divendres, 12 d’agost del 2016

La Guerra dels mons, d' H. G. Wells.- Primer bloc de lectura

Comencem a comentar la lectura d'aquest interessant llibre, clàssic en la literatura de ciència ficció i que estic trobant molt interessant. De fet, el llibre m'està fent reflexionar molt sobre com ha canviat el món des del moment en que es va escriure aquesta obra a l'actualitat i, sobre tot, en el tema de les comunicacions. Ho aniré explicant...

La història comença a partir d'uns personatges que senten interès per l'astronomia. Es comenta que, entre ells, alguns creuen possible la vida a diferents planetes a part del nostre mentre que altres rebutgen aquesta possibilitat. El que no saben és que, mentre aquí les coses van seguin el seu curs normal, mentre ells van vivint les rutines habituals en les seves vides, a Mart hi ha problemes. La seva llunyania del Sol fa que el planeta s'estigui refredant i es preveuen greus problemes de recursos. Els marcians, molt més desenvolupats que nosaltres, sabent que en el nostre planeta cap d'aquests problemes es dóna, decideixen envair-nos.

El fet és que comencen a tirar, amb una precisió impressionant d'un cada vint-i-quatre hores, una sèrie de "missils", com uns cilindres metàl·lics tripulats i amb armes. N'envien deu.


Quan el primer d'ells cau, a la campinya anglesa, la comunitat científica de la zona el primer que pensa és que ha estat un meteorit però, quan van a veure'l s'adonen que no té la forma irregular habitual dels meteorits sinó que és com un cilindre i que, de dins seu es senten una sèrie de sorolls. Primer creueu que poden ser deguts al refredament d'aquell cos estrany, però finalment, el cilindre s'obre i surt un marcià.


Tots hem imaginat sempre que els marcians serien més o menys com nosaltres però més alts o més baixos, de diferent color, amb o sense orelles... però bastant semblants a la forma humana.

Veiem la descripció que en dóna H.G. Wells:
Dos grandes ojos oscuros me miraban con tremenda fijeza. Era redondo y podría decirse que tenía cara. Había una boca bajo los ojos: la abertura temblaba, abriéndose y cerrándose convulsivamente mientras babeaba. El cuerpo palpitaba de manera violenta. Un delgado apéndice tentacular se aferró al borde del cilindro; otro se aferró en el aire.
Los que nunca han visto un marciano vivo no pueden imaginar lo horroroso de su aspecto. La extraña boca en forma de uve, con su labio superior en punta; la ausencia de frente; la carencia de barbilla debajo del labio inferior, parecido a una cuña; el incesante palpitar de esa boca; los tentáculos, que le dan el aspecto de una gorgona; el laborioso funcionamiento de sus pulmones en nuestra atmósfera; la evidente pesadez de sus movimientos, debido a la mayor fuerza de gravedad de nuestro planeta, y en especial la extraordinaria intensidad con que miran sus ojos inmensos... Todo ello produce un efecto muy parecido a la náusea.
Hay algo profundamente desagradable en su piel olivácea, y algo terrible en la torpe lentitud de sus tediosos movimientos. Aun en aquel primer encuentro, y a la primera mirada, me sentí dominado por la repugnancia y el terror.


A partir d'aquí entrem en això que dic del tema de les comunicacions. Si això passés avui en dia, un munt de tuitaires estarien parlant de l'arribada dels marcians i en deu minuts ho sabria el món sencer. A mi se'm fa estrany llegir com passen les hores i gent que viu a pocs kilòmetres d'on està passant tot això estan tan tranquils. Alguns han sentit a dir alguna cosa d'arribada de "marcians" però tampoc estan massa preocupats. No ho acabo d'entendre. Com reaccionaria jo si em diguessin que a Tarragona han arribat marcians? No tindria, com a mínim, una gran curiositat? Por? No estaria posant la ràdio, la tele, internet per veure les notícies?... Evidentment, l'any en que es va escriure el llibre no hi havia tots aquests mitjans, però és que la gent sembla passar tranquil·lament fins i tot del que diuen els diaris!!


Ja han arribat més naus en forma de cilindres, com la primera. Al principi, els humans, veient que els marcians semblen tenir problemes de mobilitat amb la nostra atmosfera, creuen que els costarà sortir del forat on ha anat a parar el cilindre. Envien una delegació de pau per poder-hi parlar però, sorprenentment, els extraterrestres tenen com una mena de naus individuals que, tot i que ells tinguin dificultat de moviments, poden desplaçar-se perfectament en aquesta mena de trípodes amb caputxó metàl·lic. Amb aquesta mena d'artefactes, altíssims (en algun punt del llibre parla de trenta metres d'alçada) es desplacen amb rapidesa d'un lloc a l'altre i, sense cap ganes d'establir relacions amb els habitants de la Terra, comencen a destruir el que tenen al seu voltant. Disposen d'una mena de raig calòric que fa que tot cremi.

L'exèrcit aconsegueix derribar una d'aquestes "bèsties", però les altres avancen direcció Londres sembrant destrucció i foc per allí on passen.

