Viatge al Centre de la Terra, de Jules Verne- Tercer bloc de lectura

I ha arribat el moment del darrer bloc de lectura d’aquesta obra pionera en la ciència ficció i que he trobat excel·lent. L’únic que m’ha decebut ha estat el final doncs, sincerament, no m’esperava la mort dels tres protagonistes.

Jo estava convençuda que es salvarien doncs, sinó, no hauríem pogut tenir notícies de les seves aventures, descobriments, etc. La idea d’en Hans d’embolicar en un material ignífug el Diari que havia estat escrivint l’Axel perquè, quan es produeixi l’erupció del volcà, pugui sortir a fora, expulsat, i algun dia algú el trobi, no se m’havia pas ocorregut.

No, va, és broma. Després de llegir tanta ficció se m’ha passat pel cap que podria fer un spoiler però al revés, o sigui, explicar una mentida. Ara, si hi ha algú que ha llegit fins dues línies més amunt i no ha avançat més creurà que el final que he inventat és el cert... Així neixen moltes de les falsedats que corren per Internet heheh... No ho faré mai més, però aquesta la deixo.

Bé, tenim que els nostres aventurers han anat baixant cap a l’interior de la Terra a través de diferents galeries i que, de moment, troben que la temperatura no puja tant com pensaven (o, millor dit, com pensa l’Axel, ja que l’oncle dubta de totes les teories que es donen com a certes i no creu que el centre del nostre planeta faci “tanta calor”)

En la realitat: El pou més profund que mai s'ha arribat a excavar és a Rússia, a la península de Kola. Va ser un projecte que va engegar l'antiga Unió Soviètica el 1962 per poder determinar la composició i l'estructura de l'escorça terrestre. Van començar a perforar el 1970 i van poder acabar el 1989. No van poder avançar fins més enllà de 12.000 metres per les altes temperatures, que arribaven a 180 graus centígrads.

Aquesta és una altra cosa que m’ha agradat del llibre, que m’ha fet encuriosir per moltes coses i he buscat informació i trobat alguns articles força interessants, com aquest al qual pertany el paràgraf anterior i que deixo enllaçat per si algú el vol llegir sencer.

Doncs bé, al final del passat bloc en MAC ens explicava que els aventurers es trobaven davant d'un immens mar, un mar al qual no li veien la fi i, com no tenien altra sortida, decideixen creuar-lo a veure si, un cop passat aquest mar, a l'altra banda segueixen trobant camins, túnels o vies per on poder seguir baixant fins a l'interior de la Terra...

Seguim endavant amb les mateixes il·lustracions de Riou que ens acompanyen en tota aquesta lectura.

Construeixen una mena de balsa i, mentre esperen les circumstàncies favorables per intentar creuar el mar, l'Axel té com una mena de somni on li apareixen tota mena d'animals i éssers prehistòrics...

A mitja travessa -que és molt més llarga del que l'oncle havia calculat que podia ser- una gran tempesta posa les seves vides en perill. També es troben enmig de la terrible baralla entre dos monstres marins gegantins.

Finalment, arriben a la platja però es veu que durant la tempesta... ha passat una cosa molt curiosa i que no us diré (heu de llegir el llibre)... En fi, amb els peus a terra ferma es posen a caminar buscant algun lloc per on seguir baixant i es troben amb un munt de coses que farien les delícies de geòlegs i arqueòlegs...

Fins que... i la vida és plena de casualitats!! Arriben a trobar el mateix pou pel qual Arne Saknussemm va seguir baixant fins al centre de la Terra!... Ara bé, amb el temps hi han caigut pedres i una immensa roca tapa el passadís...

El que fan és intentar dinamitar la pedra i... a partir d'allí tots els fets comencen a passar ràpid, molt ràpid... però no us ho explicaré pas tot. Mireu els dibuixos per tenir una idea. Ara bé, molt millor llegir el llibre!! :-))

Bonus:

Bonus-2:

Stromboli, Illa italiana

Viatge al centre de la Terra (Jules Verne) [II]

Segon bloc de lectura.
Capítols: 14 a 31

Arnarstapi (Islàndia) amb el Snæfellsjökull nevat al fons. Tret d'AQUÍ

Aquesta segona part del "Viatge al centre de la Terra" (Jules Verne - 1864) comença amb els protagonistes arribant al poble islandès de Stapi (o Arnarstapi), un petit poble pesquer situat als peus del mont Stapafell i que és l'última parada abans d'emprendre la ruta d'ascens al volcà Snæfellsjökull, la porta d'entrada a l'interior del nostre planeta.

