Viatge al Centre de la Terra, de Jules Verne- Primer bloc de lectura

Amb la calor que ha fet aquests dies passats, potser viatjar al Centre de la Terra pot no semblar la idea més assenyada. Sortosament, portem dos dies en que podem tornar a respirar i per tant ha arribat, per fi, el moment de fer el primer post d'aquesta obra de Jules Verne.

He de dir que en el nostre mini-club de lectura aquest és el segon llibre que llegim del gran autor francès. El primer va ser La volta al món en vuitanta dies fa gairebé tres anys, començàvem el juliol del 2014. Doncs bé, si aquell ja em va agradar molt, aquest encara m'està agradant més. M'he preguntat diverses vegades a què deu ser degut i, per ajudar-me a mi mateixa a trobar la resposta, he entrat en els posts corresponents a l'altre llibre. Només veure'ls ho he tingut clar! I és que d'aquest llibre no he vist cap pel·lícula.

Recordo que ja vàrem comentar com ens pot distorsionar una lectura el fet d'haver vist un film basat en la novel·la però a la que no és completament fidel. I això em va passar diverses vegades amb "La volta al món...".  Aquí, sortosament, la meva lectura parteix gairebé de zero: una idea general de l'argument de l'obra i res més. Ni escenes de Cantinfles ni Jackie Chan ni Willy Fog. I m'està resultant un llibre extraordinàriament interessant. Magnífic.

He buscat la biografia de Verne per veure quins estudis tenia, ja que durant tot el llibre tens la sensació que estàs llegint l'obra d'un erudit (però, atenció, que tots aquests coneixements no fan l'obra gens pesada, que consti) i m'he endut la sorpresa que va estudiar Dret. Us asseguro que en "els meus temps universitaris" (els anys 80 del segle XX) a la Facultat de Dret no ens ensenyaven res de mineralogia, ni geologia, ni antropologia... res de pedres, plantes, història del naixement i evolució del nostre planeta, espècies animals...  res :-)

Després he vist que l'home es passava les hores a les biblioteques i llavors he entès on va adquirir tots aquests coneixements :-)

Aquesta preciositat és l'edició que estic llegint jo.
Crec que la vàrem comprar en una col·lecció, però no ho recordo.

Hem dividit aquesta lectura en tres blocs i, curiosament, ha passat ja tot el primer i encara no hem començat el nostre viatge! (Em refereixo al descens cap al centre de la Terra) Això també m'ha agradat. Tenim una bona colla de pàgines en les que la història es va gestant sense presses.

Tenim tres protagonistes principals, el Professor Lidenbrock, el seu nebot Axel i en Hans el valuosíssim guia que no apareix fins al Capítol XI i que serà un personatge molt important.

El llibre que estic llegint porta unes il·lustracions d'Édouard Riou (deixeble de Gustave Doré) que són xulíssimes i m'he dedicat a fotografiar-les amb el mòbil del meu marit que, sense ser res de l'altre món és una mica millor que el meu, així que ara us presentaré els personatges del llibre, els tres principals i algun altre...

El professor, ideòleg del viatge

Marta, la majordoma i cuinera del professor

Graüben, la promesa d'Axel és fillola del professor

Axel, un dels protagonistes i el narrador de la història

Hans, l'home que els farà de guia en la seva expedició

Tot comença el 24 de maig de 1863, dia en que el professor ensenya, absolutament emocionat, al seu nebot un llibre vell que acaba de comprar, una obra original en llengua islandesa escrit el segle XII i que és la crònica dels prínceps noruecs que varen regnar a Islàndia. El llibre és un manuscrit rúnic.

Mentre estan mirant el llibre, entre les seves fulles apareix un pergamí vell i brut, escrit també en rúnic, que el professor es proposa desxifrar, decidint en la seva tossuderia que no menjarà ni farà res més fins que entengui què és el que amaga el text del pergamí.

Després d'un munt de proves, el professor s'adona que està escrit de forma enigmàtica i va fent proves agafant les lletres per grups, etc. però no hi ha manera. Finalment serà l'Axel qui, gairebé sense voler, descobrirà com s'ha de llegir el pergamí... I aquí començaran els seus problemes ja que el que explica el vell document és la forma en que un antic viatger, Arne Saknussemm, va poder arribar al Centre de la Terra. I, com sospitava el pobre nebot, el professor vol fer el mateix: Seguir les instruccions de Saknussemm i arribar al Centre de la Terra.