El protagonista de la història ha deixat la seva dona amb uns amics però ara, justament el que vol fer és anar a buscar-la per fugir més lluny encara. Ho aconseguirà? Tindran per fi les grans ciutats del món informació del que està passant a un racó d'Anglaterra? Com reaccionarà la gent?... Això ho anirem veient als propers blocs de lectura... No us els perdeu! ;-)

11 comentaris:

  1. Mentre buscava informació per fer el post de presentació d'aquesta novel·la, em va sortir una ressenya on es deia que el llibre havia envellit malament i que havia quedat superat. Suposo que no podem dir que això sigui completament fals però sí que ho és en el sentit, que em va semblar entendre d'aquella crítica, de que aquest fet li resti interès. Jo opino igual que tu que justament una de les coses que fa més interessants del llibre és situar-nos en l'època que va ser escrit i constatar les diferències entre les reaccions d'aquella societat de fa 120 anys i la nostra molt més "comunicada" en tots els sentits.

    A mi m'està agradant el llibre i estic gaudint de la lectura, malgrat saber com acaba n'estic ben enganxat. :-))

    Per cert, pel fragment que has posat ningú diria que el teu llibre no està escrit en l'espanyol de Castella que coneixem tan bé. ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'has fet riure amb això de l'espanyol de Castella!... Sí, sí, certament. Al principi em vaig espantar, però amb les teves explicacions dels "Camps comunals" (no tenia ni la menor idea de què eren i, tot s'ha de dir, em semblen una bona idea hehehe) i els hússars, ja vaig veure que el problema era cosa meva :-))

      Segur que ja has acabat el llibre!! Jo vaig fer una tonteria molt gran: Quan havia llegit el primer bloc (que ja era el primer dia) em va semblar que, per fer bé el post, potser que m'ho rellegís i, en lloc d'avançar, vaig tornar a repassar tota la primera part... conclusió: Vaig perdre DOS dies de lectura. Jo sóc així :-))))

      Elimina
  2. No, encara no he acabat el llibre però, si no hi ha res de nou, l'acabaré avui. :-)

    Tampoc he fet encara el post del segon bloc. La meva intenció era fer-lo ahir però ja saps que va ser just ahir quan vaig descobrir la "sorpresa" que ens havia deixat en Marcel Bosch, l'ex-administrador d'aquest blog que va decidir esborrar sense avisar tots els posts i comentaris que havia fet ell (i també els que havíem fet nosaltres en aquelles entrades) provocant així un desgavell en la nostra feina que no es pot arreglar i que, de veritat, penso que no ens mereixíem. Això va fer que no em veies amb ànims de fer el post que em tocava, avui ja una mica més calmat intentaré tornar-m'hi a posar.

    En aquest cas doncs, ja m'ha anat bé aquesta "força subconscient" que et domina i que t'impedeix, sense que ho puguis evitar, acabar un llibre abans que jo. :-DDD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per cert... són guapos oi els marcians? :-DD

      Elimina
    2. M'has fet pensar en això...

      http://blogdeassumpta.blogspot.com.es/2013/03/grafit-relats-conjunts.html

      Elimina
  3. M'ha fet riure altra vegada aquell relat, és molt bo. Vas tenir una idea genial i ben divertida. :-DD

    Saps que m'ha fet pensar a mi, lligant-ho amb la novel·la de Wells. Que potser els "nostres" marcians no serien tant dolents mirats des del punt de vista d'uns iguals però que quan arriben a la Terra ho fan, això l'autor ho deixa clar més d'una vegada, com quan nosaltres ocupen un terreny i eliminem, perquè no els donem cap importància, els animalons que hi viuen. Els marcians de Welles ens veuen així a nosaltres, com uns éssers inferiors. Dóna també que pensar això. :-)

    Per cert, ja he enllestit el post del segon bloc de lectura. Quan arribis al final del Llibre Primer m'avises i el publico. ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fins i tot jo he rigut en rellegir-lo!! A vegades m'estranyo de com em poden venir unes idees tan descabellades :-DD

      En quant a la teva reflexió... ves a saber, fa una estona em molestava una mosca i ja m'anava a aixecar a buscar l'insecticida... Potser els marcians tan sols estan fumigant la seva nova vivenda, eliminant aquests bitxos tan pesadets...

      Visió de la mosca:

      "La geganta de color taronja, s'aixeca sobre les dues columnes inferiors, avança fins a un armariet i amb el seu apèndix superior esquerra agafa un tub metàl·lic, li treu la part superior, tot deixant al descobert un tapet petit blanc que, prem amb força contra mi!! Una mena de vapor tòxic em cau al damunt!!... cofff... cofff... no puc escriure més... em moro!"

      Elimina
    2. Per cert, pots fer el post demà mateix. Ja he acabat el segon bloc i estic llegint el tercer :-DD

      Elimina
  4. Bé, potser per a la mosca el "tapet blanc" no seria "petit" però tota la resta l'has clavat. :-DDD

    Demà al matí, publico el meu post. ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Certament!! hahaha si el "tapet blanc" fos buit, n'hi cabrien tres o quatre de mosques dins :-DD

      Molt bé!! Demà, publicació de post ;-)

      Elimina