostra part, no només no el defugim sinó que n'agafem la lectura amb ganes. Una lectura que, com sempre, dividirem en uns quants blocs que es convertiran en posts d'aquest blog.
El meu exemplar té 208 pàgines, de les quals les 8 últimes són de vocabulari. Josep Carner fa servir paraules com "acalar", "anar llatí", "aporrinar", "arrapissar", "arrossinat" o "atarantador" (i això només de les començades per "a") que necessiten una mica d'explicació.
En conseqüència, els 36 capítols de la novel·la ocupen 200 pàgines que proposo dividir en tres blocs d'unes 70 pàgines cadascun i de la següent manera:

1r. bloc - Capítols I a X (pàg. 6 a 70)

2n. bloc - Capítols XI a XXV (pàg. 70 a 137)

3r. bloc - Capítols XXVI a XXXVI (pàg. 137 a 199)

Qui vol encarregar-se del post del primer bloc? :-))

S'apropa setembre... s'apropa Tom Sawyer!

Un clàssic de novel·la juvenil (o sigui, per a totes les edats!) Les aventures de Tom Sawyer, de Mark Twain, ben aviat en començarem la lectura conjunta.

Algú s'hi apunta?

L'Ombra de l'Atzavara (Pere Calders) [III]

Tercer bloc de lectura i últim
- Capítols X a XII (pàg. 208 a 302)

Mezcal amb cuc de maguei, la beguda preferida de donya Xole

Encarem la darrera part de la novel·la, en aquests tres últims capítols ens assabentarem de com li va al final a en Deltell al negoci i a casa seva, i si les esperances que havia posat en arreglar la seva vida es compleixen o no. El que ja havíem començat a veure als capítols anteriors s'intensifica en aquests, el nostre protagonista es troba cada vegada més superat per un "entorn" que l'aclapara i sembla que no té prou capacitat de reacció per sortir-se'n. Arribarem així a un desenllaç que, si ho pensem bé, segurament era l'únic que podíem esperar.

Pere Calders ens relata de manera magistral en aquesta novel·la, no només les vicissituds del protagonista sinó sobretot la manera de ser dels mexicans i els seus costums. Uns costums als quals en Joan Deltell no s'hi acaba d'acostumar. Un exemple el tenim en aquesta "mania" de donya Xole, la seva sogra, de menjar-se durant l'esmorzar dels diumenges el cuc de maguei que havia quedat al fons a la seva botella de mezcal (veure imatge que encapçala el post). A en Deltell, malgrat tenir l'estomac fort, li costava de suportar aquesta escena dominical.

I potser aquest fàstic que sent el protagonista de la novel·la pels cucs de l'atzavara és només el reflex del que sentia el propi autor després de passar per l'experiència que ens explica el seu cunyat, Avel·lí Artís Gener, en aquesta anècdota que us copio a continuació:

A Mèxic en Pere Calders i jo, durant una bona temporada, anàvem cada diumenge al cinema. Al meu il·lustre cunyat i a mi ens agradava no perdre'ns cap de les sessions matinals (i dominicals) del Cinema Bucareli, una sala mig cèntrica, mig de barriada, que tenia el saludable costum de projectar dues pel·lícules en una sessió, el preu de la qual era profusament raonable.
Calia anar-hi d'hora, puix que la llarga tanda començava a quarts de deu del matí. Al vestíbul del cinema compràvem unes grans bosses de patates fregides. Ens assèiem i posàvem damunt les nostres cames aquelles bosses de plàstic transparent, grosses com a coixins, i durant tota la llarga tirada de projecció, espigolàvem d'esma, mecànicament, el contingut dels envoltoris. Ho fèiem, naturalment, sense gens de pressa, per tal que el comestible-combustible ens durés tota la sessió. De fet, era com un esmorzar que es prolongava durant gairebé tres hores, o sigui que es transformava en l'aperitiu d'abans de dinar.
A ambdós ens agradava moltíssim el cinema i, gràcies a les projeccions matinals del Bucareli, vam tenir la immensa sort i l'oportunitat de veure unes pel·lícules que eren autèntics cel·luloides rancis i que, si no hagués estat per les fabuloses matinals, mai no hauríem arribat a contemplar. No cal que repeteixi com en Pere Calders i jo ens aveníem: tothom en té proves abundoses. El pretext dels antics films era formidable de cara al nostre canvi d'impressions, a la xerrameca, si ho preferiu així.
I un dia, quan van encendre els llums de la sala entre pel·lícula i pel·lícula, ens vam adonar que allò que havíem comprat al vestíbul no eren bosses de patates, sinó cucs d'atzavara, degudament fregits.
Els animalons fregits s'inflen extraordinàriament i agafen unes dimensions com de dàtil. El gust no deu tenir res de particular i la prova és que, tant en Pere com jo, ens els menjàvem tranquil·lament, talment com si fossin patates fregides.
Va ser en Pere qui va descobrir l'error, quan anava a posar-se a la boca la "patata" i va veure uns ullets negres que el guaitaven fixament.
- Té, mira! -va proferir-. Quan has vist que una patata fregida et guaiti de fit a fit?
Els cuquets de "maguey" no són dolents. Però mai més no n'hem menjat!
(TÍSNER - CIRIS TRENCATS - Editorial La Campana - 1997)