La porta d'entrada al camí que portaria al Centre de la Terra és un volcà islandès l'Sneffels i, tot i que l'Axel no té cap ganes de fer l'expedició acaba partint amb el seu oncle...

Marta i Graüben s'acomiaden dels dos aventurers.

Des d'aquest campanar de Copenhague, de camí a Islàndia, el pobre Axel aprèn
"lliçons d'abisme" per perdre el seu vertigen.

Després, de Dinamarca a Islàndia, toca anar per mar... i, ja a Islàndia, hem de fer encara unes jornades de camí fins arribar al volcà on, veritablement, començaria el Viatge al Centre de la Terra... però, de moment, jo ja no explico res més. Ho deixo aquí, tot repetint que estic trobant la història absolutament interessant... ara bé, si jo fos l'Axel, no m'hauria deixat convèncer! :-)

Viatge al centre de la Terra (Jules Verne) [Presentació]

(Primera Edició definitiva - 1867)

VIATGE AL CENTRE DE LA TERRA és una novel·la de ciència-ficció i aventures escrita per Jules Verne (1828 - 1905) i publicada originàriament l'any 1864. Després, l'any 1867, l'autor en va publicar la versió definitiva amb una sèrie de modificacions sobre aquella primera que incloïen l'addició d'un parell de capítols, passant dels 43 als 45.

Aquest llibre que va ser un dels pocs de l'autor que no es va publicar en forma de serial, com era habitual a l'època, sinó directament en versió completa, és un exponent clar de l'obra de Jules Verne doncs hi trobem totes les característiques més habituals de les seves novel·les i que són les que les han fet tan populars: una barreja molt ben travada de dades científiques reals, d'agosarades extrapolacions inventades i d'aventura. En aquest cas, l'autor aprofita l'interès cada cop més creixent al seu temps per la paleontologia i la geologia per fer-les protagonistes de la part central del seu llibre mentre que a la introducció reflecteix la moda que hi havia aleshores per una altra ciència, que just estava en els seus inicis: la criptologia.

Criptograma d'Arne Saknussemm, personatge basat en la figura real de l'erudit islandès Árni Magnússon.

La història comença quan un destacat geòleg i naturalista alemany, el professor de mineralogia Otto Lidenbrock, descobreix un antic pergamí codificat que mostra un misteriós missatge escrit en alfabet rúnic. Amb l'ajuda del seu nebot, Axel Lidenbrock, aconsegueixen desxifrar-lo i comproven que el criptograma amaga un escrit d'un alquimista islandès del segle XVI, Arne Saknussemm on explica que ha trobat la manera d'arribar al centre de la Terra, a través d'un dels cràters d'un volcà extingit que hi ha a Islàndia, el Snaefell. Entusiasta i impetuós com és, el professor Lidenbrock decideix partir immediatament a l'aventura mentre que el seu nebot mostra més reticències a que un viatge així sigui viable. Malgrat tot ells dos es dirigeixen cap a Islàndia on, amb la cooperació de Hans, un guia del país, s'endinsaran dins aquell volcà per intentar arribar al centre de la Terra.

El Snæfellsjökull, volcà islandès real que Jules Verne assenyala com punt d'entrada al centre de la Terra

Encarem doncs, la lectura d'una novel·la on la ciència i la ficció es barregen per portar-nos de la mà a viure, segur, una emocionant aventura. No tinc cap dubte, perquè ja ho hem experimentat altres vegades amb clàssics com aquest, que aquest llibre ens oferirà unes bones estones mentre el llegim i també més d'una sorpresa malgrat creguem conèixer-ne perfectament l'argument.

No és difícil que això sigui així perquè és una obra de la que tots n'hem sentit a parlar i que ha estat profusament adaptada en diversos mitjans. Com a mostra aquí tenim el tràiler de la pel·lícula de 1959, la versió clàssica en cinema, protagonitzada per James Mason i dirigida per Henry Levin.

Tornant però al llibre, que és el que ens ocupa, destacar que aquesta novel·la és, després de "La volta al món en vuitanta dies" de la que s'han fet deu traduccions diferents en la nostra llengua, la segona obra de Verne més traduïda al català amb vuit traduccions diferents. La primera d'aquestes traduccions la feu Rosa Elias i fou publicada per l'editorial de Miquel Arimany, l'any 1959. Sobre aquesta i altres traduccions en català de l'autor francès és molt interessat llegir l'article "Contribució de les traduccions catalanes de Verne a la fixació d’un model narratiu i lingüístic" escrit per Eusebi Coromina Pou i publicat a la web del Bulletin Hispanique.

