Viatges de Gulliver (Jonathan Swift) [II]

Segon bloc de lectura.
Part II - Viatge a Brobdingnag (8 capítols)

El "Viatge a Brobdingnag" és el segon viatge de Gulliver. En aquesta ocasió, el protagonista d'aquestes aventures arriba a una península situada al nord-oest del continent americà que ocupa la major part de l'oceà Pacífic Nord. Aquesta terra està habitada per gegants que a Gulliver li semblen tan alts com un campanar ordinari i que amb cada gambada abastaven unes deu iardes (9'14 metres). Evidentment, els animals, les plantes i tot el que hi ha en aquell país és també gegant als ulls de Gulliver en la mateixa proporció: Rates que tenen la grandària d'un gos mastí amb cues que mesuren dues iardes menys una polzada de llargària (1'80 metres), mosques tan grosses com una alosa de Dunstable (ciutat del Regne Unit), vespes tan grans com perdius amb fiblons d'una polzada i mitja de llargs (uns 4 cm) i punxeguts com agulles, passerells més grans que un cigne d'Anglaterra, calamarsa com pilotes de tennis, una espineta (instrument musical antic, espècie de clavicèmbal petit) que tenia prop de seixanta peus (18'28 metres) de llargada i cada tecla tenia gairebé un peu (30'48 cm) d'amplada, etc, etc...

Queda clar que, en aquestes condicions, la vida d'en Gulliver en aquest país dels gegants no pot ser gaire fàcil i així queda reflectit en les innombrables aventures que l'autor ens explica. No cal detallar-les aquí, que el millor és llegir-les al llibre, però us en faig un repàs mitjançant un recull d'il·lustracions de Thomas M. Balliet extretes d'una edició de la novel·la publicada l'any 1900 que he trobat a la wikipèdia:

Veient això ja podreu imaginar que a en Gulliver li passa de tot en aquest país dels gegants, però aquestes aventures que podríem qualificar de divertides (encara que el nostre protagonista no n'estaria d'acord en molts casos :-D) no són tot el que trobem al llegir aquest llibre. En aquesta segona part se m'ha incrementat la sensació que és ben veritat que Els viatges de Gulliver va més enllà d'un conte infantil o d'un llibre d'aventures. Això es nota força en alguns capítols ben concrets i, en aquest sentit, en destaco alguns molt concisament perquè, com ja he dit, és preferible llegir-los directament a la novel·la. Per exemple, n'hi ha que no són gens aptes per a menors com quan Gulliver ens parla de la seva relació amb les donzelles de la reina i sobretot amb una agradable i juganera noia de setze anys que m'utilitzava en altres menes de jocs, sobre els quals el lector m'excusarà d'entrar en detalls o quan, en un altre paràgraf, se'ns explica una execució per decapitació que fa brollar una quantitat de sang tan prodigiosa ... que arribava més amunt que el gran "Jet d'eau" de Versalles. Canviant de registre, igualment queda demostrat que aquesta obra no és un simple conte quan llegim les converses que Gulliver té amb el rei de Brobdingnag parlant de l'organització política i la història de la societat anglesa del seu temps; unes converses que, a ulls del rei, es podrien resumir com un munt de conspiracions, rebel·lions, assassinats, matances, revolucions, exilis, justament els pitjors efectes que l'avarícia, la parcialitat, la hipocresia, la perfídia, la crueltat, la ira, la follia, l'odi, l'enveja, la luxúria, la malvestat i l'ambició poden produir. Un bon retrat de la humanitat, fins i tot l'actual, no trobeu?.

Gulliver amb les donzelles de la reina

Gulliver i el rei de Brobdingnag

Aquesta multiplicitat de lectures, que ja havíem comentat en el post de presentació del llibre, m'està fent molt interessant aquesta novel·la que tinc moltes ganes de continuar llegint. Ho farem i en parlarem aquí, que encara queden dos blocs de lectura més...

Els viatges de Gulliver, de Jonathan Swift.- Primer bloc de lectura

Comencem amb els posts dels diferents blocs en que vàrem dividir la lectura d'aquest llibre. En aquest primer ens trobem amb les aventures que el navegant anglès Lemuel Gulliver. Bé, de fet jo l'anomeno navegant, tot i que la seva autèntica professió és la de metge però, atret per les aventures i el mar, s'embarca diverses vegades per exercir la feina per la que va estudiar dalt d'un vaixell.

He de dir que el llibre m'està agradant molt, tot i que, com ja suposava, no és la "forma" sinó el "contingut" el que més m'agrada. El llibre, com a tal, no és cap meravella literària, però la imaginació de l'autor i el fet de pensar que fa tres-cents anys que va ser escrit és el que més gràcia em fa.

Després d'una terrible tempesta, Lemuel Gulliver es desperta a una platja, lligat per milers de petites cordes que l'impedeixen moure's. No sap on ha arribat, però el que és evident és que els habitants d'aquell lloc són molt més petits que els humans "normals", fan uns 15 cm. de llarg. La resta, animals, arbres (tots més o menys com els que tenim al nostre món) mantenen una proporció de mida equivalent a la de les persones...

Gulliver aconsegueix donar-los a entendre que no és un ésser violent, que no els vol fer mal i, finalment, el deixen lliure, li proporcionen menjar i vestit. És curiosa la descripció de tot ja que, per la mida d'en Gulliver, un xai sencer podria ser com una oliveta per a nosaltres... imagineu la quantitat de bestiar que menja en un sol àpat!!