Segurament no sabrem mai si aquesta anècdota té alguna cosa a veure o no amb que a en Deltell no li agradin els cucs que donya Xole degusta com un requisit, però m'ha semblat molt adient per posar-la aquí malgrat la seva llargària. Espero que us hagi fet gràcia.

L'Ombra de l'Atzavara (Pere Calders) (II)

Segon  bloc de lectura.
- Capítols VI a IX  (pàg. 106 a 207)

Cap VI:

En Joan Deltell estava  entusiasmat  amb la nova  proposta  de negoci editorial...  (jo desconfio  tant  com l'Assumpta  d'aquest  negoci).  I el gerent  de  l'empresa  on   treballava  fins ara, Bau-Gomar li diu:

"En aquest  país hi ha molta  fantasia  i vostè  també  té  la seva. No és pas  que això  sigui  un defecte, però s'ha de vigilar. Aquí moltes coses  no passen de l'abrandament de la conversa. Però sempre   hi ha algú que busca que els altres li facin la feina, i això, de vegades, ens sembla una gran oportunitat.

(a  la foto  la  màquina  Multilith  que el  va  animar a fer-se  càrrec  d'aquest  taller)  

Aquest  taller  era  al  C/  Bardenas  (a la foto)

Cap VII:

Malgrat  la  bona  notícia  que per a ell  representava   aquest  negoci,  això  no li  va servir  de gaire  a casa seva.

"A l'hora de dinar, l'Adela encara estava  ofesa. Més  que no pas  parar  taula,  havia rebatut els plats  i els coberts, tenia un emmurriament agressiu a punt de saltar a la més  lleu  provocació"

Cap VIII:

I  un terratrèmol  que  hagués  pogut  ser  devastador,  havia  respectat tant  la seva  família  com  el seu  "futur  negoci".  I la  seva  sogra havia  fet una promesa, si se salvaven,  però  el que l'havia de complir  era ell.  Ell  intentava  escapar-se'n  sense enfrontament  directe.

"Tinc  compromisos anteriors, altres  prometences  d'abans del terratrèmol. Amb  aquestes  coses  sóc  inflexible: s'ha de seguir  el torn  rigorós.  Quan li toqui a vosté  ja  l'avisaré."

Cap IX:

El taller  engega,  i  van sorgint petits problemes  que  en Deltell,  va resolent  amb  optimisme,  però  que  fa  patir  un munt.  Aquest  negoci  pinta  fatal...

"Com vol que  ho arreglem? és una infracció greu,  no hi ha  escapatòria! Jo m'hauria  de comprometre  molt... Per  a vostè  suposa una  multa  important, sense comptar el temps  que perdrà . A més,  li demanaran la documentació i sempre  hi ha algun detall imprevist que complica  les coses.  Vostè  és  estranger,  oi?"