Primera edició en català (1959)

És hora de començar la lectura d'aquest clàssic que segur que gaudirem tal com toca mentre l'anem comentant en els propers posts d'aquest blog. El llibre, d'unes 300 pàgines, té, com hem dit al principi, 45 capítols que podem dividir en tres blocs de lectura de següent manera:

01.- Capítols 1 a 13

02.- Capítols 14 a 31

03.- Capítols 32 a 45


Qui vol encarregar-se del post del primer bloc? :-))

Emma, de Jane Austen.- Tercer bloc de lectura i últim

Doncs bé, acabada la lectura d'aquesta magnífica novel·la victoriana, ara toca fer el post... Però, de fet, poca cosa puc dir (si no vull fer una colla de spoilers monumental), tan sols posar-me unes quantes medalles i dir que tot ha acabat exactament com jo imaginava.

Efectivament, la malcriada de l'Emma acaba amb l'home que, des del principi, he vist que li estava destinat (per molt que la noia digués que es volia quedar soltera, que ho tenia claríssim i que una dona soltera i rica és molt respectable).

Sí, sí, fins i tot vaig tenir la idea de qui havia regalat el piano a la Jane Fairfax, i que, finalment, la Harriet tindria més seny que la seva amiga i donaria una segona oportunitat al bon noi (i bon partit) que estava enamorat d'ella.

Com no vull dir més coses aquí "públicament" (ja en parlarem més als comentaris), el que ara faré serà quelcom que em va ocupar una bona estona quan ho vaig preparar i és que he estat mirant actors i actrius de diferents versions de pel·lícules i sèries que s'han fet d'Emma i n'he trobat una que, com a adaptació no tinc ni idea de si es bona o no, però que els actors crec que han estat meravellosament trobats. En altres versions he trobat actors que no s'assemblaven ni de lluny a com "havien de ser".

La versió "guanyadora" és una mini-sèrie de la BBC de l'any 2009. Us vaig a presentar, doncs, a l'Emma Woodhouse i la seva família, amics i veïns...

EMMA

MR. WOODHOUSE

MRS. ISABELLA KNIGHTLEY (GERMANA D'EMMA)

MR. JOHN KNIGHTLEY (MARIT D'ISABELLA)

MR. KNIGTHLEY (GERMÀ DE JOHN, CUNYAT D'ISABELLA
I MOLT AMIC DE TOTA LA FAMÍLIA WOODHOUSE

MRS. WESTON. VA SER INSTITUTRIU D'EMMA I SÓN GRANS AMIGUES
CASADA FA POC AMB EL SR. WESTON, QUE ERA VIDU.

MR. WEST

MR. FRANK CHURCHILL. FILL DEL PRIMER MATRIMONI DE MR. WEST
PORTA EL COGNOM DELS ONCLES QUE EL VAN CRIAR QUAN
MR. WEST VA QUEDAR VIDU.

MISS HARRIET SMITH. AMIGA D'EMMA, MÉS JOVENETA I A LA QUAL EMMA
VOL ACONSELLAR I GUIAR EN EL SEU FUTUR.

MR. ROBERT MARTIN. PRETENDENT DE MISS HARRIET SMITH-

MR. ELTON. CLERGUE DE LA ZONA.

MRS. ELTON.

MISS JANE FAIRFAX.

MISS BATES, TIETA DE JANE FAIRFAX

MRS. BATES, ÀVIA DE JANE FAIRFAX

I bé, aquests són els més importants... Espero que us semblin tan ben trobats com a mi... (bé, potser el Sr. Woodhouse, també conegut com a Albus Dumbledore, se'l veu una mica massa fort però, a part d'ell...)