Verne el descriu així: "Stapi és un poble format per una trentena de cabanes i construït en plena lava sota els raigs de sol reflectits pel volcà. S'estén al fons d'un petit fiord encaixat en una muralla basàltica que fa un efecte d'allò més estrany ... La muralla del fiord, com tota la costa de la península, es componia d'un seguit de columnes verticals, de trenta peus d'altura. Aquells fusts rectes i de proporció pura sostenien una arquivolta feta de columnes horitzontals, el sobreplom de la qual formava una mitja volta sobre el mar. A determinats intervals, i sota aquell impluvi natural, l'esguard sorprenia obertures ogivals d'un disseny admirable, a través de les quals les onades venien a precipitar-se escumejant..."

Penya-segats basàltics a Stapi (Islàndia)

Il·lustració de E. Riou (1867)

En aquest petit poble, el professor Otto Lidenbrock, el seu nebot Axel i el seu guia Hans llogaran els serveis de tres islandesos que els ajudaran a transportar l'equipatge fins al fons del cràter del volcà i, una vegada allí, els tornaran a deixar sols perquè ells tres emprenguin l'aventura de començar realment el viatge al centre de la Terra pròpiament dit.

Com vam dir al post de presentació, Jules Verne barreja de manera magistral en aquesta obra la seva inventiva de pura ciència-ficció amb detalls reals que donen versemblança a la història. Com sabíem, el volcà Snæffell per on entraran a l'interior de la Terra existeix realment i també hem vist que és real el poble de Stapi que els serveix de punt de partida d'aquesta ruta.

Són també de veritat les eines i els instruments que fan servir durant l'aventura i que Verne enumera en un capítol anterior. En destacaré només un d'aquests aparells, el que més m'ha cridat l'atenció. Em refereixo a les làmpades de Ruhmkorff que, en aquests capítols, il·luminen el descens dels protagonistes a les entranyes de la Terra i que, quan es va escriure la novel·la, feia pocs anys que s'havien inventat per ser utilitzades en mineria.
El mateix Verne, en una nota a peu de pàgina, en dóna la descripció: "L'aparell del senyor Ruhmkorff consisteix en una pila de Bunzen, activada per mitjà de bicromat de potassa, que no fa cap olor; una bobina d'inducció posa l'electricitat generada per la pila en comunicació amb una llanterna d'una disposició particular; en aquesta llanterna es troba un serpentí de vidre on s'ha fet el buit, dins del qual resta solament un residu de gas carbònic o nitrogen. Quan l'aparell funciona, aquest gas es torna lluminós i produeix una llum blanquinosa i contínua. La pila i la bobina es col·loquen dins d'un sac de cuir que el viatger porta en bandolera. La llanterna, col·locada exteriorment, il·lumina a bastament en les foscors profundes; permet aventurar-se, sense témer cap explosió, enmig dels gasos més inflamables, i no s'apaga ni en els cursos d'aigua més profunds. El senyor Ruhmkorff és un savi i un hàbil físic. El seu gran descobriment és la bobina d'inducció que permet generar electricitat a alta tensió. Acaba d'obtenir, el 1864, el premi quinquennal de 50.000 francs que França reserva a l'aplicació més enginyosa de l'electricitat. (N. de l’a.)"

Pel que fa concretament al text del llibre en aquesta segona part, ja he dit que comença amb els protagonistes iniciant la ruta que els portarà a dins del cràter del volcà Snæfellsjökull i, una vegada allí, continua explicant el que els passa a mesura que es van endinsant cada vegada més en l'interior del nostre planeta. No és aquesta, evidentment, una aventura sense perills i en viuran més d'un en aquestes primeres etapes sota terra però no cal explicitar-los aquí, que és millor llegir-los directament a la novel·la. Ho podem fer en la versió original francesa consultant les pàgines de la Wikisource dedicades a aquesta obra de Verne, on també trobarem les il·lustracions que Édouard Riou va fer l'any 1867 per a la primera edició del llibre i que ens mostren els moments més destacats de la trama. A continuació, enllaço les corresponents als capítols que ens ocupen en aquest bloc de lectura:

Com veiem, aquest bloc s'acaba amb els tres protagonistes davant d'un gran mar subterrani que hauran de creuar per continuar el seu viatge. Per saber com s'ho faran, a quines noves aventures s'enfrontaran i quins nous perills hauran de vèncer per sortir-se'n amb èxit haurem de continuar llegint la novel·la... :-))

Viatge al Centre de la Terra, de Jules Verne- Primer bloc de lectura

Amb la calor que ha fet aquests dies passats, potser viatjar al Centre de la Terra pot no semblar la idea més assenyada. Sortosament, portem dos dies en que podem tornar a respirar i per tant ha arribat, per fi, el moment de fer el primer post d'aquesta obra de Jules Verne.