L'Ombra de l'Atzavara (Pere Calders) [I]

Primer bloc de lectura.
- Capítols I a V  (pàg. 7 a 105)

"A mig matí, el trànsit per l'avinguda Juárez començava a espessir-se...

En Joan Deltell encreuà la calçada davant del Palau de Belles Arts...

... s'aturà un moment sota la pèrgola de l'Alameda Central i...

Comprovà l'hora del seu rellotge i la del gratacels de la Latinoamericana i féu un sospir d'alleujament..."

Aquests són llocs que trobem a la primera pàgina de "L'Ombra de l'Atzavara"... no teníeu ganes de saber com són? També ho heu buscat? La veritat és que m'ha agradat moltíssim fer-ho i veure com n'és de maco Mèxic ja que, llegint a un català enyorat de Barcelona, no em podia fer a la idea... Aquest és el quid de la qüestió: Aquest llibre m'està agradant molt perquè m'hi sento terriblement identificada i, d'altra banda, m'ajuda molt més a comprendre l'actitud d'alguns immigrants espanyols a la nostra terra.

En Joan Deltell és un refugiat català d'uns quaranta-cinc anys que ja fa temps que viu a Ciutat de Mèxic, on treballa però sense ser cap triomfador. S'ha casat, sense saber massa per què, amb una mexicana, l'Adela, a la qual no estima i té un fill, en Xordi, que -malgrat totes les promeses que s'havia fet a sí mateix de convertir-lo en un "català de soca-rel"- ha anat deixant passar el temps i, com tot, se li ha escapat de les mans... així, per exemple, en Xordi no sap ni un borrall de català.

Conviu amb la sogra, Donya Xole i un cunyat jovenet, en Natxo. La seva vida és avorrida, monòtona perquè tots els seus pensaments estan centrats en tornar a Catalunya. Això fa que no es senti integrat al país que l'ha acollit. La seva il·lusió és que arribi el cap de setmana per anar a l'Orfeó Català de Mèxic, on es troba amb tota la colònia de catalans que viuen allí i que estan "dividits" en dos grups: Els que s'han integrat, han triomfat i estan encantats amb Mèxic i els que somien cada dia en tornar a Catalunya. La seva sort la confia a la loteria, que mai li toca i així va passant el temps.

Ara bé, darrerament sembla que li ha sortit una oportunitat, un negoci... Serà una bona ocasió? Podrà, per fi, guanyar una bona quantitat de diners que li permeti, en un parell d'anys, tornar a Barcelona? Ell, per primera vegada en molt de temps, està molt il·lusionat...

Annex: Imatges de l'Orfeó català de Ciutat de Mèxic (les he pispat del seu Facebook. Gràcies!)

L'ombra de l'atzavara (Pere Calders) - [Presentació]

Comencem la lectura de "L'ombra de l'atzavara". És la novel·la més coneguda de Pere Calders (1912-1994). La va publicar l'any 1963, havent ja tornat de Mèxic, i per ella va rebre el premi Sant Jordi. L'obra ens parla de l'emigració dels catalans arran de la Guerra Civil espanyola a través de les peripècies de Joan Deltell, un català emigrat a Mèxic que treballa en una editorial. S'ha casat amb una mexicana però no s'ha acabat d'adaptar a aquella cultura i segueix somniant en el retorn a Catalunya.
Calders ens explica aquest "xoc intercultural" i el viatge interior que fa el protagonista amb la ironia i la mestria narrativa que el caracteritza. El resultat és una excel·lent novel·la que estic segur que gaudirem.

Us copio a continuació un fragment de la nota a la segona edició, on el mateix autor ens explica com veu ell el tema de la immigració que ha viscut en primera persona: "Penso que la qüestió és molt senzilla. Quan algú ha d'abandonar la seva terra per qualsevol causa i en troba una altra que li sembla més convenient per a viure-hi, només té dues opcions raonables: quedar-s'hi del tot, amb cos i ànima, o anar-se'n amb el seu enyorament a coll, tornar a casa si és que la nova li resulta incòmoda per a l'esperit. Voler convertir-se en un activista permanent de la nostàlgia és un mal negoci que aboca a balanços desoladors." (Pere Calders - 1979)