Emma (Jane Austen) [II]

Segon bloc de lectura.
Capítols: 19 a 36

Coberta Edició 1898.
Il·lustrada per C. E. Brock

Escric aquest segon post de lectura dedicat als capítols centrals de la novel·la "EMMA" de Jane Austen quan ja he acabat de llegir tot el llibre i he de dir que no m'ha decebut perquè al post de presentació ja s'intuïa per on aniria la cosa però que potser sí que m'esperava alguna cosa més.
M'explico. En aquell post previ a la lectura vaig escriure que "el text ... es tracta sobretot d'una minuciosa descripció d'una petita ciutat de províncies on no passa gaire cosa més que els esdeveniments de la vida quotidiana d'aquella comunitat" i, certament, això (i gairebé res més) és el que trobem quan llegim el llibre. Les parts del misteri detectivesc i de les endevinalles, que també ens 'prometien' en la presentació tenen, al meu parer, una importància mínima en el desenvolupament de la novel·la.

I això és encara més palès en els capítols que em toca comentar en aquest post doncs, en aquesta part del llibre, no hi surt cap endevinalla ni cap d'aquests "elements de la novel·la gòtica" de que ens parlaven en aquell post de presentació. En aquests capítols concrets, la història continua només relatant la vida dels protagonistes dedicats, gairebé exclusivament, a fer-se mútues visites de cortesia, preparar balls i altres ocupacions similars.
Vol dir això que és una lectura poc interessant?. Doncs a mitges, perquè malgrat que l'interès del què se'ns explica és limitat (almenys per a mi), la manera com s'explica no es fa excessivament pesada. El llibre es llegeix amb facilitat i, si més no, serveix per conèixer com era la vida de la classe alta de províncies a l'Anglaterra de principis del segle XIX.

Per explicar, de forma telegràfica, el que passa concretament en aquests capítols del segon volum de l'obra on s'incorporen nous personatges als principals (tals com Frank Churchill, Jane Fairfax o Mrs. Elton)  ho faré mitjançant un recull d'il·lustracions vuitcentistes que C. E. BROCK va fer per algunes de les primeres edicions de la novel·la. Són unes delicioses aquarel·les i uns genials dibuixos acolorits, tota una joia que podem veure al complet, junt a la versió original del text, en aquesta web i dels que a continuació enllaço (des d'aquí) els corresponents a aquesta segona part del llibre (capítols 19 a 36):

Capítol 19: Emma i Harriet visiten Mrs. i Miss Bates, que han rebut una inesperada carta de Jane Fairfax.
Capítol 21: Harriet es troba a Mr. Martin mentre compra a la botiga de Mr. Ford.
Capítol 24: Frank i Emma estan molt bé junts i parlen sobre Miss Fairfax.	Capítol 26: Festa a casa dels Cole. A Jane Fairfax li han regalat un piano.
Capítol 28: Tothom va a casa dels Bates.
Capítol 29: Mrs. Weston vol organitzar un ball.	Capítol 32: Mr. Elton presenta la seva muller. Emma opina que va elegantment vestida.

Els capítols que falten són els que no porten incorporada cap il·lustració i són els següents:
Capítol 20.- Coneixem la història de Jane Fairfax i alguna cosa més sobre Frank Churchill.
Capítol 22.- Mr. Elton torna a Highbury amb la notícia de la seva futura esposa.
Capítol 23.- Harriet visita els Martin. Frank Churchill, finalment, apareix.
Capítol 25.- Frank va a Londres per fer-se tallar els cabells. S'organitza una nit de festa a casa dels Cole.
Capítol 27.- Emma i Harriet parlen sobre la festa i visiten Miss Bates i Mrs. Weston
Capítol 30.- La tia de Frank emmalalteix, el ball s'ha de posposar.
Capítol 31.- Emma i l'amor.
Capítol 33.- Mrs. Elton té un projecte per a Jane. Emma i Mrs. Weston examinen les perspectives matrimonials de Mr. Knightley.
Capítol 34.- Emma ofereix un sopar per als nuvis a Hartfield.
Capítol 35.- Mrs. Elton insisteix a trobar una ocupació adequada per a la Jane.
Capítol 36.- Els plans de primavera de Frank Churchill.

************************************************************

I fins aquí el segon post de lectura. Falta el tercer i últim on, a més de continuar coneixent la vida romàntica dels protagonistes, descobrirem si se'ns revela alguna cosa més del misteri detectivesc que ens han dit que amaga aquesta novel·la... o no. ;-)

Emma, de Jane Austen.- Post de lectura (I)

Doncs bé, ha arribat el moment de fer el post del primer bloc de lectura d'aquesta novel·la.

