El pare Goriot, d'Honoré de Balzac (1r. bloc)

Comencem els comentaris de la lectura d'aquest clàssic que, de moment, està aportant una sèrie de sorpreses com són les diferents traduccions del títol (quan la versió original i el contingut de la història, deixa ben clar que estem parlant d'algú que és "Pare") o la divisió -o no- en capítols del text. Espero que estiguem llegint el mateix llibre!! ;-)

El primer que trobem és una descripció del que, de moment, ha estat l'escenari principal de la història, la Maison Vauquer, una pensió que, tot i que l'autor descriu com de poca categoria (al principi, sembla que ha de ser un lloc horrible i tètric, brut, deixat...), el cert és que a mi tampoc m'ho sembla tant. Clar que, potser aquest ambient decadent de la Casa Vauquer s'accentua quan comencem a visitar palaus i palauets de la noblesa parisenca.

Balzac ens va descrivint tots els hostes de la pensió, el pis que ocupen (com més amunt, més petita l'habitació i menys categoria), i una mica d'història de la seva vida. Es pot fer lent però, com no és gens complicat, va passant bé ;-)

Un dels hostes, el Sr. Goriot és un ex-fideuer, vidu, que amb els seus negocis ha aconseguit reunir una bona quantitat de diners. Així doncs, podem dir que és un home ric. Què fa, doncs, a un lloc com la Casa Vauquer? Doncs resulta que el bon home ha repartit els seus diners entre les seves dues filles, a les que ha consentit tots els capricis que han volgut i ara, ja gran, i amb una renda suficient, espera gaudir d'una vellesa tranquil·la.

Una de les coses que millor retrata el llibre és la naturalesa humana: Aquestes filles ambicioses, enlloc d'estar agraïdes al pare, li tanquen les portes de casa seva (una s'ha casat amb un noble i l'altre amb un banquer) i, a més, encara li van xuclant tots els diners que poden per anar pagant despeses en les que s'emboliquen. Amb la qual cosa el pobre Pare Goriot ha d'anar venent tots els records que tenia (coberteries de plata, jocs de cafè...). Els altres habitants de casa Vauquer el veuen com si fos un vell verd (si, al principi, una de les seves filles el va a veure -per demanar diners, és clar- tothom imagina que "és una amiga" i si ell, tot orgullós -doncs les estima moltíssim- diu "era la meva filla",  no el creuen. No comprenen el que veritablement passa el pobre home i el menyspreen.

Un altre dels hostes és el jove Eugène de Rastignac que, amb l'esforç econòmic de la seva família, és a París estudiant Dret. Aquest noi, ple de bones intencions i principis, poc a poc es va sentint atret pel luxe i la bona vida de les classes altes de París... aquí estem, just quan Eugène ha demanat diners a la mare i germanes per poder disposar de més mitjans per moure's en societat.

Si Eugène fos un personatge dickensià estic segura que s'arruïnaria totalment (ell i a la família) però com no ho és, haurem d'esperar a veure què passa...

El millor del llibre (doncs la història de fons és súper senzilla i es podria escriure el mateix de forma més resumida) són algunes reflexions que va fent... per exemple aquesta:

-Això significa -va dir l'Eugène amb un to de repugnància- que el vostre París és un fanguissar.
-Sí, és un fanguissar força curiós -prosseguí en Vautrin-. Els qui s'enfanguen amb cotxe són gent com cal, els qui s'enfanguen a peu són uns bergants. Si hom té la mala sort d'afanar qualsevol fotesa, el mostraran a la plaça del Palau de Justícia com una curiositat. Si hom roba un milió, als salons el tindran per model de grans virtuts. I per tal de mantenir aquesta mena de moral paguem entre tots trenta milions a la gendarmeria i a la justícia. Fa gràcia, oi?

O uns comentaris en que ens demostra com ens és molt més fàcil ser amables i caritatius amb persones desconegudes que amb la gent del nostre entorn. Sincerament, crec que en aquestes frases, Balzac, ho clava.