L'exemplar de la novel·la que jo llegiré (el de la imatge que encapçala el post) té 302 pàgines, per tant proposo dividir la lectura en tres blocs d'unes 100 pàgines cadascun de la següent manera:

1r. bloc - Capítols I a V (pàg. 7 a 105)

2n. bloc - Capítols VI a IX (pàg. 106 a 207)

3r. bloc - Capítols X a XII (pàg. 208 a 302)

Qui vol encarregar-se del post del primer bloc? :-))

Properes lectures

Als membres d'aquest blog ens agrada molt fer lectures conjuntes i també ens agrada tenir temps per aquells llibres en que no compartim tant els gustos, així que mirem de tenir temps per a tot.

A punt de començar el mes de juliol, i veient, doncs que ens quedarà mig any per davant, hem pensat de fer, en aquest període, tres lectures compartides (més o menys una cada dos mesos) i, en un primer moment, les triades han estat aquestes:

1.- L'ombra de l'atzavara, de Pere Calders.
2.- Les aventures de Tom Sawyer, de Mark Twain.
3.- El pare Goriot, d'Honoré de Balzac.

Són tres obres absolutament diferents. La primera d'un autor català, la segona d'un nord-americà i la tercera d'un francès (tot i que la idea és llegir-les les tres en català). Tot això encara s'ha d'acabar de perfilar, però el que sí que ja hem decidit és que, a primers de juliol, ens espera Pere Calders! Si algú es vol apuntar a fer la lectura compartida serà molt ben rebut :-)

Aviat en MAC farà el post dividint l'obra en els diferents posts de lectura, etc.

La Pedra Lunar, de Wilkie Collins - 3r. bloc de lectura i últim

LA HISTÒRIA - Segon període
Tercer relat [Una aportació de Franklin Blake]
Quart relat [Extret del diari d'Ezra Jennings]
Cinquè relat [La represa de la història, per Franklin Blake]
Sisè relat [Una aportació del sergent Cuff]
Setè relat [Extret d'una lletra del senyor Candy]
Vuitè relat [Una aportació de Gabriel Betteredge]

EPÍLEG - L'aparició del diamant
I [La declaració de l'home del sergent Cuff (1849)]
II [La declaració del capità (1849)]
III [La declaració del senyor Murthwaite (1850) en una lletra al senyor Bruff]

Alguns dels personatges de "La Pedra Lunar", segons el joc d'ordinador "Mystery Masterpiece: The Moonstone" basat en aquesta novel·la.

Comencem el terç final de la novel·la. Els diferents narradors ens van explicant com cadascun d'ells ha viscut els fets i entre tots ens van presentant la història que ens ha de portar a la resolució del misteri de la Pedra Lunar.

Després del majordom Gabriel Betteredge, que ens presentava els fets i introduïa al detectiu sergent Cuff va ser el torn de la senyoreta Clack i de l'advocat Bruff. En aquest tercer bloc de lectura, continuarem amb els relats de Franklin Blake (el pretendent despitat de la Rachel Verinder), d'Ezra Jennings (l'ajudant del Doctor Candy, metge de la família), del sergent Cuff (el policia investigador dels fets) i del propi doctor Candy, per acabar altra vegada amb el majordom Betteredge. Arribant així a les últimes pàgines del llibre que ens explicaran, per fi, l'aparició del diamant.

En traurem doncs l'entrellat de la història i n'anirem parlant als comentaris!! :-))

Per cert, aquesta novel·la que T. S. Eliot va qualificar com "la primera, la més llarga i la millor de les modernes novel·les de detectius d'Anglaterra" ha estat, des de la seva primera publicació, tot un èxit de vendes. I una bona mostra d'aquest gran èxit és que se n'hagi fet un videojoc (com veiem a la imatge que encapçala aquest post) i també diverses adaptacions per teatre, cinema i televisió. Fins i tot ha estat editada en còmic.
Com exemple us enllaço un vídeo de Youtube on podem veure'n una adaptació cinematogràfica rodada l'any 1934. Aquí el teniu:

Si algú passa per aquí i li interessa el llibre però no l'ha llegit, que NO entri dins els comentaris perquè són plens d'spoilers :-)

La Pedra Lunar, de Wilkie Collins - 2n. bloc de lectura

LA HISTÒRIA - Segon Període
El descobriment de la veritat (1848-1849) i Relats 1 i 2 [L'exposició dels fets en diversos relats
- Srta. Clack, neboda del difunt Sir John Verinder.
- Mathew Bruff, advocat.]