Ja fa dies que vaig arribar al punt on fer el post, però fins ara no em poso amb calma a fer-lo i, clar, com he seguit llegint, doncs ja estic ben avançada en el segon bloc però, de moment, les dues coses més importants que puc dir d'aquesta lectura és:

- M'ho estic passant molt i molt bé amb aquesta novel·la. Em fa molta gràcia la forma en que està escrita, com es fica ben bé en la personalitat dels protagonistes, com descriu els detalls de la vida d'aquella societat. En definitiva, que estic súper contenta llegint-lo i em sap greu poder-hi dedicar poques estones perquè fa anys ja l'hauria acabat... però bé, s'ha de gaudir de les coses com venen.

- El personatge d'Emma em cau fatal. Tot i això, em fa molta gràcia. Vull dir que em cau fatal per la seva forma de ser, però em fa gràcia perquè sóc conscient que la pobre no té la culpa de ser com és (snob i classista fins al capdamunt) sinó que és fruit de l'educació que rebien les noies de classe alta en aquell temps.

Il·lustració de Philip Gough per una edició d'Emma

Emma és la filla petita d'un pare vidu (pare que ja es va casar gran) o sigui que la noia i son pare, que tenen una excel·lent relació i s'estimen molt, (mira, això sí que ho té de bo l'Emma, com sempre es preocupa de que el seu pare estigui bé) es porten molts anys.

La noia ha tingut fins ara una institutriu que, més que això era una amiga més gran que ella... Just comença l'obra que la institutriu s'acaba de casar i l'Emma està tota satisfeta perquè creu que ella ha tingut alguna cosa a veure en el fet que aquest matrimoni s'hagi celebrat. L'Emma creu que té com una mena de saviesa especial per saber qui pot lligar bé amb qui, qui convé a qui i qui no és digne de qui.

Evidentment, aquesta capacitat no està més que a la seva imaginació i, de fet, quan intenta aconseguir que un jove clergue s'enamori de la seva amiga Harriet, el resultat de tot és que el clergue en qüestió s'enamora de l'Emma la qual evidentment, el rebutja.

Però més greu és encara que a la pobre Harriet (que és molt joveneta i no massa intel·ligent) li ha fet donar carabasses a un noi que li hauria anat perfectament, bon noi, treballador i que, a més, a ella al principi li agradava.

Podríem dir que aquest primer bloc de lectura engloba de principi a fi aquesta història de la Harriet (tot i que espero que més endavant la xiqueta s'ho repensi i accepti al primer pretendent, fent cas omís dels consells absurds de l'Emma)

També tenen cabuda en aquests primers capítols la germana gran d'Emma (Isabella) i el seu marit, que tenen cinc fillets preciosos i semblen un matrimoni força ben avingut, tot i que ella té un caràcter una mica fleuma, la sensació que dóna és que s'estimen de veritat i són ben feliços. El marit d'Isabella, John Knightley, té un germà més gran -i molt ric- que viu molt a prop d'Emma i que constantment visita a son pare. Sobre aquest germà tinc jo les meves sospites de que sigui el causant que la nostra protagonista trenqui un dels seus propòsits de vida: quedar-se soltera. Ja que una dona soltera i rica mereix tots els respectes... els problemes i les bromes arriben per les solteres pobres.

Sembla ser que, pel segon bloc de lectura nous personatges entraran en escena, com el fill d'un primer matrimoni del Sr. Weston (marit de la seva institutriu) i una noia orfe, neboda d'una veïna, que sembla que amaga algun misteri en la seva vida.

Emma (Jane Austen) [Presentació]

(1ª edició)

EMMA és una novel·la de Jane Austen (1775 - 1817) publicada anònimament com veiem a la imatge de la portada de la seva primera edició que encapçala aquest post (A Novel. By the author of "Pride and prejudice"), on també hi consta com any de publicació el 1816 malgrat va sortir a la venda, en tres volums, el desembre de 1815.

Es tracta d'una novel·la costumista que explica les aventures romàntiques de la protagonista, Emma Woodhouse, fent d'alcavota dels seus coneguts, mentre ella jura que mai es casarà. El text descriu, amb to més o menys humorístic, els intents d'Emma d'aparellar cadascun dels solters del seu entorn amb el seu cònjuge ideal, mostrant-nos al mateix temps la vida i els problemes de la classe alta de províncies a l'Anglaterra dels primers anys del segle XIX.
Alguns dels entesos en l'obra de l'autora el consideren el seu treball més aconseguit i un precedent de la novel·la realista. Pel que fa als lectors, al principi el text va desconcertar-los ja que es tracta sobretot d'una minuciosa descripció d'una petita ciutat de províncies on no passa gaire cosa més que els esdeveniments de la vida quotidiana d'aquella comunitat, malgrat això l'obra va esdevenir un dels grans èxits de l'autora.