Però a part d'aquestes curiositats hi ha alguns comentaris molt interessants. En copiaré algun.

Al principi, quan la gent vol veure en Gulliver, al final s'han de fer torns i qui l'ha vist ja no pot tornar a posar-se a la cua "... dispuso que los que ya me habían visto se volviesen a sus casas... con lo que los secretarios de Estado percibieron grandes sobornos"

Més endavant, en Gulliver ajuda els seus nous veïns en una batalla contra els seus enemics de Blefuscu (l'altre imperi de l'Univers, segons creuen ells) però quan el gegant, un cop aconseguida una gran victòria, es nega a acabar d'aixafar els rivals. "Poco valen los mayores servicios prestados a los monarcas si se les pone en una balanza frente a una negativa a satisfacer su soberbia"

Mireu quines coses passaven ja fa tres-cents anys entre Liliput i Blefuscu: "Hay que advertir que los embajadores me hablaron por medio de un intérprete, pues los idiomas de ambos imperios son tan distintos entre sí como dos cualesquera de Europa, y cada nación se enorgullece de la antigüedad, belleza y energía de su propia lengua y siente un manifiesto desprecio por la de su vecino".

Són aquests comentaris irònics que fan que el llibre m'estigui agradant força.

Ara bé, trobar una mena d'embrió de "jubilació" em va fer moltíssima gràcia i és que a Liliput, quan algú es porta malament és castigat (com a tot arreu, clar. Encara que els càstigs puguin ser ben diferents) però també hi ha un sistema de compensació per algú que, al llarg de la seva vida sempre s'ha comportat bé i no ha delinquit mai: "Cualquiera que pueda probar convenientemente que ha observado estrictamente las leyes de su país durante setenta y tres lunas, tiene derecho a ciertos privilegios, de acuerdo con su rango y la condición, así como a una cantidad de dinero proporcional, de un fondo creado con este fin." Ei, que això està escrit l'any 1726!!

Lamentablement, també veurem que la corrupció no és res nou. Fins i tot a països on els habitants fan quinze centímetres d'alçada, se'n donen casos...

I bé, no diré res més. Tan sols que, finalment, per un munt d'enveges i embolics, en Gulliver ha d'acabar marxant. Pot fer-se a la mar arreglant les restes d'un vell bot que ha trobat i, amb molta sort, arribar allí on tothom és de la nostra mida.

Quines històries més li esperen a aquest metge navegant?

Viatges de Gulliver (Jonathan Swift) [Presentació]

Primera edició (1726)

ELS VIATGES DE GULLIVER (Jonathan Swift - 1726), que a l'edició original portava (com veiem a la imatge que encapçala aquest post) el llarg títol de "Viatges a diverses nacions remotes del món, en quatre parts. Per Lemuel Gulliver, un cirurgià especialista primer, a continuació, un capità de diversos vaixells") és tot un clàssic de la literatura en anglès.

La novel·la és una paròdia del gènere literari de les narracions de viatges típiques del s. XVIII on l'autor, tot explicant els fantàstics viatges de Gulliver, ens ofereix una sàtira dels costums anglesos de la seva època i de la naturalesa humana en general.

Aquest és el llibre que hem triat per encetar la "Temporada 2016" de lectures compartides en aquest blog. Una obra que, qui més qui menys, tothom coneix per les múltiples versions que se n'han fet:

- Llibres adaptats per a infants

Editorial Bruguera - 1974

Edicions Destino - 2014

- Espectacles de titelles


GÚLLIVER AL PAÍS DE LIL·LIPUT (Centre de Titelles de LLeida - 2011)

- Dibuixos animats


LOS VIAJES DE GULLIVER (Gulliver's Travels, 1939) - Completa

- Cinema


THE 3 WORLDS OF GULLIVER (Jack Sher, 1960) - Tràiler


LOS VIAJES DE GULLIVER (Gulliver's Travels, Rob Letterman, 2010) - Tràiler

Podríem arribar doncs, a la conclusió que coneixem de sobres la història i que llegir "ELS VIATGES DE GULLIVER" no ens aportarà res de nou. Però aquesta seria una conclusió errònia perquè el que més es coneix d'aquesta novel·la és només una part de la mateixa i moltes vegades ni això.

Tal com ens diu Marta Pessarrodona al pròleg de l'edició que jo llegiré ("Viatges de Gulliver" / MOLU nº 5 / Ed. 62 - 1981):
...Aquest llibre és una peça mestra de la misantropia i s'ha vist com una venjança de la humanitat el fet que els Viatges de Gulliver es consideri sovint un llibre per a infants, així com les mutilacions que ha sofert l'obra. No obstant això, mentre l'Alícia al país de les meravelles (1865), d'un misantrop posterior a Swift, Lewis Carroll, és un llibre per a infants perquè sempre que el llegim tornem a la infància (com observà tan encertadament Virginia Wolf), els Viatges de Gulliver és un bon llibre per a adults perquè és un magistral conte infantil. El repte que ens proposa és el de oferir-nos una fantasia que ens mena a una espècie de malson, del qual només despertem per a trobar-hi veritats inqüestionables. Podem llegir les aventures de Gulliver com una al·legoria política de l'època, com una burla dels llibres de viatges o com les reflexions d'un home conscient i preocupat pels abusos de la raó humana. En la seva multiplicitat, sens dubte, rau la seva grandesa, la qualitat d'obra mestra de tots els temps...

