Mirall trencat, de Mercè Rodoreda.- Tercer i últim bloc de lectura

Doncs ha arribat el moment de fer el tercer post que tancarà els comentaris d’aquest llibre. Un llibre que em deixa un regust molt estrany. Així, a la primera, sense pensar-hi massa, puc dir que no m’ha agradat gens. És lent, molt lent, amb unes descripcions que no s’acaben mai; trist, depriment, angoixant, ple de morts i malalties, ple de decadència. Ple d’arbres grans i petits, vius i verds, però molts més de secs i morts, branques seques, branques que un nen petit fa servir per fer un barquet, branca assassina que serveix per treure la vida a un infant... fulles seques, i més varietats d’arbres, i branques esqueixades per un llamp, i vinga fulles i més fulles, i més arbres i més branques.

Malgrat això he de dir que em quedo amb les ganes de tornar-lo a llegir. Sí, sí, tal com ho dic. Llegir-lo en unes altres circumstàncies i és que aquesta vegada no he disposat de temps i calma per fer-ho bé. A més, quan anava per una mica més de la meitat em vaig veure en el compromís de llegir un llibre sobre la Fibromiàlgia –que m’interessava molt, però que jo volia llegir també amb calma- i després d’acabar amb el mirall. El resultat va ser que, per no deixar del tot “El mirall”, vaig haver de tornar el de la Fibromiàlgia sense acabar, havent-lo llegit al final mig en diagonal, i obligant-me a mi mateixa a córrer per poder tornar “El mirall” a temps a la Biblioteca. Un desastre.

Potser si el tornés a llegir, d’aquí uns anys, podria gaudir molt més de totes les simbologies que fa servir l’autora, em podria entretenir en les descripcions llargues i poètiques sense pensar això, que són llargues i assaborint el que siguin poètiques. Potser no em semblaria tan depriment i trobaria alguna escletxa de felicitat en algun personatge –escletxa que, en aquesta lectura, se m’ha escapat totalment-. I és que no sóc capaç de dir si, en aquesta novel·la, algú estima algú. Tot sembla un seguit d’interessos, bàsicament econòmics.

Ara bé, una història en la que un xiquet mor a mans dels seus germans, una noia –just l’assassina- mor caient del terrat i quedant clavada en una de les famoses branques d’arbre; una narració on no hi ha amor, ni respecte ni fidelitat entre cap dels matrimonis... o, no, potser sí, potser n’hi ha un... Un dels personatges –vidu!- havia estimat la seva dona; una família on la gran majoria de les minyones passen pel llit de l’amo, com podria acabar aquesta història? Doncs amb un fantasma que es manifesta en forma de teranyina i una rata. Una gran rata morta, mig podrida al forat d’un arbre.

Decididament, em quedo amb la Plaça del Diamant un milió de vegades.