Tràiler de la pel·lícula "Emma" (Douglas McGrath - 1996)

Tenim entre mans una novel·la romàntica, evidentment. L'autora adopta moltes de les convencions d'aquest gènere (l'amor és l'eix central de la trama i per amor tot és possible) però, al mateix temps, Jane Austen critica aquesta actitud de la seva protagonista, i en general el paper de la dona en la societat del segle XIX, utilitzant la ironia (tan típica de l'autora encara que en aquesta ocasió és molt més subtil que en altres obres seves) fent aparèixer a Emma constantment equivocada en les decisions que pren com a mitjancera amorosa. Al final doncs, el romanticisme deixa pas al realisme i les convencions marcades per les diferents classes socials, per exemple, són les que compten a l'hora de formar les parelles més enllà de només l'amor com voldria la protagonista, un fet que no hauria estat així en una novel·la típicament romàntica, on el sentiment ho pot tot.

Al llibre també hi trobem elements de la novel·la gòtica com l'aparició d'unes cartes misterioses, un episodi amb gitanos que espanten les dones o els misteris sobre l'origen d'una de les protagonistes. Aquest misteri que oculta la trama (tan ocult que molts lectors no s'adonen que hi és fins que acaben el llibre) ha fet que aquesta novel·la sigui definida com "una novel·la de detectius sense detectiu" o "una novel·la policíaca sense morts".

Una altra de les característiques destacades de l'obra és l'ús per part de l'autora de jocs de paraules i petites endevinalles importants pel desenvolupament de la novel·la. Aquests enigmes són, en definitiva, una transposició de la intriga de l'obra perquè, igual que aquests jocs oculten un missatge, la història central s'amaga sota les fantasies i malentesos d'Emma i darrere d'algunes trames paral·leles. En la mateixa línia se situen els noms dels personatges: El protagonista masculí és un correcte cavaller anomenat Knightley ("knight" = cavaller) que viu a Donwell ("well done" = ben fet). La família d'Emma són els Woodhouse i tenen una casa al camp ("wood house" = casa de fusta) que anomenen Hartfield ("heart field" = camp del cor), un nom molt apropiat per a les històries amoroses de la nostra protagonista. Un altre personatge, en Frank, paradoxalment, no és gaire honest i franc. Al contrari de la Jane Fairfax que sí és "fair" (clara i justa)...

1ª edició en català (Ed. Adesiara - 2014)

Tot això, fa que encarem aquesta lectura amb ganes de gaudir-la com es mereix i anar comentant-la en els propers posts d'aquest blog. Per fer-los aprofitarem la divisió en tres volums de l'edició original, dedicant un bloc de lectura a cadascuna d'aquestes parts de la següent manera:

01.- Primera part (Capítols 1 a 18)

02.- Segona part (Capítols 19 a 36)

03.- Tercera part (Capítols 37 a 55)


Qui vol encarregar-se del post del primer bloc? :-))

El malalt imaginari, de Molière.- Post de lectura

Per fi em disposo a fer el post corresponent a la lectura d’aquest llibre. Tot i ser força breu, ja que es tracta d’una obra de teatre, el cert és que l’he anat llegint en diversos moments curtets el que feia que a vegades em despistés una mica i hagués de tornar uns fulls enrere.

Un dia que tenia uns minuts lliures, anava a llegir a una cafeteria i vaig trobar una amiga que em va comentar que a ella no li agrada llegir teatre, sinó veure’l. Clar, i a mi també hehehe... però el cert és que llegint aquesta obra m’ho he passat força bé. Hi ha hagut alguns episodis en que no sols he somrigut sinó que m’han fet riure directament. Quan vaig comentar l’Avar vaig dir: “Ha estat una lectura distreta i divertida.” Doncs bé, aquest encara m’ha agradat més.