En conseqüència, el millor que podem fer és deixar-nos d'adaptacions i posar-nos a llegir la novel·la original. I justament això és el que ens disposem a fer en aquest blog a partir d'avui. El llibre de Jonathan Swift es divideix en quatre parts que expliquen sengles viatges del protagonista, aprofitarem doncs aquesta divisió per repartir els blocs de lectura en quatre posts de la següent manera:

1r. bloc - PART I: Viatge a Lil·liput

2n. bloc - PART II: Viatge a Brobdingnag

3r. bloc - PART III: Viatge a Laputa, Balnibarbi, Glubbdubdrib, Luggnagg i Japó

4r. bloc - PART IV: Viatge al país dels Huyhnhnms

Qui vol encarregar-se del post del primer bloc? :-))

Propostes de lectura 2016 (II)

Doncs bé, ha arribat el moment de fer la meva proposta de llibres. He de dir que, com la meva economia no em permet fer noves adquisicions en qualsevol moment (i el meu sant no és fins el quinze d’agost) i, d’altra banda, a la Biblioteca ja em deuen odiar perquè cada llibre que demano esgoto totes les pròrrogues (i ja hauré de demanar els llibres de la llista d’en MAC) el que he fet ha estat mirar per casa i a veure quins llibres que corren per aquí no he llegit i em faria gràcia fer-ho.

Seguint el model d’en MAC, també els posaré per antiguitat.- Em disculpareu que, de moment, no posi imatges, doncs he de marxar pitant. Tu, MAC, ja pots anar pensant i fer la teva tria que jo, quan pugui, animaré una mica el post amb les cobertes dels llibres, que queda molt més bonic :-)


1.- ROBINSON CRUSOE, de Daniel Defoe (1719)
Robinson Crusoe és una novel·la de l'escriptor Daniel Defoe, publicada per primer cop el 1719 i de vegades considerada la primera novel·la escrita en anglès. El llibre podria estar inspirat en el relat d'Alexander Selkirk, un mariner escocès que va passar molt de temps sol en l'arxipèlag Juan Fernández.
En el cas de la novel·la, es tracta d'una autobiografia fictícia del personatge del títol, un nàufrag anglès que passa 28 anys en una illa remota. L'obra és una de les més venudes de la literatura abans del segle XX i va esdevenir un clàssic dels llibres d'aventures i la literatura juvenil.

2.- LOS VIAJES DE GULLIVER, de Jonathan Swift (1726)
Els viatges de Gulliver (títol complet Viatges a diverses nacions remotes del món, en quatre parts. Per Lemuel Gulliver, un cirurgià especialista primer, a continuació, un capità de diversos vaixells) és una obra de l'escriptor i clergue irlandès Jonathan Swift de 1726 (revisat el 1735). Narra els viatges fantàstics de Gulliver, i és alhora una sàtira dels costums anglesos de l'època de l'autor i de la naturalesa humana en general, i una paròdia del gènere literari de les narracions de viatges de l'època. És l'obra llarga més coneguda de Swift i tot un clàssic de la literatura en anglès.

3.- EMMA, de Jane Austen (1815)
Emma és una novel·la de Jane Austen publicada el 1815 que narra les aventures romàntiques de la protagonista fent d'alcavota dels seus coneguts, mentre ella jura que mai es casarà. Publicada en tres volums i dedicada a l'aleshores príncep Jordi IV del Regne Unit, va ser un dels grans èxits de l'autora.

4.- VIAJE AL CENTRO DE LA TIERRA, de Julio Verne (1864)
Viatge al centre de la Terra (en francès: Voyage au centre de la Terre), és una novel·la de ciència-ficció i aventures, escrita el 1864 per Jules Verne, un dels escriptors francesos més famosos del segle XIX. Publicada originàriament en francès, l'obra conegué un èxit mundial que féu que es traduí a moltes llengües aviat. L'edició del 1867 comportà diversos canvis del text original i s'hi afegí dos capítols suplementaris.
La història se centra en un professor, que juntament amb el seu nebot i amb un guia, s'endinsen a través d'un volcà cap al "centre de la terra".

5.- PIGMALIÓN, de George Bernard Shaw (1919)
Pigmalió és una obra de teatre publicada el 1913 per Bernard Shaw. Té un interès sociocultural que va més enllà de la simple intenció teatral, tot i que siguin moltes les seves qualitats escèniques, cosa que ha estat unànimement reconeguda per la crítica. Quan Bernard Shaw estrenà el seu Pygmalion l'any 1913 –inspirant-se en el mite clàssic de l'escultor xipriota que s'enamora de la seva estàtua, Galatea, a qui Afrodita dóna vida–, traslladà el mite en una societat moderna, la societat anglesa, que encara vivia les darreres ramalades de l'època victoriana. Pigmalió és una comèdia en la qual el llenguatge és l'element clau que transforma una noia senzilla, malparlada i inculta en una persona refinada, subtil i, finalment, lliure.

6.- EL VIEJO Y EL MAR, d’Ernest Hemingway (1951)
El vell i la mar (The Old Man and the Sea en anglès) és una novel·la escrita per Ernest Hemingway l'any 1951 a Cuba i publicada l'any 1952. Fou l'última gran obra de ficció escrita per Hemingway i publicada en vida seva. Es tracta d'una de les seves obres més famoses. L'argument se centra quasi exclusivament en Santiago, un vell pescador que lluita per pescar un marlí gegant enmig del corrent del Golf.
És àmpliament reconeguda com una de les obres de ficció més importants del segle XX, i ha estat objecte de diverses adaptacions cinematogràfiques.

