 |
| Goriot agenollat davant la seva filla petita, Delphine, i Eugène de Rastignac que observa l'escena. Les filles del pobre vell Goriot ho accepten tot sense donar res a canvi. |
Quines coses tan rares té la vida, no? Fa un parell d'anys aquesta novel·la no m'hauria "durat" ni quinze dies (segur que menys) i ara porto ja gairebé un mes i mig llegint-la. Dir això pot semblar una molt mala propaganda per l'obra... doncs no, si us plau, no vull que sembli això en absolut perquè, el cert, és que el llibre m'ha enganxat. Tot i així passen dies en que potser no en puc llegir una pàgina (sempre m'ha sabut greu agafar un llibre per llegir dues pàgines i mitja, jo necessito poder dedicar-hi una estoneta tranquil·la... i així vaig)
Quina història tan estranya la que ens va explicant Balzac... La contraposició entre un amor extraordinàriament generós (l'amor d'un pare) i un egoisme extrem (de les filles envers aquest pare) i, entremig, una societat bastant podrida, amb uns valors raríssims.
En aquest capítol, a part d'anar veient com la història d'amor entre Delphine -que està casada amb un banquer- i Eugène -que, de moment, sembla que només té que deutes- va tirant endavant, amb el consentiment total del Pare Goriot, que el que vol és veure feliç la seva nena i res més.
Descobrim també que un dels dispesers de la Casa Vauquer no és qui semblava ser... un que ja deia jo que no em queia gens bé i que està relacionat amb coses que potser afectin el desenllaç...
D'altre banda, a la Pensió hi ha una noia jove i bona, enamorada també de l'Eugène, es tracta de Victorine Taillefer. Fins ara una persona sense recursos econòmics, molt humil, però que, per una "desgraciada" circumstància sembla ser que podrà ser molt rica. Serà possible? Aquest és un tema que, quan escric aquestes línies, encara no s'ha arreglat...
Com ho faria jo?... Bé, això és totalment personal i poso aquí només per riure una mica veient què passarà després amb les meves suposicions:
L'Eugéne s'adona que les germanes Goriot, malgrat la seva bellesa deslumbrant i el seu món de somni, són unes materialistes que no valen res. S'aparta d'elles i s'apropa a la Victorine -això que hagi d'heretar li dóna un toc especial hehe- (i més si pensem com s'ha arribat a aquesta herència) i tots dos arriben a estimar-se molt i a ser molt feliços.
L'he encertat? Sí o no? Ja ho veurem... No es perdin el proper capítol de: PAPA GORIOT!! ;-))
Com dius, ja ho veurem si l'encertes o no. O millor dit, ja ho veuràs perquè jo ja fa dies que ho vaig veure. ;-DD
ResponEliminaDe moment coincidim que l'amor del pare és tan gran, com gran és l'egoisme de les seves filles que només pensen en "triomfar" en aquest París de l'alta societat on només manen les aparences per sobre de tot. I entremig, l'Eugène que vol i dol. Vol també formar part d'aquesta alta societat de les festes i la noblesa però pateix per com les filles tracten al pare. Ja saps que a mi el llibre no m'ha acabat de convèncer però reconec que Balzac en fa un retrat molt ben fet de tot això.
I ja que parles del proper capítol, jo ja tinc el post de l'últim bloc de lectura fet. Quan hagis avançat prou, m'ho dius i el publico. :-))
M'agradaria encertar-la, seria com trobar un final feliç... perquè la veritat és que les dues Goriots aquestes no es mereixen res :-))
ResponEliminaNo és que vagin "plomant" a son pare per despeses més o menys justificables sinó que ho fan per poder-se fer un vestit caríssim o per burrades semblants. No entenc com l'Eugène es pot enamorar d'una d'elles... Bé, de fet no crec que estigui enamorat. Tal com ho explica al llibre sembla com si "s'hagués enamorat fins i tot abans de conèixer-la" de predisposat que estava a estimar una dona d'aquella societat tan diferent que la que ell coneixia...
Per cert, després de llegir la novel·la, no entenc els canvis de títols per "Oncle Goriot" i coses així... què estrany.
Avui és dilluns... demà dimarts, l'altre dimecres... Jo crec que podries posar el post per dijous al vespre ;-)))
Completament d'acord en que aquestes Goriots no es mereixen res. Unes filles que permeten que son pare es vagi empobrint fins al límit per poder mantenir els seus "capritxos" fan molta ràbia. La imatge que has posat és molt adient perquè ho escenifica molt bé, realment en Goriot està als peus de les seves filles i aquestes no tenen cap remordiment per haver-lo de trepitjar les vegades que calgui. Potser és culpa seva per deixar-se trepitjar, no dic que no, però tot i així l'amor filles-pare no es veu per enlloc.
ResponEliminaPel que fa a l'Eugène, ja ho he dit a l'anterior comentari: Vol i dol. Ja veuràs per on continua la cosa. ;-)
D'acord, ara mateix programo el post per dijous al vespre. A les 20:00, per exemple. :-))