En general, l’Avar se’m va fer curt. Aquest l’he trobat més substanciós doncs, a part de la burla en sí cap una persona que, estant completament sana, no vol més que rebre tractament i atencions mèdiques prenent tot tipus de remeis, també tenim el personatge de la segona esposa del protagonista, que només està amb ell pels diners i intenta trobar la forma per apoderar-se dels diners d'ell, o el divertit episodi de com un noi ben curt de gambals pot arribar a ser metge, malgrat negar la circulació de la sang.

Ara bé, hi ha hagut una cosa que em tenia una mica desconcertada i és que en aquest llibre, a part de l’obra en sí, hi havia també una sèrie d’entreteniments, cants, balls, etc. per fer entre acte i acte i que no sabia si havia de llegir o no (o intentar-ho, clar, ja que, en alguns fragments, estan en una llengua, diguem-ne –que diria en Junqueras- no massa comprensible) i, en els fragments en castellà, es fa broma sobre petites corrupcions, etc. Doncs bé, justament, a punt d’acabar, hi ha un escena d’aquestes, sobre el nomenament d’un metge i, quan acaba, resulta que acaba també el llibre. Hi he trobat a faltar una mica de “rematada” final, però bé, tot queda clar.

Destacaré, com a un dels fragments més divertits, part l’escena VI de l’acte Segon, de la que poso el tros en que el senyor DIAFOIRUS –metge- parla del seu fill, també metge i candidat a la mà de la filla d’ARGAN (el malalt, que vol que la filla es casi amb un metge per tenir-lo ben a prop), tot i que la noia té un altre enamorat.

DIAFOIRUS. Señor, no es porque sea su padre, pero puedo deciros que tengo motivos para sentirme satisfecho de él, y que todos los que le ven lo consideren como un joven que no tiene ninguna maldad. Es cierto que no ha tenido nunca una imaginación demasiado viva, ni ese fuego de espíritu que se observa en algunos, pero es por esto precisamente por lo que siempre le he augurado un buen juicio, cualidad requerida para el ejercicio de nuestro arte. Cuando era pequeño, nunca fue lo que se dice despierto y vivaz. Siempre se le veía dulce, apacible y taciturno, sin decir esta boca es mía, ni jugar jamás a esos juegos que llaman infantiles. Tuvimos todas las fatigas del mundo para enseñarle a leer, y a los nueve años no conocía todavía las letras. "Bien -me decía a mí mismo-, los árboles tardíos son los que dan mejores frutos; se graba sobre el mármol con mucha más dificultad que sobre la arena, pero las cosas se conservan en él muchísimo más tiempo; y esta lentitud en comprender, esta pesadez de imaginación, son la señal de un buen juicio venidero. Cuando le mandé al colegio, lo sintió mucho; pero hizo frente a las dificultades, y sus educadores se hacían lenguas, cuando me veían, de su asiduidad y su trabajo. En fin, a fuerza de machacar el hierro, ha llegado gloriosamente a arrebatar sus títulos; y puedo deciros sin vanidad que, en los dos años que ha pasado en los escaños, no ha habido candidato que haya provocado más ruido que él en todas las disputas de nuestra escuela. Se ha mostrado temible, y no se celebra ningún acto al que él deje de acudir a argumentar, a todo trance, en favor de la proposición contraria. Se mantiene firme en la disputa, fuerte como un turco sobre sus principios; no suelta presa jamás cuando defiende su opinión, y persigue un razonamiento hasta los últimos recove cos de la lógica. Pero, por encima de todo, lo que me gusta de él, y en lo que sigue mi ejemplo, es que hace suyas ciegamente las opiniones de nuestros antecesores, y que nunca ha querido comprender ni escuchar las razones y experiencias de los pretendidos descubrimientos de nuestro siglo con respecto a la circulación de la sangre y otras opiniones de la misma calaña.

TOMÁS. (Saca de su bolsillo una gran tesis enrollada que ofrece a ANGÉLICA.) He sostenido contra los partidarios de la circulación una tesis que, con el permiso del señor (saludando a ARGAN), me permito ofrecer a la señorita como un homenaje que le debo de las primicias de mi ingenio.

ANGÉLICA. Señor, es para mí un trasto inútil, pues no en tiendo nada en esas cosas.

ANTOÑITA. (Tomando la tesis.) Dadme, dadme; siempre podremos aprovechar los dibujos, si se nos antoja adornar nuestro cuarto.

TOMÁS. (Saludando a ARGAN una vez más.) También con el permiso del señor, os invito a venir a presenciar, uno de estos días, por simple diversión y solaz, la disección de una mujer, sobre la que he de hacer mis comentarios.