Propostes de lectura 2016 (I)

Torna a ser l'hora de triar quines lectures compartirem en aquest blog durant el proper any. Pel 2016, continuarem llegint junts un llibre per trimestre i això fa un total de quatre llibres que escollirem d'entre una llista de propostes que ens farem nosaltres mateixos. En aquest post presento la meva part d'aquesta llista d'on l'ASSUMPTA haurà de triar dos llibres; el mateix que em tocarà fer a mi quan ella presenti la seva tria.

Enguany he seleccionat sis clàssics de la literatura universal. Llibres que tots coneixem però, com és el meu cas, que potser no hem llegit mai. Són llibres de gènere (teatre, aventures, terror, ciència-ficció...) i molt, molt coneguts. El més "modern" fa més de 100 anys que va ser escrit, així que ja va sent hora de donar-lis una oportunitat... almenys a dos d'ells. :-)

Aquí els teniu, ordenats per l'any de la seva primera edició:

	L'AVAR (Molière - 1668) Avar. El personatge d'Harpagon no mereix cap altre qualificatiu. La seva cobdícia és extrema i només mira d'omplir-se les butxaques. Els seus fills n'esdevenen víctimes i els és imposat un matrimoni per interès. Però, el dringar del diner pot estar per sobre de les raons del cor? (Teatre. Comèdia de 5 actes en prosa).
	ALÍCIA AL PAÍS DE LES MERAVELLES (Lewis Carroll - 1865) Somiant que segueix el Conill Blanc, Alícia entra a la seva llodriguera i hi descobreix un món on tot és possible: el país de les meravelles, habitat per un seguit d’animalons amb qui es relaciona com si fossin persones. La barreja de somni i realitat en un espai imaginari, ple de personatges fantàstics i d’objectes animats, va permetre a Lewis Carroll presentar una caricatura de les convencions socials que és, encara avui, una obra mestra divertidíssima, intel·ligent i captivadora.
	DRÀCULA (Bram Stoker - 1897) Drácula és una novel·la sobre vampirs que mereix des del judici més elogiós (Oscar Wilde la qualificà com una de les millors novel·les de tots els temps) fins a la valoració més moderada (Montague Summer deia que “està admirablement elaborada i, si tota l’obra hagués mantingut el mateix nivell que la primera part, estaríem davant d’una autèntica obra mestra”), que ha estat traduïda a les llengües més importants del món i sobre la qual s’han fet nombroses versions cinematogràfiques i diverses representacions teatrals.
	LA GUERRA DELS MONS (H. G. Wells - 1898) Més de cent anys després de la seva aparició, aquest llibre sobre una invasió extraterrestre continua fascinant els lectors, fins i tot si els coneixements científics de l'època s'han distanciat extraordinàriament dels nostres. L'autor va ser amb tota probabilitat el més llegit pels seus contemporanis, i això no tan sols per la seva capacitat narradora veritablement fascinant o per l'habilitat amb què va saber combinar la ciència-ficció (gènere en el qual va despuntar especialment) amb els relats d'aventures, sinó també per les seves reflexions sobre la condició humana.
	PETER PAN (James M. Barrie - 1911) El personatge de Peter Pan es va presentar per primera vegada al públic en l'obra de teatre "Peter Pan: o el nen que no volia créixer", de l'escriptor escocès James M. Barrie, que es va estrenar a Londres el 1904. El 1911 Barrie transforma aquesta peça dramàtica en un llibre, neixia així un mite modern i universal de la cultura popular. Com tothom sap, és la història de tres nens anglesos que una nit, després de rebre la visita d'un estrany ésser que té poders màgics anomenat Peter Pan, surten volant amb ell fins a arribar al sorprenent país d'on procedeix: l'illa de Mai Més. Allà, acompanyats per la fada Campaneta, viuran divertides i perilloses aventures entre indis, feres i una banda de pirates sota les ordres del capità Garfi.
	TARZAN DE LES MONES (Edgar R. Burroughs - 1912) Tot un clàssic de la novel·la d'aventures. Després de la mort de Lord i Lady Greystroke a la selva, el seu fill és adoptat per la Kala dins d'una tribu de simis, que el bateja com a Tarzan. Amb la seva intel·ligència i les ensenyances dels simis es convertirà en el senyor de la selva. Però el descobriment dels homes i l'arribada d'una jove blanca alterarà tota la seva existència.

Mirall trencat, de Mercè Rodoreda.- Tercer i últim bloc de lectura

Doncs ha arribat el moment de fer el tercer post que tancarà els comentaris d’aquest llibre. Un llibre que em deixa un regust molt estrany. Així, a la primera, sense pensar-hi massa, puc dir que no m’ha agradat gens. És lent, molt lent, amb unes descripcions que no s’acaben mai; trist, depriment, angoixant, ple de morts i malalties, ple de decadència. Ple d’arbres grans i petits, vius i verds, però molts més de secs i morts, branques seques, branques que un nen petit fa servir per fer un barquet, branca assassina que serveix per treure la vida a un infant... fulles seques, i més varietats d’arbres, i branques esqueixades per un llamp, i vinga fulles i més fulles, i més arbres i més branques.

Malgrat això he de dir que em quedo amb les ganes de tornar-lo a llegir. Sí, sí, tal com ho dic. Llegir-lo en unes altres circumstàncies i és que aquesta vegada no he disposat de temps i calma per fer-ho bé. A més, quan anava per una mica més de la meitat em vaig veure en el compromís de llegir un llibre sobre la Fibromiàlgia –que m’interessava molt, però que jo volia llegir també amb calma- i després d’acabar amb el mirall. El resultat va ser que, per no deixar del tot “El mirall”, vaig haver de tornar el de la Fibromiàlgia sense acabar, havent-lo llegit al final mig en diagonal, i obligant-me a mi mateixa a córrer per poder tornar “El mirall” a temps a la Biblioteca. Un desastre.