He de dir que en el nostre mini-club de lectura aquest és el segon llibre que llegim del gran autor francès. El primer va ser La volta al món en vuitanta dies fa gairebé tres anys, començàvem el juliol del 2014. Doncs bé, si aquell ja em va agradar molt, aquest encara m'està agradant més. M'he preguntat diverses vegades a què deu ser degut i, per ajudar-me a mi mateixa a trobar la resposta, he entrat en els posts corresponents a l'altre llibre. Només veure'ls ho he tingut clar! I és que d'aquest llibre no he vist cap pel·lícula.

Recordo que ja vàrem comentar com ens pot distorsionar una lectura el fet d'haver vist un film basat en la novel·la però a la que no és completament fidel. I això em va passar diverses vegades amb "La volta al món...".  Aquí, sortosament, la meva lectura parteix gairebé de zero: una idea general de l'argument de l'obra i res més. Ni escenes de Cantinfles ni Jackie Chan ni Willy Fog. I m'està resultant un llibre extraordinàriament interessant. Magnífic.

He buscat la biografia de Verne per veure quins estudis tenia, ja que durant tot el llibre tens la sensació que estàs llegint l'obra d'un erudit (però, atenció, que tots aquests coneixements no fan l'obra gens pesada, que consti) i m'he endut la sorpresa que va estudiar Dret. Us asseguro que en "els meus temps universitaris" (els anys 80 del segle XX) a la Facultat de Dret no ens ensenyaven res de mineralogia, ni geologia, ni antropologia... res de pedres, plantes, història del naixement i evolució del nostre planeta, espècies animals...  res :-)

Després he vist que l'home es passava les hores a les biblioteques i llavors he entès on va adquirir tots aquests coneixements :-)

Aquesta preciositat és l'edició que estic llegint jo.
Crec que la vàrem comprar en una col·lecció, però no ho recordo.

Hem dividit aquesta lectura en tres blocs i, curiosament, ha passat ja tot el primer i encara no hem començat el nostre viatge! (Em refereixo al descens cap al centre de la Terra) Això també m'ha agradat. Tenim una bona colla de pàgines en les que la història es va gestant sense presses.

Tenim tres protagonistes principals, el Professor Lidenbrock, el seu nebot Axel i en Hans el valuosíssim guia que no apareix fins al Capítol XI i que serà un personatge molt important.

El llibre que estic llegint porta unes il·lustracions d'Édouard Riou (deixeble de Gustave Doré) que són xulíssimes i m'he dedicat a fotografiar-les amb el mòbil del meu marit que, sense ser res de l'altre món és una mica millor que el meu, així que ara us presentaré els personatges del llibre, els tres principals i algun altre...

El professor, ideòleg del viatge

Marta, la majordoma i cuinera del professor

Graüben, la promesa d'Axel és fillola del professor

Axel, un dels protagonistes i el narrador de la història

Hans, l'home que els farà de guia en la seva expedició

Tot comença el 24 de maig de 1863, dia en que el professor ensenya, absolutament emocionat, al seu nebot un llibre vell que acaba de comprar, una obra original en llengua islandesa escrit el segle XII i que és la crònica dels prínceps noruecs que varen regnar a Islàndia. El llibre és un manuscrit rúnic.

Mentre estan mirant el llibre, entre les seves fulles apareix un pergamí vell i brut, escrit també en rúnic, que el professor es proposa desxifrar, decidint en la seva tossuderia que no menjarà ni farà res més fins que entengui què és el que amaga el text del pergamí.

Després d'un munt de proves, el professor s'adona que està escrit de forma enigmàtica i va fent proves agafant les lletres per grups, etc. però no hi ha manera. Finalment serà l'Axel qui, gairebé sense voler, descobrirà com s'ha de llegir el pergamí... I aquí començaran els seus problemes ja que el que explica el vell document és la forma en que un antic viatger, Arne Saknussemm, va poder arribar al Centre de la Terra. I, com sospitava el pobre nebot, el professor vol fer el mateix: Seguir les instruccions de Saknussemm i arribar al Centre de la Terra.

La porta d'entrada al camí que portaria al Centre de la Terra és un volcà islandès l'Sneffels i, tot i que l'Axel no té cap ganes de fer l'expedició acaba partint amb el seu oncle...

Marta i Graüben s'acomiaden dels dos aventurers.

Des d'aquest campanar de Copenhague, de camí a Islàndia, el pobre Axel aprèn
"lliçons d'abisme" per perdre el seu vertigen.

Després, de Dinamarca a Islàndia, toca anar per mar... i, ja a Islàndia, hem de fer encara unes jornades de camí fins arribar al volcà on, veritablement, començaria el Viatge al Centre de la Terra... però, de moment, jo ja no explico res més. Ho deixo aquí, tot repetint que estic trobant la història absolutament interessant... ara bé, si jo fos l'Axel, no m'hauria deixat convèncer! :-)