The Moonstone
Library of Classics
Edició antiga sense data.

Tal com hem vist a la primera part del llibre, molt ben explicat per part del majordom, un diamant d'altíssim valor, tant material com religiós, ha desaparegut de la mansió de Lady Verinder. Però, què ha passat en realitat? Ha estat un robatori? L'agafat algú de la casa? L'amaga la filla de Lady Verinder? i, si així fos, per què ho fa?

A més, una jove minyona de la casa que probablement sabia alguna cosa de l'assumpte, sembla ser que ha mort. S'ha suïcidat? Per què?

S'està realitzant la maledicció de la Pedra Lunar sobre la família Verinder, familiars de John Herncastle, militar britànic que va robar la pedra a l'Índia?

Aquí estem. Amb el diamant desaparegut i un sergent de Policia que té les seves teories sobre els fets però al qual ja han demanat que no investigui més.

El que va passar després de tot això ens ho aniran explicant una sèrie de personatges, alguns que encara no coneixem i altres que repetiran. Cadascú farà un relat del que ha viscut, del que sap. La primera, la Srta. Clack, neboda del difunt Sir John Verinder. Després Mathew Bruff, advocat.

Aconseguirem treure l'entrellat de tota la història?

Si algú passa per aquí i li interessa el llibre però no l'ha llegit, que NO entri dins els comentaris perquè són plens d'spoilers :-)

La Pedra Lunar, de Wilkie Collins - 1r. bloc de lectura

PRÒLEG
L'assalt de Seringapatam (1799) [Extracte d'un document familiar]

LA HISTÒRIA - Primer període
La pèrdua del diamant (1848) [Els fets segons el relat de Gabriel Betteredge, majordom al servei de Julia, lady Verinder]

Aquest de la foto és una rèplica del famós diamant Koh-i-Noor, una de les gemmes sagrades de l'Índia que, segons algunes profecies, podia comportar certs infortunis a totes aquelles persones que no en fessin bon ús. Això és el que ens diu l'autor de la novel·la al prefaci de la primera edició, on també ens confessa que la història del diamant que ens explicarà al llibre està basada, en part, en la d'aquesta coneguda joia.

Així que, en principi almenys, "La pedra lunar" és això, la història del diamant que dóna títol al llibre. I, com que tota història ha de començar pel començament, el pròleg de la novel·la ens explica d'on ve aquesta joia i com arriba a mans de John Herncastle durant la batalla de Seringapatam (Índia) l'any 1799. Amb això aclarit, comença el que l'autor mateix en diu "La història" i que es divideix en dos períodes. En aquest bloc de lectura té lloc el primer d'aquests períodes que es desenvolupa l'any 1848. Han passat doncs gairebé 50 anys, en John Herncastle ha mort i ha llegat el diamant a la seva neboda, Rachel Verinder. Com aquesta el rep, després el perd i comencen les investigacions policials per recuperar-lo, és el que s'explica en aquestes pàgines que ens ocupen en aquest bloc.

Unes pàgines que també serveixen a l'autor per presentar-nos uns quants dels protagonistes que ens acompanyaran mentre descobrim més coses de la història d'aquesta "Pedra Lunar". En cito alguns dels principals:

- Gabriel Betteredge: Majordom, cap de personal i administrador de lady Julia Verinder. Narrador d'aquest Primer Període i admirador del llibre "Robinson Crusoe".
- Julia Verinder: Mestressa de la casa on tenen lloc els fets. Germana de John Herncastle (posseïdor del diamant) i mare de Rachel.
- Rachel Verinder: Personatge central dels fets. Ella rep el diamant que després desapareix.
- Franklin Blake: Cosí i pretendent de Rachel.
- Godfrey Ablewhite: Filantrop. Un altre cosí de Rachel, n'és també un esperançat pretendent.
- Rosanna Spearman: Criada de lady Verinder, aquesta la va contractar sabent que en el passat havia estat una lladre.
- Tres il·lusionistes volanders: Tres indis que, acompanyats d'un noiet anglès, sembla que es dediquen a fer un espectacle ambulant (o volander, com diu la traducció de la meva edició del llibre) de màgia però que realment van darrere el diamant.
- Sergent Cuff: Després del fracàs de les primeres investigacions de la policia local, aquest sergent d'Scotland Yard arriba per fer-se càrrec del cas. Té una obsessió per les roses.

N'hi ha d'altres, és clar, com la resta del servei de la casa encapçalats per Penelope Betteredge (filla del majordom i que ajuda al seu pare a fer la narració dels fets) i també altres familiars i amics de lady Verinder que són convidats a la festa d'aniversari de Rachel i que, segons es pot llegir a l'índex, alguns dels quals tornaran a aparèixer fent de narradors d'altres parts del llibre. Perquè aquesta és una de les característiques que fan, al meu parer, interessant aquesta novel·la, el fet que els diferents protagonistes ens van donant la seva versió dels fets convertint-se en successius narradors de la història. En parlarem, però això toca fer-ho als comentaris.

La Pedra Lunar, de Wilkie Collins. Escalfant motors!!

Com aquest de la imatge, és l'exemplar de la novel·la "LA PEDRA LUNAR" de Wilkie Collins que jo llegiré. L'he recollit avui mateix a la biblioteca i és una edició de 1993, amb traducció de Lluís Comes Arderiu fou publicada per Columna amb tapa dura i 707 pàgines.

Us faig un extracte de la contraportada:

Wilkie Collins va néixer a Londres l'any 1824. Va ser amic íntim i també col·laborador de Charles Dickens, que l'animà a escriure les seves dues grans novel·les, "La dama de blanc" (1860) i "La pedra lunar" (1868), fonamentals per entendre l'evolució posterior de la novel·la policíaca. De salut precària i obligat a medicar-se amb làudanum, W. Collins morí l'any 1886.

Si a "La dama de blanc" era la desaparició d'una dona el que desencadenava l'acció, a "La pedra lunar" -nom que rep un diamant groc d'una bellesa indescriptible que temps enrere havia estat robat d'un santuari de l'Índia- el misteri comença quan la pedra desapareix el dia que l'havien de regalar a Rachel Verinder pel seu divuitè aniversari.

Quan Wilkie Collins va escriure "La pedra lunar" l'any 1868, poc es podia pensar que la seva obra seria font d'inspiració de moltíssimes novel·les policíaques posteriors, i que un dels seus personatges, el sergent Cuff, serviria a Arthur Conan Doyle com a base per crear Sherlock Holmes.

No em negareu que, amb aquest presentació, venen ganes de llegir-la, no?. Jo almenys en tinc moltes. :-))

Ho farem i ho anirem comentant en posts posteriors. D'acord amb l'ASSUMPTA, dividirem l'índex del llibre en tres blocs de lectura que a continuació he marcat amb colors diferents: (el número de pàgina i els noms dels capítols corresponen a la meva edició del llibre)

ÍNDEX
Pròleg - L'assalt de Seringapatam (pàgs. 13 a 24)
La història - Primer Període- La Pèrdua del diamant (pàgs. 25 a 296)

La història - Segon Període - El descobriment de la veritat i Relats 1 i 2 (pàgs. 297 a 444)

La història - Segon Període - Relats 3 a 8 i Epíleg (pàgs. 445 a 707)


Per començar jo mateix m'encarrego del primer bloc de lectura. Aquesta nit començaré a llegir al novel·la i quan arribi a la pàgina 296, faré el post corresponent per anar comentant que ens sembla el llibre. Jo acostumo a llegir força ràpid però aquesta obra vull gaudir-la amb calma, així que anirem sense presses. I ja sabeu que si algú més s'hi vol apuntar, encara hi és a temps i només cal que ho digui.