Potser si el tornés a llegir, d’aquí uns anys, podria gaudir molt més de totes les simbologies que fa servir l’autora, em podria entretenir en les descripcions llargues i poètiques sense pensar això, que són llargues i assaborint el que siguin poètiques. Potser no em semblaria tan depriment i trobaria alguna escletxa de felicitat en algun personatge –escletxa que, en aquesta lectura, se m’ha escapat totalment-. I és que no sóc capaç de dir si, en aquesta novel·la, algú estima algú. Tot sembla un seguit d’interessos, bàsicament econòmics.

Ara bé, una història en la que un xiquet mor a mans dels seus germans, una noia –just l’assassina- mor caient del terrat i quedant clavada en una de les famoses branques d’arbre; una narració on no hi ha amor, ni respecte ni fidelitat entre cap dels matrimonis... o, no, potser sí, potser n’hi ha un... Un dels personatges –vidu!- havia estimat la seva dona; una família on la gran majoria de les minyones passen pel llit de l’amo, com podria acabar aquesta història? Doncs amb un fantasma que es manifesta en forma de teranyina i una rata. Una gran rata morta, mig podrida al forat d’un arbre.

Decididament, em quedo amb la Plaça del Diamant un milió de vegades.

Mirall Trencat (Mercè Rodoreda) [II]

Segon bloc de lectura.
Segona part (21 capítols)

Continuant amb la lectura compartida de la novel·la "Mirall Trencat" (Mercè Rodoreda - 1974), arriba el torn de la segona part del llibre.

A la primera part, l'autora ens fa una presentació de l'escenari i dels personatges i ens comença a explicar les diferents històries vitals de cadascun d'ells. Una explicació que, evidentment, continua en aquesta segona part però on es trenca el relat més o menys cronològic de la trama per centrar-se sobretot en els sentiments dels personatges.

Com es sabut, "Mirall Trencat" és la història de tres generacions de la família Valldaura en la Barcelona de principis del segle XX fins just després de la Guerra Civil espanyola. En aquesta segona part de l'obra, aquestes tres generacions estan ben presents. La primera, representada per la vella matriarca Teresa Goday de Valldaura, evoca els ja passats moments de felicitat mentre la segona, amb Sofia Valldaura al capdavant, comença a caminar cap el desenllaç gens feliç de la història. La tercera generació, la dels nens, és la que constitueix la trama principal d'aquesta segona part i es converteix en el centre dels fets tràgics que l'autora ens explica.

http://ajudamsele.webnode.es/català/mirall-trencat/

Copio a continuació un fragment de la GUIA DE LECTURA DE "MIRALL TRENCAT" escrita per Najat El Hachmi (l'enllaç ens porta al text complet molt interessant però és aconsellable haver llegit tota la novel·la abans per evitar trobar-se espòilers) :

Mirall trencat és una novel·la feta de fragments, de capítols que són peces que encaixen perfectament en el conjunt però que podrien funcionar amb independència sense perdre sentit. Cada capítol gira al voltant d'una escena concreta, d'una perspectiva i d'un personatge, construint així la visió polièdrica de la realitat ... El que fa que el conjunt quedi cohesionat, deixant de banda la trama principal que es va desenvolupant al llarg de les pàgines, és l'entramat complex i ben teixit de detalls i símbols que es van repetint al llarg de l'obra.

En aquesta segona part, aquesta "fragmentació" hi està, tal com he explicat abans, ben present. Això provoca, almenys en el meu cas ha estat així, que costi sentir-se enganxat per la trama de la novel·la però, tot i així, t'adones que tens a les mans una gran obra i molt ben escrita perquè l'autora si que aconsegueix, al final, que tot lligui a la perfecció. Ho veurem en el següent post dedicat a la tercera part del llibre.

Mirall trencat, de Mercè Rodoreda.- Primer bloc de lectura

Aquesta és l'edició del llibre que estic llegint.

Amb moltíssims dies de retard començo a escriure aquest post sense saber ben bé què diré encara perquè les sensacions que estic tenint han estat molt canviants des dels primers capitolets fins al punt en que s'acaba aquest primer bloc de lectura.

La novel·la es centra en la vida de Teresa Goday, dona d'ascendència humil, de gran bellesa, que pels seus matrimonis entra a formar part de l'alta societat.

A través de capítols curts, se'ns van presentant diversos personatges, tots ells amb el nexe comú de tenir alguna relació més o menys directa amb la Teresa. Precisament per ser els capítols breus, estan mancats de coses sobreres i fer un resum és difícil, ja que tot el que digui pot ser considerat spoiler.

Ara bé, si una cosa puc destacar és que, en aquesta obra, ningú sembla ser feliç. Hi poden haver moments d'alegria, de satisfacció, de festa... però felicitat de veritat no l'he vist enlloc.

La Teresa fa un primer matrimoni amb un home molt ric i molt més gran que ella que, evidentment, la deixa vidua jove i rica. Llavors es torna a casar amb un altre home també molt ric: Salvador Valldaura.

Tenen una filla, la Sofia, una noia seria i una mica estranya (al menys a mi m'ho sembla)...