ANTOÑITA. La diversión será agradable. Hay quien invita a ver una comedia a las personas amadas, pero ofrecer una disección es algo muchísimo más galante.

Divertit també quan el germà del "malalt" intenta convèncer-lo que els metges no saben curar les malalties, que saben que existeixen però ni idea de com tractar-les. El millor medicament és el repòs (estic bastant d'acord amb aquest germà!) i que sort té qui pot superar la malaltia i el tractament... també el moment final i el truc utilitzat per saber realment si l’esposa i la filla d’ARGAN l’estimen o no. Situació que donarà una bona sorpresa a l'ARGANT i un bon ensurt a les dues dones.

El malalt imaginari (Molière) [Presentació]

(Frontispici de l'edició de 1682)

"El malalt imaginari" és una comèdia teatral de Molière (Jean-Baptiste Poquelin / 1622 - 1673) que va ser estrenada el 10 de febrer de 1673 al "Théâtre du Palais-Royal" de París (França).

Són tres actes (respectivament de 8, 9 i 14 escenes) escrits en vers que expliquen la història d'Argant, un vell hipocondríac que està obsessionat amb la seva salut. El cuiden la seva dona i un bon grapat de metges, que només busquen heretar la fortuna de l'ancià. L'única que de debò l'estima és la seva filla Angelique i també la seva criada Toinette que vol que el seu amo s'alliberi dels seus mals de manies i recuperi les ganes de viure desemmascarant els mentiders que l'envolten.

Le malade imaginaire (Honoré Daumier - 1860)

Inspirada en la Commedia dell'arte, es tracta d'una "comèdia-ballet" concebuda originàriament amb uns interludis musicals al final de cadascun dels tres actes i una petita peça cantada al començament del segon. La música de l'obra va ser creada pel compositor barroc Marc-Antoine Charpentier i la coreografia dels ballets va anar a càrrec del ballarí Pierre Beauchamp.

Els noms dels personatges principals són reveladors del seu caràcter (Angelique és la bona filla, Fleurant [de flor] prepara remeis a partir d'herbes, etc). Cadascú d'ells representa una figura tipus però estan descrits amb realisme, fet que no exclou en cap moment la comicitat present a tota l'obra que és una crítica humorística als metges i a la medicina d'aquella època. Aquesta és la llista completa dels personatges que apareixen al text:

PERSONATGES
ARGAN, malalt imaginari
BÉLINE, segona esposa d'Argan
ANGÉLIQUE, filla d'Argan i enamorada de Cléante
LOUISON, filla petita d'Argan i germana d'Angélique
BÉRALDE, germà d'Argan
CLÉANTE, enamorat d'Angélique
Monsieur DIAFOIRUS, metge
THOMAS DIAFOIRUS, fill del metge i pretendent d'Angélique
Monsieur PURGON, metge d'Argan
Monsieur FLEURANT, apotecari
Monsieur DE BONNEFOY, notari
TOINETTE, serventa

També en aquesta ocasió podem reservar-nos, després de llegir el llibre, una estona per gaudir de la representació teatral que d'aquesta obra en van fer al seu moment al programa de teatre per televisió "ESTUDIO 1" de Televisió Espanyola:

Hi ha un altre fet destacat que no podem deixar de comentar en aquest post de presentació. "El malalt imaginari" va ser l'última comèdia teatral escrita per Molière. L'autor francès que també feia d'actor, representava el paper d'Argant des de l'estrena de l'obra i el dia de la seva quarta representació es va sentir molt indisposat. Va poder acabar la feina d'aquell dia dissimulant el dolor i, quan van baixar el teló, va caure desmaiat. Els metges el van portar de seguida a casa on, poques hores després, moria. En aquella ocasió, Molière portava roba de color groc i això va provocar la superstició sobre la mala sort d'aquest color que els actors teatrals han conservat fins els nostres dies. A la sala Richelieu de la "Comédie Française", s'exposa la butaca que el genial dramaturg francès va fer servir durant la que seria la seva darrera representació de l'obra:

No deixem, però, que aquest fet luctuós ens marqui la lectura que avui comencem. Segur que gaudirem d'aquesta divertida obra que, al no ser gaire llarga, comentarem en un únic post de lectura.

Qui vol encarregar-se de fer-lo? :-))