La Sofia estima molt el seu pare, amb el qual té una molt bona relació (a la imatge de dalt una escena de la sèrie de TV3 sobre el llibre en que Salvador i Sofia Valldaura surten a estrenar un cotxe nou), però no sembla estimar tant la Teresa.

Quan la Sofia es casa ella i el seu marit, l'Eladi, es queden a viure a la mateixa mansió on encara viu la mare. Igual com penso que la Teresa no estimava cap dels seus dos marits, apostaria el que fos a que la Sofia tampoc estimava el seu (un home raríssim, en la meva forma de veure-ho).

El marit de la Sofia, l'Eladi, havia tingut una aventura amb una corista, quan ja anava amb la Sofia, de la que va néixer una nena, la Maria. La Sofia, per tenir cert control del seu marit, decideix adoptar la nena. Després tindrà dos fills més, en Ramon, un nano sa i fort i en Jaume un xiquet malaltís.

Tot això amanit amb la llista d'amics dels protagonistes, de les criades -tot un exèrcit- que van i venen i tenen les seves històries amb els senyors de la casa...

Quadre de la Viquipèdia de les relacions principals entre els personatges

Al principi de la lectura, el llibre m'agradava força, em semblava interessant i, evidentment, ben escrit... però, poc a poc li anava trobant una negativitat creixent, com un pessimisme que em cansava una mica. Ara bé, el que em va semblar terrible i, fins i tot exagerat i irreal, és el que passa entre els tres nens just al final del primer bloc de lectura.

En fi, seguirem endavant a veure com acaba tot però, sincerament, he de dir que, de moment, aquest no entraria en una llista meva de llibres preferits.

Mirall Trencat (Mercè Rodoreda) [Presentació]

Primera edició - CLUB EDITOR (1974)

Per presentar el llibre que hem escollit per compartir-ne la lectura en aquesta ocasió, reprodueixo tres fragments del text que li dediquen a lletrA, l'espai virtual de literatura catalana de la Universitat Oberta de Catalunya:

"MIRALL TRENCAT" (1974)

Novel·la de Mercè Rodoreda. Juntament amb La plaça del Diamant, és la més important de l'autora, encara que molt diferent. És una obra de gran complexitat, pels nombrosos personatges i pel temps abraçat (dividida en tres parts i precedida d'un pròleg de gran interès), que fa necessària la presència d'un narrador molt hàbil, que explica la història de les tres generacions d'una família, els Valldaura-Farriols, habitants d'una torre esplèndida de Sant Gervasi.
...
A la novel·la, d'una banda, l'autora tipifica amb particular encert la vida de l'alta burgesia barcelonina, en un moment de particular esplendor, i ens en dóna una imatge refinada i alhora penetrant. Però, també incorpora personatges més populars: el servei, amb un particular encert pel que fa a Armanda, la cuinera. Ara bé, malgrat que el fil conductor és una història potent, l'autora se centra, bàsicament, en el món interior dels personatges i així explica la història des de dintre, des de les emocions, sobretot de tristesa. I exposa els seus temes centrals: el fracàs de l'amor, a través de diferents triangles amorosos; el destructor pas del temps, amb l'aniquilació d'un món.
...
A Mirall trencat, a més d'exposar la complexitat de l'home i del món, [Mercè Rodoreda] crea un mite de gran força i bellesa: el de la Barcelona catalana destruïda per la guerra civil.

Tinc moltes ganes d'endinsar-me de nou en la lectura d'aquesta obra cabdal de la literatura catalana de la que se n'ha parlat molt i se n'han fet adaptacions per televisió (el vídeo que encapçala aquest paràgraf és la introducció del primer capítol de la sèrie produïda per TV3 l'any 2001, amb guió de Josep M. Benet i Jornet i dirigida per Orestes Lara), radiofòniques (l'any 1985, Catalunya Ràdio va realitzar la radionovel·la ‘Mirall trencat’ amb adaptació de Marta Pessarrodona i direcció de Carme Sansa, que encara trobem disponible a la web de l'emissora) i, fins i tot, teatrals (amb motiu de l'any Rodoreda, el 2008 es representà l'obra "Un dia. Mirall trencat" dirigida per Ricard Salvat que també s'encarregà de l'adaptació junt amb Manel Molins).

Com he dit, en el meu cas es tracta d'una relectura però fa tant de temps que vaig llegir la novel·la que ben just en recordo vagament l'argument i gairebé res del desenvolupament de la història, per tant l'agafo, repeteixo, amb moltes ganes i com si la llegís de zero. A veure que en sortirà.

En l'edició que llegiré jo, la novel·la ocupa 276 pàgines dividides en un pròleg de 22 pàgines i tres parts de 106, 80 i 59 pàgines, respectivament. Malgrat que aquesta no és una divisió del tot equitativa, trobo que el més adequat és que ens hi adaptem a l'hora de fer la repartició dels blocs de lectura i, en conseqüència, que en programem tres de la següent manera:

01.- Primera part

02.- Segona part

03.- Tercera part


Qui vol encarregar-se del post del primer bloc? :-))

Orgull i prejudici, de Jane Austen.- Tercer bloc de lectura

Benvolguts,

Aquest post tindrà forma de carta. Estic fatal, molt refredada, amb febre, tossint esternudant, em ploren els ulls i encara guipo menys el que estic escrivint, però ja no volia deixar passar més dies sense fer aquest darrer bloc de lectura. Si ja fa gairebé quinze dies que vàrem acabar el llibre!

Doncs bé, vaig passar uns dies a Barcelona, a casa la mare, i allí va ser on vaig acabar la lectura. No havien passat ni vint-i-quatre hores que, mirant l'arxiu de pel·lícules que ma germana té gravades al seu vídeo (bé, no sé on les té gravades, a una mena de disc dur, no sé) era aquesta!! Així que ràpidament vaig pensar en que la podríem veure i que em faria il·lusió poder-ho explicar aquí.

He de dir que jo sóc de les que s'enfaden moltíssim quan veig que una pel·lícula canvia coses d'un llibre. Doncs bé, aquí hi ha alguns petits canvis, però són tan petits i amb tan poca importància, que es justifiquen perfectament (en algun cas per reduir el número de personatges que no són importants i en altre cas per donar uns escenaris de fons més bonics a algunes escenes) però res del que és essencial, res en absolut queda modificat. Per exemple, Mr. Charles Bingley té dues germanes, una casada i una soltera (que està enamorada de Mr. Darcy), doncs bé, a la pel·li la casada no surt.

En aquesta tercera part pren bastant protagonisme la germana petita de les cinc noies Bennet. De fet, les dues petites són dos caps buits que només pensen en festes, balls i en com en són de guapos els soldats amb l'uniforme. Finalment, amb tan sols quinze anys d'edat Kitty en fa una de grossa. L'honor de tota la família queda compromès i a ella sembla que tant se li en dóna. Sort que hi haurà persones, tant familiars com amics, que faran tot el possible perquè la situació s'arregli el millor possible, demostrant amb això moltes coses (que es poden dir als comentaris però no aquí...)

I al final de tot... Acaba com pensàvem? Doncs la resposta al primer comentari!

Us saluda febril i espessa (amb el Barça que empata a casa "de fons" però que esperem que s'arregli amb els vint-i-cinc minuts que queden) la vostra amiga,

Assumpta

Orgull i Prejudici (Jane Austen) [II]

Segon bloc de lectura.
Segona part - Capítols 24 a 42

Escenes d'"Orgull i Prejudici" - Il·lustracions de C.E. Brock (1895)

Continuem avançant en la lectura d'"Orgull i Prejudici", la novel·la de Jane Austen que ens explica les relacions, sobretot amoroses, d'un grup de personatges que viuen a l'Anglaterra del segle XIX.

El llibre, però, va molt més enllà de ser una simple "història romàntica". Els personatges estan molt ben definits i ens mostren clarament com era la vida de la societat benestant d'aquella època i això és el que, al meu parer, fa la novel·la interessant. No és complicada de llegir ni molt menys però sí que té al darrera un entramat prou complex i ben travat que és el que fa que et quedi la sensació de tenir un gran llibre a les mans.

Com a prova d'això, enllaço el següent quadre-guia que ens presenta els personatges de l'obra i les relacions entre ells. Ja veureu que això d'entramat prou complex no ho dit perquè sí. ;-)

Tret de la Wikipèdia

Pel que fa a la història en sí, evidentment en els capítols que comentem en aquest bloc va avançant i, de fet, arribem a un punt crític en la trama principal que és la que viuen Elizabeth Bennet i el Sr. Darcy, una relació que semblava impossible per més d'un motiu (motius només basats en l'orgull de classe i els prejudicis socials, com no podia ser d'altra manera) però que en aquests capítols fa un tomb, que ja veurem on ens portarà. Coneixem també algun nou personatge com l'aristocràtica Lady Catherine de Bourgh, una dama molt tocada i posada que és la tia del Sr. Darcy. I continuem sabent coses dels que ja coneixíem, per exemple com és de servil amb els seus "superiors" el reverend Collins (quina ràbia que fa aquest home ;-D).

No cal explicar aquí gaire cosa més de l'argument, per això prefereixo aprofitar el post per mostrar les il·lustracions que C. E. Brock va fer per a una de les primeres edicions de la novel·la. He trobat una pàgina web en anglès (http://www.pemberley.com/janeinfo/pridprej.html) on hi ha la transcripció del text de la versió original i que també ens ofereix molta altra informació sobre l'obra, com per exemple aquestes magnífiques il·lustracions vuitcentistes que ja he fet servir en la imatge que encapçala el post i que també enllaçaré a continuació, triant només les que pertanyen als capítols inclosos en aquest segon bloc de lectura. El text que les acompanya són els fragments corresponents a les imatges, extrets de la traducció al català que Eulàlia Preses va fer de la novel·la:

Capítol 28: ... van baixar corrents al menjador, una cambra que donava al camí, per veure aquella meravella: dues dames en un petit faetó deturades a la porta del jardí. -I això és tot?, va cridar Elizabeth. Jo esperava que, almenys, els porcs haguessin envaït el jardí, i només són Lady Catherine i la seva filla!. -Oh, no, estimada, va exclamar Maria, astorada del seu error; no és Lady Catherine. La vella dama és la senyora Jenkinson, una dama que viu amb elles. La damisel·la és la senyoreta De Bourgh. Mira-la, quina criatura més poqueta cosa. Qui hauria pensat que pogués ser tan prima i esquifida [...] El Sr. Collins i Charlotte conversaven amb les dames a peu dret davant el portell...

Capítol 30: Elizabeth aviat es va adonar que, tot i que aquesta dama [lady Catherine de Bourgh] no formava part del Comitè per la Pau del comtat, era, tanmateix, un magistrat molt actiu de la seva pròpia parròquia, i que el senyor Collins la informava de tots els problemes que hi havia per petits que fossin. Sempre que algun habitant de les casetes del poble estava disposat a barallar-se, perquè era massa pobre, ella es llançava cap el poble plena de coratge per tal d'arreglar llurs diferències, fer callar les seves queixes i renyar-lo fins aconseguir l'harmonia i la seva tranquil·litat econòmica...

Capítol 31: Un cop enllestiren el cafè, el coronel Fitzwilliam va recordar a Elizabeth que li havia promés de tocar per a ell, i ella va seure al piano tot seguit sense fer-se pregar. Ell va apropar una cadira al seu costat. Lady Catherine va escoltar la meitat d'una cançó i després va continuar parlant amb el seu altre nebot fins que aquest, dirigint-se al piano amb el posat reflexiu que solia tenir, es va situar de manera que li fos possible de veure perfectament el rostre de la bella executant. Elizabeth es va adonar del que Darcy feia, i quan una pausa li ho va permetre es va girar i amb un somriure entremaliat li va dir: -Voleu esverar-me, senyor Darcy, venint a escoltar-me amb tota aquesta cerimònia? Doncs jo no em deixaré esporuguir...

Capítol 37: Els dos cavallers van deixar Rosings l'endemà al matí i el senyor Collins, que s'havia esperat al costat dels pavellons per tal de fer-los l'última reverència de comiat, va poder portar a la casa l'agradable notícia que llur aspecte era bastant saludable i llur estat d'ànim el que calia esperar després de la malenconiosa escena que havia tingut lloc a Rosings. I a Rosings es va dirigir després per consolar Lady Catherine i la seva filla, d'on va tornar satisfet amb un missatge de Sa Senyoria que els feia saber que estava tan deprimida, que sentia el desig de tenir-los tots a dinar amb ella. [...] El primer tema de la conversa fou la disminució del grup de Rosings. -Us asseguro que ho he sentit moltíssim, va dir lady Catherine; crec que ningú sent la pèrdua dels amics tant com la sento jo...

Orgull i prejudici, de Jane Austen.- Primer bloc de lectura

Estem ja en plena lectura d'aquest clàssic de la literatura universal. En haver dividit el llibre en tres blocs, n'hem llegit ja una tercera part, cosa que ens dóna ja una idea claríssima del llibre: l'estil, l'argument, els personatges, etc.

En primer lloc vull senyalar que penso que aquesta història es pot llegir de dues formes diferents. De fet, no té res de complicada, els capítols són molt breus i s'avança sense entrebancs per tant, una primera forma de llegir-la, sense aturar-nos massa a aprofundir, ens podria fer pensar que ens trobem davant una novel·leta rosa amb personatges superficials, buits i, en molts casos, bastant ximplets.

Ara bé, tal com va dir en MAC al post de presentació, aquest llibre, en realitat, el que té és una crítica molt gran a la societat anglesa de l'època: o sigui que, si veiem gent superficial i buida és perquè l'autora ens està dient "la gent és superficial i buida".

L'aristocràcia viu de renda. Les persones són conegudes per nom, cognoms i... "té una renda de tantes lliures anuals" i la riquesa, perquè sigui considerada més noble i digna, ha de venir de les terres. Si algú disposa d'una posició econòmica còmoda, però l'ha aconseguit treballant no és en absolut tan "bo" com aquell a qui les seves rendes li venen de les propietats.

La funció de les dones és la de trobar un bon marit que les mantingui i, com més ric sigui el marit, millor, és clar. Això també és criticat per l'autora que ens presenta una protagonista (Lizzy Bennet) que ben aviat rebutjarà una proposta de matrimoni del cosí Collins, proposta que era econòmicament molt bona, però que a ella no li interessa.

Però, comencem pel principi. Si, com deia, la funció de les dones era trobar un marit ric, imaginem l'alegria de la Sra. Bennet, mare de cinc filles per casar, quan sap que al comtat on viu s'hi trasllada un jove ric i solter, Mr. Bingley. Qui li comunica és el seu marit. Us poso tres imatges retallades d'un vídeo d'una de les pel·lícules que s'ha fet de l'obra on: 1.- La mare remarca la renda del nou veí. 2 i 3.- Les filles, que escolten d'amagat, s'alegren en saber que és solter.

Us vaig a presentar les cinc germanes:

Començant per l'esquerra, tenim a la mare, la Sra. Bennet, xerraire, ximpleta, però bona dona, després la germana gran: Jane, una noia dolça i bona, que mai pensa malament de ningú. Sembla ser que el Sr. Bingley es fixarà en ella... Kitty, la quarta germana; Mary, la tercera; Lizzy, la segona i més important protagonista del llibre i Lydia, la menor, que encara no ha fet els setze anys.

Quan Mr. Bingley arriba al comtat no ho fa sol, ho fa amb les seves dues germanes: una casada i l'altre soltera, el cunyat i un amic, més ric que ell, anomenat Mr. Darcy, el qual es presenta seriós, arrogant, bastant antipàtic. Les dues germanes es fan molt amigues de Jane, la germana gran, que bona noia com és, creu fermament en la seva amistat. Però la Lizzy no ho veu tot tan clar...

Les relacions entre tots ells, més l'aparició de nous personatges, com el cosí Collins, pastor protestant que vol trobar muller preferentment entre les seves cosines; Charlotte, millor amiga de Lizzy, Mr. Wickham, jove militar que es fa amic de les noies i que els parla malament de Mr. Darcy, i oncles, ties, cosins i parents, van entreteixint una xarxa en la que els valors citats al principi sempre estan ben presents.

Personalment, m'està agradant força... clar que, amb els ingredients que té (localització, ambient, època, etc.) ja tenia tots els punts a favor :-)